Seguidors

20091130

[6] Simplifiquem l'ortografia

Em permeto una cita d'autoritat nobèlica: simplifiquem la gramàtica abans que la gramàtica ens simplifiqui a nosaltres. Ho deia Gabriel García-Márquez l'any 1997 en la seva polèmica al·locució al I Congrés Internacional de la Llengua Castellana, Botella al mar para el dios de las palabras. Altres autors i altres llengües s'han fet aquests darrers decennis aquest mateix propòsit, sobretot ortogràfic. El portuguès, que en la seua darrera reforma (gener de 2009 amb període de convivència de formes antigues i noves fins al 2012) busca una major unificació entre els escrivents dels seus territoris (Angola, Brasil, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic, Portugal, Sant Tomé i Príncep, i Timor Est) amb la supressió d'alguns accents i de la dièresi, i de la majoria dels guionets, entre altres. El neerlandès, amb la reforma del Quadern Verd del 2005, acceptada a Flandes, però contestada en certs sectors mediàtics holandesos amb el Quadern Blanc amb la intenció de no adoptar les noves normes, de manera que coexisteixen avui aquests dos usos ortogràfics: el dels verds per a l'administració i l'escola, i el dels blancs, per a certs mitjans de comunicació. Els canvis ortogràfics del francès, adoptats l'any 1990, han tingut llargs processos d'adaptació, per resistència. Fins aquest mateix començament de 2009, l'ortografia de milers de mots reformats no ha començat a fer-se anar en certes publicacions dels diaris belgues. La reforma alemanya del 1996, que havia d'adoptar-se gradualment a partir del 98 i fins al 2005, va ésser contestada per alguns grups de comunicació escrita després d'una àmplia marea social, els quals l'estiu del 2004 van retornar a la vella normativa. La polèmica ortogràfica és cosubstancial i recurrent a Noruega, on la batalla entre tradicionalistes i reformadors és indissociable de la ideologia, del territori dialectal, del grau de formació cultural. La reforma del grec clàssic, votada parlamentàriament al 1976, després de la caiguda de la monarquia dictatorial, n'ha estat segurament un dels encerts més reeixits, no exempt de nostàlgics. La modernització de l'àrab clàssic per a la superació de la diglòssia mil·lenària és encara un tema tabú. Concloent: la gran majoria de les reformes ortogràfiques, o potser totes (també la nostra de fa cent i pocs anys), són altament controvertides, socialment inflamables, fins en el cas de tindre i tot l'absolut suport de la poderosa maquinària de l'Estat.

La possibilitat, doncs, d'un procés de simplificació ortogràfica de la llengua catalana, vistes les repercussions –i vist el migrat grau de "maquinària poderosa d'Estat" que a hores d'ara hem assolit, amb permís, o no, del Tribunal-, és una quimera. Però això no ens ha de distraure del fet que la societat de la comunicació del segle XXI, exigeix des d'ara mateix una ortografia més racional, senzilla i pràctica, que permeti un ràpid accés a l'alfabetització sense que calgui esdevenir, com ara fa tan sols trenta anys, una persona de cultura, un prohom de les lletres. Que ens permeti la inclusió dels nouvinguts en l'ús de la llengua pròpia del país, que permeti que la llengua catalana sigui la llengua central a la nostra societat multilingüe als territoris on és pròpia, sense entrebancar-nos en clàssiques receptes, de les quals en sóc per vocació i professió un fervent coneixedor i divulgador, però ni esclau ni conservacionista. Perquè hi ha motius poderosos que ens conviden al canvi: sovint em repeteixo, benvolguts lectors, que el temps perdut a les escoles amb l'ortografia, la vella ortografia, aplicat a la redacció i l'expressió, escrites i orals, ens donarien uns òptims resultats d'habilitats lingüístiques i comunicatives. Que els nous mitjans de socialització comunicativa escrita mòbil i on-line ens ho demanen a crits. I a la fi, em costa de creure que hi siguem tan reticents, a la modernització ortogràfica, mentre vivim enmig d'una societat que accepta –sovint sense ni moure-hi ni un dit- l'incompliment flagrant de lleis lingüístiques, la destrucció no tan sols de l'ortografia sinó de la llengua tota en els mitjans de comunicació, en les reunions de veïns, en els bufets professionals i de l'administració, la diglòssia permanent, o la prompta i lleugera renúncia a la llengua pròpia en les converses amb nou- i vellvinguts, alguns dels quals han regraciat el país nostre d'acollida amb la voluntat ferma de no apendre'n ni un borrall, fet sancionat a més per les lleis vigents, les quals només hi obliguen en el cas de la lengua común (i tot això sigui escrit sempre salvant les excepcions que calgui, que sé que hi són). La reforma ortogràfica pot ser una bona manera, una eina útil de suport a l'alfabetització i a la normalització. Però per tal de dur-se a terme, primer em temo que caldrà normalitzar nacionalment, o simplement nacionalitzar, aquest nostre país de les mitges tintes polítiques, dels guirigalls identitaris i dels focs d'encenalls patriòtics... Per actuar sobre l'estat de l'ortografia, exigim també el dret a decidir l'Estat de la llengua.


[7] Prou diacrítics, ara! 

[96] Retallem els accents