Seguidors

20240413

[2572] Recuperem la lleidatana Plaça de la Llibertat



1737. La plaça de la Llibertat i el vell convent dels franciscans, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y sus inmediaciones»m
 Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu).
L'actualment dita plaça de Sant Francesc (9) ja tenia aquest nom al segle XVIII, a causa de l'establiment dels framenors en l'edifici (1) del carrer Major (8) que donava al riu, a tocar de l'església nova projectada (2). Des de temps medievals, al costat dret o nord de la plaça, a on modernament s'hi faria el preciós edifici modernista de la Casa Melcior (1910), hi havia hagut la baixada a l'embarcador, protegida per una rastellera de bateries de canons (3). L'església nova projectada (2) no s'arribaria a construir i l'edifici conventual (1) passaria a ser la seu del Gobierno Civil (espanyol) quan va crear-se la divisió provincial, coincidint amb la desamortització de 1835. 

1737. 1737. La plaça de la Llibertat i el vell convent dels franciscans, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y sus inmediaciones»m
 Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu).
A la dreta del tot, hi ha el Pont Vell (6) i la plaça de la Paeria i l'inici del Carrer Major allà a on hi trobem l'arcada de Castro, just arribant a la plaça de Sant Francesc (s'hi veuen quatre punts, que n'indicaven la ubicació). La revolució republicana del 1868 en canvià el nom, i passà a denominar-se, molt encertadament, Plaça de la Llibertat, nom que tornaria a recuperar durant l'època de la II República (espanyola). Arribat el règim del 78, ningú ha gosat a recuperar-ne aquest nom cívic i laic, per fugir de la denominació catòlica. Ni tan sols en els anys recents de la Paeria del partit republicà del Paer Pueyo (2019-2023). A veure si amb l'arribada de la República Catalana podem veure el nom de Llibertat senyorejant a la plaça. Només és qüestió de noms, però els noms són importants. 

1891. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», d'1 de novembre (FPIEI).
L'estat del vell edifici sempre fou penós, malgrat ser la seu del poder espanyol a Lleida. Encara haurien de passar una colla de decennis perquè fos construït l'edifici nou del Gobierno Civil, a l'actual Subdelegación del Gobierno, a la Plaça de la Pau de la postguerra del segle XX.

1900. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«El Ideal», de 23 d'abril (FPIEI).
Els perills per l'estat ruïnós del vell edifici.

1915. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«El Pallaresa», de 9 de novembre (FPIEI).
Obres de rehabilitació al vell exconvent.

1915. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 29 de setembre (FPIEI).
El «vetusto edificio» va acollir en aquell inici del segle XX les oficines provincials d'hisenda. Sembla que l'alegria de la darrera rehabilitació va durar poc.

1910. La plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano de Lérida, revisado por el ayuntamiento», Alberto Martín, ed., Barcelona (ICGC).
El carrer Major del segle XIX i de la primera mitat del XX fou el rovell de l'ou del poder (espanyol) a la ciutat lleidatana. A banda del poder local, la Paeria, hi hagué el Gobierno Civil, que ocupava tota la cantonada amb la Plaça de la Llibertat, i el Gobierno Militar, que tenia la cantonada amb el carrer Cavallers, allà a on hi havia hagut l'antic teatre del convent dels agustins des del 1836 i que, un cop devorat per les flames, va canviar radicalment d'activitat. Encara, més avall, el poder religiós, amb la Catedral Nova, i les dependències de l'Hospital Civil i Militar al medieval edifici de l'antic Hospital de Santa Maria, que acabaria aquestes funcions al 1915.

1887. La plaça de la Llibertat, Lleida.
«Diario de Lérida», de 29 de setembre (FPIEI).
Els conservadors i monàrquics (espanyols) no podien —no poden encara— sofrir el nom de Llibertat.

Anys 1910-20. La plaça de la Llibertat. Lleida.

1737. La plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y situación de la nueva iglesia proyectada»,  Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu). 
La baixada de la Porta de la Barca des del carrer Major. A la dreta, el convent franciscà i l'església que s'hi planejava alçar.

1930. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Vida Lleidatana», d'1 d'agost (FPIEI).
En un resum històric del religiós Pere Sanaüja, s'hi detallen les dates d'arribada dels framenors a la vella plaça: fou després de la Guerra de Successió, quan calgué trobar-los una nova llar, després que els defensors austríacs de la ciutat ordenessin l'enderrocament del vell convent extramurs, al nord-oest de la ciutat, prop del camí de Montsó. Els magatzems de l'edifici a on s'instal·laren esdevindrien l'església, a tocar del carrer Major: per la banda del riu, llavors només hi havia la muralla i l'aigua. L'església nova va projectar-s'hi, no s'hi feu: sort!, que hauria ocupat bona part de la plaça.

L'Església habilitada pels franciscans fou clausurada amb la desamortització, però el bisbe Messeguer aconseguí de tornar-la a reconsagrar cap al final del segle XIX, però com que els framenorets ja havien hagut de deixar el convent, ja no fou dedicada a Sant Francesc, sinó a Sant Pere. Al 1943, poc després de la fi de la guerra, l'organisme franquista (espanyol) encarregat de la reconstrucció de pobles i ciutat, Regiones Devastadas, hi portaria des de la plaça de l'Ereta la portalada barroca de 1749 del convent de l'Ensenyança, enrunat per les bombes. L'altar, procedent del convent del Roser i ubicat a Sant Pere des del 1893, també hi fou reconstruït, car l'església resultà molt malmesa pels incendis dels revolucionaris durant la guerra.

La presència dels franciscans des del 1722 al 1835 donà nom religiós a la plaça, però els vents de llibertat republicana, encara que breus, van aconseguir de rebatejar-la. Ara només ens cal conscienciar-nos tots els lleidatans per aconseguir de retornar-li el nom civil i republicà. 

1737. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y terrenos donde solicitaban construir nueva iglesia»,  Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu). 

1737. El vell convent dels franciscans a la plaça de la Llibertat, Lleida.
«Plano del convento de San Francisco de Lérida y terrenos donde solicitaban construir nueva iglesia»,  Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, Spain (europeana.eu). 
Les obres de construcció de nova església i ampliació del convent projectades, i que no es van arribar a fer.



[2050] La Casa del Cònsol del carrer Sabaters lleidatà, al costat de l'Arcada de Castro



Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , ,

20240407

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

 


1643. Plànol de la ciutat de Lleida.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida»,
Berne de Gainza (BVD).
La ciutat emmurallada, amb el turó de la Seu fortificat. Com és obvi, la representació de la catedral lleidatana no és pas literal, i és molt allunyada de la imatge real. La segona església, amb campanar abanderat, pot correspondre a la capella de la Suda. 
S'intueix a la porta principal de la ciutat una gran torre que en protegia l'entrada. L'arc que se'n conserva actualment és de factura posterior, neoclàssica i del segle XVIII. En canvi, la muralla que formaven els edificis de cara al riu, l'hem de considerar no pas exacta però sí ben versemblant.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
La ciutat de Lleida era dominada per l'exèrcit francès, aliat de la República Catalana. Les tropes castellanes prenien posicions als afores, al Cappont i la Bordeta. L'assalt definitiu per part de les tropes enemigues (espanyoles) es produí entre la primavera i el juliol de 1644. Les tropes aliades del mariscal Comte de la Mothe no pogueren resistir l'embat i hagueren de rendir la plaça.  
Tot el Cappont era una horta. De fet, ho ha sigut fins al anys 60-70 del segle XX, quan va començar-ne el desenvolupament urbanístic. La secla (sèquia) de Torres creuava tota l'horta lleidatana. El riu Segre tenia dos grans braços, que conformaven un gran areny interior, la dita illa de Mallorca lleidatana. El segon braç era tan gran que també disposava d'un pont per poder-lo travessar, a l'alçada del convent dels agustins. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
La llegenda del plànol, amb la data i signatura.


1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
A l'est de la ciutat, a on hi ha hagut modernament l'estació del pla de Vilanoveta, hi hagué la caseria de Vilanoveta, amb església i tot segons el gravat, i que no s'ha de confondre amb el barri modern de la Bordeta. Diria que la Vilanoveta restaria molt malmesa i despoblada després dels dos setges de la Guerra dels Segadors, de manera que desapareixeria de les representacions cartogràfiques posteriors de la ciutat.


1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall de la ciutat amb els ponts sobre el Segre. La fortificació de Gardeny és força visible, i entremig un reguer derivat del Canal de Pinyana, prou important per assenyalar-lo com a dificultat en un mapa militar, separava el turó gardenyenc dels murs de la ciutat. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall dels braços del riu i del Cappont lleidatà.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
L'any 1642 tingué lloc aquesta gran batalla enfront de la ciutat, als plans i secans dits de les Forques. Podem llegir a la lletra I de la llegenda: «puesto del enemigo y secano llamado las orcas». Probablement, hi havia hagut o hi havia encara les forques de la ciutat per als ajusticiaments que calgués. Les tropes enfrontades es disposaren en els tossalets sobre els quals avui hi han crescut el barri de la Bordeta i dels Mangraners. A l'est, les tropes francocatalanes, «del enemigo», diu el plànol espanyol, i de color roig a l'oest les tropes castellanes, aquestes sí, les nostres enemigues. 


1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
En aquesta ocasió, les tropes de De La Mothe en sortiren victorioses, tot i que haurien de rendir la ciutat un any després. Una detallada descripció dels contingents d'infanteria, cavalleria  i artilleria és feta a l'article Batalla de les Forques, 1642 (viquipèdia). El plànol, doncs, és coetani als fets i fou fet o acabat just uns mesos després, ja al 1643 que hi consta. Desconec el convent (N) que s'hi dibuixa; com que el trobem emplaçat cap a les possessions episcopals, cap Palauet del Bisbe, a la partida del Garrut, a on modernament s'hi feu el cementiri lleidatà, podem pressuposar que hi havia alguna petita comunitat en aquest indret, un dels refugis d'estiu del prelat, lluny de la xafogor i mosquitam de la ciutat, i obert a la marinada vespertina. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).



Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , ,

20240406

[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.
«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 
Berne de Gainza (BVD).
Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 



[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda


Quina la fem? Canal Whatsapp

Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , , , , , ,

20240331

[2569] La inauguració popular i a la força del pont penjant de Fraga, 1847

 

1844 ca. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
(BVMB).
Lo magne i breu pont vuitcentesc fragatí.

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«Diario de Barcelona», de 20 d'abril (HDH).
La inauguració del nou pont tingué lloc a l'11 d'abril d'aquell any 47 del segle XIX. La joia per aquest avanç constructiu no duraria gaires anys. Llavors es parlava de la solidez del pont, en el qual s'havien fet proves de càrrega durant tres dies. Es van descuidar de la variable més important, la força del Cinca, i mira que el riu venia avisant sens parar durant segles.

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«Boletín enciclopédico», núms.223-24, de 15 de maig (HDH).
La joia expressada en aquells moments per aquesta moderna construcció. Quan diu «naciones artísticas» vol dir que construeixen, que fabriquen, industrials.

1839. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Corresponsal», de 15 d'octubre (HDH).
Les riuades del Cinca eren freqüentíssimes abans del segle XX, i fortíssimes: no en va les aigües procedeixen dels cims ribagorçans més alts, des de l'Aneto al Posets. Sovint acostumaven a emportar-se alguna de les arcades del pont de fusta. La vila ja disposava de la coneguda maça, amb la qual es clavaven novament els pilans per refer-lo. Però la riuada del 39 (del segle XIX) va endur-se'n més de la mitat de les arcades. 

 La maça de Fraga (el Baix Cinca).
Foto: Gonzalo de Reparaz, 1930 (MdC).
 Guardada com un tresor a casa de la vila. Els fragatins i lo riu han jugat durant segles a fer i desfer el pont. L'eina era ben potent, i d'aquí la dita més famosa de la contrada: Ets més pesat que la maça de Fraga!



1841. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Corresponsal», d'1 d'agost (HDH).
 Aquell any la riuada s'emportà «en su totalidad» el pont recent refet feia un mes i mig! També s'endugué les barques de particulars que hi havia amarrades, tot trencant-ne les sogues que les lligaven. Tan gran era la força del Cinca. Els veïns que tenien hortes i terres a l'altre costat del riu no hi podien accedir durant dies. I als horts hi tenien fruita i hortalíssia per collir i poder menjar... Les peticions d'un pont nou ja es feien sentir de feia temps.

1845. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Heraldo», de 27 de juny(HDH).
Quan el riu s'emportava el pont, ni els ministres podien creuar-lo fins que baixava la fúria de les aigües. A més, els camins enfangats després de grans pluges provocaven greus relliscades dels carruatges i fins i tot que arribessin a tombar. 

1845. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Católico», de 28 de juny (HDH).
Les crítiques al govern (espanyol) eren constants pel mal estat d'aquest camí ral i la falta d'un pont de pedra i ben sòlid, «cosa que muy bien puede compararnos con lo interior de Africa».

1845. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Heraldo», de 3 d'octubre (HDH).
Sembla que el ministre va posar-se mans a l'obra: a la tardor ja es parlava de la construcció del pont, i pas d'un pont qualsevol, sinó d'un pont penjant. 
 
1844 ca. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
Detalls del plànol del pont. Penjant com el volien, pensaven que el riu podria baixar tot a l'ample sense obstacles, fins i tot en els moments de màxima altura de les aigües durant les riuades. La idea no era pas dolenta sobre el paper, oi?

1846. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«La Postdata», de 21 de gener (HDH).
Ja en construcció, el pont era tota una atracció per als fragatins. L'enginyer Pere d'Andrés i Puigdollers en fou l'enginyer, autor també de l'Estació del Nord barcelonina.
 
1846. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Español», de 24 de febrer (HDH).
Les esperances dipositades en el pont eren enormes, després dels constants embats del Cinca. De fet, el pont de San Isidro, nom que se li donaria al pont fragatí, s'havia aprovat al setembre de 1844 per Reial Ordre. Per això es parla a l'article de les obres que n'estaven aturades des de feia mesos. Els inconvenients ocasionats a grans personalitats del govern (espanyol) van fer-ne reactivar la construcció ja fins a la fi de les obres. 
 
1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Clamor Público», de 7 d'abril (HDH).
El pont era ja acabat però no inaugurat aquell mes d'abril. Ocorregué que el Cinca, en una de les seues malifetes, augmentà de cabal de manera tan gran que impedia el pas en barques tant dels carruatges i diligències com dels pagesos fragatins que tornaven del tros. Més de cinc-cents, amb les mules, someres i tota la pesca. Demanaren a l'enginyer Puigdollers que els permetés de creuar pel nou pont per evitar de passar la nit al ras, «como lo habían hecho en todo el mes las famílias de sus amigos», de l'enginyer, s'entén. L'home s'hi oposà, però els pagesos «desesperados... hicieron por fuerza lo que no se les quiso conceder de grado, atravesando con el mayor orden». La força armada hi arribà tard, quan els fragatins ja tenien el porró a taula... Això s'escaigué el vespre del 31 de març.

1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Espectador», de 25 d'abril (HDH).
Les proves de càrrega i resistència foren altament satisfactòries. El pis del pont era de taulons.
 
1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«El Heraldo», de 30 d'abril (HDH).
A Montsó perseguien també la construcció d'un pont penjant. Les obres s'adjudicarien al mes de maig d'aquell any.


1847. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«Clamor», de 26 d'octubre (HDH).
Sembla que les obres dels voltants del pont, que havien de protegir la muralla de la ciutat, no s'havien executat com era previst.

1848. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
«Clamor», de 14 d'abril (HDH).
El pont sobre el Gállego era a Saragossa. Començava amb aquesta carretera la construcció de la futura N-II, i l'inici de la seua Espanya madrilenyocèntrica.

1844. Lo Pont Penjant sobre el Gállego, Saragossa.
Aquest gravat que circula per les xarxes sense peu de foto no correspon al pont penjant fragatí, ans al del riu Gállego al seu pas per Saragossa. A més, li falten els dos pilans que el sustentaven. El pont saragossà s'inaugurà al novembre de 1844 amb el nom, òbviament, de Santa Isabel, en honor a la monarca allà regnant.

1850. Lo Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
Genaro López Villaamil y Duguet, Museo del Romanticismo de Madrid (enllaç).
  El pont pintat tal com es correspon amb el dibuix del seu plànol.

1852. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.
«Boletín enciclopédico», núm. 275, d'1 d'octubre (HDH).
Entre la matinada del 28 al 29 de setembre, d'ara en fa poc més de 170 anys, el grandiós pont fragatí es va ensorrar per la banda del tram dret, o sia, a l'altre costat de poble, segons el sentit del corrent d'aigua. S'emportà la gent i els carruatges que en aquell mateix moment hi travessaven. El trànsit, és clar, quedà interromput, i amb una barca s'intentà salvar tanta gent com es pogués de les quaranta persones que caigueren a l'aigua. 

1852. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.
«Boletín enciclopédico», núm. 276, de 2 d'octubre (HDH).
La desgràcia tingué lloc a les cinc de la matinada i això minvà el nombre de víctimes.

1852. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.
«Boletín enciclopédico», núm. 280, de 6 d'octubre (HDH).
Un tros de pont baixà riu avall, amb gent a sobre demanant ajut i auxili. Un empresari de Torrent de Cinca, lo Sisco Montfort, dedicat a la cria de cucs de seda a la seua plantació de moreres, va decidir amb l'ajut d'algun treballador i tres hòmens més del poble de sortir al rescat amb una barqueta que tenia al Conillar, i que hagueren d'anar a buscar amb carro. En pogueren auxiliar alguns. Altres se salvaren agafats a troncs, i un parell aconseguiren surar fins a la Granja (d'Escarp). Els allotjà a tots a casa seua perquè s'anessin recuperant. Sens dubte, un gran acte d'altruisme en aquell moment desgraciat.
Aquest cop, el pont es pogué apariar, però una nova avinguda del Cinca al 1866 l'envià definitivament aigües avall. 

1844 ca. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
(BVMB).
Si cliqueu sobre la imatge, i la informàtica ho permet, veureu el pont en tota sa extensió. Disposava de tres trams, sostinguts per dos pilans que tibaven el cablejat que el sostenia.

1883. Lo Pont de Ferro, Fraga (imatge).
Lo pont que substituiria, per força, al malaurat pont penjant.

1853. Plànol del Pont Penjant sobre el Cinca, Fraga.
«Diario de Barcelona», núm. 155, de 4 de juny (ARCA).
Si a l'octubre del 52 queia el pont fragatí, ben aviat cauria també el de Montsó, riu Cinca amunt: al juny del 53! 

1883. Pont de ferro de Montsó (Osca).
Manuel Silva Suárez, ed., «Técnica e ingeniería en España. VI: el ochocientos», 2011 (enllaç).
Els nous ponts ja no es farien penjants, sinó amb altres tècniques de construcció, com el pont bow-string de Montsó. Al darrere, s'hi veu també el pont de ferro de la via del ferrocarril. Per tant, la imatge és de cap al 1915. 



[2568] La maça de Fraga, que alça pols davall de l'aigua




Quina la fem? Canal Whatsapp


Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)