20171205

[1784] L'amfiteatre i l'aqüeducte romans de Tàrraco

1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Les restes de l'amfiteatre tarragoní damunt mateix del penya-segat.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Les magnes ruïnes, amb alguns figurants de passeig que en permeten la comparació de proporcions. Darrera, els bastions de la muralla, i al fons els vaixells ancorats al port.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Una altra perspectiva de l'amfiteatre tarragoní, amb les graderies que romanien encara dempeus. Actualment, es conserva relativament restaurat. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
«Dans ses arenes sanglantes on voyoit figurer tantôt des bêstes féroces, tantôt des hommes plus féroces encore, qui avoient appris à donner ou a recevoir la mort avec grace: souvent des malhereux athletes, ou des plus malhereux esclaves renversés par leurs adversaires, imploroient la pitié de quelque jeune femme qui d'un geste disposoit de sa vie».

L'autor esmenta el Convent del Miracle, bastit als peus de l'amfiteatre al segle XVI pels frares trinitaris, sobre l'antic temple visigòtic del segle VI, aixecat per commemorar el martiri de Sant Fructuós i altres religiosos l'any 259 sobre la mateix arena. L'edifici, construït amb les pedres de les restes romanes, impedia d'apreciar bé l'òval de l'amfiteatre. També expressa les pors que les obres del port tarragoní no acabin de malmetre les ancianes runes. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Les vistes al mar i la marinada de tarda devien fer dels espectacles una festa magnificent. Al fons, la torre del castell de Tamarit.
L'existència de l'amfiteatre palesa la importància assolida per Tàrraco dintre del conjunt de colònies de l'Imperi. De fet, Tàrraco va ser una de les poques ciutats d'Hispània on es va construir un amfiteatre quan ja es disposava d'un circ i d'un teatre, privilegi que només tenien les principals ciutats de l'Imperi. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
L'espectacular vista de l'aqüeducte tarragoní dels de la vall.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
«Ce monument est composé de ving-cinq arches supérieures et de onze inférieures». Descripció feta per l'autor de l'esplèndid monument de la Tàrraco romana, dit popularment el Pont de Ferreres. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Uns figurants l'admiren des de sota mateix, mentre uns genets el travessen per dalt, com si d'un pont es tractés.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El detall dels arcs és magnífic. També la figuera de moro li dona un gran realisme a l'escena. Les pedres hi afegeixen la imatge ciclòpia.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Detalls dels plànols i seccions de l'aqüeducte i de l'amfiteatre. 
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Secció de l'aqüeducte romà.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Seccions de l'amfiteatre. Arcs del circ.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Descripció del circ romà, tot i que «il est bien difficile, à moins d'une extrême attention, d'appercevoir les restes de ce cirque; il faut, pour y parvenir, entrer dans les maisons bâties sur le terrain qui fut autrefois son enceinte».
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El plànol del desaparegut circ romà.
1806. Tarragona, Alexandre Laborde,
«Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
Al Museu Episcopal s'hi conserva una inscripció d'un dels guanyadors dels jocs circenses tarragonins a cavall de sa auriga, passejant triomfant una branca de llorer.

20171201

[1783] Москвá, la ciutat siscentista

1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Plànol de la capital russa de la qual enguany se'n celebra el 870è aniversari de la fundació. Com diuen les enciclopèdies, s'emplaça a la vora el riu Moskvà, a l'oest del país. És la capital de la província de Moscou però, arran del seu estatus de ciutat federal (com a capital de la Federació Russa), s'administra independentment de la província; es troba al districte federal Rússia Central. Va ser la capital de l'antiga Unió Soviètica i de la Rússia preimperial. Avui és una ciutat molt poblada amb una àrea metropolitana que té més de 13 milions d'habitants.

1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El dibuix mostra la ciutat vella al costat del riu, tota revoltada d'alts murs reforçats per grans torres, amb els més importants monuments destacats a l'interior, entremig de les cases, totes alineades, com si d'adossades es tractés.

A la segona meitat del segle XV, sota poder d'Ivan III, la ciutat es convertí en capital d'un gran imperi en alliberar.se del domini tàrtar. L'any 1571, gairebé en època de l'edició d'aquest atles, la ciutat fou saquejada pels tàrtars de Crimea, que la saquejaren i incendiaren.
1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
L'emblema de la ciutat en aquell segle. 
1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall de les portes de la ciutat que donaven al canal del riu, on s'aprecien un parell de molins fariners amb les sínies a tot rendiment. La ciutat va prendre el mateix nom del riu.
1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Des del segle XIV, el Kremlin o ciutat murallada esdevingué la residència del príncep i de la família reial. Es van construir les catedrals de pedra blanca a la part sud del turó del Kremlin: la catedral de l'Assumpció (1326), l'Església del nostre Salvador (1330), la Catedral de Sant Miquel (1333), i al centre del Kremlin va ser aixecada una talaia, coneguda com la torre del campanar de Sant Ivan (1329).
1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall de la muralla amb les torres defensives, i de la distribució rectilínia (potser més aviat recreació de l'artista) de bona part dels carrers, amb les cases fetes de fusta, que propiciaven la destrucció en cas d'incendi. 
1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El riu gelat, amb els trineus estirats per cavalls, o bé amb els passejants sobre patins, en un detall molt interessant i realista de l'autor.
«Moscovia, urbs regionis eiusde nominis metropolitica, duplo maior quam Praga Boiemieae, ligne aedificia habet; multas plateas, sed dispersas, latissimi capi interiacent. Mosca omnis ipsam irrigat». Dos vegades més gran que Praga, amb les cases de llenya i moltes places.
1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Els trineus servien també per anar pels camins, de manera que sortien del gel del riu i continuaven cap a les portes de la ciutat com si res. 

1575. Москвá /Moscou, Rússia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
L'autor inclou entre els figurants un bisó i un boví, entremig d'una escena de caça reial.

20171125

[1782] Rocallaura de fa cent anys

1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Les trilles dels carros enfonsades al camí, tot arribant a la població sud-urgullenca, en terra de la popularment dita Baixa Segarra. 
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Probablement una de les fotos més antigues del poble. 
1845. Rocallaura (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet pertany a l'arquebisbat de Tarragona però al partit judicial de Cervera. Des de la fi de l'Antic Règim pertangué a l'ajuntament de Vallbona de les Monges, i en torna a formar part des del 1970, atès que des dels anys republicans de 1930 havia gaudit de municipi propi durant quatre dècades. «Situado en terreno montuoso, su clima es frío pero sano»

Amb 31 cases de 10 veïns o caps de família, amb un total de 65 persones, a raó de més de sis per família. Al 2009 hi havia censats 85 habitants. Un creixement notable si el traduïm a percentatge, lligat en els darrers anys a l'activitat balneària. «En su término se encuentra el Santuario de Nta. Sra. del Tallat».
1910. Rocallaura (l'Urgell).
La processó de l'aplec al Santuari de la Mare de Déu del Tallat.

Descriu en Coromines, nostre gran mestre etimòleg: «Rocallaura, poblet amb municipi, entre Segarra, Urgell i Conca de Barberà, prop de Vallbona de les Monges, cap amunt de la Serra del Tallat. A la carena de la qual hi ha el vell santuari del Tallat, uns quatre quilòmetres més al sud i dins al seu terme... De malnom els diuen 'fumats' (gent pobra de vora la llar de foc, potser, o hi havia hagut un incendi amb anomenada?). Mn X. Plassa de Prades reportava la dita: 'Nostre Senyor ens conservi el monument de Rocallaura', potser referint-se al santuari del Tallat que avui està en ruïnes, i llavors ja podia amenaçar caure-hi».

En les llengües romàniques germanes se solen trobar topònims de formació paral·lela:  Roquelaure (occ.), Peñalabra (cast.), Porto Lavra (port.), i també en altres parts de la geografia catalana: «en tots aquests es tracta certament de penyalars o carenes, solcades de penya-segats, con el del Tallat de Belltall i de Rocallaura, o marcades per un veta-segat, que les fa comparables a un camp llaurat».
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La petita imatge de la Mare de Déu del Tallat. El Santuari es troba documentat des del segle XI, i darrerament ha estat parcialment recuperat, sobretot a partir de la recuperació de l'aplec l'any 1975.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'antic cementiri del poble per damunt del mur de pedra del qual sobresurt un nínxol o panteó, amb ornaments medievals, qui sap si amb relació al proper monestir femení de Vallbona.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una altra perspectiva del cementiri, amb l'església parroquial de Sant Llorenç al darrere.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'expectació generada pel retratista s'aprecia prou bé, així com la rècula de sarcòfags que sobresurten d'entre l'herbassar. La coberta punxeguda, potser de fusta, del campanar ja no existeix modernament. 
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una característica vista de la vila sobre la façana de l'església des del portal que dona accés a l'estreta plaça i que marcava l'antiga vila closa.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'església de Sant Llorenç data del segle XV, probablement sobre una d'anterior d'orígens romànics. Al 1892 se'n refeu la façana i el campanar. Hi hagué cambril per a la Mare de Déu del Tallat des del 1900. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La font de l'aigua de Rocallaura, amb dos dones que semblen senyora i minyona. Amb tota seguretat es tractava de visitants a les aigües curatives, aconsellades per al mal de pedres i arena als ronyons i conductes urinaris, pel seu alt contingut en liti i estronci. Per aquesta fama, l'antic balneari hi fora construït l'any 1924.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La mateixa parella i la senyora de companyia, de negre, per un carreró mal empedrat d'accés a dalt de la vila. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detall d'aquesta banda del poble, amb algun casal amb grans galeries porxades, tan pròpies de les cases rurals més adinerades de l'interior del país. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

L'interior de l'església de Sant Llorenç, amb els característics bancs de fusta i les cadires i reclinatoris al peu de l'altar.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detall de l'altar preconciliar i del cambril de la Mare de Déu.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Un carro aparcat a la placeta de l'església, amb vista a la portalada gòtica i al campanar des del portalet. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detalls de l'església i del carreró encara no empedrat, amb les antigues portalades de les cases, que s'obrien cap enfora i alguna pedra que feia les funcions de pedrís per pendre la fresca. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La Mare de Déu del Tallat en son cambril. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Vista del poble des del camí al Tallat. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

El vell poblet agombolant l'església, al bat del sol dels secans urgellencs.
1937. Rocallaura (l'Urgell).
Bitllet de moneda local, de moderna tipografia. Record del municipi propi de Rocallaura, que disposava fins i tot de 'dipositària', o sigui, una dona com a regidora d'hisenda o secretària que donava fe de la moneda.
Anys 1930. Rocallaura (l'Urgell).
Una ampolla de vidre d'aigua medicinal de Rocallaura, de la qual també se'n troben anuncis a la premsa de l'època.