 |
| 1710. «Carte tres juste des terres et environs de Balaguer et Lerida, ou l'on peut distinctement voir ou la bataille s'est donnée entre l'armée du roy Charles, et celle de Philippe V, le 27 Juillet 1710 [Amsterdam], Chez Nicolas Visser», [post. 1710]. Biblioteca Nacional de Portugal. |
L'Arxiduc Carles (Carles III d'Aragó) vs. Felip V
La presència d’aquests dos reiassos a la plana de Lleida està detalladament documentada durant l’estiu d’ara fa 300 anys. Fou en la dita Batalla d’Almenar, quan l’un provava de rependre la iniciativa cap a l’Aragó i Madrid, i l’altre la penetració cap al Cap i Casal, que només aconseguirà, com ja sabem, benvolguts lectors, xics i xiques, l’any 1714. Aquesta contesa bèl·lica fou explicada pel capità montblanquí Francesc de Castellví, en el seu exili vienès, en una obra intitulada Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, i que pot trobar-se a la Bilbioteca de Catalunya. Tots dos reis (d’infausta memòria: l’austríac per espantadís, el Borbó pel que tots ja sabem) acompanyaren els flancs dels respectius exèrcits, ben protegits -això sí- dels seus esquadrons de guàrdies reials. Un cop Lleida havia capitulat el 1707, i veient que el conflicte s’estancava, Felip V volgué provar amb el setge de Balaguer. Carles III d’Aragó, més sovint anomenat Arxiduc Carles, havia d’aconseguir aturar la iniciativa borbònica per tal que els «nostres» exèrcits poguessin reconquerir el terreny perdut cap a l’interior de la península.
Felip V i son general Villadarias arribaren a Lleida a mitjan maig i, com podem apreciar al mapa, magnífic, preciós i detallista, les tropes borbòniques van instal·lar el quarter general a Bellcaire i tota la seua host de batallons al llarg de l’Estany fins a Ivars, cosa que els proporcionaria l’aigua indispensable per mantindré una host d’uns 35.000 soldats, una quarta part dels quals pertanyents a la cavalleria. L’avituallament de tant soldat i d’uns 10.000 cavalls, no era cosa fàcil. L’horta de Lleida els fornia de verd i l’Estany, de peix (per als comandaments, és clar). Per la seua banda, els catalanoaustríacs, s’atrixeraren a Balaguer (i fins a Térmens!), on el rei Carles i el general Starhemberg hi són presents el 30 de juny amb uns 15.000 homes (un terç de cavalleria) que augmentarien fins a 16.000 d’infanteria i uns 6.000 a cavall per l’arribada dels batallons del general Wetzel poc després. A la plana de Lleida, doncs, aquell estiu s’hi concertaren entre cinquanta i seixanta mil soldats. Ja sabeu com les gasta, l’estiu a la plana de l’Urgell: sequera, altes temperatures, poques ombres... Les morts per inanició i per malalties (com ara paludisme a l’estany) no eren infreqüents en els exèrcits de l’època i aquell estiu les baixes devien anar a l’ordre del dia, i segurament comptades per milers. Una pressió demogràfica tan concentrada en un lloc i un temps concrets, no hi ha horta, per fèrtil que sia com la nostra, que ho resisteixi. Els avituallaments de queviures juntament amb l’estratègia eren les bases fortes de les batalles de fa tres segles.
 |
1710. «Carte tres juste des terres et environs de Balaguer et Lerida...»
Detall de l'Estany d'Ivars amb el campament de Felip V.
|
 |
1710. «Carte tres juste des terres et environs de Balaguer et Lerida...»
Detall de Balaguers amb el campament de Carles III.
|
Per això, els catalans i austríacs intentaren de tallar el subministraments que els borbònics poguessin rebre de l’Aragó, i volien desplaçar-se cap a la rereguarda borbònica tot travessant la Noguera Ribagorçana per Alfarràs. Llavors el Borbó que ho vol impedir i... ja els tenim tots dos disposats a encarar-se pels plans i tossals (per a l’artilleria de canons, una quinzena) d’Almenar. Arribada, doncs, aquesta estratagema oïdes del Borbó, ell que al davant d’un important destacament de cavalleria i granaders, cames ajudeu-me, cap a Alfarràs falta gent. Imagineu-vos com devien quedar hortes, trossos i camps de conreus al pas d’aquests exercitassos, amb centenars de milers de potes, d’homes i bèsties... Com s’aprecia al mapa, entre Lleida i Alcoletge, segurament gualejant entre les illetes gravenques dels meandres del riu a Granyena, travessen el Segre cap al dia de Sant Jaume, 25 de juliol. Segurament amb un parell de dies, potser tres, de marxa forçada, arriben a les envistes d’Alfarràs i s’adonen que han fet tard. Els austriacistes dominen Almenar amb l’artilleria i la cavalleria. Ja és tarda avançada i per precaució, el general francès recomana al Borbó de no atacar, tot i disposar d’un major nombre d’efectius. Se separaran en dos línies d’uns 20 esquadrons d’homes a peu i artilleria cadascuna, amb l’acompanyament pel flanc de la cavalleria per l’esquerra, per evitar que els austriacistes els envoltessin, i cinc batallons d’infanteria que cobririen el flanc per la dreta riu amunt.
 |
1710. «Carte tres juste des terres et environs de Balaguer et Lerida...»
Detall del pas del Segre per les tropes de Felip V entre Granyena i Alcoletge.
|
Els borbònics no s’esperaven que els nostres fossin tan agosarats. El general de cavalleria anglès Stanhope ordena la càrrega. Només queda una hora, potser dos de claror del dia. Avancen una vintena d’esquadrons, una dotzena al davant, la resta al darrere... i xoc de cossos, llances, espases, braços i cames tallades, escatxics de sang per tot arreu! Sembla que els borbònics, més nombrosos, aguanten l’embranzida i fins i tot sembla que prenen la iniciativa victoriosa, però l’artilleria, ben posicionada des dels alts d’Almenar, aconsegueix castigar durament les línies enemigues.
Per evitar les bombardes, els gavatxos i castellans que es retiren de pressa i corrents cap al riu, on topen amb els homes seus que pujaven protegint el flanc, i aquesta circumstància provocà un barrambori tan gran, que fou la causa de la desfeta filipista. Desordenats i sense claror, decideixen retrocedir i buscar refugi a la segura plaça de Lleida. Contràriament al que ocorria en aquelles batalles, en aquesta els morts foren relativament pocs, entre mil i dos mil, ja que només hi hagué una primera trompada seriosa. Uns altres mil o dos mil, ferits o cansats, foren fets presoners, entre els quals l’enginyer Verboom, que participarà més endavant, un cop bescanviats els oficials empresonats per totes dos bandes en les diferents batalles, en les obres de fortificació de la Seu Vella per tal de convertir-la de catedral a simple caserna. Felip V va fugir cap a Lleida, esperonant el cavall a tota pastilla. Sort en va tindre que el general Starhemberg va decidir que ja n’hi havia prou per avui, que ja no s’hi veia, i va deixar d’encalçar-lo. Segurament per aquest episodi, Lleida se li va posar travessera al Borbó, i segons diu la llegenda urbana, del llit de mort estant va decretar que la Seu fos derruïda. Sort que les comunicacions calia fer-les a cavall, i mentrestant el Borbó d’infausta memòria va finar. Que Déu el tingui a l’infern!
 |
1710. «Carte tres juste des terres et environs de Balaguer et Lerida...»
Detall del posicionament militar de la Batalla d'Almenar entre Carles IV i Felip V.
|
 |
27 de juliol de 1710. Batalla d'Almenar.
Derrota de l'exèrcit borbònic de Felip V. Quadre anònim de 1711.
|
