[526] L'esglesicidi de Sant Joan

Com sempre passa a Lleida i és tradició, la nostra intelligentsia local ha estat sovint avergonyida del que som i delerosa d'imitar la gran capital, en una mostra supina de provincianisme mal paït. I poso per endavant les honorables excepcions que calgui. Un botó com a exemple: ara fa cent cinquanta anys, un cop tombades les muralles, es volgué fer una mena de «Pla Cerdà» lleidatà, i afilerar carrers i avingudes, tot emportant-se per endavant allò que calgués: fins i tot, en la seua bogeria modernitzadora, van arribar a proposar l'enderroc de la Paeria i de l'Antic Hospital de Santa Maria! Tota aquesta història la teniu molt ben resumida al web ViscaLleida.com, al qual agraïm aquests petits tastets d'història. 

A la fi, tot quedà «només» en un esglesicidi, per donar pas a la nova Plaza de la Constitución de la Restauració borbònica, però que per als lleidatans sempre fóra de Sant Joan, lloc tradicional de mercat dels pagesos de l'horta. L'església de Sant Joan va acabar pagant aquests deliris de grandesa locals: l'antic edifici romanicogòtic del segle XII va enderrocar-se per alinear una gran plaça gairebé quadrada, i va desaparèixer un dels campanars que havia format l'sky-line lleidatà en tots els gravats des del segle XVI. Durant les obres del pàrquing de finals dels 70, se'n va desenterrar l'absis medieval, i després d'una sèrie de disputes sobre si calia conservar-lo, es va decidir de retallar les places d'aparcament i preservar les restes per a la posteritat. És la paret semicircular a mitja alçada que trobem en entrar a la plaça des de la Plaça de la Sal, que cobreix aquest museu subterrani. Ara que acabem de celebrar l'empenta transformadora del Paer en Cap, Alcalde Fuster, potser també s'hauria pogut parlar dels errors de concepció urbanística d'aquella època. Per cert, per què a les plaques dels carrers hi diu sempre «Alcalde» enlloc de «Paer en Cap»? Tot i que l'Alcalde Fuster ja no era alcalde en el moment de l'enderroc, que sembla que tingué certa oposició del «poble», que podríem considerar un dels primers antecedents moderns del moviment veïnal.

L'esglesicidi es perpetrà ràpidament i sense possibilitats de reacció: aprofitant el canvi de règim de la revolució de setembre de 1868, La Gloriosa, que després d'una infructuosa recerca de rei per al regne espanyol, va acabar al 1873 amb la proclamació de la I República del nostre benvolgut estat veí, amb el nostre país inclòs en aquesta bullanga liberal. A l'octubre d'aquell any, ben just un mes després de la revolució, l'ajuntament decidia d'enderrocar l'antiga església gòtica, i encarregar-ne el projecte d'una de neogòtica, però ben afilerada en una plaça quadrangular, als arquitectes Julio Saracíbar i Celestí Capmany, basc i lleidatà repectivament.

En la nova església substituta, la Guerra Civil també hi féu els propis estralls, que calgué reconstruir sota el jou franquista. La plaça ha estat sempre féu de les tradicions més populars, i així es manté la tradició per Sant Jordi o la Festa Major. La reconstrucció moderna postpàrquing inclogué una mena de minaret, i una muralla inconcebible entre el carrer i la plaça, que sens dubte aniran a terra a la propera remodelació, Déu mitjançant. El minaret, per cert, degué fer-se en homenatge als orígens musulmans de l'edicifi religiós, construït sobre una de les mesquites de Larida. El barri de Sant Joan medieval sempre fou un ric barri de mercaders i comerciants, d'on que sigui encara avui el rovell de l'ou d'aquesta classe social tan lleidatana, altrament dita botiguera.

És cert que l'església neogòtica del XIX no té l'encant de la medieval, però ja té gairebé cent cinquanta anys a les espatlles, i el temps s'encarregarà d'incorporar-la a la ruta monumental imprescincible de la ciutat. Podríem començar per entrar-hi i donar-hi un tomb. Quants de nosaltres, benvolguts xics i xiques lectors, encara no ho hem fet?

1563. Lleida, Església de Sant Joan, de Wyngaerde.
Detall del gravat, amb el campanar ben visible. També s'aprecia com la façana principal era encarada cap al riu, amb la portalada romànica i la rosassa. En el gravat s'observa també com tota el vessant del turó de la Seu Vella era ple de cases i palaus, que foren enderrocats pel primer Borbó en la seua revenja després de la Guerra de Successió. D'aquell enderroc, en sorgí el vell Canyeret.

1668. Lleida, Església de Sant Joan, de P.M. Baldi.
Un segle després, Cosme III de Médicis, en el seu pas per Lleida, també observava com el campanar de Sant Joan, i més a la dreta el de l'església gòtica de la Magdalena (també desapareguda al 1812, però per les destrosses derivades dels assalts militars), formaven part de la silueta de la ciutat.

1707. Lleida, Església de Sant Joan, «Belagerung von Lerida durch die Franzosen».
Detall de l'Església de Sant Joan, amb la façana de cara al riu. A la dreta, l'antiga Porta Ferrissa (Plaça de la Sal), i una petita obertura a la muralla per al camí fins al Segre.

1772. Lleida, Església de Sant Joan.
Plànol de «la nueva iglesia que se plantea construir en la parroquia de San Juan de la ciudad de Lérida», que prova la nosa que feia l'emplaçament de la vella església als especuladors de torn de l'època i els intents per apartar-la.

1783. Lleida, Església de Sant Joan, J.F. Palomino.
En l'estilitzat traç d'aquest dibuixant, el campanar i l'església encara dominen amb més força sobre els terrats de la ciutat vella lleidatana.

1810. Lleida, Església de Sant Joan, Suchet.
El campanar ferreny de Sant Joan, ací retratat prim i alt, durant la Guerra del Francès.

1839. Lleida, Església de Sant Joan, de Parcerisa Boada.
Un preciós gravat, més real i proporcionat que els anteriors, i que ens mostra una imatge fidedigna de com era de massís.

1839. Lleida, Església de Sant Joan, de Parcerisa Boada.
Un altre gravat del mateix llibre, Recuerdos i bellezas de España, ens retrata amb precisió fotogràfica la plaça i l'església, amb el rústec campanar, i la portalada romànica de la façana principal mirant cap al riu.

1860. Lleida, Església de Sant Joan, de Clifford.
En la primera fotografia lleidatana de la història, vuit anys abans de l'enderroc, el campanar de Sant Joan també hi fou present. Els arcs tapiats i blanquejats de la Seu Vella n'indiquen la seua funció casernària de les tropes ocupants espanyoles.

1865. Lleida, Església de Sant Joan, de Velasco.
La silueta del campanar es retalla encara en l'horitzó, mentre en primer terme, els rais arriben a la marge dreta del Segre i són desmuntats i carregats al carro en direcció cap a la serradora. 

1881. Lleida, Església de Sant Joan, de Josep Pleyan de Porta.
Gravat de la ciutat en aquesta edició del llibre Garlanda poètica, posterior a l'enderroc, però que mostrava el record de com era l'església, vista des de davant.

1882. Lleida, Església de Sant Joan, Guia de Lleida, de Josep Pleyan de Porta. 
Gravat de l'antiga església de Sant Joan, enderrocada el 1868. Avui només en podem contemplar les restes del mur de l'absis colgades a la punta del pàrquing de la plaça, gairebé davant de l'església nova. Mostrava una esplèndida rosassa damunt la portalada romànica.

1927. Lleida, Església de Sant Joan, Revista «Lleida».
Al núm. 60, de 25 de novembre, s'hi publicava aquest gravat de l'església antiga, enderrocada per la ventada liberal de 1868, amb la façana del campanar encarada al carrer de la Redola de Sant Joan, o sigui, cap a la Seu Vella, en oposició a la principal.

1871. Lleida, Església de Sant Joan.
Fotografia de la plaça dos anys després de l'enderroc, amb el buit que va deixar el vell edifici i en plena preparació de la construcció dels fonaments de la nova església. Foto: Manuel Moliné i Rafael Albareda.

1877 Lleida, Església de Sant Joan, Julio Saracíbar.
Dibuix del nou edicifi, projectat per l'arquitecte basc, que mostra els dos campanars amb agulla de la nova església, que mai no s'acabarien per falta de pressupost.

2013. Lleida, Església de Sant Joan.
Vista de l'església nova, que ja té gairebé 150 anys, el dia de Sant Jordi, durant l'encesa de l'estelada.

[190] Lleida a vista de cigonya