Seguidors

20140610

[749] Deu hores de turboneig

2014. De les Viles al Turbó.
Avui farem un tomb pel Turbó, aquest imponent massís, frontera geogràfica entre la Ribagorça i el Sobrarb aragonès, que forma el vèrtex entre la vall de Benasc, i les valls de l'Isàvena i de l'Éssera. Des de dalt, la vista al Pirineu, si el dia ho permet, que sembla que sí, ha de ser magnificent. Deixem el cotxe a tocar del dipòsit d'aigües i comencem l'ascensió cap a 2/4 de 9 del matí. Pujarem pel sender groc PR-HU 133 a l'esquerra del Barranc de Canals i baixarem pel roig, a la dreta (en el sentit d'aigües avall).
2014. De les Viles al Turbó.
La pujada per dins del bosc és molt suau i bonica, fins que arribem a la capçalera de barranc. Allà s'ajunta amb la pista roja, la pujada s'aferma i la vista hi és més oberta. Joan Coromines cita la descripció del massís que en féu l'historiador de la Ribagorça antiga, Serrano Sanz: «De cuantas montañas hay en Ribagorza ninguna de rasgos tan individuales como la gigantesca mole del Turbón, que divide en gran parte las cuencas del Isábena y del Ésera; es una masa redonda calcárea, en cuyas ásperas vertientes crea el boj, y en cuya cumbre las nieves derretidas forman, cuando llega el estío, una pequeña laguna. La imaginación popular ha hecho del Turbón [un lugar] donde las brujas se congregan en aquelarre, durante la noche, para sus nefastos ritos».
2014. De les Viles al Turbó.
Arribats a dalt del coll de Las Colladas, els ulls us resten esbatanats perquè el cel s'obre per mostrar-vos tota la immensitat del Pirineu. Una rastellera inacabable de cims amb les puntes ben cobertes de neu, i això fa que encara destaquin més, com si fossin a mig camí de la terra i dels núvols. De fet, és clar que hi són!
2014. De les Viles al Turbó.
Continuem l'ascensió, però anem girant de direcció. Si fins ara anàvem cap al nord, ara comencem a girar cap sud, per una ampla i majestuosa catifa verdosa, que va ondulant-se suaument, a la falda dels cims de Las Àguilas (2208 m.) i el Turbonet (2345 m.). Decidim de pujar-hi, per recuperar la vista del Pirineu en tota la seua panoràmica. Des de la cresta s'observa també la profunditat de la vall de Sant Adrià, que va baixant cap a Veri, i fitem l'altre costat del massís, el del cim del Turbó pròpiament dit, encara nevat. Quin tros de rocam! (cliqueu damunt la foto per ampliar-la).
2014. De les Viles al Turbó.
Efectivament, el Pirineu s'eixampla més i més un cop dalt la cresta. El cap de la vall de Sant Adrià és tot nevat. El sol comença a amagar-se darrere alguns núvols i la combinació de colors tacats de llum i ombra, del blau cel, del verd incipient, del marró rocós i del blanc immaculat és de veritat atraient.
2014. De les Viles al Turbó.
Des del Turbonet observem el gran Turbó davant per davant. Sempre amb el Pirineu obert de bat a bat: Posets, Maladeta, Aneto, Besiberris,... ens esguarden des d'allà dalt. Finalment, els deixem anar: ens hem de concentrar en el Turbó:  davallem cap al coll de Porroduno (2273 m.) per tornar a girar cap al cim mentre comença l'ascensió. La neu ací arriba al turmell, tot i que es va aprimant a mesura que guanyem alçada.
2014. De les Viles al Turbó.
Ens abeurem amb l'aigua recent desgelada, la més pura aigua de les deus de Veri. Les clapes de núvols projecten un decorat de sol i ombres que fa embogir l'objectiu de la càmera. Amunt, amunt!
2014. De les Viles al Turbó.
Arribats a la cresta del Turbó accedim a la resta del Pirineu que fins aleshores restava amagat al darrere: el Cotiella i la Penya Muntanyesa. Darrere contemplem el pic de Las Águilas i del Turbonet per on hem pujat al matí i la vall o coma de Sant Adrià. Aquest massís potser és més agrest i abrupte a mitja alçada que no pas arribant a dalt de tot, on aquesta suau i ampla cresta acull el caminaire i l'aconvida senyorialment a fer el cim. No ens hi podem pas negar!
2014. De les Viles al Turbó.
Ja som dalt. El piló geodèsic ha desaparegut, però en resta la plataforma, que ara fa de peanya per a la foto obligada. Segons l'especialista Serrano Sanz, l'etimologia de Turbó remetria a la paraula ibèrica itur, que voldria dir font. Però en Coromines, el nostre savi etimòleg, no ho acaba de veure clar i escriu que el mot simplement pot tindre relació amb torb, torbó, torbonada, una nuvolada de pas típica de les alçades, acompanyada de trons i pluja i vent fort, «fundant-me que en el Turbó es congrien les boires i torberes més formidables del Pirineu».
2014. De les Viles al Turbó.
El gran mirador pirinenc que és el Turbó fa que aquella petita i íntima sensació de gesta que tothom té en aquell moment de fer el cim, esdevingui molt més potent i multiplicada. 
2014. De les Viles al Turbó.
Ens retratem amb el cel i els estels de la llibertat. Com que els núvols ara s'obren i ara es tanquen i fresqueja, decidim de baixar sense dinar. Vull dir: per dinar més avall, que el dinar, amb cigaló inclòs, no ens el saltarem per res del món! 
2014. De les Viles al Turbó.
Tot baixant ens endinsem en l'esplanada de neu i fem tot el retomb per la corda de la ferradura, fins a l'altre costat, quan tornem a encarar-nos al nord. Mirem de trobar el pas per on descendir directament cap a les Viles, anomenat Els Passos. O per causa de la neu, que canvia les formes del paisatge, o perquè no està prou ben indicat, o perquè no en sabem més, no el trobem. 
2014. De les Viles al Turbó.
Decidim de continuar nord amunt, fins a trobar la capçalera del barranc de Canals per on hem ascendit al matí. Tota la tarda, havent dinat, és un puja i baixa arran dels espadats, espectaculars, altíssims, amb unes canals infinites, que ens esfereeixen només de mirar.
2014. De les Viles al Turbó.
Guaitem per totes les canals que creuem a veure si s'hi pot baixar. Ni parlar-ne! Som prudents i no ens hi atrevim. Només ens resta traure-hi el nas per dir-ne quatre encomis i un parell de renecs.
2014. De les Viles al Turbó.
Arribem altre cop a la capçalera del barranc de Canals i descendim per la pista roja, així dita per les estaques de punta roja que trobem... a estones. Descobrirem la font de Canals o com naix un rierolet de dins la pedra.
2014. De les Viles al Turbó.
Una ruta deliciosa entre bosc i prats feridorament verds. Una catifa d'herba a on ens ajaiem a benerar i que ens alleuja de la tensió de la tarda i ens refà del cansament del matí.


2014. De les Viles al Turbó.
Tornem a ser a baix, són 2/4 de 7 de la tarda. Deu hores de turboneig per dalt d'aquest massís, imponent i ferm vist de de baix, però en canvi allà a dalt delicat, abrupte, tendre o rocós, segons l'estona, i tothora ple d'una bellesa amagada, accessible per a tots aquells que li vulgueu fer companyia. Ací a les Viles,  balneari i embotelladora no fan precisament una bucòlica combina, i encara menys ara que l'antiga carretera, estreta i  plena d'arbres i verd, com aquelles d'abans (era d'abans), l'estan transformant en una moderna carretera, ampla i morta. Recordant els temps de principi del segle XX, escriu Coromines sobre les Viles (nom probablement agafat de vil·la o caseta d'estiueig): «És natural que la gent forana pensin primordialment en la font termal, de vasta reputació: l'explotació de l'aigua embotellada de les Viles del Turbó és un sòlid i antic negoci; i fem memòria que la gent del país ha acabat per batejar amb el pintoresc nom de 'la Plaça de Catalunya' una bella clariana al mig del bosc, a on arriben passejant els grassos senyors barcelonins que prenen les aigües en el balneari».
2014. De les Viles al Turbó.
Aquesta és la ruta que seguim. Una gran S des de les Viles fins al cim. La ruta de descens, en blau cel, és la dels Passos i el barranc de la Torcida, que no hem sabut trobar. Ens la facilita l'Eloi Saula, gran especialista del Turbó, que se l'ha recorregut per tots els cinquanta punts cardinals i del qual n'està preparant una guia perquè puguem gaudir-ne per tots costats.