 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A Sort, que conserva algunes edificacions de començaments de segle [xx], aquesta sirena, eixalada a mitges, somriu, llunyana i inescrutable, als vianants que recorren el passeig». Explica l'escriptor de les Garrigues que «la població s'estén bàsicament al llarg de dues vies, l'una ben antiga, el carrer Major, que corre al llarg de la població i desemboca a la plaça de Sant Eloi, i l'altra, paral·lela, és la carretera, situada enfora de la població i amb aires de passeig».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Sort, situada sobre terrenys relativament tous, permet una agricultura de muntanya mitjana -patates, farratges i cereals. El terreny agrícola és aprofitat fins a altures respectables... Al cim, un poc separat del nucli de la població, hi resta el castell dels Comtes de Pallars. Aquest comtat va néixer el segle X, quan va segmentar-se l'antic Ribagorça-Pallars... No va estendre's mai tan avall com el d'Urgell, sinó que restà clos en les muntanyes i en la seva forma de vida pastoral».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«El carrer Major de Sort. Flux de gent entre ribes de botigues. A la dreta, els porxos de la casa del general Josep Moragues, aquell que cantà, dramàticament, Àngel Guimerà». Afegeix més endavant l'autor: «Del carrer Major vers ponent, és a dir, cap a la costa, s'enfilen carrerons menuts... Inferior als 2.000 habitants Sort manté, amb tot, un petit mercat secundari, i és previsible que el turisme augmenti l'aspecte comercial modern que es va ensenyorint de la població». Només que ningú no s'esperava aquest excés, ei, a parer meu.
«Josep Moragues, gran general, combaté contra les tropes de Felip V. Empresonada la seva família, el general-guerriller aconseguí d'alliberar-los de Balaguer. La Conca de Tremp va veure la seva derrota, en girar-se-li en contra no solament els botiflers, sinó els sometents. Finalment, aquell home que recorria la muntanya va proposar de capitular a la Seu d'Urgell el 1713. Però les condicions que els seus capturadors acceptaren de moment, no foren respectades... Això el va empènyer a tornar a la lluita: el 1714 el trobem als volts de Ripoll i Bagà. Arribada la repressió felipista, Moragues i alguns altres compromesos més intentaren de fugir a Mallorca, però foren detinguts el 1715, ajusticiats i esquarterats. El cap de Josep Moragues fou exposat en una gàbia al portal de mar, a Barcelona, i hi restà fins al 1727. Àngel Guimerà li dedicà un poema contundent, aflamat i macabre». |
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«A Llavorsí, enforcat de tres corrents fluvials, hi ha un bon joc de ponts. Les arbredes es troben només, arran de riu: les muntanyes veïnes són pelades, pissarroses, quasi hostils». Aclareix en Vallverdú: «Diuen els tractadistes que Rialb marca l'entrada a la muntanya pròpiament dita» i que «el riu... ara, assolida una cota respectable, s'afua, a trossos, en ràpids... Aquest fenomen es troba normalment a la primavera i a l'estiu. Les passeres provisionals que la gent del país fa amb troncs són aleshores aixecades, per por que el corrent impetuós se les endugui». A Llavorsí, «hi ha un pont que permet tornar a la riba dreta, mentre per l'esquerra les fortes aigües que baixen unides de la Vall Ferrera i de la Vall de Cardós claven una bona empenta a la Noguera Pallaresa».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Prop d'Escaló, la mare i el fill, a l'hora de berenar. Dins un cert bucolisme molt repetit, l'aigua passa rabent a llur darrera, vora les gran pedres i el prat amb quatre fruiters».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Llavorsí, Rialb, Sort, escenaris de les proves de caiacs a l'estiu. Aigües braves, que permeten d'unir el coratge dels participants i l'esbarjo de les famílies».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Tant a la Ribera de Cardós com a la Vall Ferrera abunden aquests pobles a penes dibuixats entre la bardissa i les roques, amb el campanar i puntut i les golfes-badiu. Ainet de Besan, Araós...»
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Arestui, a la vall de Baiasca, en la grisa i ombrívola tarda. Els teulats, amples, parlen de les dimensions de les cases, que en aquestes soledats glaçades, acullen gent, eines, serveis, a l'hivern».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«La Vall Ferrera, branca més oriental dels corrents que alimenten la Pallaresa en el sector al nord de Llavorsí, és... un paradís de la pesca, amb superabundància de francesos practicants».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Escaló, porxos baixos, edificats com la resta de parets amb aquestes llesques pissarroses que donen aquest picat característic, confegeixen encara una imatge poètica i malenconiosa». La raó: «Porxos baixos, sopluig de la neu, escales altes per a entrar a les cases». Encara més: «tota la població té l'aire pastoral, humit, negrenc... Un portal mena al carrer alt de la població després de la plaça. Tot de gossos de pastor romanen ajaguts, pacients vigies de les hores mortes...» Un món ja del tot desaparegut sota el vendaval implacable de la turistada.
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Els llosats -avui escassos- són els representants d'una artesania esforçada: riu de Baiasca amunt, les deixalles de pissarra no aprofitables s'amunteguen vora la barraca-obrador». S'aprecia a la imatge la magnífica passera de fusta per travessar el corrent d'aigua.
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
«Baiasca, a la vora del riuet del seu nom, afluent a la dreta de la Pallaresa, sembla defensar el morrot muntanyenc que quasi tanca la vall, de difícil recorregut per camins penjats».
|
 |
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida»,
Vallverdú/Sirera.
Detall del poble de Baiasca als anys 1970, en una vall que «s'endinsa per Arestui i, giragonsant a gran altura, amb el barranc al fons, permet visions d'autèntica muntanya primitiva». L'aïllament i precarietat de vies de comunicació l'han salvada de l'especulació turística ferotge.
|
