 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Ciutat fidel al pretendent Borbó espanyol, les tropes del qual hi van resistir assetjades des del 18 de desembre de 1705 fins al 15 de maig de 1707, «conservándola por el rey Felipe V, que fue la única que le quedó en el Reyno de Valencia, como Rosas en Catalunya i Jaca en Aragón. Por tan heroica acción, mereció esta Ciudad (entonces Villa), de la piedad del Rey, el título de Ciudad Fidelísima, cn la preheminencia del voto en Cortes... y que hiciese nobles a 5 familias que se distinguieron en esta resistencia. Dándola por Armas en Escudo una Torre con una Flor de Lis a cada lado, y al timbre Corona Real sostenida por dos Leones».
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
L'inexpugnable castell de Peníscola, encara més poderós amb l'artilleria emplaçada dalt de les altes torres. El segell en llatí escriu CIVITAS PENINSULAE, que n'és l'arrel etimològica, atès que és en una península la situació de la ciutat. La forma amb -A- (Paníscola enlloc de Peníscola) diu Coromines que l'ha «constatat en gran part de les mencions antigues i pronúncies populars». Afegeix que «és la forma quasi general en la Crònica [de Jaume I]... només... però sempre amb -N- simple en la Crònica».
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Les representacions de Palomino tenen un toc de presentació naïf, encara que la disposició general sol ésser prou realista. Refereix Coromines una cobla popular recollida per Sanchis Guarner a la mateixa Peníscola:«Los de Xert són xertolins, los de Tíriga, tirijans. A Cervera, cerverins, i a Paniscla, panisclans». |
O encara: «A Paniscla, culalçats; a Benicarló, llanceros», amb comentari de l'autor valencià: «Peníscola és un tómbol dins la mar, i per això als panisclans els diuen culalçats». El gentilici modern és peniscolans o penyiscolans. Segons l'etimòleg: «En total predominen, fins modernament, les pronúncies amb -n- per sobre les de -ny-. Cal aplaudir la preferència atorgada per S.Guarner i la major part dels escriptors valencians, a la grafia normativa Peníscola, conforme a l'etimologia i a la majoria de les mencions antigues».
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Aclareix Coromines sobre l'aparició del so -K- entre S i L que és fenomen conegut en altres parlars romànics, com ara en italià Ischia o provençal isclo. «Però l'àrab, que no tolera grups de 3 consonants, hi ficà una u/o entremig. A l'àrab es deu també la variant Pan- enlloc de Pen- que hem constatat en gran part de les mencions antigues i pronúncies populars». La reconstrucció del castell al tómbol panisclà es degué als templers, «en un alto promontorio, que largamente descubre la costa, que la hace inexpugnable, todo rodeado del mar, menos un pequeño paso de tierra que le une al continente, que inunda este elemento quando se alborota». |
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
«Tiene tres puertas, una plaza, las calles están en cuesta y torcidas. Dentro de la Ciudad hay una Fuente copiosa para el consumo de sus vecinos, y otras doce más en el contorno del peñasco, con la circunstancia de que sin embargo de estar el peñón dentro del mar, es el agua muy dulce». És clar, calia esmentar el Bufador: «En la plaza, junto la casa del Gobernador hay una boca que llaman Bufador, que quando se enfurece el mar arroja mucha agua, y a veces impide el paso; sale de ella siempre un aire muy frío, se parece a los Bufadores de Olot».
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
La donació de Jaume I als Templers perquè mantinguessin la fortalesa, dels quals passà a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i a la de Montesa al 1317. Al segle XV, s'hi retirà el Papa Luna.
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Don Pedro de Luna és conegut com l'Antipapa i ocupà la càtedra de Sant Pere amb el nom de Benet XIII. L'actual Papa emèrit (i retirat) fou Benet XVI. «Sus naturales han sido siempre fieles a sus Reyes y lo han acreditado en el último sitio que sufrió al principio de este siglo por las tropas de los aliados» entre 1705 i 1707.
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
El premi del primer Borbó als seus fidels vassalls panisclans.
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Una font al peu de la muralla (8) i el Bufador (10): «Abujero por donde sale el agua quando sube la marea». Les barraques dels pescadors (3) sobre l'arena fora muralla. |
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
La Porta Principal (5) i la Porta Nova (6). L'artilleria emplaçada sobre les altes torres, de llag abast per tant, acabà de subratllar l'enorme poder defensiu del penyal.
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
L'Església major (1) i Nostra Senyora de l'Ermita (2) destaquen amb els alts campanars sobre les teulades dels carrerons agombolats al seu redós. El majestuós i inexpugnable castell, amb son «quartel i plazuela».
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Detall de la forta muralla panisclana i dels carrers costeruts.
|
 |
1786. Peníscola (el Baix Maestrat, País Valencià).
Gravat de Palomino dins «Atlante...», vol. VIII, de B. Espinalt.
Una galera entrant al port natural, a la banda nord de la badia, i una barca des pescadors amb les veles llatines. A terra ferma, un dels trenta-quatre poblets de sa jurisdicció, «con ocho mil quatrocientos veinte y cinco vecinos, comprehendidos quatrocientos treinta y seis que han en Peñíscola».
|
