 |
| 1874. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà). «La Ilustración Española y Americana», 8 de juny (BDH). Vista general del monestir des de la Font del Ferro de Castellfollit, a la dreta de l'entrada al barranc de la Pena, prop de la font de Nerola i de la cova dels Eixeregats. Avui gairebé perduda, s'hi havien fet aplecs i berenades, i encara avui hi podem veure córrer l'aigua ferruginosa. |
 |
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Aunque solo existen las ruinas de este antiguo monasterio, haremos una breve reseña de él, para consignar... una memoria a su magnificiencia, que recuerde las glorias, bellezas y opulencias de nuestra cara patria». Catalana, si no volem tergiversar-ne la història. «Su superficie se hallaba cubierta de bosques, huertas y viñas, fertilizada por abundantes manantiales, y hermoseada con varias granjas y casas de recreo». La fundació del monestir tingué data de 6 de maig de 1151.
|
 |
| 1874. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà). «La Ilustración Española y Americana», 8 de juny (BDH). El majestuós conjunt monacal pobletà. En primer terme, el cimbori gòtic del segle XIV, de planta hexagonal, amb els grans finestrals, presideix el monestir, acompanyat de la cúpula barroca divuitesca de la sagristia nova al fons. |
 |
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'estreta relació dels reis catalans amb el monestir, i les seus dilatades possessions de nord a sud dels regnes catalanoaragonesos confederats.
Descripció del conjunt, tancat d'un mur de 6 m. d'alçària i amb una sola porta d'accés. «Para penetrar al interior era preciso cruzar una estensa plaza, en cuyo lado izquierdo se hallaba una serie de edificios, ocupados por los oficios de carpintería, herrería, cerrajería, carreteros y mozos de labranza. Entre el mencionado muro y el cuerpo principal del edificio estaba la despensa, cocina, graneros, silos, bodegas, habitaciones de religiosos ancianos, y el dormitorio y locutorio de los conversos». Després, hom trobava la porta «que llamaban de la Dorada, por hallarse sus puertas revestidas con fuertes hojas de bronce labrado y dorado... En este sitio se verificaba el recibimiento a las personas reales». Segueix l'autor el recorregut fins a la clausura, «cercada con una verdadera fortificación», amb 12 torres fortificades, i només dos entrades: la de l'església i la reial. |
 |
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Descripció de les dependències interiors del monestir, com els claustres, «en ambos se manifiesta todavía la elegancia y gusto de su obra, por la belleza de sus delgadas y altas columnas góticas, y el ímprobo trabajo de sus labores». Se'n comenten la Sala Capitular, el Palau del Rei Martí, la Biblioteca de més de sis mil volums, la sagristia i la nau de l'església.
|
 |
1874. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», 8 de juny (BDH).
Detall del conjunt benedictí pobletà.
|
 |
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Se'n destaca el retaule de l'alta major, «que a pesar de las mutilacionses que ha sufrido , manifiesta aun su preciosa obra de alabastro» de Sarral. El Cor fou ja derruït en la revolució de 1822, però refet al retorn dels monjos, i finalment l'autor es fa ressò dels panteons reials fets fer per Pere III el Cerimoniós, «para colocar los restos mortales de su augusta familia y sus sucesores». Cap referència al nom dels nostres reis medievals en la descripció dels panteons. A base d'oblits, silencis i autocensura de la realitat molesta: així es feia, i es continua fent, la història (espanyola) des del poder.
|
 |
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Només la inevitable referència final a la destrucció del conjunt porta l'autor a mencionar la salvació de les restes dels nostres grans reis medievals, sense ni anomenar-ne el gran Conqueridor Jaume I ni encara menys tots els altres:
«Durante la calamitosa época de la última guerra civil [carlina] ha sido completa la destrucción de este monasterio, abandonado de sus monjes en 24 de julio de 1835, en virtud del decreto de esclaustración, el hacha en el bosque y la tea incendiaria en el edificio, lo aniquilaron del todo... Este real sitio era joya artística que debió ser respetada y protegida... Hoy se halla reducido a un montón de ruinas, de entre las cuales pudo recoger D. Antonio Serret, cura párroco de la Espluga de Francolí, la mayor parte de los restos reales y los trasladó a una de las bóvedas de la iglesia de su parroquia... hasta que pudo lograr la traslación de ellos a Tarragona». |
