[1682] De Son aneuenc, més

1913. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'escut dinovesc mostra un arbre com a emblema, però no hi havia pas encara l'afegit impropi 'del Pi'.

1913. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«Situat en un planell enlairat damunt d'Esterri i envoltat per alterosos cims, entre los quals se destaca lo Teso de Son que se'n puja prop de 2.700 m.» Cap al primer terç de segle XX, la població ja es trobava en descens. Trenta cases més s'hi havien fet durant la pujada demogràfica de la segona meitat del segle XIX. 

«En lo temple s'hi pot apreciar un notable retaule gòtic, essent també molt interessant lo campanar romànic, si bé apareix amb los finestrals mig trencats en los quatre o cint estatges de què se composa». S'hi fa esment de l'escola municipal, cosa que no trobem en la ressenya de Madoz. I un molí de farina. Que no hi ha res més llarg que un dia sense pa.

1913. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Clixé d'Adolf Mas.

Campanar de l'església de Sant Just i Sant Pastor. El conjunt romànic i el retaule gòtic d'Espallargues confirmen la riquesa de la població en aquells vells temps medievals. Pere Espallargues fou un pintor benavarrès amb taller propi, que en aquell s.XV treballà en diferents esglésies del Pallars, la Ribagorça i la Vall d'Aran.

Anys 1949-50. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Vista de les esplèndides torres del preciós poblet altaneuenc.

Anys 170. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). Foto: GREC.

Una vista de la dispersió de cases als peus de l'església, abans que arribessin les renovacions dels anys 90 i la construcció desmesurada durant la bombolla d'inici de l'actual segle.

Anys 1970. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). Fototeca.
El meravellós conjunt romànic en estat precari abans de les modernes intervencions restauradores.

2015. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Foto: Diari Ara, 18/07/15.
El retaule gòtic restaurat dels Sants Just i Pastor, del pintor ribagorçà cinccentesc Pere Espallargues. Els sants són representants tradicionalment com a escolars, joves o nens, amb túnica curta i una palma a la mà, atribut característic dels màrtirs paleocristians. L'advocació a aquests sants remet a una època molt reculada, possiblement visigòtica, als segles VII o VIII. 

2015. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).

A la banda esquerra, el martiri dels joves sants, durant la persecució de Dioclecià, a començament de segle IV. A la banda dreta, els quadres de Maria, mare de Déu, des de l'Anunciació fins al Nadal, que remeten a una religiositat més del to baixmedieval, del romànic ençà. A partir del segle X molts temples amb advocacions de màrtirs cristians primitius, apòstols o primers pares foren canviades per l'impuls donat a l'advocació mariana per l'església per tal de combatre el poder territorial feudal i la revolució ideològica de l'amor cortès.

[1681] De Son aneuenc (i sense pi)