20170923

[1774] Ullada a la vila d'Ascó de fa cent anys

1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

La vila d'Ascó ajaguda al peu del tossal sobre el riu Ebre.


Escriu Joan Coromines, l'il·lustre etimòleg: «Fem vots perquè Déu ens deslliuri, sense desastres, de l'amenaça terrible que hi ha muntat el capital internacional, amb la indiferència dels nostres governants, i amb la protecció del Bisbe de Tortosa, que ha posat als capellans d'allà el veto de concórrer a les manifestacions del poble contra aquest monstre estranger». Sembla que la cort celestial a la fi no hi tingué gran cosa a dir, i la nuclear acabà fent-se. I si no vols caldos, dos tasses.

Sobre l'etimologia del topònim aclareix: «Sens dubte iberobasca, del nom de l'animal... 'teixó', que és azcon en tots els dialectes bascos; aquí segurament amb caràcter col·lectiu: 'terra de teixons, teixonera'... És a dir, es tracta d'un nom de lloc paral·lel als mots catalans Taixonera, etc. Melons, gran i antiga partida del terme de Castelldans, té el mateix significat, i els nombrosos noms de lloc Font del Meló, Cova o Caul del Meló en el País Valencià, així com a Aragó... vénen del... català dialectal meló, llat. MELES-ON, teixó,... i segurament també el vallesà Montmeló». No explica, però, el nostre savi el perquè d'un topònim bascoide tan al sud, a on preval l'etimologia llatina. Potser per causa de repobladors pirinencs, després de la conquesta de 1148 de part de Ramon Berenguer IV.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell aguaiten al poble i a la vall. A la vora del riu, un vell llagut mandreja.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Detall de les cases del poble, esgraonades al sol a mesura que s'enfilen cap al tossal. De ben segur, que molts asconencs encara poden reconèixer-hi la situació de casa seua.


1845. Ascó (la Ribera d'Ebre).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La primera característica que es retrata de la vila: «en el invierno son bastante frecuentes las nieblas». L'esgraonament dels carrers també n'és un tret identificador: «formanla 410 casas de ordinaria construcción, distribuidas en varias calles, que por su posición se asemejan a las gradas de un aparador, teniendo la mayor parte de los edificios salida a ellas por el primero o segundo piso».

A mitjan segle XIX, gairebé setanta marrecs, entre xiquets i xiquetes, ja anaven a estudi, i la paga del mestre no era gens menyspreable, en contra de la dita de 'passar més gana que un mestre d'estudi'. Hi havia també hospital de pobres, sostingut d'almoines, i una fonda. L'autor prova de fer la descripció arquitectònica de l'església parroquial, reformada en diverses èpoques. 

Del terme veïnal en destaca el cementiri, ja fora vila, l'ermita de Sant Miquel, un clavari amb dos capelles per fer-hi misses, vint masos habitats, «y en la cúspide de la colina, en cuya pendiente está el pueblo, se ven paredones, una columna gótica, y muchos cimientos y residuos de un convento de caballeros templarios que allí existió». A més, la disposició del terreny fa que «aunque se encuentran frondosos valles poblados de olivos, no pueden aprovecharse en su beneficio las aguas del Ebro, que solo sirven para beber y demás usos domésticos». Haurien de passar cent anys més perquè l'Estat (espanyol) pogués trobar-los un altre ús. No, no pas per als regs dels trossos dels pagesos, ans per emplaçar-hi una, dos nuclears, aixó sí, després d'expropiar-los els terrenys... i l'aigua!

Els camins eren de ferradura, tots segons l'autor, i, per tant, de mal transitar. Encara avui l'eix viari de l'Ebre, tot i haver-ne millorat la connexió, resulta insuficient. Les comunicacions per correu, tres dies per setmana, «y sale los mismos días, dejando el suficiente tiempo para contestar».


Entre la producció agrícola habitual, hi destacava l'important conreu de panses i figues, ja perdut. Vuit molins d'oli testimonien la importància oleícola de la vall. A més, un molí fariner, cinc fàbriques d'aiguardent, tres forns de pa, quinze teixidors de draps, tres fusters, quatre sastres, quatre espardenyers, tres ferrers, quaranta-cinc traginers i quatre llaguts «que se emplean en la extracción de aceite y demás frutos». Sens dubte, una important vitalitat econòmica que costarà de mantindre al llarg de segle vint, tot i que la pressió a la baixa demogràfica s'aconseguirà de ralentir relativament: mai la vila ha baixat dels mil sis-cents habitants des dels més de dos mil de mitjan segle XIX i més de dos mil cinc-cents d'abans de la guerra. És ara, quan sembla que les condicions són més favorables a la recuperació, que la vila ateny els seus mínims demogràfics. Caldrà que el nou país que volem atengui i afavoreixi la recuperació demogràfica de la Catalunya interior. 


L'efecte negatiu en l'economia causat per l'expulsió dels moriscos, que devien de representar gairebé tres quarts parts de la població, fou recuperat amb escreix: l'emplaçament estratègic de la població al costat de les rutes fluvials ebrenques resultà decisiu. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Miquel, als afores de la vila. Al fons, l'alta fumera d'algun dels diversos molins d'oli que hi funcionaren fa cent anys.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església de Sant Joan Baptista, amb el començament del carrer Major al fons.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església presenta mostres de diferents estils, fruit de remodelacions fetes en diferents moments històrics, i manté el vell campanar de cadireta romànic. La diferència de nivell entre la plaça i el carrer inferior dona fe de l'esgraonament dels carrers de la vila vella.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell templer, que passà després a l'Orde de Sant Joan, foren una autèntica talaia sobre el riu per al control de la navegació fluvial just a l'entrada de l'estret del Pas de l'Ase. Actualment, se n'està acabant la reconstrucció de la torre. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica esplèndida de la vila, des del tradicional pas de barca d'Ascó. El pont no hi fora construït fins a l'arribada de les obres de les nuclears, cap a començaments dels 70. Crec que la barca deixà de funcionar al 1972. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detalls del poble de fa cent anys, amb l'estació de tren a l'entrada. La via fèrria tallà el pas natural cap al riu i comportà la construcció del mur de contenció.

1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Probablement la família del barquer, ell fent algun manteniment, ella fent mitja. S'hi pot veure el detall de la vestimenta de l'època, on no hi podia faltar el mocador al cap i el llarg davantal fins als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica de del tossal del castell, amb la vila i el magne Ebre als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels trossos de l'altre marge fluvial tots plens de rengs d'aulivers i ametllers; els arbres més grossos, als marges, probablement eren les figueres; entre poble i riu, la via del tren, construïda al 1892 per a la línia de Móra a Faió.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall d'un antic portal en un dels carrers d'Ascó. La preciosa imatge recull tot el sabor de la vida quotidiana entre els estrets i costeruts carrerons, a la qual els figurants hi aporten un autèntic toc de regust popular.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels balcons i portalades típiques de les cases, els carrers sense empedrar, i una família amb la padrina, la nena i el matrimoni com a figurants. Llavors, la vida al carrer era l'essència mateixa de la vida als pobles.