Seguidors

20180210

[1802] Los Panderos de les mosses de Ponent

1917. «Segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932),

A. Artís, impressor, BCN.
Casat a Maldà, on residí la resta de sa vida, l'autor barceloní publicà el seu primer llibre de poemes com a recull de les poesies premiades en les diferents edicions dels Jocs Florals de Barcelona i Lleida, potser també alguna altra ciutat, a què es presentà. La temàtica, el to i la forma populars de les poesies d'Iglésias l'atansen a les produccions anònimes de cançons de pandero o de corrandes que encara eren vives en la memòria i en el dia a dia festiu de la gent de la terra. Una poesia simple i senzilla, que de ben segur no formarà mai part de cap antologia de la literatura, però que sap transmetre per via poètica la manera de ser i de viure dels nostres padrins de fa cent anys.
Anys 1900. Pandero quadrat.
Les cançons de pandero, associades a les confraries del Roser, foren molt populars a tot el país fins a començament del segle XX. Josep Iglésias i Guizard, en el seu recull de «Segarrenques», descriu aquest arrelat costum a la vall del Corb de l'Urgell segarreta (locarranquer):
Lo pandero de les mosses
Englantina d'Or i Argent als Jocs Florals de Lleida, 1902 
És un pandero quadrat
que atrau totes les mirades;
les mosses li han regalat
cintetes per pentinat,
cascavells per arracades. 
És el rei del casament
i del bateig l'alegria,
és simbòlic instrument
que reflecta el pensament
i el cor de la pagesia. 
És honesta diversió
i del terrer costum bella:
de les mosses il·lusió
quan refilen la cançó
que a voltes les aparella. 
Feliç i rumbós mortal
guardador de festes grosses...
no saps la festa el que val
si no has vist la principal
del pandero de les mosses.  
Imagina't al voltant
d'una taula ben guarnida
com per una festa gran,
un públic que tot menjant
espera amb ànsia una crida.  
Quan remor se sent a fora
de cascavells i crits,
la impaciència a tots devora,
i és senyal que ha arribat l'hora
de repartir-ne els confits.  
Abans d'entrar amatent
l'aixerida majorala
amb veu clara i estrident
com una ratxa de vent,
prega l'entrada a la Sala.  
Escolteu amb quin encís
amb quin garbo i quin salero
se surten del compromís
les mosses, pregant permís
per entrar amb el pandero.  
'Llacència vos demanem
per a poder-ne cantar
si per la Verge una almoina
a les mosses voleu dar'.  
I s'obren de bat a bat
les portes, per donar arreu
entrada de molt bon grat
a la gaia majestat
de tot aquell bé de Déu.  
La majorala casada,
amb la Verge del Roser
de roses engalanada,
és la que va a l'avançada
és la que n'entra primer.  
Les majorales donzelles
amb el pandero fan via
semblant boniques poncelles,
i és clar, quan entren elles
també n'entra l'alegria. 
I tots junts, formant rodona,
fent el pandero d'orquesta
i la Verge amb sa corona
de galindoia patrona
comença l'hermosa festa.
N'és la primera cantada
per vostè, senyor Rector,
que el rabadà no disposa
sense permís del pastor,
que el rabadà no disposa,
senyor Rector l'estimat,
sense llacència de l'amo,
que és el pastor del ramat. 
 
Nineta dels ullets blaus,
no estiguis tan afligida...
tu rai que n'ets pubilleta
i et pots donar bona vida!
 
Agulletes tinc al cor
que em fan coïssor tot lo dia;
sabeu qui les ha clavades?
l'hereuet de la masia. 
 
Birbadores som d'angúnies
de tristesa i mals humors,
i birbem un cor de penes
com birbem l'herba d'un tros. 
 
Tinc un pebroter molt guapo
que agafa una porca a l'hort
per'xò so aficionada
a donar-ne tants pebrots;
per'xò soc aficionada,
donzellets que em feu l'aleta,
a donar-vos una part
de la meua collideta. 
 
De cançons i cançonetes
en sé més que no en voldreu
prò si no traieu la plata
ja us dic que no les haureu.
 
Donzellet de can Faiol
no l'hauràs a la Mercè,
no perquè no siguis guapo
sinó perquè ets cabaler!
Si vols tenir pau amb Déu
no et deixis mai els rosaris
porta a les mans una aixada
i al pit uns escapularis;
porta a les mans una aixada,
cava amb bona voluntat
i tindràs collita plena
de joia i tranquil·litat. 
 
Pubill de can Galindo,
tu sí que l'has feta grossa!
te n'has endut la pubilla
de més garbo i de més... bossa.
 
Quan jo sàpiga que et cases...
saps lo que et regalaré?
Quatre llàgrimes amargues
i el cor que m'has fet malbé.
 
M'han dit que enguany te casaves
si és veritat ço que m'han dit...
no tiris més amoretes,
si formal compromís tens,
que la paraula d'un home
no se l'ha d'emportar el vent.
 
En el pla n'hi tinc mig cor;
i l'altre mig a la muntanya
amb un ull miro a l'Urgell
i amb l'altre ull a la Segarra.
 
Quan la festa ja s'apura
i ja és plena la safata
de dolços, llaminadura,
ametlles i confitura
i de centimets i plata,
les majorales llançant
el seu cant, sempre estrident,
van cofoies desfilant
miradetes endreçant
a son gemat instrument...
que és un pandero quadrat
que atrau totes les mirades
i a qui les mosses han dat
cintetes per pentinat
cascavells per arrecades!

1907. «Cançons de Pandero», Valeri Serra i Boldú. 
De les cançons de pandero Valeri Serra i Boldú ens diu: “He recollit les que queden perquè no se'n perdi la mena”. I ens fa saber que foren recollides a Torrelameu, Cubells, Artesa de Segre, Baldomar, Butsènit, Bellmunt, Castellserà, Térmens i Miralcamp. I també ens explica que algunes de les cançons foren arreplegades de dones velles que, en la seva joventut, havien sigut majorales i les havien cantat en pobles on després s’havia perdut la costum de cantar cançons de pandero (Estanislau Tomàs Morera).

Les majorales de la Confraria del Roser, en festes importants, religioses o socials, feien captes per a la seva confraria i cantaven les cançons de pandero. Les lletres de les cançons les componien les cantadores i de vegades ho feien per encàrrec dels organitzadors de la festa. Vegem-ne una mostra:
Per a una Festa Major:
Festa Major d’alegria
que avui es fa en aquest lloc;
festa major d’alegria,
la Mare de Déu d’Agost.

Per al comiat d’una núvia:
Adéu portes i parets;
de tots m’he de despedir,
també del pare i la mare,
lo que més pena em da a mí.

Adéu-siau pare i mare,
són paraules de tristor,
si en res vos en so agraviada
jo us en demano perdó.

Per a reafirmar un prometatge:
Gran cuidado la gent tenen,
jovenet, de jo i de vós.
Gran cuidado la gent tenen
de si ens casarem tots dos.

Gran cuidado la gent tenen;
no els en caldria tenir;
si la vostra amor és ferma,
la meva veu’se-la aquí.

Compliments a persones distingides:
Senyores, a aquest senyor
què li podríem donar?
La ciutat de Barcelona
si fos al nostre manar.

La ciutat de Barcelona,
senyores, no fora res;
Com és tan noble persona
mereixeria molt més.

Per a un dinar de casament:
Quina taula tan parada,
estovalles de satí,
les culleres són de plata,
les forquilles d’or del fi.

En obsequi a una noia:
Què fareu quan sigueu gran,
que tindreu el compliment,
que ara, que sou joveneta
ja enamoreu a la gent?

Què fareu quan sereu gran
a l'edat de vint-i-un any?
Fareu caure els fadrinets
com els moixonets al ram.

A un matrimoni:
Amb la cara li conec
a aquest noble cavaller,
amb la cara li conec,
té bonica la muller.

Amb la cara li conec
i amb el posat de la rova.
Amb la cara li conec
que té bonica la dona.

De vegades es feia referència als difunts:
Germà meu, fulleta d’alba,
alceu’s que darem un tomb;
mirarem qui falta a taula,
que em sembla que tots no hi som;

les persones que ací falten
són persones de gros preu;
falten el pare i la mare:
són a la glòria del Cel.


Una sessió de pandero podia durar de 4 o 5 hores. I sovint acabava amb una cançó de comiat:
Cantarem la despedida,
que d’aquí mo n’anirem.
Felicito al senyor Alcalde
i a tot l’Ajuntament.

Que d’aquí mo n’anirem,
que d’aquí mo n’hem d’anar.
Déu nos do salut i vida:
l’any que ve hi poguem tornar.
1965. Maldà. Llegat verdaguerià.
«La Vanguardia española», 28 d'octubre.

L'escriptori i tots els altres objectes de Jacint Verdaguer que Josep Iglésias i Guizard comprà, guardà i exposà a la casa pairal del poble urgellenc on va casar-se i establir-se. Alguns dels objectes llistats al pròleg de l'edició de les Corrandes Segarrenques de 1925 desaparegueren amb la guerra. Em aquells anys, les peces del poeta maldanenc foren traslladades al museu verdaguerià de Vil·la Joana a Collserola per donació de sa filla Ramona.
1933. «La Dolorosa», Ventura Gassol.
Escena de la representació al Teatre Romea
(«L'Escena Catalana», 1933).
El 1928, Ventura Gassol –escriptor i poeta de la Selva del Camp que arribaria a conseller de Cultura de la Generalitat– va estrenar La Dolorosa, una obra de teatre, en vers, ambientada al segle XVIII a Ulldemolins. En ella apareixen les majorales del Roser, tocant i cantant amb el pandero. Ventura Gassol emprà materials tradicionals aplegats a Ulldemolins –on havia fet estada amb Higini Anglès– i en algunes poblacions veïnes de les Garrigues. L’obra es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona l’11 de maig de 1928 i es va representar aviat a la mateixa població, el 13 de setembre de 1930.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
«La capta de les majorales de la confraria del Roser cantant amb el pandero quadrat als bateigs, casaments i altres festes importants era una activitat mol arrelada als pobles de Ponent, on encara en queden rastres de memòria oral».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Les cantades de pandero es feren sempre a Ponent «en el marc de les activitats de la confraria del Roser, que existia pràcticament a tots els pobles. Dues majorales del Roser, una de soltera i una de casada, els dies de festa grossa acudien amb el pandero i la bacina de la Mare de Déu a totes les cases que les demanaven per cantar». El preu per cançoneta era d'entre 5 i 10 cèntims.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
El pandero o tambor de Boix, d'època barroca, conservat al Museu de Lleida, «amb la imatge de la Mare de Déu del Roser. Sembla que, en abandonar-s'hi les cantades, el rector va traslladar el tambor de Boix cap a Tragó de Noguera, per substituir el que s'havia cremat durant la guerra, on encara hi van fer cantades fins a mitjans de la dècada de 1940».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Després de la primera cançó per a la Mare de Déu, arribaven les cançons per a cadascun dels presents: els nuvis, els familiars, el senyor Rector, els casats, els fadrins, els vidus... sempre amb intenció laudatòria amb algun innocent pessic d'ironia, especialment entre el joc amorós dels festejadors. Les majorales amb major repertori tenien una gran consideració popular. Valeri Serra aconseguí publica la tonada de tres cançons l'any 1925, recollides a Torrelameu, Rosselló i Cubells.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
«A principis dels anys 70, Enric Farreny feia el doctorat a la facultat de Filologia de la UAB sota la direcció del professor Josep Romeu i Figueras», i feu alguns enregistraments en casset d'algunes de les cantadores que entrevistà com a informants. Esbrinà que les majorales exercien el càrrec durant un any i es recanviaven en alguna festivitat gran del poble. També explicà part del que Valeri Serra, per causa de la moral de la seua època, callà: que també es cantaven cançons a cafès per a públic masculí. «A Tragó de Noguera -ara sota les aigües de l'embassament de Santa Anna- recordaven que els enginyers de la Canadenca sempre demanaven les cantadores».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
El text conservat del Baró de Maldà, de final del segle XVIII, sobre el soroll eixordador que feien les majorales quan el rebien a l'arribada als pobles, mostra un desfasament de costums entre els pobles i la capital, fins al punt que afirma que «se les podia pagar perquè no cantessen, per lo que aixordaven a home tanta turba de tiples plegats, ruido de cascavells i tum tum de pandero que les minyones usaven»
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
És coneguda també la prohibició del bisbe de Solsona de fer servir panderos a les priores de les confraries, per l'excés de sensualitat en l'espectacle, de manera que no es dona «los diners per amor de Déu o de Maria Santíssima, sinó per lo amor i gust que tenen de veure i oir a les minyones». Testimonis escrits remeten les cantades al començament del segle XVI. 
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
De les lamentacions per la pèrdua de la tradició a la moderna renovació moderna del gènere com a espectacle etnicocultural en aquestes darreres dècades, a inicis del segle XXI.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Bibliografia sobre les cançons de pandero (veg. text original).


Any 2000. El pandero de les mosses de Puigverd de Lleida.
La confraria d'aquest poble és documentada des del segle XVI. El pandero data del segle XVIII, trobat sortosament en unes obres a l'església l'any 1995. Mostra la Marededéu del Roser per una banda i per l'altre costat Sant Pere amb les claus. Sembla que existia un altre pandero dedicat a la Marededéu del Carme, que també se salvà de la crema del 36, però que desaparegué als anys 50. 
Any 2000. El pandero de les mosses de Puigverd de Lleida.
Presentació del pandero restaurat a càrrec de Dolors Sistac. Al 2011, la peça fou lliurada al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.

En record de la Dolors Sistac i Sanvicén (1922-2018), en agraïment per les llargues xarrades a casa seua, amb vistes a la Seu Vella lleidatana, com a jurats del Premi Enric Farreny de poesia juvenil, i d'on sorgí el definitiu impuls per a les seues memòries, memòries de tot un segle vint lleidatà amb ulls de dona.