[1803] L'antic pont de Bassella a la Ribera Salada, 1907

1914. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
Foto: Francesc Xavier Parés i Bartra (1875-1955).
Gairebé ja allà on la Ribera Salada s'aboca al Segre, el pont de Bassella permetia des de feia pocs anys que la carretera que pujava a la Seu des de Lleida i des de Calaf travessés la vall. Fins a aquell moment, només el vell pont romànic d'Ogern, que no admetia el pas de carros, deixava creuar el riu sense mullar-se. 

Però heus ací que la monumental riuada de 1907, recordada a molts indrets del país, se'n va endur tres arcades, d'aquell ferreny pont aixecat a Bassella. El pas, doncs, restà tallat. S'hi construí una palanca o passera de fusta, d'arcada a arcada, a l'espera dels pressupostos estatals (espanyols) que en permetessin la reconstrucció.

1914. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
Bassella, l'Alt Urgell.
La imatge mostra com, set anys després de la magna avinguda de la Ribera Salada, el pont encara no havia estat reconstruït. Ans al contrari, s'hi havia afegit una altra estructura, sostinguda sobre pilastres de fusta, que permetia pujar des de la llera del riu fins als dos ulls que encara aguantaven dempeus. Si el corrent ho permetia, doncs, es podia pujar a peu o potser també amb cavalleria i travessar a l'altra banda. 

El fotògraf barceloní, doctor en medicina i soci del CEC des del 1906, les activitats del qual retratà sovint, residí des del 1904 per mor de son primer matrimoni a la Casa de les Punxes.

1918. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
«De Barcelona a la Seu», J. Morató a «La Veu de Catalunya», 19 de juliol.
Ressenya d'un viatge a la Seu d'Urgell des de Barcelona, o sigui, per Calaf i Ponts en aquells temps d'ara fa cent anys, amb motiu d'acompanyar un jove diputat a Corts (espanyoles) al seu districte electoral: «Per trobar-nos en ple segle XX, és massa lluny, tanmateix, la bella població muntanyenca». Calia tot un dia de camí, en aquells anys amb l'agreujant de la manca del pont de Bassella, cosa que convertia el viatge en tota una peripècia.

El viatge comença en tren, de Barcelona a Calaf, sense preferències de classe: «tothom sap què cosa és viatjar en un tren mixt per la línia del Nord. No insistim». Allà han de prendre transport públic, un cotxe de línia, perquè «les notícies que hi ha de l'estat de la carretera i de l'engruiximent dels rius per pluges recents, fan impossible el viatge en automòbil particular».

A migdia, ja són a Ponts. Males notícies del pas de Bassella. «Un altre auto de la companyia espera els passatgers a l'altra banda de la Riera». El cas és que «la Riera Salada ha vingut grossa i ni l'automòbil públic la pot passar». Suposem, doncs, que s'hi passava gualejant en temps de poca aigua. Perquè les estructures de fusta que el pont tenia muntades només eren aptes per a vianants i animals.

La confiança d'almenys passar com a vianants fins a l'altre costat aviat també s'esvaeix: «Qui sap on és la palanca. L'aigua se l'ha enduta». Com s'ho farien, doncs, per passar a l'altre costat. Prou deductiu: allà hi «trobaran uns homes que els passaran a coll, si a vostès no els espanta la rierada».

L'autor fa una molt fidel descripció de la brutícia vegetal que l'avinguda havia portat i havia anat acumulant als marges i als arenys de la Ribera. A la fi, «ens apareix amb tota la seva nuesa la ignomínia del pont de la Riera Salada en el lloc de Bassella... A cada banda del riera hi ha construïts els muntants de pedra, i al mig de la corrent s'aixequen les pilastres esperant el pont que substitueixi el que va endur-se'n l'aigua l'any 1907».

Això era, i cent anys després continua essent l'Estat (borbònic i espanyol) que no ens fa ni ens deixa fer: «fa, doncs, onze anys que en  una carretera de l'Estat manca un pont essencialíssim que afecta tres o quatre comarques i innombrables pobles. Es feren les pilastres, es feren els muntants i fou esgotada la consignació. I així restà l'obra, i així resta encara avui dia». Hi ha maneres de fer i actituds que només remeiarem, tard o d'hora, amb xarop republicà.

1907. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.
La força de l'aigua esquerdà el segon arc de la banda meridional. L'estructura restà tan malmesa que calgué enderrocar-lo juntament amb l'anterior i posterior, de manera que «el transbord de mercaderies i passatgers ha de fer-se amb grans perills a collibè». Després s'hi farien les palanques de fusta per permetre un pas una mica més segur.

L'autor de l'article anterior certifica aquest pas a força de braços de macips encara l'any 1918: «Així que estopa l'auto a la vora del riu, ens enronda una colla d'homes cepats i fornits, oferint-nos llurs serveis per passar-nos a l'altra banda». Una senyora malalta i grossa és passada a cadireta de braços de dos d'aquests xicotots. La travessa, amb l'aigua fins a la cintura, és seguida amb suspens des de la vora. «Mentrestant, uns altres viatgers s'han confiat a un carro i el carreter els porta riu amunt, cercant el pas menys perillós». Cost del servei, tres pessetes per viatger.

Fins a la Seu, encara resta el paorós pas pel congost d'Oliana, com si fos «l'entrada de l'Infern del Dant», i «la sensació que l'abim ens engolirà ens és renovada a cada moment». D'allà per amunt, per Organyà i Castellciutat, la pujada ja és més pacífica. Des d'ací, «la fresca delitosa d'una bella miranda que domina el pla de la Seu, ens compensa de totes les fadigues del viatge».

2017. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
La construcció del pantà de Rialb ha provocat el canvi de traçat de la ruta tradicional, i el vell pont de Bassella ha quedat en desús, colgat d'aigua durant part de l'any. Quan el nivell és molt baix, encara pot creuar-se tot i que com més temps passa més perillós és. Des del pont nou de la C-14, veiem un filet dibuixat de costat a costat just a la superfície de l'aigua: és el vell pont, que queda submergit quan el pantà és del tot ple.

1907. El Pont del Llobregós, de Torà a Calaf (la Segarra).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.
La carretera de Calaf a Ponts hagué de patir un altre contratemps, l'esfondrament del terraplè adjacent a l'única arcada del petit riuet dit de Bergós o Llobregós, a mig camí entre Calaf i Torà.

1907. El Canal d'Urgell, Ponts (la Noguera d'Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.
La presa del Canal d'Urgell a Ponts, des d'on es deriva l'aigua del Segre, va quedar destruïda per l'aiguat del 1907.  Aigües avall, la ciutat de Lleida patiria la primera gran riuada del segle XX, llavors amb un riu encara sense pantans. A Ponts, el Segre va superar l'alçada assolida en la darrera gran avinguda del 1873.

1907. El Canal d'Urgell, Ponts (la Noguera d'Urgell).
 «La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.
La força irresistible de l'aigua s'endú tot el que troba, i fa el corrent encara més perillós en topar contra rescloses i ponts. Diria que al fons s'hi divisa la primera casa de comportes del canal, en una imatge presa des del costat oposat a les comportes. 

[1176] El Segre s'emporta el pont vell, 1907