Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aneto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aneto. Mostrar tots els missatges

20170604

[1718] Cent anys de la Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma (1917)

1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Imatge dels portadors de la creu d'homenatge al desaparegut guia benasquès, Josep Sayó. S'hi veu el seu gendre i guia també, Antònio Abadias (1886-1967) duent la creu per instal·lar-la al cim. Si el sogre fou el primer gran guia del país a l'Aneto, gran amic d'en Juli Soler i Santaló en el moment de construir el refugi del CEC a la Renclusa, el gendre fóra conegut com «el Lleó de l'Aneto», atès que -segons que es deia- hi havia pujat més de 200 vegades. Fou ell qui es feu càrrec del refugi després de la tràgica mort d'en Sayó la mateixa setmana de la inauguració, al 27 de juliol de 1916. En record de tots dos, el segon Pic Occidental de la Maladeta (3.211 m) es coneix com a Pic Sayó, i un cim al SW del Pic de la Maladeta porta el nom d'Abadias (3.271 m).
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

Per comunicació de l'Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986), «un dels nou esforçats pioners que l'any 1917, concretament el 27 d'agost, pujaren la creu de ferro forjat fins al Pont de Mahoma, o Mahomet, com llavors era anomenat...», l'article en denuncia la desaparició en aquells anys 70s del segle passat, «símbol que, amb tant d'amor i esforç, es carregaren a coll des de la Renclusa fins a dipositar-la entre el rocam d'aquella cresta dentada». Potser caigué per les tempestes «o per mà intencionada, però penso que caldria posar-la altra vegada al seu lloc. Jo ja tinc 80 anys i no tinc capacitat per a fer-ho com ho vaig fer 57 anys enrere amb Mossèn Jaume Oliveras, Lluís Vallet, Lluís Goytisolo, Isidre i Ramir Puig, Pau Figueras, Antònio Abadias i el guia Daniel». Més endavant s'aclareix que aquest era el guia benasquès Antònio Lobera.

S'hi esmenten testimonis orals d'algunes altres tragèdies ocorregudes al mític gegant del Pirineu, com la d'en Barrau, dit «Pierrine», al 1824, fuster i guia de Luishon. L'onze d'agost d'aquell any (aviat, doncs, en farà dos-cents), «acompanyat de dos joves estudiants, caigué al fons d'una de les esquerdes de la gran gelera, on desaparegué per sempre més».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Fotografia d'aquell 1917, amb el grup de 9 «entusiastes muntanyencs, que sens dubte podríem incloure en l'élite dels peoners del nostre excursionisme, d'aquells que ens descobriren els itineraris i les rutes d'ascensió als pics del massís», retratats amb tres turistes (dos dones i un home amb salacot) davant l'ermita de la Mare de Déu de les Neus. Aquell 1976 només restaven vius L'Igansi Canals i en Ramir Puig.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.
S'hi explica la missa de remembrança, la pujada i col·locació de la creu, la benedicció i el bes de respecte que hi feren els muntanyencs, «en especial Antònio Abadias. Al llarg de la seva vida, el 'León del Aneto', com després se l'anomenaria, passaria pel seu costat centenars de vegades...»
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

La fotografia commemorativa d'aquella ascensió, al costat de la gran fita de pedra que coronava l'Aneto ara fa cent anys. Dalt de tot, el Lleó de l'Aneto, gendre d'en Sayó.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

La desaparició de la creu fou alertada per la secció de Banheres de Bigorre del CAF, «alhora que donava també notícia del seu retrobament a la cresta de Llosàs». La creu no havia estat cimentada a la roca: «Tan sols va ser introduïda profundament en una escletxa, falcant-la, després, amb alguns còdols. Malgrat això, restà sòlidament fixada». Molts muntanyencs la feien anar per agafar-s'hi per superar «per aquell cantó, el cantellut Pont de Mahoma».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Detall de la Creu d'en Sayó ja col·locada al Pas o Pont de Mahoma, en recordança dels quatre muntanyencs morts un any abans en aquell mateix lloc. Al fons, el gran pedró del cim de l'Aneto.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

El trasllat de la creu hagué d'ésser, per tant, un acte de vandalisme, fet que provocà «la justificada indignació» del món pirineista. «Actualment la creu està dipositada a la llar dels Sayó, a Benasc... Hi serà restaurada i hi restarà presentada al respecte dels muntanyencs dignes d'aquest nom». L'articulista, però, demana al CEC la restitució del símbol al seu lloc original: «Altrament, seria com condemnar a l'oblit tot l'esforç, tot el braó i tot el sacrifici d'uns homes que ens deixaren un llegat d'exemplaritat, d'honestedat esportiva, de coneixements, d'ideals i de realitzacions...»
1973. La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma.
La creu encara visible pocs anys abans a la cresta dentelluda del Pas de Mahoma.
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Placa amb els versos verdaguerians («Canigó», 1888) en lloança de les majestuoses Maleïdes, que restà per col·locar al cim després de la tragèdia prèvia a la inauguració, i es guardà al refugi, on s'hi pot contemplar:

«Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses jòvens anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar:
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!»
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
El primer gran guia de l'Aneto, el benasquès Josep Sayó, amb un gran piolet-bastó a la mà, davant el refugi ja acabat, però encara per inaugurar. Probablement, la fotografia és d'aquell estiu en què s'havia d'obrir i la malastrugança se li emportà la vida dalt del Pont de Mahoma.
1910-1913. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló (AFCEC-MDC).
En Sayó, a l'esquerra, i altres guies benasquesos. Ajagut a terra, el mateix fotògraf i impulsor del refugi del CEC a la Renclusa ribagorçana. Un parell d'isards abatuts amb aquelles primitives carrabines, que donarien menjar als treballadors del refugi en un d'aquells estius de labors constructives.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
En Sayó espiant en una de les enormes esquerdes de la glacera de l'Aneto en una ascensió al mes d'agost. Amb la reducció de la gelera, també han anat desapareixent aquests pregons forats entre el gel mil·lenari.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
Una altra imatge de la mateixa ascensió, amb en Sayó al capdavant i Juli Barloque i el fotògraf encordats a continuació.
1927. La Fonda Sayó, Benasc, la Ribagorça.
Foto: Albert Oliveras i Folc (AFCEC-MDC).
Un grup d'excursionistes no identificats a la porta de la famosa fonda benasquesa, autèntic camp base de l'època per als muntanyencs que ascendien a l'Aneto.

20161208

[1589] El «testament» de Juli Soler i Santaló, 1914

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Discurs a la sessió de comiat a l'il·lustres excursionista celebrada al CEC al 26 de juny.
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les primeres excursions obeint a una idea i un ordre determinats les féu amb el distingit amic D. Francesc Carreras i Candi, i altres companys, per les comarques de les Guilleries i Collsacabra, des de 1893 a 1899, de resultes de les quals havia ja ingressat en el Centre Excursionista».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
També en companyia de Carreras i Candi, «emprengueren darrerament una sèrie d'interessantíssimes excursions a la línia d'Aragó i Catalunya, des d'Osca als Pirineus i Fraga com a límit meridional».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'any 1901 va llegir al CEC la ressenya d'una ascensió a la Pica d'Estats. Del Pallars a la Vall d'Aran per Aigüestortes les recorregué amb l'autor d'aquest mateix article, que en refereix alguna anècdota per subratllar-ne el caràcter, d'aquest «excursionista i decidit explorador del Pirineu».

De seguida fou integrat a les tasques directives del CEC i encàrrecs diversos de col·laboracions fotogràfiques i escrites per al Butlletí. «Podem dir que... ell donava el to a la revista, contribuint-hi amb la seva valuosa col·lecció fotogràfica, il·lustrant ressenyes dels companys, o bé les pròpies, la lectura de les quals amb tanta delectació escoltàvem».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«L'any 1906 donà a l'estampa la notable Guia monogràfica de la Vall d'Aran, i, amb posterioritat, establí, amb les seves despeses, una estació meteorològica a Viella, que ha anat funcionant fins ara». Aquest llibre d'ara fa 110 anys, marcà la incorporació definitiva de la vall a la tradició excursionista catalana.

En conseqüència, «el gran afecte que portava a aquella allunyada comarca li fou correspost nomenant-lo fill adoptiu de la Vall tots els ajuntaments reunits a la Casa comunal de Viella».  

Era Val d'Aran a D. Juli Soler.
Es representant des pobles aranesi, admirats dera vosta obra e bastament agrahits pera vosta Guia de la Vall d'Aran, respetuosament vus ufreixen et mudest distintiu de consderarvus cum a hill dera nosta estimada terra. Es firmes e sellus que seguissen vus testimonien era unanimitat der acort pres en Viella a na de Seteme de mil naucents set»

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les seves campanyes pel Pirineu aragonès, del qual era Soler un entusiasta admirador, li havien proporcionat carinyoses amistats en la regió germana nostra, que ell va saber aprofitar per a solucionar satisfactòriament la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, al peu de la Maladeta». 

1914. «Diario de Huesca», 6 de maig. 
Article dedicat al recent decés de Juli Soler en què s'hi exalça sa figura, l'estima per la muntanya altaragonesa i l'ajuda que rebé des d'Osca i Benasc per poder fer realitat el projecte del refugi de la Renclusa, «el cual se construye sin subvenciones del Estado ni de la provincia». Encara una altra iniciativa estroncada: «También tenia en cartera proponer al Gobierno convertir en parque natural el Valle de Ordesa, encerrando en él toda la fauna de los Pirineos».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'empenta de Juli Soler com a impulsor del refugi de la Renclusa. A més, «com a complement d'aquesta obra tenia la idea d'obrir a la penya viva, prop del cim d'Aneto, una cova que servís d'abric per a qualsevol imprevist contratemps que sobrevingués als excursionistes que s'encaminessin al pic més enlairat del Pirineu, completant el conjunt amb un record que podia consistir en un pedró dedicat a Mn. Cinto, perpetuant en aquell mateix lloc el cant que l'immortal poeta dedicà a la Muntanya Maleïda».
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La darrera ascensió de Juli Soler a un cim del Pirineu, el Posets-Llardana i per la muntanya de Grist, a mig setembre, relatada per ell mateix per carta: «No ens escapàrem de la tronada, que ens deixà, amb el guia, ben xops, pernoctant en el covatxo de Llardaneta, amb prou feines aixopluc, sense foc i amb un fred més que regular. Fou una de les nits més dures que he passat en mes campanyes».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Les disposicions sobre la Renclusa deixades pel propi Juli Soler, que preveia d'acabar-ne el refugi l'estiu següent: «Per poc que el temps hi ajudi, el propvinent estiu podran, tots els que en aquell lloc acudeixin, contemplar amb íntima i patriòtica satisfacció com s'aixeca la nova obra, donant fer de vida de l'excursionisme català i palesa mostra, al davant de l'excursionisme mundial, de la nostra intensa acció de cultura».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La construcció del refugi (2.225 metres d'altitud) es féu sense cap mena d'angúnia econòmica per a l'entitat excursionista. «Aquest èxit és degut a la situació especialíssima, tal vegada única en tots els Pirineus, en lloc lògicament explotable, i que permet suposar l'obtenir-hi, si no un lucre, almenys un prudent reintegre de l'interès del capital, perquè pugui sostenir-se l'arrendador [en Josep Sayol] i per fer front als irremeiables desperfectes i avaries».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Defensa de la necessitat d'un abric encara a més altitud per protegir l'excursionista que tresca per les més altes crestes de les terribles tempestes de les alçades: «Fins al bon temps (juliol i agost) pot perillar la seva vida, capolat per aquelles imponents pedregades carregades d'electricitat, o bé pels inaguantables bufaruts [ventades]». 

«És de necessitat, per això, oferir a l'excursionista que després d'utilitzar el refugi vulgui assolit qualque indret de la zona alta de la muntanya, que és la més atractívola, un lloc d'abric...on pugui aixoplugar-se... i fins que li pugui servir d'asil en cas d'una inesperada indisposició o accident. Una cova oberta a la penya, i tapada amb una petita porta de ferro, de capacitat suficient per allotjar qualques persones, és l'única construcció pràcticament possible a fer allí, i que serà ben suficient per al fi que es desitja».

Aconseguits els permisos dels ministeris espanyols corresponents, Juli Soler especifica el lloc exacte de construcció d'aquest recer a la roca viva: al Coll de Corones, a 3.170 metres d'altitud, «distant quatre hores curtes del refugi de la Renclusa i a uns quaranta minuts del cim del pic d'Aneto,... s'obrirà en els espadats al SE de la bretxa una cova d'uns 12 metres cúbics de capacitat (2 metres x 3 íd. x 2 íd.). La seva obertura es trobarà orientada vers el migdia ponent (Vallhibierna-Cregüeña), orientació que permetrà que sigui ben assolellada fins a la posta, conservant així tota l'escalfor i sequedat possibles».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Juli Soler també demana la senyalització de les rutes d'ascens, tasca que ja començava a fer-se en zones alpines, amb pals i targes de ferro, «collades directament a la penya i en els indrets ben visibles, on constarà la direcció, la cota d'altitud, distància a l'origen, etc». Caldria així mateix, segons l'il·lustre excursionista, vetllar per la bona conservació de les «montjoies, o petits munts de pedres de què els guies i excursionistes es valen allí per anar segurs en la llur marxa». 

Encara un darrer encàrrec per a la posteritat excursionista:
«I ara, suposant a l'excursionista satisfet i orgullós en ple domini del pic d'Aneto, el més alterós dels Pirineus... allí, en aquell enlairat lloc, se li presentarà davant del seu admirat esguard... en el mateix ras que forma el cim, bo i amagat en el munt de llambordes, un llibre o quadern en blanc on pot inscriure el seu nom i les impressions que li siguin suggerides. L'existència d'aquest quadern és deguda a la iniciativa de l'empresa del Casino de Bagnères de Luchon, iniciativa ben laudable...», però que cal substituir per un quadern català.

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Per això, l'excursionista «si és de la terra... sens dubte que sentirà esclatar en son ànima, com a expressió patriòtica, la necessitat que les cobertes del susdit portin, d'aquí endavant, gravada la gloriosa senyera de l'excursionisme català».

Finalment, en Juli Soler proposa als «consocis, i als bons catalans aimants de les glòries pàtries, la idea de perpetuar en el més alt cim dels Pirineus, el cim d'Aneto, la memòria del que fou en vida un dels més il·lustres companys de pelegrinatge en aquells indrets desolats, ensems que el seu cantor immortal, el nostre Mn. Cinto Verdaguer; d'aquell que dedicà un dels cants de son grandiós poema Canigó a les Muntanyes Maleïdes, visió genial, superba expressió d'aquells espectacles ja mai superats; d'aquell que, amb sa inspiració sens parió, ens fa sentir la grandiositat de la llegenda cabdal i, com ningú, l'aspra fredor de les geleres, el caòtic aspecte dels roquissers per entremig dels quals treuen llurs capets descolorits les humils floretes glacials...»

Per fer-ho, caldria la col·locació d'una «artística placa de bronze, collada en el munt de llambordes que formen la fita termenal», com a «modest pagament del gran deute que l'excursionisme català té amb son excels company, glòria de la nostra pàtria i cantor de les Muntanyes Maleïdes». 

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
El 'testament' de Juli Soler als seus consocis excursionistes acaba amb una crida a portar a terme aquest modest però emotiu «pla d'intervenció cultural i patriòtica a les Muntanyes Maleïdes», de manera que esdevingui «una bella mostra, als ulls de l'excursionisme mundial, de lo que és capaç de fer l'excursionisme de la nostra terra».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danés,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
S'hi ressenya la inauguració als estanyols de Cadí, al cor del Canigó, de la primera tenda de campanya adquirida pel CEC. «Bé sembla cosa de poca importància... i, no obstant, aquella tenda representava per a en Soler una victòria, la consecució d'un ideal: el d'avesar els nostres excursionistes a la vida de campanya..., a la vida... prenyada de molèsties, certament, però reblerta d'emocions de record immarcessible». 

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Es recorden diversos altres moments en companyia del Juli Soler excursionista. Un dels més colpidors: «una trista sort que tingué: la de descobrir les despulles dels dos nuvis, sortits en mala hora de Viella, torbaren la mort en un dels ports de la Vall d'Aran, embolcallats per la neu que el torb furiosament arremolinava».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Els fets del difunt Juli Soler: el seu exemple, els clixés fotogràfics, «testimoni eloqüent de les belleses de la nostra pàtria»;... el refugi de la Renclusa, «monument de pedra que ell mateix... s'havia començat a edificar;... en fi, sos notabilíssims escrits, per medi dels quals els vinents confirmaran la nostra opinió que son nom ha de figurar al costat o per sobre dels més famosos exploradors pirinencs».
Anys 1960-70. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).

20161207

[1588] Juli Soler i les obres del xalet-refugi del CEC a la Renclusa, 1913

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Fotografia i signatura de l'enginyer i pirineista barceloní, traspassat al 30 d'abril d'aquell any per malaltia, fet que el privà de veure acabada la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, del qual en fou el màxim impulsor, i un dels grans retratistes del Pirineu al tombant dels segles XIX al XX.

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'entrega oficial dels terrenys de la Renclusa al juny de 1913 de part del representant de l'Estat al CEC, representat per Juli Santaló, en companyia de son amic i guia benasquès Josep Sayó. Calia pujar-hi, doncs, acompanyant l'oficial funcionari, Don Ignacio, tot just començat el desglaç: «La naturalesa ens apareixia tot just deixondida del llarg ensopiment hivernal i deixant veure els efectes de la fatídica lluita dels elements: llargs trajectes del bon camí del tot esborrats per les llitarades (allaus) de roques i terregada; d'ací d'allà arbres ajaçats, arrels enlaire i procedents de qui sap a on».

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La pujada la feren pel port de Benasc, amb animals fins a la pleta de la Renclusa. A partir d'allà, a peu per sobre de la neu fins dalt al ras de la Renclusa, on ja hi havia els «desmunts del nou edifici, dels quals res es veia».

La visió era del tot hivernal: «Tot era en ple hivern. El barranc de la Renclusa era ben tapat per la neu d'un imponent allau que havia baixat de les geleres de la Maladeta... De l'emplaçament del nou refugi a l'antiga cabana de la Renclusa s'hi podia anar a peu pla... En aquella la neu arribava fins al llindar de la porta i de son interior sortia un baf de fredor humida, catau de reumatismes i refredaments».

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
És força graciosa la forma com Juli Soler obtingué del funcionari estatal el permís per construir a l'Aneto un abric. Retornats a Benasc, a la nit, a l'ajuntament, s'hi féu la redacció de l'acta de possessió de l'hectàrea de terreny que ocuparia el xalet-refugi. 

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Al 4 d'agost de 1914, una brigada d'obres s'enfilà cap a la Renclusa, sempre amb en Juli Soler, retornat de Barcelona, al davant. Allà dalt, «tenint ja des de l'any passat [1912] desmuntat el solar del refugi, amb els fonaments oberts i tots els materials a peu d'obra, l'endemà, dia 5, un escamot de paletes començaven a omplir fonaments, posant jo abans la primera pedra en representació del president del Centre Excursionista de Catalunya, amb el cerimonial obligat; del qual acte foren beneficiats els treballadors amb el confortament de llurs cossos pel lastre [llast] líquid per ells més desitjat».

També es començà l'edificació de la cabana annexa, destinada a allotjament de guies i traginers, i de refugi obert a l'hivern. Calgué reparar el forn de calç, i començà les operacions de talla de fustes per a la coberta de les cabanes i per als bastiments de portes i finestres.
1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
A dalt, la cabana d'estatge dels operaris de les obres aquell estiu. A sota la penya, a redós de la paret, l'encara més reduïda cabaneta-oficina, Villa Maladeta, «de 4 metres per 3 metres, que m'han construït per a mi sol» (pàg. 143).

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
El bon ritme de les obres a l'agost es veié estroncat amb el mal temps plujós i ventós del setembre. Les condicions d'allotjament dels operaris no eren prou adequades: «una petita cabana que jo vaig batejar amb l'escaient nom de Villa Maladeta, resultà de fet ben maladeta [maleïda], car, malgrat les precaucions preses, el persistent temporal trobà la manera de convertir-la, en son interior, en una perfeta regadora».
1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La cabana annexa de la Renclusa era destinada a l'allotjament dels guies, mentre que l'edifici principal havia de destinar-se a excursionistes i turistes, tot segons el sentit de classe burgès amb què començà la febre pirineista, i alpinista en general, a l'Europa dels primers decennis del segle XX.

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Una nevada causà la decisió de suspensió definitiva dels treballs d'aquell any. En Sayó i alguns peons hi restaren «amb l'objecte de deixar les obres fetes en disposició de fer front a la hivernada, lo qual [la qual cosa] se féu tapant tot el solar de l'edifici amb una coberta de fusta, provisional, per impedir que la neu se fiqués dintre».
1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Els fonaments del xalet-refugi, amb Josep Sayó plantat al davant dels operaris. Aquell estiu de 1913 l'obra quedà parada «fins al vinent bon temps, amb els fonaments i sòcol acabats, les parets mestres i mitgeres al nivell del pis alt, i el porta de pedra picada muntat fins arran de l'arc». Malauradament, el nostre gran excursionista i fotògraf, en morir al 30 d'abril següent, no en veuria cap altre avenç. 

1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Detall de les obres del mes de treball a l'agost de 1913. 
1914. «El xalet-refugi de la Renclusa en construcció a les Muntanyes Maleïdes», 
Juli Soler i Santaló (1865-1914). 
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La il·lusió de Juli Soler era que «a mitjan setembre prop-vinent els socis del CEC podran contemplar acabat el primer refugi de llur propietat edificat en els Alts Pirineus, a les Muntanyes Maleïdes». En realitat, les obres no s'acabaran fins al 1916, i la inauguració es veié enterbolida per la desgraciada mort del guia-arrendatari de la Renclusa, Josep Sayó i un altre excursionista alemany al Pas de Mahoma.