Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges

20170923

[1774] Ullada a la vila d'Ascó de fa cent anys

1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

La vila d'Ascó ajaguda al peu del tossal sobre el riu Ebre.


Escriu Joan Coromines, l'il·lustre etimòleg: «Fem vots perquè Déu ens deslliuri, sense desastres, de l'amenaça terrible que hi ha muntat el capital internacional, amb la indiferència dels nostres governants, i amb la protecció del Bisbe de Tortosa, que ha posat als capellans d'allà el veto de concórrer a les manifestacions del poble contra aquest monstre estranger». Sembla que la cort celestial a la fi no hi tingué gran cosa a dir, i la nuclear acabà fent-se. I si no vols caldos, dos tasses.

Sobre l'etimologia del topònim aclareix: «Sens dubte iberobasca, del nom de l'animal... 'teixó', que és azcon en tots els dialectes bascos; aquí segurament amb caràcter col·lectiu: 'terra de teixons, teixonera'... És a dir, es tracta d'un nom de lloc paral·lel als mots catalans Taixonera, etc. Melons, gran i antiga partida del terme de Castelldans, té el mateix significat, i els nombrosos noms de lloc Font del Meló, Cova o Caul del Meló en el País Valencià, així com a Aragó... vénen del... català dialectal meló, llat. MELES-ON, teixó,... i segurament també el vallesà Montmeló». No explica, però, el nostre savi el perquè d'un topònim bascoide tan al sud, a on preval l'etimologia llatina. Potser per causa de repobladors pirinencs, després de la conquesta de 1148 de part de Ramon Berenguer IV.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell aguaiten al poble i a la vall. A la vora del riu, un vell llagut mandreja.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Detall de les cases del poble, esgraonades al sol a mesura que s'enfilen cap al tossal. De ben segur, que molts asconencs encara poden reconèixer-hi la situació de casa seua.


1845. Ascó (la Ribera d'Ebre).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La primera característica que es retrata de la vila: «en el invierno son bastante frecuentes las nieblas». L'esgraonament dels carrers també n'és un tret identificador: «formanla 410 casas de ordinaria construcción, distribuidas en varias calles, que por su posición se asemejan a las gradas de un aparador, teniendo la mayor parte de los edificios salida a ellas por el primero o segundo piso».

A mitjan segle XIX, gairebé setanta marrecs, entre xiquets i xiquetes, ja anaven a estudi, i la paga del mestre no era gens menyspreable, en contra de la dita de 'passar més gana que un mestre d'estudi'. Hi havia també hospital de pobres, sostingut d'almoines, i una fonda. L'autor prova de fer la descripció arquitectònica de l'església parroquial, reformada en diverses èpoques. 

Del terme veïnal en destaca el cementiri, ja fora vila, l'ermita de Sant Miquel, un clavari amb dos capelles per fer-hi misses, vint masos habitats, «y en la cúspide de la colina, en cuya pendiente está el pueblo, se ven paredones, una columna gótica, y muchos cimientos y residuos de un convento de caballeros templarios que allí existió». A més, la disposició del terreny fa que «aunque se encuentran frondosos valles poblados de olivos, no pueden aprovecharse en su beneficio las aguas del Ebro, que solo sirven para beber y demás usos domésticos». Haurien de passar cent anys més perquè l'Estat (espanyol) pogués trobar-los un altre ús. No, no pas per als regs dels trossos dels pagesos, ans per emplaçar-hi una, dos nuclears, aixó sí, després d'expropiar-los els terrenys... i l'aigua!

Els camins eren de ferradura, tots segons l'autor, i, per tant, de mal transitar. Encara avui l'eix viari de l'Ebre, tot i haver-ne millorat la connexió, resulta insuficient. Les comunicacions per correu, tres dies per setmana, «y sale los mismos días, dejando el suficiente tiempo para contestar».


Entre la producció agrícola habitual, hi destacava l'important conreu de panses i figues, ja perdut. Vuit molins d'oli testimonien la importància oleícola de la vall. A més, un molí fariner, cinc fàbriques d'aiguardent, tres forns de pa, quinze teixidors de draps, tres fusters, quatre sastres, quatre espardenyers, tres ferrers, quaranta-cinc traginers i quatre llaguts «que se emplean en la extracción de aceite y demás frutos». Sens dubte, una important vitalitat econòmica que costarà de mantindre al llarg de segle vint, tot i que la pressió a la baixa demogràfica s'aconseguirà de ralentir relativament: mai la vila ha baixat dels mil sis-cents habitants des dels més de dos mil de mitjan segle XIX i més de dos mil cinc-cents d'abans de la guerra. És ara, quan sembla que les condicions són més favorables a la recuperació, que la vila ateny els seus mínims demogràfics. Caldrà que el nou país que volem atengui i afavoreixi la recuperació demogràfica de la Catalunya interior. 


L'efecte negatiu en l'economia causat per l'expulsió dels moriscos, que devien de representar gairebé tres quarts parts de la població, fou recuperat amb escreix: l'emplaçament estratègic de la població al costat de les rutes fluvials ebrenques resultà decisiu. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Miquel, als afores de la vila. Al fons, l'alta fumera d'algun dels diversos molins d'oli que hi funcionaren fa cent anys.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església de Sant Joan Baptista, amb el començament del carrer Major al fons.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església presenta mostres de diferents estils, fruit de remodelacions fetes en diferents moments històrics, i manté el vell campanar de cadireta romànic. La diferència de nivell entre la plaça i el carrer inferior dona fe de l'esgraonament dels carrers de la vila vella.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell templer, que passà després a l'Orde de Sant Joan, foren una autèntica talaia sobre el riu per al control de la navegació fluvial just a l'entrada de l'estret del Pas de l'Ase. Actualment, se n'està acabant la reconstrucció de la torre. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica esplèndida de la vila, des del tradicional pas de barca d'Ascó. El pont no hi fora construït fins a l'arribada de les obres de les nuclears, cap a començaments dels 70. Crec que la barca deixà de funcionar al 1972. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detalls del poble de fa cent anys, amb l'estació de tren a l'entrada. La via fèrria tallà el pas natural cap al riu i comportà la construcció del mur de contenció.

1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Probablement la família del barquer, ell fent algun manteniment, ella fent mitja. S'hi pot veure el detall de la vestimenta de l'època, on no hi podia faltar el mocador al cap i el llarg davantal fins als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica de del tossal del castell, amb la vila i el magne Ebre als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels trossos de l'altre marge fluvial tots plens de rengs d'aulivers i ametllers; els arbres més grossos, als marges, probablement eren les figueres; entre poble i riu, la via del tren, construïda al 1892 per a la línia de Móra a Faió.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall d'un antic portal en un dels carrers d'Ascó. La preciosa imatge recull tot el sabor de la vida quotidiana entre els estrets i costeruts carrerons, a la qual els figurants hi aporten un autèntic toc de regust popular.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels balcons i portalades típiques de les cases, els carrers sense empedrar, i una família amb la padrina, la nena i el matrimoni com a figurants. Llavors, la vida al carrer era l'essència mateixa de la vida als pobles.

20170803

[1746] Torrebesses dels darrers cent anys

1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La vella església romànica, llavors encara dedicada a la Transfiguració, dalt de tot del tossal que corona la vileta. Un nou campanaret metàl·lic hi havia estat afegit, i la creu de terme diria que ja hi apareix mutilada a començament de segle XX, cosa que fa pensar en algun episodi de carlinada. L'escala d'accés era tota frontal.

L'autor diu amb tota naturalitat, «lloc en la comarca de les Garrigues», perquè efectivament, la geografia física ho determina, malgrat que la geografia econòmica l'acabés per incloure al Segrià en el repartiment comarcal republicà. 
1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«A tres quarts de Sarroca fins a on està esplanada la carretera que ve d'aquella capital», aïllada tal com ha estat al llarg del segle XX, fins que es va obrir l'Eix de l'Ebre a finals dels 80.

S'hi comptaven 78 masos, «escampats per a los serveis agrícols i sols temporalment habitats», bàsicament durant l'hivern a l'època de fer caure l'arbequina. Cap al 1920, tenia uns 850 habitants, gairebé el triple que cent anys després. Al primer cens conegut, del 1359, constaven 19 focs (unes cent persones) a la vila de «Torres Beces».

Fins a la desamortització, «lo senyoriu corresponia al Prior del Monestir d'Escala Dei, que hi posseïa un antic i gran casal que encara existeix en la part dominant del poble conegut per lo Castell, a on hi havia un oratori dedicat a la Concepció». Actualment, és la part més resplendent del terme, per causa de la il·luminació nocturna del restaurant que s'hi ha posat.

Destaca l'autor la fàbrica romànica de l'església, de la qual comenta el singular sistema d'aigües pluvials de la teulada, «de grans pedres formant vuit graons arrodonits que no vessa les aigües directament al defora, sinó pels escorredors a través del mur perllongat al seu voltant que puja arran de la cintura». Sobre l'església nova, començada feia més de trenta anys, però aturada «quan encara no s'havien acabat les columnes de la nau central».

La vileta antiga configura a la població «un caràcter molt típic, tant per la disposició dels seus carrers, com per lo traçat dels vells edifici, trobant-s'hi no poques cases i portals de pedra picada, cosa que no és d'estranyar perquè abunda molt per aquells indrets».

Tres premses d'oli i un molí fariner feien rutllar l'economia local. En la vessant educativa, escola de nois i noies, ja des del segle XIX. 
1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de l'alcaldia, a l'època de sotmetiment del país al règim borbònic (espanyol).
Anys 1940-50. Torrebesses (el Segrià).
Els vals del forn de pa de la postguerra, de quan encara s'hi deixava la farina mòlta perquè te'n fessin el pa.
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
Vista general de la població, amb lo castell senyorial sempre presidint l'estampa (fototeca.cat).
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Una vista des de la vall. En aquelles dates, començaren a pul·lular les antenes de telefonia, signe dels nous temps (fototeca.cat).
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'antiga església romànica, ara de Sant Salvador (fototeca.cat).
«L’església parroquial de Sant Salvador, situada en un extrem de la Vileta (el terreny que l’envolta fou rebaixat i s’hagué de construir una escala per al seu accés), és romànica, de transició al gòtic. A la façana hi ha el portal format per tres arquivoltes, una d’elles amb decoració pròpia de l’escola de Lleida, que descansen sobre capitells amb estilitzacions vegetals i columnes cilíndriques. Al seu damunt hi ha un estret finestral i el campanar d’espadanya. Constitueix un bell exemple del romànic del segle XII, com l’absis semicircular. L’interior, amb volta ogival i capelles laterals (algunes ja renaixentistes), correspon al període de transició (segles XIII-XIV). 
«A la capella de Sant Joan hi ha un conegut retaule gòtic de la segona meitat del segle XIV, amb escenes de la vida de sant Joan Baptista. L’autoria d’aquest retaule, per bé que ha estat atribuïda a Jordi de Déu, és desconeguda. Ara bé, hom opina que cal situar-lo dins el marc d’influència de l’anomenada “Escola de Lleida”, derivada del taller de Jaume Cascalls, tot i que el retaule de Torrebesses s’allunya de les fórmules pròpies d’aquesta escola. Ha estat relacionat amb el retaule de Santa Coloma de Queralt i és un exemple únic de la comarca» (enciclopèdia.cat).
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'absis de l'església. Darrera de l’altar major hi ha la imatge del patró del poble, Sant Salvador, realitzada per l’ escultor lleidatà Víctor M. Pallarès (fototeca.cat). 
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
La casa castell d'Escala Dei a la vila (fototeca.cat).
«El castell palau de Torrebesses, envoltat de murs d’aparell ciclopi a la base, sembla anterior a la dominació sarraïna; manté una bona part de la construcció romànica i gòtica (voltes de mig punt, arcs ogivals, finestrals gòtico-renaixentistes), mentre que la façana, datada el 1730, és d’un barroc ja tardà. A la segona planta hi ha la capella barroca de la Concepció, l’antic oratori dels cartoixans. Modernament, aquest gran casal, construït amb pedra encoixinada i amb un important nombre de cambres, és utilitzat com a granja d’aviram». (enciclopedia.cat). Ara ja, restaurant.
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'església nova a mig fer, amb la plaça interior encara sense urbanitzar (fototeca.cat).
Anys 2000. Torrebesses (el Segrià).
L'església nova ja convertida en plaça.
Anys 1980. Torrebesses (el Segrià).
L'antic escut de la vil·la amb dos torrellons bessos, ara substituït per un escut amb dos torres bessones pròpiament.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista d'ocell de la vila, encara sense les piscines.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges, com a tants altres pobles de Ponent, les altres protagonistes de les vistes.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Important la nota: la font de Sant Roc, «amb fama de miraculosa».
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
La plaça urbanitzada dalt del tossal, davant la casa palau cartoixana. Al vell casalici que hi veiem al davant, hi trobem el Centre d'Interpretació de la Pedra Seca. Al centre, la gran roca de cap a final del Neolític, abans de l'arribada del treball dels metalls, lloc de culte suposadament, en què les cassoletes abuidades a la pedra representarien el cel i els astres.
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
Detall de les cassoletes i els conductes, que s'omplien d'aigua, en una mena de pregària per a l'abundància de pluja, essencial per a les collites i la supervivència. 
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
Detalls de la pedra en què els gravats tenen una retirada a les constel·lacions celestials.
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
L'esquema dels orificis cupuliformes sobre la pedra.