Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1910-20. Mostrar tots els missatges

20180406

[1824] La Roda de Camarasa

1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).

Una dona renta la roba a l'aigua del començament del canal de Molí, que s'iniciava just a sota de l'arc de l'aqüeducte de la gran sínia de reg camarasina. La imatge fou feta en un dels viatges a la plana del fotògraf, que treballà com a enginyer de Riegos i Fuerzas del Ebro a les obres de construcció del pantà de Sant Antoni a Tremp des del 1912, i després ho farà a les del pantà de Camarasa (1917).
1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).

Detall de la gran roda que aixecava l'aigua per a l'elevació de l'aigua per al reg. La sínia feia 11,5 metres de diàmetre. A la part de dalt, veiem com l'aigua cau dels catúfols pel lateral de la fusta per començar la singladura per l'aqüeducte. 
1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).

Imatge de l'aqüeducte amb el poble arraulit sota l'església parroquial. El poble ja tenia pals de llum elèctrica. La datació d'aquestes imatges, doncs, pot ser hauria d'ésser un pèl més tardana, cap als anys 1920, després de la construcció del pantà, però abans del 1923, data en què fou destinat a Barcelona.
1914. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MDC-AFCEC).

Els cinc pilans de l'aqüeducte de les Canals sobre la riera o barranc d'Ascler i el camí de l'horta camarasina. 
Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Una altra imatge amb una dona rentant la roba, però ací al costat mateix de la gran roda. Potser els raigs d'aigua que en queien del catúfols plens mentre la roda pujava l'ajudaven a rabejar o esbandir el sabó. A la part de dalt, els catúfols abuiden l'aigua sobre l'aqüeducte de pedra pels dos costats, mentre l'església trau el nas per sobre. La presència de la dona ens permet establir la proporció real de les dimensions de la roda aquàtica. 
Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Sembla que el lloc de rentar sota la sínia tenia de valenta requesta. L'autor de la imatge, que desconec ara mateix, va fer-s'hi aquesta primitiva selfie, amb una altra càmera, és clar.
Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Detalls de la dona a la sínia en sa faceta de rentador, i de la càmera i família del fotògraf. Al fons, un parell de figurants més completen l'escena. L'església apunta per dalt de tot, en una típica imatge de la Camarasa del primer terç del segle XX, fins a la destrucció de la roda al 1931. 
2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.

La sínia s'emplaçava al començament de la sèquia del Molí, de més de set-cents metres de llargada, i agafava l'aigua de la presa o peixera que desviava el curs del Segre. L'autora apunta sobre l'assut que «el sistema era antic» i que «de segur que s'havia de reconstruir a cada nova riuada... Des de la sèquia, l'aigua es desviava per fer funcionar la Roda i alimentar el regadiu de l'horta... Unes comportes de fusta obrien i tancaven el pas de l'aigua a la sínia». L'antiguitat del molí, documentada, remunta almenys fins al segle XVII, però probablement, sèquia i molí ja funcionaven des de molt abans. Si això fou així, és probable que també la sínia i l'aqüeducte conductor de l'aigua siguin d'època medieval. Pleyan de Porta afirmà que havien de ser originaris dels temps del domini sarraí.
2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.

«La Roda de Camarasa era de tipus àrab antic, formada per travessers en forma de quadrilàter. El mateix ús i les avingudes del riu l'afectaven, motiu pel qual sovint s'havia de refer, encara que segurament es tornava a reproduir la forma anterior». L'aqüeducte de les Canals feia uns cent metres de llargada i desembocava a la bassa de la vila: «eren grans blocs de pedra buidada en forma de U... Al tram que creuava el barranc d'Ascler hi havia cinc monòlits, sens dubte per resistir millor les envestides de l'aigua». És una de les conegudes imatges del fotògraf Pinilla amb dos dones que baixen pel camí i hi passen per sota. La riuada del 1982 s'emportà allò que en quedava de les restes de la sínia, en desús des del 1931. 
2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.

La importància de la bassa per al rec de les hortes comportà la posada per escrit d'unes ordenances al 1920, que segurament ja reflectien l'ús consuetudinari dels torns d'aigua de dia i de nit per a les diverses petites hortes que regava, des dels Tombs i el Cantó fins al barranc d'Ascler.

2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.

Un plànol d'ara fa cent anys, del 12 de gener de 1919, on s'hi senyalen els punts fins a on va elevar-se el nivell de l'aigua del Segre en les grans riuades de 1853 i 1907. Al croquis hi apreciem la presa que desviava l'aigua cap a la Roda i el Canal del Molí, i que arribava fins a mitja llera del riu, poc després del vell pont de pedra medieval del Segre. L'aigua elevada i aconduïda al llarg de l'aqüeducte fins passat el barranc i després pel braçal mestre ja sobre terra, regava l'estreta però molt productiva franja d'horta entre el camí i el riu.
2014. «Història de l'horta de Camarasa», Dolors Domingo Rúbies,
Revista «Urtx», núm. 28, Tàrrega.

L'aprofitament d'aigües freàtiques a la vila és de data molt antiga, tant com les diferents hortes que es regaven al peu del turó.
Anys 1910-20. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Una perspectiva diferent de la sínia, amb tot el poble als peus dels turons de l'església i el castell. 
1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).

La sínia fou sempre objecte de retrat de part dels pioners de la fotografia catalana. La roda amb el poble al darrere, des del castell fins a l'església, conformaven una composició única, que ara té un autèntic i genuí valor etnogràfic.
1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).

Els detalls de la imatge ens permeten d'apreciar l'estructura de la sínia amb els catúfols laterals, refeta després de la darrera riuada de 1907, i de veure el detall de les cases del poble, de tradicional arquitectura de tàpia i teula roja. 
1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).

La captació d'aigua a l'inici del canal i en l'emplaçament de la sínia.
1921. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (BdC-AFCEC).

Detalls de l'espectacularitat de la Roda, que sens cap mena de dubte impressionava els viatgers que arribaven a la vila des de temps immemorials.
1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).

La sínia deixà d'usar-se al 1931, un cop construït cap al 1927 el canal des de la presa fins al poble de part de l'empresa concessionària «Riegos y Fuerzas del Ebro» com a compensació per la construcció de la presa, compromís que com en tants altres pobles afectats per les obres de La Canadenca tant va costar de fer complir, i que ens mostren l'elevat grau d'especulació capitalista que hi hagué en tota aquella febre de construcció hidroelèctrica a les comarques pirinenques i urgellenques. 
1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).

Detalls de les restes de la Roda un cop abandonada. La fusta havia desaparegut per complet en un parell d'anys i només restaven, ja enrunades, algunes traces del vell aqüeducte.
1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).

L'horta camarasina des de dalt del castell, al costat de la vella torre medieval. 
1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).

L'horta amb el canal del molí i les restes de l'aqüeducte.
1934. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (BdC-AFCEC).

Una vista des del castell sobre el Montsec.
1950. La sínia de Camarasa (la Noguera d'Urgell).
Plànol del «Instituto Geográfico Nacional» franquista espanyol, que encara recollia la ubicació de la Roda i del canal del Molí. La cua del pantà de Sant Llorenç ja es veia a l'entrada del congost de l'Escalereta, del qual en veiem el pont encara existent.

20180210

[1802] Panderos de Ponent

1917. «Segarrenques»,
Josep Iglésias i Guizard (Barcelona, 1873 - 1932),

A. Artís, impressor, BCN.
Casat a Maldà, on residí la resta de sa vida, l'autor barceloní publicà el seu primer llibre de poemes com a recull de les poesies premiades en les diferents edicions dels Jocs Florals de Barcelona i Lleida, potser també alguna altra ciutat, a què es presentà. La temàtica, el to i la forma populars de les poesies d'Iglésias l'atansen a les produccions anònimes de cançons de pandero o de corrandes que encara eren vives en la memòria i en el dia a dia festiu de la gent de la terra. Una poesia simple i senzilla, que de ben segur no formarà mai part de cap antologia de la literatura, però que sap transmetre per via poètica la manera de ser i de viure dels nostres padrins de fa cent anys.
Anys 1900. Pandero quadrat.
Les cançons de pandero, associades a les confraries del Roser, foren molt populars a tot el país fins a començament del segle XX. Josep Iglésias i Guizard, en el seu recull de «Segarrenques», descriu aquest arrelat costum a la vall del Corb de l'Urgell segarreta (locarranquer):
Lo pandero de les mosses
Englantina d'Or i Argent als Jocs Florals de Lleida, 1902 
És un pandero quadrat
que atrau totes les mirades;
les mosses li han regalat
cintetes per pentinat,
cascavells per arracades. 
És el rei del casament
i del bateig l'alegria,
és simbòlic instrument
que reflecta el pensament
i el cor de la pagesia. 
És honesta diversió
i del terrer costum bella:
de les mosses il·lusió
quan refilen la cançó
que a voltes les aparella. 
Feliç i rumbós mortal
guardador de festes grosses...
no saps la festa el que val
si no has vist la principal
del pandero de les mosses.  
Imagina't al voltant
d'una taula ben guarnida
com per una festa gran,
un públic que tot menjant
espera amb ànsia una crida.  
Quan remor se sent a fora
de cascavells i crits,
la impaciència a tots devora,
i és senyal que ha arribat l'hora
de repartir-ne els confits.  
Abans d'entrar amatent
l'aixerida majorala
amb veu clara i estrident
com una ratxa de vent,
prega l'entrada a la Sala.  
Escolteu amb quin encís
amb quin garbo i quin salero
se surten del compromís
les mosses, pregant permís
per entrar amb el pandero.  
'Llacència vos demanem
per a poder-ne cantar
si per la Verge una almoina
a les mosses voleu dar'.  
I s'obren de bat a bat
les portes, per donar arreu
entrada de molt bon grat
a la gaia majestat
de tot aquell bé de Déu.  
La majorala casada,
amb la Verge del Roser
de roses engalanada,
és la que va a l'avançada
és la que n'entra primer.  
Les majorales donzelles
amb el pandero fan via
semblant boniques poncelles,
i és clar, quan entren elles
també n'entra l'alegria. 
I tots junts, formant rodona,
fent el pandero d'orquesta
i la Verge amb sa corona
de galindoia patrona
comença l'hermosa festa.

N'és la primera cantada
per vostè, senyor Rector,
que el rabadà no disposa
sense permís del pastor,
que el rabadà no disposa,
senyor Rector l'estimat,
sense llacència de l'amo,
que és el pastor del ramat. 
 
Nineta dels ullets blaus,
no estiguis tan afligida...
tu rai que n'ets pubilleta
i et pots donar bona vida!
 
Agulletes tinc al cor
que em fan coïssor tot lo dia;
sabeu qui les ha clavades?
l'hereuet de la masia. 
 
Birbadores som d'angúnies
de tristesa i mals humors,
i birbem un cor de penes
com birbem l'herba d'un tros. 
 
Tinc un pebroter molt guapo
que agafa una porca a l'hort
per'xò so aficionada
a donar-ne tants pebrots;
per'xò soc aficionada,
donzellets que em feu l'aleta,
a donar-vos una part
de la meua collideta. 
 
De cançons i cançonetes
en sé més que no en voldreu
prò si no traieu la plata
ja us dic que no les haureu.
 
Donzellet de can Faiol
no l'hauràs a la Mercè,
no perquè no siguis guapo
sinó perquè ets cabaler!
Si vols tenir pau amb Déu
no et deixis mai els rosaris
porta a les mans una aixada
i al pit uns escapularis;
porta a les mans una aixada,
cava amb bona voluntat
i tindràs collita plena
de joia i tranquil·litat. 
 
Pubill de can Galindo,
tu sí que l'has feta grossa!
te n'has endut la pubilla
de més garbo i de més... bossa.
 
Quan jo sàpiga que et cases...
saps lo que et regalaré?
Quatre llàgrimes amargues
i el cor que m'has fet malbé.
 
M'han dit que enguany te casaves
si és veritat ço que m'han dit...
no tiris més amoretes,
si formal compromís tens,
que la paraula d'un home
no se l'ha d'emportar el vent.
 
En el pla n'hi tinc mig cor;
i l'altre mig a la muntanya
amb un ull miro a l'Urgell
i amb l'altre ull a la Segarra.
 
Quan la festa ja s'apura
i ja és plena la safata
de dolços, llaminadura,
ametlles i confitura
i de centimets i plata,
les majorales llançant
el seu cant, sempre estrident,
van cofoies desfilant
miradetes endreçant
a son gemat instrument...
que és un pandero quadrat
que atrau totes les mirades
i a qui les mosses han dat
cintetes per pentinat
cascavells per arrecades!

1907. «Cançons de Pandero», Valeri Serra i Boldú. 
De les cançons de pandero Valeri Serra i Boldú ens diu: “He recollit les que queden perquè no se'n perdi la mena”. I ens fa saber que foren recollides a Torrelameu, Cubells, Artesa de Segre, Baldomar, Butsènit, Bellmunt, Castellserà, Térmens i Miralcamp. I també ens explica que algunes de les cançons foren arreplegades de dones velles que, en la seva joventut, havien sigut majorales i les havien cantat en pobles on després s’havia perdut la costum de cantar cançons de pandero (Estanislau Tomàs Morera).

Les majorales de la Confraria del Roser, en festes importants, religioses o socials, feien captes per a la seva confraria i cantaven les cançons de pandero. Les lletres de les cançons les componien les cantadores i de vegades ho feien per encàrrec dels organitzadors de la festa. Vegem-ne una mostra:
Per a una Festa Major:
Festa Major d’alegria
que avui es fa en aquest lloc;
festa major d’alegria,
la Mare de Déu d’Agost.

Per al comiat d’una núvia:
Adéu portes i parets;
de tots m’he de despedir,
també del pare i la mare,
lo que més pena em da a mí.

Adéu-siau pare i mare,
són paraules de tristor,
si en res vos en so agraviada
jo us en demano perdó.

Per a reafirmar un prometatge:
Gran cuidado la gent tenen,
jovenet, de jo i de vós.
Gran cuidado la gent tenen
de si ens casarem tots dos.

Gran cuidado la gent tenen;
no els en caldria tenir;
si la vostra amor és ferma,
la meva veu’se-la aquí.

Compliments a persones distingides:
Senyores, a aquest senyor
què li podríem donar?
La ciutat de Barcelona
si fos al nostre manar.

La ciutat de Barcelona,
senyores, no fora res;
Com és tan noble persona
mereixeria molt més.

Per a un dinar de casament:
Quina taula tan parada,
estovalles de satí,
les culleres són de plata,
les forquilles d’or del fi.


En obsequi a una noia:
Què fareu quan sigueu gran,
que tindreu el compliment,
que ara, que sou joveneta
ja enamoreu a la gent?

Què fareu quan sereu gran
a l'edat de vint-i-un any?
Fareu caure els fadrinets
com els moixonets al ram.

A un matrimoni:
Amb la cara li conec
a aquest noble cavaller,
amb la cara li conec,
té bonica la muller.

Amb la cara li conec
i amb el posat de la rova.
Amb la cara li conec
que té bonica la dona.


De vegades es feia referència als difunts:
Germà meu, fulleta d’alba,
alceu’s que darem un tomb;
mirarem qui falta a taula,
que em sembla que tots no hi som;

les persones que ací falten
són persones de gros preu;
falten el pare i la mare:
són a la glòria del Cel.


Una sessió de pandero podia durar de 4 o 5 hores. I sovint acabava amb una cançó de comiat:
Cantarem la despedida,
que d’aquí mo n’anirem.
Felicito al senyor Alcalde
i a tot l’Ajuntament.

Que d’aquí mo n’anirem,
que d’aquí mo n’hem d’anar.
Déu nos do salut i vida:
l’any que ve hi poguem tornar.
1965. Maldà. Llegat verdaguerià.
«La Vanguardia española», 28 d'octubre.

L'escriptori i tots els altres objectes de Jacint Verdaguer que Josep Iglésias i Guizard comprà, guardà i exposà a la casa pairal del poble urgellenc on va casar-se i establir-se. Alguns dels objectes llistats al pròleg de l'edició de les Corrandes Segarrenques de 1925 desaparegueren amb la guerra. Em aquells anys, les peces del poeta maldanenc foren traslladades al museu verdaguerià de Vil·la Joana a Collserola per donació de sa filla Ramona.
1933. «La Dolorosa», Ventura Gassol.
Escena de la representació al Teatre Romea
(«L'Escena Catalana», 1933).
El 1928, Ventura Gassol –escriptor i poeta de la Selva del Camp que arribaria a conseller de Cultura de la Generalitat– va estrenar La Dolorosa, una obra de teatre, en vers, ambientada al segle XVIII a Ulldemolins. En ella apareixen les majorales del Roser, tocant i cantant amb el pandero. Ventura Gassol emprà materials tradicionals aplegats a Ulldemolins –on havia fet estada amb Higini Anglès– i en algunes poblacions veïnes de les Garrigues. L’obra es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona l’11 de maig de 1928 i es va representar aviat a la mateixa població, el 13 de setembre de 1930.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
«La capta de les majorales de la confraria del Roser cantant amb el pandero quadrat als bateigs, casaments i altres festes importants era una activitat mol arrelada als pobles de Ponent, on encara en queden rastres de memòria oral».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Les cantades de pandero es feren sempre a Ponent «en el marc de les activitats de la confraria del Roser, que existia pràcticament a tots els pobles. Dues majorales del Roser, una de soltera i una de casada, els dies de festa grossa acudien amb el pandero i la bacina de la Mare de Déu a totes les cases que les demanaven per cantar». El preu per cançoneta era d'entre 5 i 10 cèntims.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
El pandero o tambor de Boix, d'època barroca, conservat al Museu de Lleida, «amb la imatge de la Mare de Déu del Roser. Sembla que, en abandonar-s'hi les cantades, el rector va traslladar el tambor de Boix cap a Tragó de Noguera, per substituir el que s'havia cremat durant la guerra, on encara hi van fer cantades fins a mitjans de la dècada de 1940».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Després de la primera cançó per a la Mare de Déu, arribaven les cançons per a cadascun dels presents: els nuvis, els familiars, el senyor Rector, els casats, els fadrins, els vidus... sempre amb intenció laudatòria amb algun innocent pessic d'ironia, especialment entre el joc amorós dels festejadors. Les majorales amb major repertori tenien una gran consideració popular. Valeri Serra aconseguí publica la tonada de tres cançons l'any 1925, recollides a Torrelameu, Rosselló i Cubells.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
«A principis dels anys 70, Enric Farreny feia el doctorat a la facultat de Filologia de la UAB sota la direcció del professor Josep Romeu i Figueras», i feu alguns enregistraments en casset d'algunes de les cantadores que entrevistà com a informants. Esbrinà que les majorales exercien el càrrec durant un any i es recanviaven en alguna festivitat gran del poble. També explicà part del que Valeri Serra, per causa de la moral de la seua època, callà: que també es cantaven cançons a cafès per a públic masculí. «A Tragó de Noguera -ara sota les aigües de l'embassament de Santa Anna- recordaven que els enginyers de la Canadenca sempre demanaven les cantadores».
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
El text conservat del Baró de Maldà, de final del segle XVIII, sobre el soroll eixordador que feien les majorales quan el rebien a l'arribada als pobles, mostra un desfasament de costums entre els pobles i la capital, fins al punt que afirma que «se les podia pagar perquè no cantessen, per lo que aixordaven a home tanta turba de tiples plegats, ruido de cascavells i tum tum de pandero que les minyones usaven»
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
És coneguda també la prohibició del bisbe de Solsona de fer servir panderos a les priores de les confraries, per l'excés de sensualitat en l'espectacle, de manera que no es dona «los diners per amor de Déu o de Maria Santíssima, sinó per lo amor i gust que tenen de veure i oir a les minyones». Testimonis escrits remeten les cantades al començament del segle XVI. 
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
De les lamentacions per la pèrdua de la tradició a la moderna renovació moderna del gènere com a espectacle etnicocultural en aquestes darreres dècades, a inicis del segle XXI.
2015. «El Pandero de les mosses a Ponent», 
Esther G. Llop, Revista «Sikhar», 2.
Bibliografia sobre les cançons de pandero (veg. text original).


En record de la Dolors Sistac i Sanvicén (1922-2018), en agraïment per les llargues xarrades a casa seua, amb vistes a la Seu Vella lleidatana, com a jurats del Premi Enric Farreny de poesia juvenil, i d'on sorgí el definitiu impuls per a les seues memòries, memòries de tot un segle vint lleidatà amb ulls de dona.