Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1920-30. Mostrar tots els missatges

20170801

[1745] Torrebesses de fa cent anys

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
L'església romànica i al seu davant la casa forta de Scaladei, en una imatge presa des de la part de dalt del turó, on s'acabava l'antiga petita vileta fortificada i començaven algunes pletes i corrals, amb el cementiri fora vila. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La cadireta o espadanya de l'església romànica de Sant Salvador sobresurt per damunt dels murs. Fou aixecada al segle XII, tot just reconquerida aquesta part meridional del Segrià, on l'horta quedava ja lluny i la geografia i el paisatge eren del tot garriguencs. 
1845. Torrebesses (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A velocitat de carro, la vila era a 5 hores de camí de la capital lleidatana, i a un dia i mig de la capital del país: «Está situada en una pendiente suave, rodeada de pequeños cerros y barrancos. El clima es muy benigno en todas las estaciones», segons laquest autor dinovesc... Sembla que no havia anat a collir aulives en els dies de boira gebradora...

La geografia urbana era encara reduïda a la vileta i carrers adjacents: «Consta de 100 casas, ocho calles y dos pequeñas plazuelas, un horno de pan cocer, propio del común que sirve de casa de ayuntamiento y de cárcel».

L'atenció escolar a mitjan segle XIX era ben avançada, amb estudi per a xiquets i xiquetes: «dos escuelas particulares, una de niños, concurrida por 14 o 16; y otra de niñas, por 8 o 12, pagadas por los concurrentes», o sigui, per les famílies i no pas per l'ajuntament. Diu que l'església era dedicada a la Mare de Déu d'Agost, i no pas a Sant Salvador com avui. 

Destaca la casa-castell dels cartoixans de Scaladei, «situada sobre un colladito a la parte Oeste, la cual contiene un oratorio en el piso principal bajo la advocación de la Purísima Concepción». L'ermita era dedicada a Sant Sebastià, i no pas a Sant Roc com avui, «situada en una altura, próxima al nacimiento de una fuente». Al termi hi hagué també «una balsa que sirve para el consumo de la población». Només se'n regaven alguns horts a baix a la Vall Major de Juncosa. La poca aigua que hi baixava «sirve ademas para abrevar [abeurar] los ganados y mover los molinos harineros», que n'hi havia 3, i també 3 més d'oliers. S'hi destaca la producció de teixits de lli, amb sis telers. 

És del tot curiosa aquesta afició de teixidors. La planta del lli, si era silvestre, hagués de ser molt abundant per donar feina a sis telers. Potser era cultivat en aquells hortets de baix a la vall. Les fibres del lli s'obtenien per maceració de les tiges de la planta, que, un cop raspades i mòltes per extraure'n la part més llenyosa, es filaven i teixien per fer-ne draps i teles. 

Cap al primer terç del segle XIX hi havia 50 llars o veïns, tot i que el poble tenia el doble de cases!, amb un total de 269 persones, que fa una mitjana de 5 per família. Les dades de Madoz no acaben de lligar amb els fogatges recollits en altres publicacions, ja que sembla que des de final del segle XVIII, la població visqué un augment constant de població. Segons l'encilopèdia.cat «els fogatjaments medievals donen 40 focs (1365) per a aquesta població, els quals havien baixat el 1381 a 19 focs. A mitjan segle XVI, però, ja se'n comptaven altra vegada 60. Així, doncs, la població ha estat tradicionalment escassa, bé que amb un fort augment al segle XIX. En efecte, al segle XVIII havia passat de 60 h al 1718 a 422 h al 1787, expansió que continuà fins al màxim de 944 h al 1860. 

«Modernament, la tendència ha estat la pèrdua de població. Havia disminuït a 855 h al 1900 i a 758 h al 1930, descens que s’accelerà durant les dècades dels anys 1960 i 1970: 514 h al 1960, 415 h al 1970 i 382 h al 1975. Les dades posteriors insisteixen en la pèrdua d’habitants: 380 h al 1981, 359 h al 1991, 317 h al 2001 i 297 al 2005», essent un dels pocs municipis de la comarca del Segrià que perd habitants durant els darrers 25 anys.
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La placeta de l'església on s'hi col·locà una creu de terme, que llavors conservava encara el capitell gòtic, però ja no pas la creu. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La creu original es pot veure al museu local. Degué d'ésser mutilada en alguna de les carlinades del segle anterior. Sembla que la foto fou presa un dia de festa grossa, car tots els figurants se'ns hi apareixen ben remudats, probablement a l'entrada o sortida de missa. Des d'abans de 1920, la vila ja disposava d'enllumenat elèctric als carrers.

És espectacular la tradicional galeria oberta de la casa, amb dos persianes recollides ara, però de ben segur ben abaixades en els mesos d'insolació estiuenca, on s'hi devien assecat tota mena de figues i albercocs, i amb una bona estesa de canyissos amb els melons d'hivern i les tomates de penjar. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La creu processional de la parròquia de Torrebesses. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Retrat de joves i xics davant la portalada neoromànica de l'església nova, començada amb gran empenta cap al 1869 (aviat farà 150 anys) per les necessitats derivades de l'augment de població, però mai no acabada per culpa de les gelades dels aulivers, segons que sempre he sentit dir a mon pare. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Detall de la jovenalla i de la portalada. L'església s'havia de pagar amb les aportacions de les famílies de la població. S'escriu al web municipal: «La persona que va impulsar la idea va ser l’alcalde Tomàs Ballesté, juntament amb el rector i el bisbe de Lleida. El dia 24 de setembre de 1869 se'n va beneir la primera pedra. El pressupost de la nova construcció era de 105.000 pta. aproximadament. Havia de ser tota de pedra picada i prometia esdevindre un exemple únic a les nostres contrades a les acaballes del segle XIX. El projecte es va començar amb empenta però al cap d’un any es va parar.

«El motiu de l’aturada va ser la crisi econòmica que va seguir als intensos freds i gelades de l’hivern del 1869-1870 que malmeteren molt la producció agrícola i provocaven un gran daltabaix al poble. A més, hi havia un clima de divisió i inseguretat en la situació política del país. L’alcalde va haver de vendre les seves finques per fer front al deute que havia provocat la construcció d’una part de l’església, fet que va suposar la seva ruïna. La plaça que s’ha construït en l’interior de les parets de l'església porta el nom d'aquest alcalde».
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Retaule de Sant Joan Baptista, de la capella lateral excavada a la roca, amb escenes de la vida del sant, d'estil gòtic de l'escola lleidatana i datat del segle XIV.

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista de la població des del cementiri dalt del turó, amb vista a l'absis de l'església i a la casa-castell d'origen templer. 
«Les notícies documentals s’inicien els anys de la conquesta cristiana i la repoblació del territori, que fou confiada (com la de Juneda, Sunyer i Torregrossa) a la casa de Cervera. Els templers reberen també honors i la senyoria, que a l’extinció de l’orde (1317) retornà a la corona. Pere III vengué el 1359 la jurisdicció de la Granadella, Granyena de les Garrigues i Torrebesses a Pere Moliner, ciutadà de Lleida, amb la jurisdicció total (mer i mixt imperi) per 14.000 sous barcelonesos (segons consigna un document de l’Arxiu de la Corona d’Aragó facilitat per Josep Jané, de Torrebesses), i consta en poder del dit Moliner en el fogatjament del 1365.
«El 1394 Perot Moliner, per una permuta, cedí Torrebesses a Pere Icard, també ciutadà de Lleida, en canvi del castell i lloc de Vilafortuny. El seu fill Manuel Icard vengué Torrebesses (mitjan segle XV) a Bernat i Margarida Boixadors (el 1455 era de Margarida, ja vídua). El 1462, iniciada la guerra contra Joan II, aquest monarca s’apoderà del poble, que cedí al seu escuder Pedro de Lizarazo; la seva vídua, des de Saragossa, vengué el seu domini a la cartoixa d’Escaladei per 450 florins d’or i aquesta venda fou confirmada per Carles V el 1519. Torrebesses es mantingué fins a la fi de les senyories (1835) en poder de la cartoixa, que reformà i conservà el magnífic castell palau» (enciclopèdia.cat).
1937. Torrebesses, el Segrià.
Bitllet de 15 ctms. de pta. del Consell municipal. La tipologia de la lletra presenta un toc modern i racionalista, propi del moment. El segell, en català per primer cop, fou fet a corre-cuita, sense dibuix interior. 

20170628

[1730] Per la Fraga de fa més de cent anys, més

1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
L'esplèndida vista de la vila des de l'altra banda del Cinca.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«La parla és la catalana, amb desinència o accent lleidatà pur». Ara bé, «lo vestir ja no ho és». L'autor descriu en detall la vestimenta tradicional de la dona fragatina, i en destaca l'ampla faldeta, l'estrany pentinat característic, les llargues arracades de tres peces i que assenyalaven l'estat de la mossa. Segons tingués botó, mig i ametlla se'n sabia si era o no casada o festejadora. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
S'hi detalla el costum de les dones de lluir quatre vestits en quatre dies durant les noces. També la tradició de regalar al marit la roba interior. Els homes «solen vestir a la usança aragonesa». 

«No es beu a Fraga altra aigua que la del Cinca. Per ço contínuament les dones pugen i baixen del riu, carregades amb dos gerres, la una al cap en equilibri i l'altra al braç». Segueix per aclarir: «Barrals ne diuen a estes gerres i cànters als nostres càntirs».
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Les típiques faldetes i barrals fragatins. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Un breu apunt històric.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Un breu apunt històric.
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Una parella de nuvis de famílies pageses benestants. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
Atès que «tota la major riquesa agrícola de Fraga està a l'oposada vora del Cinca, de molt antic han procurat travessar-lo còmodament per un bon pont de pedra». Però des del segle XIV almenys, el pont fou de fusta perquè les avingudes del riu s'havien emportat el vell pont medieval. 
1908. Fraga, el Baix Cinca. 
«Excursions per la Catalunya aragonesa i província d'Osca», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», CEC, juliol, núm. 162.
«Travessat lo Cinca a Fraga en un magnífic pont de pilans, entrem en unes hortes rublertes de fruiters i figueres. Els límits lingüístics a cada costat riu amunt són a Saidí i Vilella. La carretera fins a Sixena, a 44 quilòmetres, «accidentada, mentre voreja el Cinca no està en gaire bon estat. Tampoc lo carruatge on anàvem era de primera». De les 5 del matí a 2/4 de 12, «a raó de 7 quilòmetres per hora». 

20170618

[1726] Poble, castell i cenobi de Mur

1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Vista des del pati interior.
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'origen del prebostat de Mur: «...data del siglo XXI, en que el conde de Pallars fundó la iglesia de Santa Maria de Mur, cuyo prepósito o paborde puso bajo la sugeción inmediata de la Santa Sede...» Els comtes buscaven de sostraure's a la influència omnipresent en aquells territoris del Bisbe de la Seu. 

Sobre el castell de Mur, la descripció és breu però exacta: «...está constituido sobre una roca, a 200 pasos de la iglesia del pueblo, siendo antiquísimo: su obra es de mucha solidez y de figura elíptica; tiene en la punta NE una torre, cuyas paredes son de 46 palmos de espesor, y todo su esterior está bastante bien conservado».
1970-80. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Planta el·líptica del castell i situació de la imponent torre (fototeca.cat).
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet de Mur «se compone de varias casas y masías esparcidas por el término de la manera siguiente: Mur solo, en que solo existe la iglesia y restos del antiguo monasterio, hoy casa del cura, está situado en la cima de su collado...», Collmorter amb 4 cases, Santa Llúcia, amb 45 cases i església; i els llogarets de Les Esplugues, el Fornicó, Sellamana, Es Comuns, el Meüll, i Coscó. Vilamolat i el de Puigmaçana també en formaven part. 

A Santa Llúcia, «hay buenas fuentes y labadero, pero en las demás escasean de aguas y tienen necesidad de surtirse en fuentes bastante lejanas». A Vilamolat hi havia el molí fariner. Tot plegat, amb 20 veïns o llars, que no arribaven als 200 habitants.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La magna torre del castell.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La posició estratègica sobre la Conca i la Pallaresa.
1937. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Imatge del bitllet d'una pesseta de l'ajuntament trempolí.
«Antic castell del municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà), emplaçat al cim d’un turó (888 m.) encinglerat sobre la Noguera Pallaresa, a l’entrada de la Conca de Tremp. 
L’edifici
«La seva situació era militarment estratègica, ja que des d’aquí es domina mitja comarca. Tota l’obra del castell de Mur té l’aparell característic del primer romànic del segle XI, bé que alguns elements semblen indicar l’aprofitament de construccions anteriors. El recinte, assentat sobre la roca viva, té una planta en forma de triangle rectangle amb els angles arrodonits i el costat més llarg, el de ponent, lleugerament corbat. Hom ha dit que el castell de Mur s’assemblava a una nau: els murs que tanquen el recinte en angle arrodonit per la banda de tramuntana s’eleven formant una bestorre, sostinguda a la part interior per una arcada que transmet les empentes a les parets laterals del recinte. S'hi accedeix per un portal elevat de mig punt, situat a l’altura del cos de guàrdia. A l’altre extrem del recinte, a la paret de migdia, hi ha adossada la torre de l’homenatge, una torre mestra de planta circular, que sobresurt per damunt de la muralla i que té una alçada d’uns 16 m. Aquesta torre té diverses finestres a llevant, a migdia i a ponent, espitllerades exteriorment i de mig punt a l’interior. El portal, de mig punt i elevat, és a la banda de ponent; s’hi accedeix per una escala exterior tallada a la roca.
La història
«El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan s. XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Ramon Pere i després a Artau II de Pallars Sobirà. Segons alguns documents de l’època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur. Dels s. XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del s. XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervelló, va viure a la primera meitat del s. XV. Posteriorment, la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies. L’església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del s. XI, era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpoli familiar. Arran d’aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del s. XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s’iniciava el seu abandonament i decadència. L’any 1920 fou declarada monument nacional.
«A pocs metres, en direcció SE, hi ha la col·legiata de Mur. El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del s. XX i també en la dècada dels setanta i els vuitanta» (enciclopèdia.cat).
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
La impressionant torre del castell des del peu.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
L'altra torre, la de l'homenatge.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
Vista des de la porta de l'església. L'estat ruïnós abans de la restauració.

20170525

[1710] Velles vistes isonenques

1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
L'antic i ferreny campanar romànic de l'església d'Isona, destruït als bombardejos de la guerra. Ben posadetes per al retrat, unes quantes xiquetes del poble, assegudetes a l'escala tombada a la paret.
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
S'aprecia el rellotge que hi existí al costat de les dos campanes. Al poble, ja hi havia llum elèctrica, cosa que ens data la fotografia en acabat el pantà de Tremp.
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
La placeta davant l'antic portal de la vila murada.
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Les dones i la canalla a baix a la font.
1850. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Títol de propietat de la «Sociedad Minera Dudosa» per a l'explotació de les mines de carbó del terme. El nom no incitava gaire a la inversió...
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
L'antiga font pública i els rentadors a la sortida de la vila. 
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Vista de l'entrada al poble de fa cent anys.
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Detall de la vila de fa cent anys, al carrer del Vall. 
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Una vista des de les eres als afores. La canalla tota congregada per a l'ocasió, poc freqüent, del retrato. En canvi, actualment, els mòbils fan dels joves els protagonistes (quantitatius) del món de la fotografia.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
El poble des del vall o barranc.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
El carrer del Portal.
1920-1930. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
El mercat sota els porxos.
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Una vista general amb la vila vella emmarcada sota l'ametller.
1910 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
Una vista general del poble, amb l'antic campanar. La vinya era present entre els conreus, i les parets de tàpia de les pletes destacaven a la vista. Un galant xicot posa per a la posteritat.
1930 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
La carretera del Pas de Finestres, el coll de pas de la Conca Dellà cap al Coll de Nargó, a l'Alt Urgell. 
1930 ca. Isona, la Conca Dellà (el Pallars Jussà).
El Santuari de la Posa, no gaire lluny del Castell de Llordà, molt modificat al llarg dels temps, és d'origen romànic. L'altar és una antiga ara pagana amb inscripcions del déu Mercuri.