Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Balaguer. Mostrar tots els missatges

20170607

[1720] L'antic cenobi balaguerí de les Parrelles

1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La imatge de la Marededéu, en un altar de l'església de Sant Salvador, dins de Balaguer, a on fou traslladada després de la Guerra del Francès. 
1788. El Convent de la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell). «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Escriu l'autor, a 17 d'octubre d'aquell any: «Fuimos al Convento de las Parrellas que dista media hora y se halla en el término de Balaguer». No era una bona assignació ésser-hi destinat: «Se tiene por castigo en la religión el embiarlos aquí, pero ellos se disgustan dejando enteramente cerrado el convento y yéndose a la ciudad». Les boires hivernals i les solellades estiuenques devien d'ésser ben rigoroses. 

«El Convento está situado en un llano todo el cual se halla en el día plantado de viñas y olivos y poco haze estava desierto porque los viejos mantenían el miedo a las gentes de que todo lo asolarian los enemigos». Perquè històricament devia ésser lloc d'acampada dels exèrcits que havien anat expugnant la ciutat en els passats segles, fet que se servava en la memòria popular. La vinya hi degué ésser present en els segles reculats de sa fundació, perquè a això remet son nom, Parrelles, derivat diminutiu de 'parra' (Onomasticon).
1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«Una hermosa imagen de mármol hallada por un pastor, la que portentosamente manifestó su voluntad de no moverse del lugar de la invención, dió lugar que se erigiese allí una capilla». Es tracta d'una tradicional i repetida llegenda de l'aparició de la Verge. La donació del comte urgellenc Ermengol X al 1293 per començar les obres no proveí d'un lloc millor, i la posada en circulació de la llegenda feu de la necessitat, virtut.

«Se aumentó mucho la devoción, de tal suerte que muy presto se le hizo una iglesia, toda de piedra picada, y harto capaz, la cual mira entre Poniente y Septentrión, a media hora de camino de la ciudad de Balaguer». El convent trinitari hi fou fundat cap al 1300.
1906. El Convent de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
El primitiu temple «era románico del siglo X, o cosa así, todo de piedra maciza, incluso la bóveda, y no muy grande». No hi hagué mai claustre, i la disposició del convent o «habitaciones no presentaba la forma acostumbrada de tal, y sí la de una casa particular grande, sin gusto arquitectónico especial». La Guerra del Francès deixà l'edifici molt tocat i enrunat, fet que aprofitaren els frares per restar dins la ciutat. Hi compraren una casa i s'hi establiren fins a la ja propera exclaustració. 

«Los desperfectos de la guerra francesa, faltos de reparación, y los que vendrian despues de 1835, dejarían el cenobio en ruinas». Així fou com «con la piedra de la iglesia de las Parrellas y del convento en 1854 se edificaron la Casa consistorial de Balaguer y otra a ella contigua», entre altres usos. «El templo y convento quedaron derribados» i ja no era possible per a l'autor de fer-ne un examen ocular. 

Dins la vila, la ja reduïda comunitat de trinitaris havia instal·lat el nou oratori en una senzilla casa de tàpia del carrer de Santa Maria, ja enrunada al 1898, «o sea al Oriente de la población, en la cuesta que cae bajo la antigua iglesia parroquial, al pie mismo de la cárcel». La imatge de la Marededéu es traslladà a un altar de l'església de Sant Salvador, on s'hi estigué pràcticament un segle, fins que al 1936 el temple fou cremat i més tard enderrocat per afilerar i eixamplar el carrer. La imatge se'n salvà i avui es pot contemplar a l'església de Santa Maria.
Segle XIV. Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La imatge d'alabastre de la Mare de Déu de les Parrelles (s.XIV), que es pot admirar en l'exposició permanent que hi ha a l'església de Santa Maria (Goigs de l'Ignasi).
1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquest resum històric de Joan Font i Rius, es dona l'any 1848 com a data d'inauguració de la nova casa de la vila balaguerina, en què s'aprofitaren el carreus romànics de les Parrelles. Des de la Guerra del Francès fins a la desamortització «solament restà a les Parrelles algun religiós durant l'època de la recol·lecció de fruits».
1961. Gojos a la Mare de Déu de les Parrelles, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
En aquell terme plantat de vinya, la imatge de la Verge trobada per força hagué d'aparèixer-se sota d'una parra amb els pàmpols per ornament. El fervorós poeta aconseguí una bona rima per al topònim, ço és, parpelles-Parrelles:

«Vostra imatge prodigiosa
en la qual sou venerada,
escondida fou trobada
en una Parra frondosa,
amb les fulles per dovelles
de formosa arquitectura».
...
«Quan se'ns cloguin les parpelles
al baixar a la sepultura,
lliureu-nos de desventura
Mare de Déu de les Parpelles».
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La capella que s'assenyala als afores de la vila, adossada a un edifici en forma de casa gran on hi hagué les habitacions dels frares, podria ben bé ésser el Convent de les Parrelles balaguerines.

20170410

[1675] Lo Pont Vell de guerra i postguerra

1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El Pont Vell derruït per la voladura en la retirada republicana, vist des de l'areny de la marge esquerra, rere una filada defensiva de filferro, que protegia les trinxeres republicanes, que de tota manera no aguantarien gaires setmanes. Recordo com en una conferència, en Víctor Torres, germà de poeta, i aleshores combatent, referia la tristesa del moment de mirar des de la trinxera de Cappont cap a la ciutat, i veure la casa pairal, al costat de l'Arc del Pont, tancada i barrada, en zona ja ocupada pels feixistes.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Detalls de la Paeria, a Blondel, i de la Seu Vella dalt del turó des de la filferrada. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
En primer terme, l'estrep del Pont Vell destruït ran de banqueta, amb la característica estructura metàl·lica del pont modernista sobre les aigües del Segre.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Una barricada al Pont Vell, feta amb les llambordes del carrer, per protegir el pas a la Paeria.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El primer ull del costat de la ciutat fou del tot enfonsat per l'explosió. La imatge és probable que fos presa des d'una finestra de l'Hotel Pal·las.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
La resta del pont, tot i que no n'estic segur del tot, fou ja enderrocat pels ocupants, abans de procedir a la instal·lació del pont de fusta provisional i per permetre'n la posterior reconstrucció durant la postguerra. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Els pontoners de l'exèrcit ocupant construïren un primer pont de barques per comunicar les dos marges del Segre. Aquest pontet era situat aigües amunt del pont enderrocat, abans d'arribar al pont del tren. Al fons, s'hi veu la Rambla de Ferran, darrere l'esplanada de la Plaça Cabrinetty, anys després dita «de la Pau» per les autoritats franquistes. Volien dir de la seua «pau», o sigui, victòria, persecució i submissió per les armes (espanyoles) de la Catalunya demòcrata i republicana.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Primer amb barques i després amb estructura de fusta. 
La ràpida habilitació d'un pas del riu fou estratègica per a l'exèrcit ocupant (espanyol).
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Imatge del Pont Vell de la ciutat lleidatana tot destruït per voladura (1938) en la retirada republicana per tal de barrar el pas a l'avanç de la barbàrie feixista (espanyola). Al costat dels pilars dels pont derruït, s'hi condicionà un pont de fusta provisional.
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Les cases de la Rambla, al darrere, totes deshabitades, sense els llançols blancs al sol i al vent d'altre temps. Dalt, la Seu Vella mostra son pitjor aspecte aquarterat. Els arcs tapiats tenen finestres a dos nivells, corresponents als dos pisos en què fou dividida la Seu després de l'ocupació borbònica (espanyola) de 1707.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
La construcció del pont provisional de fusta, ja acabat, al costat de l'enderrocat, fou obra del nou règim feixista que ocupà Catalunya, un cop perduda la guerra. 
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Una imatge de les tasques de construcció del pont de fusta provisional, per davant mateix dels pilans del pont enderrocat. S'hi observa l'habilitació d'un pas de carro per permetre el transport de materials des de la banqueta fins als nous pilans (pilars, en lleidatà).
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Vista completa del pont provisional ja completament fet i amb trànsit.
Anys 1940-44. Lo Pont Vell, Lleida.
Gegants i capgrossos, potser per Sant Anastasi, davant del pont provisional de postguerra. Els gegants eren Marc Antoni i Cleòpatra, amb nous vestits. Encara no havien començat les obres del nou Pont Vell.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Revista «Destino», 2 de març, la revista barcelonina dels ocupants i col·laboracionistes, en la primera postguerra. En la foto, s'hi observa amb detall el peu de formigó dels pilans i l'estructura de fusta de tot el pont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Detall dels pilans i de l'estructura de fusta. El pont fou reconstruït en 19 dies.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Construcció del nou pont de la ciutat, començat per la banda de Cappont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Detall de la construcció del nou pont, amb el pont provisional de fusta a la banda de dalt.
1944. Lo Pont Vell, Lleida.
Una foto de «La Vanguardia española» mostra ka construcció de l'actual pont, d'una llargada de 150 m, amb tres pilars i quatre arcades, les centrals de 50 i les laterals de 25 cadascuna. Entre altres, participà en el seu disseny l'enginyer lleidatà Victorià Muñoz i Oms (Lleida, 1900 - Barcelona, 2000), qui fóra el principal responsable de la pantanització de la Noguera Ribagorçana de part de l'ENHER en aquella postguerra. 

Als anys 2000, la Paeria li va dedicar una part del Camí de Picos, de l'antiga N-II fins a la Bordeta. La dedicatòria de carrers a personatges no polítics però sí lligats a la llarga nit de la dictadura (espanyola), haurà d'ésser sens dubte revisada en un futur de plenes llibertats i ètica inequívocament democràtica. Sense negar-ne la vàlua professional, no podem exalçar aquells qui col·laboraren, de paraula, obra o omissió, amb les atrocitats i la repressió sanguinària dels ocupants (cosa que s'ha tolerat excessivament en els anys dits de la 'transició', que més que una transició democràtica, ara sabem que fou una transició del poder des del franquisme originari al franquisme dels fills).

Les obres del pont van durar gairebé quatre anys, i fou inaugurat poc abans de la festa major de 1944.
Anys 1940. Lo Pont Vell, Lleida.
El nou Pont Vell de Lleida, ja refet.
1938. Lo Pont Vell, Balaguer.
El ferreny pont de pedra medieval que donava pas a la ciutat sobre el Segre, també tot derruït per la voladura de les tropes republicanes en retirada. A dalt, la fumerada sobre la ciutat durant els bombardejos del maig de 1938.
1938. El Pont de Ferro, Flix.
El pont de ferro sobre l'Ebre, reconstruït pels republicans per a l'ofensiva, però que seguiria la fi dels altres.
1938. Lo Pont de l'Estat, Tortosa.
El Pont de l'Estat sobre l'Ebre a Tortosa, també volat.
1940. Solsona.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

Un pont provisional a la carretera de Solsona a Manresa. 
1940. Navarcles.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

L'ull central derruït del pont de Navarcles (el Bages).
1940. Camprodon.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El pont del Carbur, a Camprodon, ja refet pel nou govern (espanyol) ocupant.
1940. Lascellas (el Somontano, l'Aragó).
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El Pont d'Àrbex, sostingut per aquest gran arc parabòlic en construcció. Els presoners de guerra republicans treballaren forçosament en l'obra.
1940. L'exili republicà.
«Destino», núm. 133, 3 de febrer (MdC-BdC).

Parla el peu de foto, en to feixistoide del règim, «de aquella vergonzosa huída que sembró de miseria las carreteras de Gerona y del mediodía francés». Nosaltres només hi sabem veure la dignitat del vençut, però no agenollat. Ni encara menys espanyolitzat ni col·laboracionista, que aquesta sí que fou la vergonyosa via de supervivència triada per bona part de l'alta burgesia i dels terratinents.