Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal d'Urgell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal d'Urgell. Mostrar tots els missatges

20180401

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

1973. Anya (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Anya fou municipi propi fins a l'any 1966, quan fou agregat a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia del castell. De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

«Un tros ben poc conegut del Segre, aigües avall del barranc de Torreblanca. Anya, a la riba dreta, un dels pobles aturats ran de la correntia densa del riu».
1973. El Canal d'Urgell (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Una represa del Canal d'Urgell, ací paral·lel al Segre, entre Ponts i Artesa. Fins a la més petita de les seves construccions, la Societat del Canal la bastí amb idèntica arquitectura». Així descriu l'homenot garriguenc el naixement del Canal: «Després de l'aiguabarreig del Llobregós amb el Segre, aquest descriu un arc ample vers el nord i un contraarc cap al sud. Aprofitant la inclinació sud-nord del Segre, hi ha un joc de comportes que permet de recollir-ne aigua per donar origen al Canal d'Urgell, el qual comença el seu recorregut en sentit totalment oposat al Segre, o sigui nord-sud. Un segon joc de comportes permet l'aviament de l'aigua sobrera altre cop al Segre. El canal, però, aviat es desvia vers l'oest, per la primera de les seves foradades, molt curta, només l'imprescindible per a travessar el morro que el Segre voreja».
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Entre Ponts i Artesa, les carreteres se separen del riu Segre. Cal, per a seguir l'aigua de prop, endinsar-se per les pistes. Vilves, de l'aire estant». Hi destaca la torre quadrada de l'antic castell, d'uns 10 m. d'alçada, i encara escapçada a principi del segle XX. 
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Al costat del poble, la banqueta del nounat Canal d'Urgell, que sembla que hagi ja de morir al Segre. El Canal tomba, però, cap al sud en direcció a Artesa, gairebé paral·lel al riu. El canal absorbí l'antiga sèquia que donava aigua a Collfred, Vilves i Artesa des de la represa dita de 'la Peixera', que derivava del terme d'Anya.
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El lledoner, abundantíssim al Segre Mitjà, arbre de fusta flexible i resistent, és 'educat' per a donar les forques de palla i de fenc. Al tercer any, la intel·ligent esporgada dona el seu resultat».
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Un exemplar únic de forca, de dotze dits. Aquesta forca, que mostra el seu constructor a Alentorn, ha conegut, sortida de les vores del Segre, mig món, en exposicions i certàmens diversos». Segueix l'escriptor dient que a Alentorn «hi viu el darrer fabricant de forques de lledoner, les forques que abans la pagesia utilitzava per a tantes coses, però molt especialment per a batre». Llavors ja només se'n feien de palleres, «que són grans de quatre a cinc puntes, o bé, també, de dues o tres puntes, però destinades a la muntanya i... al fenc». S'hi apunta que els lledoners han decrescut un 95%. «Però la indústria havia tingut a Alentorn un focus tan important que es va arribar a fer una mena d'edifici cooperativista al 1916, per als forcaires, quan es fabricaven deu o dotze mil dotzenes de forques l'any».
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Aigües avall del Pont d'Alentorn, des de la riba dreta del Segre i, rere mateix de la bultra arran de l'aigua, l'esplanada inconfusible d'una gravera de les moltes del Segre». La bultra és l'espessa massa arbòria del bosc de ribera que ens tapa el riu. Al fons, l'esvelt i llavors recent campanar artesenc s'aixeca a l'hortizó.
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Artesa, matí d'hivern. La plaça és poc concorreguda. L'esvelt campanar de la moderníssima església posa un contrast viu en la menestralia opaca dels edificis». I encara: «A Artesa ens tornem a trobar amb una població de pas, com Ponts. Tota aquesta ruta sembla destinada a dibuixar un fil que meni a la muntanya. Però els diumenges el mercat d'Artesa encara té entitat... el recorregut que la carretera fa per dins de la població és una cinta animadíssima i, a l'estiu, amb el turisme, les botigues ofereixen, juntament amb les coses tradicionals, les més variades i acolorides novetats que per a res no serveixen o serveixen per a tot. I és que tot es despatxa...» Des de fa pocs anys, la construcció de la variant d'aquesta carretera (de la qual ja n'he perdut l'esma de la numeració, de tant canvi sense solta que tècnics i tecnòcrates fan només per sentit pràctic sobre plànols, sense tindre en compte ni la tradició ni la consuetud ni la geografia humana), antiga C-1313 per entendre'ns, ja ens priva d'aquesta relació mercat-camí, només possible quan els vehicles anaven lents. 
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del nou campanar, de reminiscències neoromàniques, de l'església parroquial, aixecada de bell nou als anys seixanta pel bisbe urgellenc, després de la destrucció de la vella església gòtica durant la darrera Guerra espanyola.
1973. L'ermita del Salgar (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Salgar, ermita arran mateix del Segre, en un terreny escarpat, trencat a voltes per margues aprofitades per a conreu: hi ha grutes interessants, i un ermitatge molt gran. Camí d'Artesa a Rubió».
1973. Rubió de Baix (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Una impressionant imatge del fotògraf lleidatà de les Roques de Rubió. «El Cel de Rubió, al curs mitjà del Segre, presenta aquestes impressionants parets roqueres que obliguen el riu a fer un marcat retomb i endinsar-se vers Alòs de Balaguer». S'hi afegeix: «Hi ha tres Rubió: el de Soler, que és també dit Rubió de Baix; el Mitjà i el Rubió de Dalt, tots tres a la riba esquerra: ara bé, a l'indret de Rubió de Baix, el riu passa sobtadament del terreny pla i tou a un llepar -i topar contra- una paret vertical sobre la qual dues torres de guaita encara mantenen un posat ferreny».
1973. Vernet (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Vernet, minúscul agrupament a la riba del Segre, davant per davant d'Artesa. Un pont hi mena; després el camí s'endinsarà a trobar un trajecte menys conegut del Segre, abans de Camarasa». Encara més: «Vernet és tot just passat el pont de la Palanca, encastellat. Contra el sol, amb la plana entre Artesa i el seu riu al davant. El riu és per a Vernet com una muralla. Els de Vernet són com en un altre món, enllà de les carreteres, enllà dels bells conreus de la plana. El poble, menut, sembla ressec, sembla pedreny; cantaven abans:

A Vernet, 
tenen l'aigua als morros
i es foten de set.
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pont sobre el Segre a Alòs. El punt estratègic de vigilància que feu estratègic el castell manté tota la seua esplendorosa vista, malgrat que els murs hagin sucumbit al pas del temps. «Segre avall els homes d'Alòs veien baixar les tramades. És el nom que a ponent donen als rais, alhora vehicle i càrrega. Alòs té una miranda incomparable. Els rais baixaven de la banda de la Seu i en arribar a l'estret de Rubió... a voltes perillaven d'espetegar contra la paret de pedra. Els raiers havien de fer alçaprem amb les llargues barres i apuntalar-se amb tot la força per separar la plataforma flotant de la vora. Especialment els recorden a Alòs quan el riu portava força aigua, a finals de primavera, o a la tardor. Entre les roques de Rubió i Alòs hi ha un punt, anomenat la Bressola, on la profunditat del llit és fins de 17 metres».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«A la plaça Major d'Alòs, aquesta suggestiva llinda té una expressivitat tota ingènua sense deixar d'ésser contundent. L'art dels picapedrers es prodigava, pacient, en balcons i portals».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El 'castell' d'Alòs de Balaguer, mig quilòmetre enlaire del poble, bon punt de vigilància del Segre, fou ofert en subhasta per 5.000 pessetes. No el volgué ningú. Fou donat a la Diputació». 
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Sota la Serra Carbonera, baixant del nord-est, en terrenys de solitària aspror, el Segre busca la Noguera Pallaresa a les envistes de Camarasa, en el darrer tros del seu recorregut mitjà».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El cim del Mont-roig, al fons, ens indica que el Segre és a punt de rebre aquest seu afluent, la Noguera Pallaresa. Tros darrer del congost entre Alòs i Camarasa». 

1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
El Segre en arribant a l'aiguabarreig amb la Pallaresa, al congost del Mu o Mur, sota la guarda del Mont-roig.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall de les parets del Mont-roig, habitades des del Neolític. Orientades al sud, el sol escalfa la roca, que hi crea un efecte hivernacle que devia ajudar la vida a les coves d'aquells primitius habitants. L'espadat oferia protecció i els rius, aigua no en vulguis més. La ruta senderista al peu del rocam, que passa per la coneguda Cova del Tabac, és espectacular.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Paret de la presa de Camarasa. La Noguera Pallaresa és aturada solemnement; el Segre passa, acongostat, a baix de tot, a la dreta, i el Mont-roig, pelat i adust, contempla l'aiguabarreig».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pantà de Camarasa. A la dreta, el camí obert per a la construcció del que acabarà esdevenint la carretera del Doll als anys 80.

20180213

[1803] L'antic pont de Bassella a la Ribera Salada, 1907

1914. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
Foto: Francesc Xavier Parés i Bartra (1875-1955).
Gairebé ja allà on la Ribera Salada s'aboca al Segre, el pont de Bassella permetia des de feia pocs anys que la carretera que pujava a la Seu des de Lleida i des de Calaf travessés la vall. Fins a aquell moment, només el vell pont romànic d'Ogern, que no admetia el pas de carros, deixava creuar el riu sense mullar-se. 

Però heus ací que la monumental riuada de 1907, recordada a molts indrets del país, se'n va endur tres arcades, d'aquell ferreny pont aixecat a Bassella. El pas, doncs, restà tallat. S'hi construí una palanca o passera de fusta, d'arcada a arcada, a l'espera dels pressupostos estatals (espanyols) que en permetessin la reconstrucció.
1914. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
Bassella, l'Alt Urgell.
La imatge mostra com, set anys després de la magna avinguda de la Ribera Salada, el pont encara no havia estat reconstruït. Ans al contrari, s'hi havia afegit una altra estructura, sostinguda sobre pilastres de fusta, que permetia pujar des de la llera del riu fins als dos ulls que encara aguantaven dempeus. Si el corrent ho permetia, doncs, es podia pujar a peu o potser també amb cavalleria i travessar a l'altra banda. 

El fotògraf barceloní, doctor en medicina i soci del CEC des del 1906, les activitats del qual retratà sovint, residí des del 1904 per mor de son primer matrimoni a la Casa de les Punxes.
1918. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
«De Barcelona a la Seu», J. Morató a «La Veu de Catalunya», 19 de juliol.
Ressenya d'un viatge a la Seu d'Urgell des de Barcelona, o sigui, per Calaf i Ponts en aquells temps d'ara fa cent anys, amb motiu d'acompanyar un jove diputat a Corts (espanyoles) al seu districte electoral: «Per trobar-nos en ple segle XX, és massa lluny, tanmateix, la bella població muntanyenca». Calia tot un dia de camí, en aquells anys amb l'agreujant de la manca del pont de Bassella, cosa que convertia el viatge en tota una peripècia.

El viatge comença en tren, de Barcelona a Calaf, sense preferències de classe: «tothom sap què cosa és viatjar en un tren mixt per la línia del Nord. No insistim». Allà han de prendre transport públic, un cotxe de línia, perquè «les notícies que hi ha de l'estat de la carretera i de l'engruiximent dels rius per pluges recents, fan impossible el viatge en automòbil particular».

A migdia, ja són a Ponts. Males notícies del pas de Bassella. «Un altre auto de la companyia espera els passatgers a l'altra banda de la Riera». El cas és que «la Riera Salada ha vingut grossa i ni l'automòbil públic la pot passar». Suposem, doncs, que s'hi passava gualejant en temps de poca aigua. Perquè les estructures de fusta que el pont tenia muntades només eren aptes per a vianants i animals.

La confiança d'almenys passar com a vianants fins a l'altre costat aviat també s'esvaeix: «Qui sap on és la palanca. L'aigua se l'ha enduta». Com s'ho farien, doncs, per passar a l'altre costat. Prou deductiu: allà hi «trobaran uns homes que els passaran a coll, si a vostès no els espanta la rierada».

L'autor fa una molt fidel descripció de la brutícia vegetal que l'avinguda havia portat i havia anat acumulant als marges i als arenys de la Ribera. A la fi, «ens apareix amb tota la seva nuesa la ignomínia del pont de la Riera Salada en el lloc de Bassella... A cada banda del riera hi ha construïts els muntants de pedra, i al mig de la corrent s'aixequen les pilastres esperant el pont que substitueixi el que va endur-se'n l'aigua l'any 1907».

Això era, i cent anys després continua essent l'Estat (borbònic i espanyol) que no ens fa ni ens deixa fer: «fa, doncs, onze anys que en  una carretera de l'Estat manca un pont essencialíssim que afecta tres o quatre comarques i innombrables pobles. Es feren les pilastres, es feren els muntants i fou esgotada la consignació. I així restà l'obra, i així resta encara avui dia». Hi ha maneres de fer i actituds que només remeiarem, tard o d'hora, amb xarop republicà.



1907. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La força de l'aigua esquerdà el segon arc de la banda meridional. L'estructura restà tan malmesa que calgué enderrocar-lo juntament amb l'anterior i posterior, de manera que «el transbord de mercaderies i passatgers ha de fer-se amb grans perills a collibè». Després s'hi farien les palanques de fusta per permetre un pas una mica més segur.

L'autor de l'article anterior certifica aquest pas a força de braços de macips encara l'any 1918: «Així que estopa l'auto a la vora del riu, ens enronda una colla d'homes cepats i fornits, oferint-nos llurs serveis per passar-nos a l'altra banda». Una senyora malalta i grossa és passada a cadireta de braços de dos d'aquests xicotots. La travessa, amb l'aigua fins a la cintura, és seguida amb suspens des de la vora. «Mentrestant, uns altres viatgers s'han confiat a un carro i el carreter els porta riu amunt, cercant el pas menys perillós». Cost del servei, tres pessetes per viatger.

Fins a la Seu, encara resta el paorós pas pel congost d'Oliana, com si fos «l'entrada de l'Infern del Dant», i «la sensació que l'abim ens engolirà ens és renovada a cada moment». D'allà per amunt, per Organyà i Castellciutat, la pujada ja és més pacífica. Des d'ací, «la fresca delitosa d'una bella miranda que domina el pla de la Seu, ens compensa de totes les fadigues del viatge».
2017. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
La construcció del pantà de Rialb ha provocat el canvi de traçat de la ruta tradicional, i el vell pont de Bassella ha quedat en desús, colgat d'aigua durant part de l'any. Quan el nivell és molt baix, encara pot creuar-se tot i que com més temps passa més perillós és. Des del pont nou de la C-14, veiem un filet dibuixat de costat a costat just a la superfície de l'aigua: és el vell pont, que queda submergit quan el pantà és del tot ple.
1907. El Pont del Llobregós, de Torà a Calaf (la Segarra).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La carretera de Calaf a Ponts hagué de patir un altre contratemps, l'esfondrament del terraplè adjacent a l'única arcada del petit riuet dit de Bergós o Llobregós, a mig camí entre Calaf i Torà.
1907. El Canal d'Urgell, Ponts (la Noguera d'Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La presa del Canal d'Urgell a Ponts, des d'on es deriva l'aigua del Segre, va quedar destruïda per l'aiguat del 1907.  Aigües avall, la ciutat de Lleida patiria la primera gran riuada del segle XX, llavors amb un riu encara sense pantans. A Ponts, el Segre va superar l'alçada assolida en la darrera gran avinguda del 1873.
1907. El Canal d'Urgell, Ponts (la Noguera d'Urgell).
 «La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La força irresistible de l'aigua s'endú tot el que troba, i fa el corrent encara més perillós en topar contra rescloses i ponts. Diria que al fons s'hi divisa la primera casa de comportes del canal, en una imatge presa des del costat oposat a les comportes. 

20160312

[1344] Montclar, el túnel de la nostra vida

2016. Túnel de Montclar del Canal d'Urgell.
Un matí fred de febrer remembrem amb la nostra visita la construcció de l'obra d'enginyeria més decisiva del canal de la plana urgellenca. La seua penosa excavació ha estat ja ben explicada, però encara no la seua cabdal transcendència en les nostres vides: sense l'aigua del canal, els nostres padrins hagueren emigrat tots a Terrassa o Sabadell al començament del segle XX, i nosaltres, descendents seus, no hauríem pogut arrelar en aquest fèrtil terrer. De la duresa de l'antic Clot del Dimoni urgellenc només ens en resten la boira (els anys que persisteix) i el sol blaïdor de les migdiades d'estiu.

Els joves d'avui desconeixen la lluita titànica dels padrins, durant generacions i generacions, per portar l'aigua al tros i un futur als fills. Paga la pena que els porteu a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell de Mollerussa perquè n'entenguin aquest valor i el de la voluntat i identitat incorruptibles de la gent de la terra. Només amb fondes arrels hom pot convertir-se en ciutadà proactiu d'aquest nou món global. 
2016. Túnel de Montclar del Canal d'Urgell.