Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal de Pinyana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal de Pinyana. Mostrar tots els missatges

20170816

[1753] Els Borbons, derrotats a Almenar al 1710

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Plànol de la batalla d'Almenar durant la Guerra de Successió, a les acaballes del juliol de 1710, en què les tropes del pretendent Arxiduc Carles foragitaren les del pretendent Borbó. Segurament, tots dos reis no es veieren ni la cara per les caloroses planes del Segrià regat per la Ribagorçana. Els seus generalassos ja s'encarregaven de tot, estratègia inclosa. Les tropes dels Borbons, espanyol i francès, provinents de l'Estany d'Ivars a on havien acampat, creuaren el Segre amb dos ponts de barques, l'un a Granyena i l'altre a Alcoletge, per situar-se ja a la banda dreta de la Ribagorçana i pujar de dret cap a Almenar.

La desfeta de les terres de conreu per on passaven aquests grans exèrcits era terrible. Hem de pensar que de quinze a vint mil homes en marxa per banda, molt bona part d'ells a cavall, deixaven arrasada una gran extensió de terres, tan se val si estaven conreades com si no.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
El plànol es mostra dibuixat invertit, és a dir, amb el Nord a la part de baix i el Sud, amb el camí que pujava de Lleida, a dalt del dibuix. Amb un parell de dies, l'exèrcit borbònic es presenta a les envistes d'Almenar, però ha fet tard: els aliats ja han ocupat el castell elevat de la població i els marges de l'altiplà amb artilleria i tot, fet que els dona clar avantatge.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
La tarda és ja avançada i els felipistes volen esperar a l'endemà per atacar, quan ja hauran arribat els reforços provinents de Lleida, caiguda i capturada ja al 1707. Però el general Stanhope decideix, agosaradament i per sorpresa, l'atac contra l'enemic, que li reportarà la una contundent i clara victòria.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall del petit poblet d'Alfarràs, entre la sèquia medieval de Pinyana i la Noguera Pallaresa. Dos ponts s'assenyalen sobre el riu, més un altre sobre el braç esquerre de la Ribagorçana que feia un meandre i deixava un gran areny al mig. S'aprecien també alguns masos i les terres de conreu i de bosc. Un braç de desguàs comunicava el canal amb el riu passada la vila. Devia ajudar en les grans avingudes del riu al congost de Pinyana, quan la presa -òbviament- no existia encara i les aigües baixaven enfurismades tot sovint.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Disposició dels batallons dels nostres aliats dalt de l'altiplà d'Almenar, aprox, fins allà a on acaba la recent inaugurada i curta autovia A-14. Mentre que els batallons dels enemics espanyol i francès pujaven per baix a l'horta fins a l'alçada d'Almenar.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la vila d'Almenar, amb l'església i petita fortificació dalt del turó, i les cases del poble atrapades entre els batallons de soldats. Probablement, se n'havien anat tots als masos dels afores només de sentir que s'amania una batalla. La representació dels pobles és molt aproximada. La vila d'Almenar se situa ben bé al peu del turó fortificat del castell i l'església. L'autor anglès devia treballar amb testimonis de la batalla sobre un mapa del país, amb els importants detalls de rius i sèquies, tossals i ponts, però no tenia gaire idea de com eren disposats els pobles.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Un gran detall de l'autor, el molí fariner sobre el canal de Pinyana davant d'Almenar. S'hi veu ben bé la roda de la sínia i tot. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Setze esquadrons dels nostres aliats es planten davant els vuitanta dels espanyols i francesos. Aquest primer atac fou tan sorprenent, per la inferioritat i l'hora avançada de la tarda, que aconseguí el trencament de les línies borbòniques. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les terres segrianenques entre Almenar, Alguaire i la Portella, emplaçades entre el «Great Channel of Lerida», el canal de Pinyana, i la Noguera Ribagorçana.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall esplèndid de la Torre de Santa Maria, una de les antigues torres o masos fortificats medievals existents. L'antiga torre ja tenia altres edificis al voltant, dels diferents masovers, i des d'allà conreaven les productives terres dels voltants. 
1732 «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall d'un altre molí hidràulic en un braç derivat de la sèquia de Pinyana, a on d'aigua, mai no n'ha faltat (almenys fins a la construcció dels pantans moderns, amb altres fins crematístics més enllà de l'agricultura).
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les poblacions d'Aubesa i la Portella, connectades per l'històric pont que hi ha hagut sempre en aquest punt de la Ribagorçana, i on segons la llegenda el comte Ermengol d'Urgell va perdre la vista castigat per la Mare de Déu, en voler apoderar-se del Merli d'Alguaire faltant a sa promesa.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la petita vila d'Alguaire, en la qual no s'hi dibuixa el castell santjoanista de què disposà, probablement molt afectat des de la darrera Guerra dels Segadors.

«L’estiu de 1710 l’exèrcit aliat va llançar una ofensiva important en direcció a l’Aragó i Castella, la qual va permetre al rei Carles III ocupar Madrid, per segona vegada al llarg de la guerra de Successió. Aquesta ofensiva va tenir com a punt de partida la batalla d’Almenar, el 27 de juliol de 1710, on els aliats, comandats pels generals Guido von Starhemberg i James Stanhope, van derrotar els borbònics, dirigits pel marquès de Villadarias i pel mateix Felip V. Tot i que no fou una gran victòria, almenys pel que fa al nombre de baixes infringides a l’enemic, la batalla d’Almenar va servir per aixecar la moral dels aliats. De fet, fou el preludi d’un enfrontament molt més important –que va tenir lloc prop de Saragossa unes setmanes després–, del qual els borbònics, aquest cop sí, sortiren completament derrotats. En qualsevol cas, l’avantatge aconseguit pels aliats no serví de gran cosa, ja que a final de 1710 l’exèrcit francoespanyol va aconseguir recuperar el terreny perdut a les batalles de Brihuega i de Villaviciosa, que van deixar definitivament Catalunya a mans de Felip V.

«El mapa, obra d’Isaac Basire (1704-1768), va aparèixer publicat el 1732 en la segona edició de History of England, de Nicolas Tindal» (gelonchviladegut.com).

20161030

[1554] L'Alguaire «obrera»: la fàbrica de plomes d'escriure

1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Sala de tallar, emmotllar, marcar, calar i fer punt a les plomes, de la «fàbrica de plomes d'escriure dels senyors J. Serra i Companyia», que hi hagué a la vila fa poc més de cent anys. Llavors encara sense intenció, però l'article sobre les dones treballadores alguairenques es publicà un 8 de març. El nom de la revista barcelonina presentava ortografia prefabriana. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Detalls de la sala on treballaven les dones, assegudes davant dels taulells amb les eines adequades a cada tasca. La fàbrica era única a terres peninsulars en aquest producte. L'operació de calat consistia a fer-hi «foradets o calats que serveixen tant per a alleugerir de pes la ploma com perquè les puntes... siguin més elàstiques».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La geografia industrial de l'Alt Segrià: «des de les planes d'Algerri s'entrelluquen clapes d'edificacions grandioses. Per la part d'Orient, la punta de la grandiosa xemeneia de la Sucrera de Menàrguens; al migdia i ponent, les edificacions variades de les fàbriques d'Alguaire i Alfarràs». Aquest floriment d'edificacions industrials «no obeeix a un capritxo, sinó als innombrables aprofitaments d'aigua dels Canal de Pinyana». La vista de la gran colònia de filatures de la Mata de Pinyana (1901) degué de fer-li gran impressió.

S'hi fa el llistat de fàbriques que vora aquest canal es trobaven de Lleida a Alfarràs. Potser podríem resumir-ho dient que el Canal de Pinyana fou el petit Llobregat lleidatà. La carretera transversal de Tàrrega a Tamarit per Balaguer, amb el pont sobre la Noguera Ribagorçana a Alfarràs, llavors s'estava construint i era vista com una via de comunicació imprescindible per al desenvolupament econòmic de la zona. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

«Una obrera», diu el peu de foto. La incipient industrialització de les comarques de Ponent  abans de la guerra, no fou mai ni intensa ni general, i caldrà esperar al desarrollismo franquista dels 60s i 70s per començar a parlar-ne seriosament. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Les plomes passaven dos cops pel forn, on arribaven al roig-blanc. La primera per donar-los mal·leabilitat de manera que no es trenquessin en emmotllar-les, i la segona per trempar-les, o sia, per donar-los per mitjà de la calor i refredament subsegüent un punt de duresa i elasticitat definitius.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

En aquest cas, després d'extraure-les del forn, «es tiren les plomes dins d'un dipòsit d'oli... Aquesta operació és la més difícil i arriscada, ja que d'esguerrar-se el tremp, queden inutilitzades les plomes; sols la molta pràctica pot evitar que es facin esguerros». També hi havia tota una tècnica per tal que l'oli no se sobreescalfés. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La polimentació de les plomes era una de les darreres tasques del procés: «Al sortir de l'oli, les plomes són negres i brutes, plenes de grassa i convé netejar-les fent-les bullir en un lleixiu de sosa; fora d'aquest bany es barregen amb sílex o sorra dures, i es fiquen dins dels bombos polimentadors als que s'imprimeix un moviment de rotació».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El pas del tremp fort al tremp dolç era del tot imprescincible, perquè «amb lo tremp fort de quan surten de l'oli se trenca l'acer amb la mateixa facilitat del vidre, per això es deu rebaixar lo tremp per a obtenir aquella elasticitat necessària perquè a l'apretar la ploma a l'escriure se separin les dues puntes i s'ajuntin al deixar d'apretar», procés que es feia mitjançant la calor d'una estufa fins que se n'aconseguia el canvi de color indicatiu. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Operació d'esmolat de les puntes de la ploma. S'hi veuen les dones amb els típics mocadors de coll de llana damunt les espatlles.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El darrer pas del procés de fabricació: la sala de triar i empaquetar per posar el producte a la venda. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Diferents fases en la fabricació de les plomes, que finalment s'acolorien daurades, blaves o negres, i s'envernissaven per posar-les al mercat.

No he trobat cap altra informació sobre la fàbrica dels Senyors Serra d'Alguaire, tot i que potser n'existeix algun treball de recerca fet, per saber-ne la durada i les causes de la desaparició.

20151126

[1223] Noguera Ribagorçana: de Corbins a Canelles

1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La Noguera Ribagorçana entre Corbins i l'aiguabarreig amb el Segre. «Aigües impetuoses, alliberades ja de la servitud del quilovat».
1973. Corbins. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Vistes de Corbins (el Segrià). «Aquest és un dels rius llargs del país: 130 km», vint menys que la Pallaresa i lluny dels 220 sicorians. «És impossible de fer el curs de la Noguera Ribagorçana en cotxe de faisó lineal. Hom el deixa a Corbins, al seu quasi aiguabarreig amb el Segre i no el retroba fins a Alfarràs, on el torna a perdre, per tal com el salt de Santa Anna obliga la carretera a desviar-se cap a Benavarri. Així entre la Llitera i la Ribagorça el viatger automobilístic sabrà que després de l'embassament de Santa Anna hi ha el de Canelles, i que la cua d'aquest pantà el duria fins al Pont de Montanyana, on ara ha d'arribar després d'un interminable rosari entregirat de pujades i baixades per l'aspra, càlida i olorosa terra de la Baixa Ribagorça».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Placa d'un antic molí, avui convertit en productora de pinsos, a Albesa. La sèquia, com totes les del terme, deriva de les aigües de la Noguera Ribagorçana». Anota amb perspicàcia l'escriptor garriguenc: «En arribar al Segrià, la Noguera Ribagorçana ha passat a desdibuixar-se. Tant? Potser sí, perquè el fenomen, al Segrià, és que no podem parlar del riu en tant que entitat central. Aquí el riu és quelcom aprofitat i són els derivats els qui tenen més importància que el mateix cabal principal. Per exemple, entre Alfarràs i Corbins cap pagès no viu de cara al riu, sinó d'esquena: és la sèquia allò que a ell li importa, el canalet per a regadiu... Antigues sèquies derivades del riu han existit de segles, i el mateix canal de Pinyana, excel·lent obra dels inicis de la Reconquesta...»
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la frontera entre la truita i el barb, a les terres segrianenques d'Albesa, els vailets i algun adult aprofitat pesquen per procediments neolítics: bastonada i cop de roc, en tolles laterals del riu». En aquells temps, ja es «parla de construir el canal que uniria la Ribagorçana amb el Segre des de d'altura d'Alfarràs, aproximadament, amb la qual cosa entrarien en regadiu pobles del vessant meridional de la Serra Llarga, com Algerri, i Castelló de Farfanya, avui predominantment secaners».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Pont nou d'Albesa, sobre la Noguera Ribagorçana. El cabal irregular del riu, determinat pel tancament o l'obertura de les preses hidroelèctriques, deixa al descobert codinars immensos».
1973. Albesa. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls del nou pont, després que l'exèrcit republicà fes volar l'antic en la seua retirada davant les hordes feixistes espanyoles.
1973. Benavent de Lleida. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El rec més viu de tot el Segrià, la sèquia de Pinyana, al terme de Benavent de Lleida. És un antic canal -derivat de la Ribagorçana- que, regatge a part, forneix l'aigua a Lleida». Ara també a molts altres municipis de la comarca, fins i tot de l'altra riba del riu, l'esquerra, com Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se del seu tradicional proveïdor, el canal d'Urgell. Coses de la enginyeria moderna! «El canal de Pinyana rep aquest nom perquè arrenca de la partida de Pinyana, exactament municipi de Castellonroi, pren les aigües de la Ribagorçana i fa els seus quaranta o quaranta-cinc quilòmetres de recorregut pel Segrià. Travessa les possiblement més antigues terres explotades de la comarca».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Al fons, les comportes del darrer pantà ribagorçà, i en primer terme el canal regulador, que desguassa en un impressionant tub de ferro per sota del qual passa la N-340. «A la dreta de la serra de Sant Miquel s'estén l'embassament de Santa Anna, que ha sepultat Tragó de Noguera i bon plec de caserius que vegetaven prop de riu, per cotes poc més altes que el llit. Dues poblacions tenim a est i a oest, no pas allunyades de la massa d'aigua: l'una a la riba esquerra, on les ones en llepen les cases, és el Boix. L'altra, a la riba dreta, allunyada, però interessant, és Valldellou».
1973. Pantà de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La resclosa és situada entre dos penyals... com si els enginyers no poguessin sostreure's a la influència del factor natural... el Monderes i el tossal de Sant Salvador, però que semblen més altes pel fet de trobar-se, aquestes exactament, on s'acaba el paisatge ondulat i comencen les planes; volem dir amb això que després del pantà de Santa Anna la Noguera Ribagorçana serà ja un riu de plana, on l'horitzontalitat dels perfils paisatgístics només serà trencada per la presència dels característics tossals tabulars del Segrià».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Ermita de Santa Anna, avui coberta per les aigües del pantà del mateix nom, on la Noguera enllaça amb el Segrià. Fotografia documental, monument ja desaparegut sota l'aigua».
1973. Ermita de Santa Anna. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de l'ermita romànica i del preciós campanar de cadireta que lluïa als quatre vents.
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El séc aprofitat per la presa de Canelles, una de les més espectaculars de tota la Ribagorçana. Al fons, el riu Guart. Darrera els morrots de la dreta, baixa la Ribagorçana... Aquesta enorme presa està muntada sobre un terreny poc consistent -o almenys poc consistent per a la pressió de tants milions de quilos d'aigua...- De forma que l'ENHER ha de farcir de ciment, mitjançant un sistema d'injectors, la muntanya, per tal de solidificar les terres i les roques, fent una massa compacta on hi ha les fenedures internes. L'obra de consolidació és una sagnia impressionant».


«Mirem avall. A la presa del sobreeixidor hi ha el gran regle graduat amb cotes; la màxima, mai atesa, és la dels 507: en els moments òptims, de més gran confiança de l'empresa constructora, ha arribat a permetre's la 466. És a dir, que ens trobem amb un volum possible, donada l'amplada i la longitud de l'embassament; volum, però, que per ara no arriba a probable, i que encara és imprevisible quan arribarà a factual».
1973. Pantà de Canelles. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Baixa Ribagorça presenta aquesta brolla pobra, oferint-la amplíssimes extensions. A primer terme, la Ribagorçana; al fons, el riu Guart, formant l'un i l'altre el pantà de Canelles», ensota del congost de Fet. 
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort, a la Noguera Ribagorçana. Poble totalment abandonat, en espera de les aigües de l'embassament de Canelles, si mai aquest arriba a omplir-se. Al fons, l'impressionant congost del Fet»
1973. Blancafort. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Blancafort té exactament al darrera el congost del Fet... és una altra meravella de la naturalesa. L'esforç d'aquests rius pirinencs per arribar a la plana hauria de ser correspost amb visites agraïdes de la gent de la plana per tot el seu curs».
1973. Congost de Fet. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Poc més avall de Mont-rebei, a l'altura del poblat de Fet, comença el congost d'aquest nom, sinuosa i pelada incisió en la roca per on discorre la Noguera Ribagorçana...»