Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Castelldans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Castelldans. Mostrar tots els missatges

20170923

[1774] Ullada a la vila d'Ascó de fa cent anys

1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

La vila d'Ascó ajaguda al peu del tossal sobre el riu Ebre.


Escriu Joan Coromines, l'il·lustre etimòleg: «Fem vots perquè Déu ens deslliuri, sense desastres, de l'amenaça terrible que hi ha muntat el capital internacional, amb la indiferència dels nostres governants, i amb la protecció del Bisbe de Tortosa, que ha posat als capellans d'allà el veto de concórrer a les manifestacions del poble contra aquest monstre estranger». Sembla que la cort celestial a la fi no hi tingué gran cosa a dir, i la nuclear acabà fent-se. I si no vols caldos, dos tasses.

Sobre l'etimologia del topònim aclareix: «Sens dubte iberobasca, del nom de l'animal... 'teixó', que és azcon en tots els dialectes bascos; aquí segurament amb caràcter col·lectiu: 'terra de teixons, teixonera'... És a dir, es tracta d'un nom de lloc paral·lel als mots catalans Taixonera, etc. Melons, gran i antiga partida del terme de Castelldans, té el mateix significat, i els nombrosos noms de lloc Font del Meló, Cova o Caul del Meló en el País Valencià, així com a Aragó... vénen del... català dialectal meló, llat. MELES-ON, teixó,... i segurament també el vallesà Montmeló». No explica, però, el nostre savi el perquè d'un topònim bascoide tan al sud, a on preval l'etimologia llatina. Potser per causa de repobladors pirinencs, després de la conquesta de 1148 de part de Ramon Berenguer IV.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell aguaiten al poble i a la vall. A la vora del riu, un vell llagut mandreja.
1935. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Antoni  Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-AFCEC).

Detall de les cases del poble, esgraonades al sol a mesura que s'enfilen cap al tossal. De ben segur, que molts asconencs encara poden reconèixer-hi la situació de casa seua.


1845. Ascó (la Ribera d'Ebre).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La primera característica que es retrata de la vila: «en el invierno son bastante frecuentes las nieblas». L'esgraonament dels carrers també n'és un tret identificador: «formanla 410 casas de ordinaria construcción, distribuidas en varias calles, que por su posición se asemejan a las gradas de un aparador, teniendo la mayor parte de los edificios salida a ellas por el primero o segundo piso».

A mitjan segle XIX, gairebé setanta marrecs, entre xiquets i xiquetes, ja anaven a estudi, i la paga del mestre no era gens menyspreable, en contra de la dita de 'passar més gana que un mestre d'estudi'. Hi havia també hospital de pobres, sostingut d'almoines, i una fonda. L'autor prova de fer la descripció arquitectònica de l'església parroquial, reformada en diverses èpoques. 

Del terme veïnal en destaca el cementiri, ja fora vila, l'ermita de Sant Miquel, un clavari amb dos capelles per fer-hi misses, vint masos habitats, «y en la cúspide de la colina, en cuya pendiente está el pueblo, se ven paredones, una columna gótica, y muchos cimientos y residuos de un convento de caballeros templarios que allí existió». A més, la disposició del terreny fa que «aunque se encuentran frondosos valles poblados de olivos, no pueden aprovecharse en su beneficio las aguas del Ebro, que solo sirven para beber y demás usos domésticos». Haurien de passar cent anys més perquè l'Estat (espanyol) pogués trobar-los un altre ús. No, no pas per als regs dels trossos dels pagesos, ans per emplaçar-hi una, dos nuclears, aixó sí, després d'expropiar-los els terrenys... i l'aigua!

Els camins eren de ferradura, tots segons l'autor, i, per tant, de mal transitar. Encara avui l'eix viari de l'Ebre, tot i haver-ne millorat la connexió, resulta insuficient. Les comunicacions per correu, tres dies per setmana, «y sale los mismos días, dejando el suficiente tiempo para contestar».


Entre la producció agrícola habitual, hi destacava l'important conreu de panses i figues, ja perdut. Vuit molins d'oli testimonien la importància oleícola de la vall. A més, un molí fariner, cinc fàbriques d'aiguardent, tres forns de pa, quinze teixidors de draps, tres fusters, quatre sastres, quatre espardenyers, tres ferrers, quaranta-cinc traginers i quatre llaguts «que se emplean en la extracción de aceite y demás frutos». Sens dubte, una important vitalitat econòmica que costarà de mantindre al llarg de segle vint, tot i que la pressió a la baixa demogràfica s'aconseguirà de ralentir relativament: mai la vila ha baixat dels mil sis-cents habitants des dels més de dos mil de mitjan segle XIX i més de dos mil cinc-cents d'abans de la guerra. És ara, quan sembla que les condicions són més favorables a la recuperació, que la vila ateny els seus mínims demogràfics. Caldrà que el nou país que volem atengui i afavoreixi la recuperació demogràfica de la Catalunya interior. 


L'efecte negatiu en l'economia causat per l'expulsió dels moriscos, que devien de representar gairebé tres quarts parts de la població, fou recuperat amb escreix: l'emplaçament estratègic de la població al costat de les rutes fluvials ebrenques resultà decisiu. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Miquel, als afores de la vila. Al fons, l'alta fumera d'algun dels diversos molins d'oli que hi funcionaren fa cent anys.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església de Sant Joan Baptista, amb el començament del carrer Major al fons.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

L'església presenta mostres de diferents estils, fruit de remodelacions fetes en diferents moments històrics, i manté el vell campanar de cadireta romànic. La diferència de nivell entre la plaça i el carrer inferior dona fe de l'esgraonament dels carrers de la vila vella.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic castell templer, que passà després a l'Orde de Sant Joan, foren una autèntica talaia sobre el riu per al control de la navegació fluvial just a l'entrada de l'estret del Pas de l'Ase. Actualment, se n'està acabant la reconstrucció de la torre. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica esplèndida de la vila, des del tradicional pas de barca d'Ascó. El pont no hi fora construït fins a l'arribada de les obres de les nuclears, cap a començaments dels 70. Crec que la barca deixà de funcionar al 1972. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detalls del poble de fa cent anys, amb l'estació de tren a l'entrada. La via fèrria tallà el pas natural cap al riu i comportà la construcció del mur de contenció.

1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Probablement la família del barquer, ell fent algun manteniment, ella fent mitja. S'hi pot veure el detall de la vestimenta de l'època, on no hi podia faltar el mocador al cap i el llarg davantal fins als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Panoràmica de del tossal del castell, amb la vila i el magne Ebre als peus. 
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels trossos de l'altre marge fluvial tots plens de rengs d'aulivers i ametllers; els arbres més grossos, als marges, probablement eren les figueres; entre poble i riu, la via del tren, construïda al 1892 per a la línia de Móra a Faió.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall d'un antic portal en un dels carrers d'Ascó. La preciosa imatge recull tot el sabor de la vida quotidiana entre els estrets i costeruts carrerons, a la qual els figurants hi aporten un autèntic toc de regust popular.
1915. Ascó (la Ribera d'Ebre).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).

Detall dels balcons i portalades típiques de les cases, els carrers sense empedrar, i una família amb la padrina, la nena i el matrimoni com a figurants. Llavors, la vida al carrer era l'essència mateixa de la vida als pobles.

20161218

[1600] Ressenya de les Garrigues històriques

1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
Felip Solé i Olivé (BCN, 1880-1947) fou pedagog i polític, professor a l'institut de la ciutat de Lleida, on va promoure la creació de l'Escola Normal de Magisteri, de la qual en fou director. Autor d'un resum d'Ortografia Catalana (1922) per a l'ensenyament primari, i col·laborador de la revista «Vida Lleidatana», des d'on defensà la modernització de la cultura lleidatana com a part essencial de la cultura nacional catalana. fou ponent per les comarques de Lleida en els treballs per a la redacció de la Divisió territorial de Catalunya de 1936, on hi defensà la creació de la comarcà del Mig Segre, que no prosperà.

L'article proposa la definició geogràfica de la comarca de les Garrigues, des de les terrasses del Segre delimitades per la cota del Canal d'Urgell fins a les crestes de la Serra de la Llena, «que presenta unes altures de mil metres o més sobre el nivell del mar, i les capes de la qual, dirigint-se cap al N. i NO. van descendint en llurs estribacions fins a trobar les terrasses més altes del Segre, les quals venen a constituir , en part, el que el vulgus anomena baixes Garrigues».
1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
Mapa de les Garrigues històriques i geològiques, des dels rodals del Canal d'Urgell, a les baixes Garrigues, fins a les més altes Garrigues de les faldes de la serra de la Llena i fins a l'aiguabarreig del Segre-Ebre. Aquesta darrera part restaria, finalment, integrada al Segrià sud. 
1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
La Serra de la Llena, al límit meridional de la comarca, és «aspra, àrida i de ràpida ascensió, sense que en el cim presenti planells mereixedors d'esment... Els pics més alts són la Tossa (1.018 m), el de Sant Miquel (1.023 m), el de l'Abella (1.003 m) i el de Gorts (918 m)».

«A la part occidental de la comarca, s'hi destaca ostensiblement la muntanya del Montmaneu, de 500 m. d'alt, i com a divisòria s'hi enlaira la Serra de Campells, un vessant de la qual ja correspon de fet a les Riberes de l'Ebre».


«L'abundor de serra i muntanyoles dóna lloc a nombroses valls o vallades, de curs petit i d'importància secundària, que tenen origen en la Serra de la Llena, o en les seves derivacions. Les aigües s'escorren, en general, en direcció NO. cap al Segre... El corrent de més relleu és el riu Set que neix a la Serra de la Llena, en el pic de la Tossa i al peu de l'ermita de Sant Miquel; travessa el terme del Vilosell, passa a l'esquerra de Cervià quasi tocant el poble; rega els termes de l'Albagés, Cogul i Aspa, que deixa a l'esquerra vorejant-los; s'escorre pel d'Alfés, del que dista un quilòmetre i, després de servir de línia partionera entre Sunyer, Montoliu i Sudanell, i de tocar aquest darrer poble, desemboca al Segre a poca distància».

L'altre corrent, «el segon en importància, és el que porta el nom de Juncosa en els seus inicis, per a prendre aviat el nom de Vall Major a l'entrar pel terme dels Torms. S'origina a la Serra de la Llena, passa per terres de Juncosa, Torms, Soleràs, Granyena de les Garrigues, Torrebesses i Sarroca, per a trametre ses aigües al pantà d'Utxesa».

1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
La vall del riu Set, des del Vilosell fins a Sudanell.
1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
La Vall Major, des de Juncosa fins a Utxesa.
1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
«Totes les vall de les Garrigues són eixutes la major part de l'any, degut a l'estructura del terreny i a les condicions climatològiques de la comarca; únicament en l'època de pluges resten abundants».

La geogologia i la climatologia són ressenyades per l'autor: «a l'hivern qualques vegades blanqueja la neu en les serres i la part alt, però a l'estiu la sequera és llarga i intensa». Sobre l'aspecte topogràfic, s'escriu que a les Garrigues baixes la vegetació és composta de «garrigues, d'argelagues, romanins [romers], botxes, farigola [timó] i coscolls o garrics... En canvi, a la part alta, per raó de tenir un règim de pluges menys escàs, hom hi troba de tant en tant, baixes pinedes i alguna alzina, amb els boixos i cirerers de pastor que naturalment hi aflueixen, i més encara els camps d'ametllers i oliveres que la mà de l'home hi ha prodigat d'una manera generosa; però amb tot, la roca pelada i àrida és la nota predominant». Els desitjos que expressa l'autor de veure arribar l'aigua de reg a bona part de les Garrigues baixes, més enllà del Canal d'Urgell, encara hauran d'esperar gairebé 90 anys, fins a l'actualitat, amb la construcció del pantà de l'Albagés i del canal Segarra-Garrigues. 
1929. Castelldans, les Garrigues (clixé Pujol).
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
Vista de la vila, als peus del turó «on estava situat el fort castell». La vista és presa des del camí de les Borges Blanques. 
1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
Les agrupacions humanes de la comarca han vingut històricament determinades per l'existència d'aigua a l'abast. Com que els «rius i vallades estan eixuts la major part de l'any i són contadíssimes les fonts que poden citar-se», això «ens dóna l'explicació d'una nota ben característica que hom observa en quasi tots els nuclis humans: la bassa de grans proporcions, quasi sempre al bell mig del poble, per a servei dels animals, i una altra més petita pels afores que s'utilitza per als usos domèstics. En l'actualitat, al resoldre el problema de la portada de les aigües potables, es converteix la bassa gran en plaça ampla i espaiosa i molt sovint amb arbrat».

Les cases de les Garrigues baixes «són de pedra en els seus fonament i planta baixa, i continua després amb les parets de tàpia tan abundoses a l'Urgell; en canvi, a les Garrigues altes és tota de pedra».
1929. Cervià, les Garrigues (clixé Pujol).
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
La vila «asseguda en un vessant que dóna al riu Set». Una esplèndida imatge, amb les cases arraulides al peu de l'església, amb totes les antigues galeries obertes al sol.
1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
L'emigració, un problema alarmant, «en particular del 1920 ençà, com a resultat de les males collites... En algun cas concret, com l'Albagès (892 habitants de fet i 618 de dret al 1925), arriba a més del trenta per cent».

Se citen tots els pobles de la comarca històrica, amb el nombre d'habitants segons el padró de 1925, i se'n fa una breu ressenya poble a poble: Albi, Alfés, Almatret, Aspa, Castelldans, Cervià, Cogul...
1929. L'Albagés, les Garrigues (clixé Ceferí Rocafort).
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
El camí d'entrada a la vila, ple de roderes de carro. A l'esquerra del riu Set, vallada que aviat quedarà convertida en el pantà dels Albagés.
1929. Les Garrigues, Felip Solé i Olivé.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. 
Centre Excursionista Barcelonès.
...La Granadella, Granyena de les Garrigues, Juncosa, Llardecans, Maials, la Pobla de Cérvoles, Sarroca de Lleida, Sunyer, Torrebesses, el Vilosell. Les (males) comunicacions de l'època determinarien que els pobles garriguencs fronterers, restessin incorporats finalment al Segrià. 

20150510

[1034] Viatge a les Garrigues, 1908

1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
Alfés. L'absis de l'església romànica amb la creu de terme al davant.
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159 (UAB).
Ressenya de Ceferí Rocafort, geògraf i historiador, coautor del volum lleidatà de la Geografia General de Catalunya de Carreras-Candi: «Els que basen l'excursionisme en l'agredolça emoció produïda per les grans muntanyes i en els corresponents perills i dificultats que s'han de vèncer per a guanyar els seus cims alterosos, no hi trobaran un sol atractiu en les Garrigues. Cap bellesa natural remarcable ofereix en si, fora dels grans panorames tancats en el llunyadà horitzó per les nevades crestes del Pirineu... i en la baixa Catalunya pel Montsant i Ports de Beseit».
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
«Conreus i més conreus, i terra erma coberta de garrigues, d'on li ve el nom, és la seva característica. En la caiguda de l'hivern, que allí acostuma a ser boirós, sobretot en la part jussana en els mesos de desembre i de gener, és el millor temps per a anar-hi. Ara precisament l'ametller florit i la verdor dels blats són dues notes alegres que trenquen la monotonia de l'oliver, tan ben vist per l'agricultor com ingrat als ulls de l'excursionista. Tant l'ametlla com l'oli són dos factors importantíssims en aquesta comarca...» Atenció a les dades de producció oleícola de la Granadella (782 h,) de l'any 1907: 20.000 quarteres d'olives i 5.000 quarteres d'ametlla a 15 pta/quartera. En resulta una fortuna de 80 duros per persona.
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
«Lo corrent principal és lo riu Set, que des dels vessants N. de la Serra Llena se decanta a l'O. i surt de la comarca de baix de Sunyer, desaiguant en el Segre damunt de Sudanell... En el rigor de l'estiu, si bé les seves fonts són contínues, devé tan fluix que s'eixuga de mig recorregut en avall».
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
La bassa de la plaça de Llardecans, on devien abeurar-se mules, matxos i bens... i fins les persones, que per això hi havia escales que hi baixaven, com es veu en la imatge.
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
«La falta d'aigua en tota la comarca, a on no hi brolla una trista font que valgui la pena, i l'únic riuet que té s'asseca a mig estiu, dóna a aquests pobles un caràcter bastant especial, encara que trist, molt paregut als de l'Urgell abans de passar-hi el canal. En tots se veu a prop de les cases, i moltes vegades dintre mateix de la plaça, un gran bassal d'aigua de pluja per a abeurar els animals, i altra per a usos domèstics...»
 1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.Continua escrivint l'estudiós pallarès: «La desaparició d'aquestes basses enmig de poblat, causa de no poques enfermetats infeccioses, ha sigut el cavall de batalla de tots els metges, i si bé se n'han terraplenat algunes, quedant ara espaioses places en el seu lloc, la gent està tan afectada al regust de l'aigua embassada, que per a beure n'hi ha que la prefereixen a la canalisada de mina»
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
«Totes les poblacions vénen a tenir un mateix aspecte per regla general... Les iglésies són grans, amb enlairat campanar de pedra picada i cúpula, portada abarrocada, emperò no massa recarregat l'estil, corresponent en sa majoria a les darreries del segle XVIII o començos del XIX, algunes de tres naus i de molt cost tot plegat, lo que prova que en l'època de la seva erecció el país era més ric que no pas ara, o la fe no havia minvat tant».
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
La creu de terme vuitcentista de Castelldàsens. «Altra nota digna d'esmentar-se és l'abundància de creus termenals a l'entrada dels pobles, a la plaça o al costat de l'iglésia, havent-n'hi de bastant modernes, com la de Castelldàsens, que porta la data de 1818, i d'hermosament esculturades com la del portal d'Alfés, del 1604».
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
Descripció de la vila closa de Maials. «Dels castells o cases senyorials que havien existit a la comarca, enderrocats tots ells o malmesos, el d'Albagés se veu que havia sigut una construcció molt ferma, a judicar pel cos quadrat que resta en peu al capdamunt del poble, bastit, segons sembla, en ple segle XV».
 1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.«A Binfaro [Vinfaro], un kilòmetre enllà d'Alfés, a l'altre costat del riu Set, en un turó isolat de les serres de les Garrigues, hi havia altra casa forta... En la masia que hi ha al seu dessota s'hi troba aculat a la paret un gran escut, procedent sens dubte del gran casal, i al costat s'alça una hermosa creu de terme pertanyent al període de transició del gòtic al renaixement, molt semblant a la d'Alfés, i que segurament són fetes pel mateix mestre...» 
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
«De costums se'n conserven encara de molt interessants, per més que de dia en dia van desapareixent. Com a la plana d'Urgell, en alguns pobles les priores de la confraria del Roser, amb les seves intencionades cançons, acompanyades per la majorala amb el típic tambor, donen una nota molt alegre i ben apropiada en els casaments, bateigs i festes majors...»:

Al Soleràs no hi ha roses;
de la Pobla n'han baixat;
n'ha baixat una Teresa
que no n'hi ha en tot lo regnat.
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
A la Granadella, s'hi ballava la jota del ball del Sant. A l'Aubagés, la cançó de pandero de Carnestoltes:
Trepitgem-la, trepitgem-la,
trepitgem-la l'herba tendra,
que s'atansa la Quaresma,
que ve el dimecres de cendra.
Trepitgem-la, trepitgem-la,
prou la podem trepitjar,
que s'atansa la Quaresma 
i haurem d'anar a confessar.
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
Vista del carrer major de Maials, amb el campanar al fons. Sense asfaltar, tot de terra, amb un regueró al mig. Amb les típiques portalades rodones i les finestres pintades de calç blanca. Sense fils elèctrics ni voreres, però amb el pedrís típic per pendre la marinada i fer-la petar als vespres calorosos d'estiu.
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
«A part de la correguda de la cordera, tant generalisada en les festes majors, se celebra també la de les dotze pedretes... els premis consisteixen: el primer, en dos pollastres, en un el segon i en un ceba el tercer, i els ofereixen a les persones del seu gust, les quals corresponen entregant-los quatre o cinc pessetes...»
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
Les festes de Sant Roc i Sant Sebastià de Maials. «En els casaments, un pic celebrada la cerimònia, junt amb l'anell se beneeixen les arres, representades per dues coques, que el nuvi entrega a la que ja és la seva muller...»
1908. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 159.
«Dels serveis públics valdria més no parlar-ne. Els de caràcter general de la comarca no apareixen per cap costat», escriu Ceferí Rocafort, que conclou: «Fora Juncosa, Albagés i Castelldàsens, que tenen conduïda l'electricitat des de Puigverd (Urgell), entre quals poblacions hi té establert la companyia un telèfon, les demés, encara que frueixin de relativa importància, com Granadella, capital de la comarca, se troben completament a les fosques».