Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Collegats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Collegats. Mostrar tots els missatges

20170807

[1748] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Collegats amunt (iii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
La carretera vella dels Collegats al peu dels penya-segats de l'espectacular congost de la Noguera Pallaresa que obre pas del sobirà al jussà Pallars. «El Collegats es gollizo misterioso, profundo tajo por el que se vierten las aguas capaces de hender, al alimón con el tiempo, la misma costra del mundo».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La garganta de Collegats, de puro estrecha, no aloja sino al camino y río... Los muleros de Sort anunciaban su paso a silbidos restalladores  como trallazos, ya que dos recuas no cabían en la ruín vereda, no podían cruzarse. Hubo un tiempo... en que el Noguera Pallaresa se alimentó de mulas poéticamente despeñadas. El viajero, en recuerdo de las mulas muertas, como romeros, en el camino, besa una piedra del suelo y la deja caer sobre la corriente». Acaba l'autor aquesta etapa diària amb una descripció de l'Argenteria, «mansa cortina de agua, plateada, caprichosa y lánguida».

El capítol 5 és dedicat als vells hostals de camí desapareguts: «Hace años, por estas trochas aún bullían los hostales de los arrieros, que la civilización arruinó: el hostal de Morreres i el del Comte, el de la Bona Mossa i el Hostal Nou, el Hostalet i el de Golleri, el del Rei, el d'Aisí i el de la Fam. El viajero hubiera preferido encontrárselos vivos aún y en pie, abigarrados y bullidores, con las cuadras repletas, los mozos durmiendo en el zaguán, y los amos, en la cocina y bien comindos. Y tirándole viajes al porrón».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
Explica el caminaire la llegenda del Comte de Pallars que fou deixat cec per la Mare de Déu en incomplir sa promesa: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Sobre el poble de Gerri, escriu de manera encertada: «es un pueblo extraño, que cultiva la sal como otros crían la huerta. En Gerri hay una fuente de agua salada, de la que viven todos o casi todos, que se remansa en bancale abiertos, bien aireados y soltados: la sal se obtiene por evaporación, que es sistema folklórico e infalible, método que no tiene vuelta de hoja. Lo malo es si llueve».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La parroquia de San Félix es construcción parásita del monasterio». S'hi canta una missa «cuya música ardió en la revolución del 800 [carlinada]; desde entonces se canta de memoria y, claro es, cada vez peor».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Parada i fonda a l'Hostal de la Golondrina o «Casa de la Dulores» de Gerri. «El comedor de la fonda da al río, casi sobre el puente que cruzan los cazadores y las beatas».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Vista de la Pobla de Segur, a la cua del pantà de Sant Antoni. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Una magistral descripció del ball de la morisca gerrienc.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri es pueblo que baila la morisca, pantomima de la liberación de la princesa cristiana presa del rey moro, es danza de ritual solemne y que ejecuta una sola pareja, al principio cogidos de la mano y después sueltos y girando la mujer en torno al hombre, como queriendo huir» i continua explicant el protocol de la festa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri de la Sal es pueblo de cinco caminos: dos a Poniente -a un lado y a otro del barranco Conde- y uno a cada uno de los tres puntos restantes». L'il·lustre caminaire segueix amunt, direcció nord, i arriba a «la ermita de la Mare de Déu d'Arboló, que queda a la derecha y en alto, es una réplica, reducida a escala, del monasterio de Gerri. En esta ermita se guardan los Martirsants, que son unas reliquias de los Santos Inocentes traídas de Tierra Santa». Diu que l'aplec a Arboló, el primer diumenge de maig, solia tindre conseqüències altament casadores.

Arribada a Baro al capvespre, a la fonda de Cal Menal que a més, «es estanco, lechería y central de teléfonos». Se'n queixa de la poca substància de la sopa servida al sopar, «una de las peores aguachirles de las que se guarda memoria histórica».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Les eres salades o basses de les salines de Gerri de la Sal, a tocar del riu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
Pujant per la Noguera Pallaresa: Malmercat, Montardit, Vilamur, Tornafort. «El xolís es una longaniza que corta en forma de guitarra, y su espíritu, vamos, lo que lleva dentro, es carne de cerno de segunda: cabeza, cuella y costillas, sobre todo), picada y sazonada con sal y pimentón...» 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«El Noguera Pallaresa, en llegando a Sort, puede cruzarse por encima de dos puentecillos de olorosas tablas sangrantes, poéticas, animales: uno más tímido y ruín, antes de llegar al pueblo, y el otro, aguas arriba y de mejor fabricación, mismo frente a las casas: a éste le dicen de Santa Ana».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
La vista de Sort abans de l'arribada del turisme.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«La noble y campesina mesa del Pallars»: porró, xolís, rovelló, formatge, coca de recapte i truita de riu.

20161014

[1541] Gerri, notícia i vistes antigues, més

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

Vista de la carretera al pas pel Raval del Roser, amb els salins a peu de riu. 
1845. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Emplaçada a 27 hores de carro de Lleida i a 3 de Sort, «tienen 90 casas de mediana construcción, la del ayuntamiento y cárcel, siendo el edificio más notable entre todas ellas el almacén y administración donde se conserva la sal que se fabrica en esta población en crecida cantidad».

L'escola municipal atenia 60 nens amb més de 3.000 rals de dotació. Sembla, doncs, que aquí el mestre d'escola no passava gana. L'església de l'antic monestir feia de parròquia i, per tant, els gerriencs havien de travessar el gran pont romànic de pedra i baixar marge esquerra avall per on calia travessar un pont de fusta per damunt del barranc de l'Enseu.

Hi havia un «paseo arbolado», probablement a l'entrada de la vila pujant de la Pobla, i «a tiro de fusil de la puerta que llaman de la Villa, la fuente de agua que sirve para elaborar la sal, la cual sale de la falda de un monte: se abastece con ella todo el partido y se introduce en gran cantidad al vecino reino de Francia».
1845. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Pertanyien a la vila, els llogarets del Comte i Cuberes, i també l'Ermita de Nta. Sra. d'Esplà, santuari «que aunque enclavado en otro término es propiedad de ésta». L'autor dóna testimoni que la muntanya de Pentina era tota pelada, sense arbrat  i que el camí «principal que conduce desde el interior de la provincia al Valle de Arán y Francia, está en bastante mal estado». 

Atenció als horaris del carruatge del correu: dos dies a la setmana arribant a les 11 de la nit i sortint a les 3 de la matinada! De la producció agrícola en destaca la baixada vitivinícola, «por haber matado el viñedo en su mayor parte los rigurosos frios que hicieron durante los inviernos de 1829 y 1830». 

Tenia la població 86 veïns, amb un total de 529 habitants, a mitjana de 6 persones per casa, doncs. Actualment (2010), n'hi viuen ben just 400.
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

Vista panoràmica des de riu avall per la marge esquerra. L'areny central de la Noguera sembla tot cultivat, sense cap arbre. Els salins a primer terme, sota el gran mur que servava el desnivell entre el poble i el riu de cap a cap. Un altre mur de pedra a tocar dels salins al riu prevenia d'inundacions les eres i salvar-ne la producció de sal, sempre que les rubinades grosses no arribessin fins a la tardor. Al fons, l'estret d'Arboló. 
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

La panoràmica des del nord, des de l'altra banda de la Noguera. S'hi veu el mur que protegia els salins en aquesta part de la vila i l'entrada baixant de Sort pel Raval del Roser fins a l'antiga porta de la vila. 
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

El llogaret de Comte, en direcció a Sort. 
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

La imperdible vista de l'església de l'antic cenobi benedictí, amb els horts en primer terme. 
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

El barranc d'Enseu, de feia pocs anys empedrat i canalitzat. Una palanca de fusta permetia el pas des del pont de pedra fins al monestir.
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

L'entrada al barranc de l'Infern, en el desguàs a la Noguera a l'entrada dels Collegats, vist des del camí l'altra banda del riu, actualment visible des de la carretera vella
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

L'antic camí dins l'Estret de Collegats, amb la característica barana de gran mollons de pedra, per evitar les esllavissades dels carros al riu, sobretot quan el ferm era tot enfangat. S'hi veuen els pals de les conduccions elèctriques que pujaven la llum del Jussà fins al Sobirà. 
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.

Panoràmica dels salins, tots ben protegits per murs de pedra i a redós dels masets per a la recol·lecta de la producció. Al fons, l'entrada a la vila pujant de la Pobla.
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La data de circulació és del 1940, recent acabada la guerra i amb la vila, i tot el país, i la majoria dels Països Catalans, sota la dominació dictatorial de la barbàrie franquista (espanyola, sense oblidar-nos de la col·laboració local). La postal, doncs, és d'edició anterior a la contesa. Hi veiem l'entrada a Gerri baixant de Sort, just al Raval del Roser. A l'esquerra, la Noguera i el pont romànic.
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
L'entrada a la vila pujant de la Pobla de Segur, on hi hagué un passeig ben arbrat. Uns quants carros aparcats al lateral, perquè no hi devien caber en els estrets i costeruts carrers. La gran singularitat de la imatge és que fou presa des de dins d'un Rolls-Royce, crec.
Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Les dos postals mostren el mateix vehicle, al pas per l'Estrat de Collegats, carregat d'homes. La redacció en català suggereix una datació d'època republicana. Podem observar-hi perfectament el camí de terra del congost, els grans mollons rectangulars que hi feien de tanca, els pals de la conducció elèctrica, i l'Argenteria regalimant d'aigua cristal·lina. Per fer alguna hipòtesi, potser un grup de treballadors de les salines que pujaven de la Pobla de Segur que tornaven a casa després d'un estiu de feina a Gerri.
1934. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà). «La Vanguardia».
Dos imatges de la visita del President Companys al Pallars, l'una des del balcó de casa de la vila de Sort, i l'altra de l'arribada del seguici presidencial a Gerri. 

1937. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Dos mostres de l'emissió de bitllets moneda durant la guerra. Sense dibuixos ni filigranes, d'edició molt austera. 
1937. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Mata-segells de 1937, sobre estampes postals republicanes i adreça cap a Nova York! Potser a un antic amic de l'època de construcció dels pantans de la Canadenca al país. 

20160501

[1398] Un tomb primaveral pels Collegats

2016. Congost dels Collegats (el Pallars).
Un tomb primaveral del GEST belianenc pels Collegats, per dalt i per baix. Arranquem des de l'entrada del congost, a la font de la Figuereta, on tornarem a dinar, asseguts a taula per una vegada i sense que serveixi de precedent. Enfilem cap a la serra de Queralt, on s'accedeix pel pas equipat de la Canalissa: l'aventureta del matí. La vista a la Conca des de dalt dels Rocs de Queralt és majestuosa. Fem la deguda visita al vell monestir de Sant Pere de les Maleses, documentat ja al segle IX i que guardava l'antic pas dels Collegats per dalt, atès que el pas per baix no començà a fer-se servir fins a final del XVIII. Una mica de llustre històric sobre la qüestió:

Refrescats al barranc de Sant Pere, revoltem les roques de Collegats, amb la vista de la Noguera Pallaresa al fons de l'espadat, fins que el camí descendeix ràpidament a la carretera. Ens atansem al vell pas de l'estret, ara sense autos per mor dels túnels. Encara hi trobem alguns dels antics pedrissos que feien la funció de tanques de seguretat viària, i que ens infonen aquella sensació d'època, de llunyà segle XX. Acompanyats del mormoleig suau de les aigües ja som altre cop a la Figuereta. 

2016. Congost dels Collegats (el Pallars).