Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coromines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coromines. Mostrar tots els missatges

20171125

[1782] Rocallaura de fa cent anys

1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Les trilles dels carros enfonsades al camí, tot arribant a la població sud-urgullenca, en terra de la popularment dita Baixa Segarra. 
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Probablement una de les fotos més antigues del poble. 
1845. Rocallaura (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet pertany a l'arquebisbat de Tarragona però al partit judicial de Cervera. Des de la fi de l'Antic Règim pertangué a l'ajuntament de Vallbona de les Monges, i en torna a formar part des del 1970, atès que des dels anys republicans de 1930 havia gaudit de municipi propi durant quatre dècades. «Situado en terreno montuoso, su clima es frío pero sano»

Amb 31 cases de 10 veïns o caps de família, amb un total de 65 persones, a raó de més de sis per família. Al 2009 hi havia censats 85 habitants. Un creixement notable si el traduïm a percentatge, lligat en els darrers anys a l'activitat balneària. «En su término se encuentra el Santuario de Nta. Sra. del Tallat».
1910. Rocallaura (l'Urgell).
La processó de l'aplec al Santuari de la Mare de Déu del Tallat.

Descriu en Coromines, nostre gran mestre etimòleg: «Rocallaura, poblet amb municipi, entre Segarra, Urgell i Conca de Barberà, prop de Vallbona de les Monges, cap amunt de la Serra del Tallat. A la carena de la qual hi ha el vell santuari del Tallat, uns quatre quilòmetres més al sud i dins al seu terme... De malnom els diuen 'fumats' (gent pobra de vora la llar de foc, potser, o hi havia hagut un incendi amb anomenada?). Mn X. Plassa de Prades reportava la dita: 'Nostre Senyor ens conservi el monument de Rocallaura', potser referint-se al santuari del Tallat que avui està en ruïnes, i llavors ja podia amenaçar caure-hi».

En les llengües romàniques germanes se solen trobar topònims de formació paral·lela:  Roquelaure (occ.), Peñalabra (cast.), Porto Lavra (port.), i també en altres parts de la geografia catalana: «en tots aquests es tracta certament de penyalars o carenes, solcades de penya-segats, con el del Tallat de Belltall i de Rocallaura, o marcades per un veta-segat, que les fa comparables a un camp llaurat».
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La petita imatge de la Mare de Déu del Tallat. El Santuari es troba documentat des del segle XI, i darrerament ha estat parcialment recuperat, sobretot a partir de la recuperació de l'aplec l'any 1975.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'antic cementiri del poble per damunt del mur de pedra del qual sobresurt un nínxol o panteó, amb ornaments medievals, qui sap si amb relació al proper monestir femení de Vallbona.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una altra perspectiva del cementiri, amb l'església parroquial de Sant Llorenç al darrere.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'expectació generada pel retratista s'aprecia prou bé, així com la rècula de sarcòfags que sobresurten d'entre l'herbassar. La coberta punxeguda, potser de fusta, del campanar ja no existeix modernament. 
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una característica vista de la vila sobre la façana de l'església des del portal que dona accés a l'estreta plaça i que marcava l'antiga vila closa.
1919. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'església de Sant Llorenç data del segle XV, probablement sobre una d'anterior d'orígens romànics. Al 1892 se'n refeu la façana i el campanar. Hi hagué cambril per a la Mare de Déu del Tallat des del 1900. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La font de l'aigua de Rocallaura, amb dos dones que semblen senyora i minyona. Amb tota seguretat es tractava de visitants a les aigües curatives, aconsellades per al mal de pedres i arena als ronyons i conductes urinaris, pel seu alt contingut en liti i estronci. Per aquesta fama, l'antic balneari hi fora construït l'any 1924.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La mateixa parella i la senyora de companyia, de negre, per un carreró mal empedrat d'accés a dalt de la vila. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detall d'aquesta banda del poble, amb algun casal amb grans galeries porxades, tan pròpies de les cases rurals més adinerades de l'interior del país. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

L'interior de l'església de Sant Llorenç, amb els característics bancs de fusta i les cadires i reclinatoris al peu de l'altar.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detall de l'altar preconciliar i del cambril de la Mare de Déu.
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Un carro aparcat a la placeta de l'església, amb vista a la portalada gòtica i al campanar des del portalet. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Detalls de l'església i del carreró encara no empedrat, amb les antigues portalades de les cases, que s'obrien cap enfora i alguna pedra que feia les funcions de pedrís per pendre la fresca. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

La Mare de Déu del Tallat en son cambril. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

Vista del poble des del camí al Tallat. 
1921. Rocallaura (l'Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC).

El vell poblet agombolant l'església, al bat del sol dels secans urgellencs.
1937. Rocallaura (l'Urgell).
Bitllet de moneda local, de moderna tipografia. Record del municipi propi de Rocallaura, que disposava fins i tot de 'dipositària', o sigui, una dona com a regidora d'hisenda o secretària que donava fe de la moneda.
Anys 1930. Rocallaura (l'Urgell).
Una ampolla de vidre d'aigua medicinal de Rocallaura, de la qual també se'n troben anuncis a la premsa de l'època.

20171122

[1780] La Serra de Gia davant dels gegants del Pirineu


2017. Setembre. Serra de Gia o Xia.
Una altra del GEST belianenc: sortida a una de les més esplèndides talaies d'observació del Pirineu i sobre la Vall de Benasc. Amb vistes des del Mont Perdut fins a l'Aneto i passant pel Posets. Tots els gegants pirinencs en un sol cop d'ull.

Escriu en Coromines: «Xia és un poble de la Vall de Benasc, a la dreta de l'Éssera, a una dotzena de quilòmetres avall d'aqueixa vil, ja només a tres o quatre del Congost del Ru, que els separa del territori lingüístic ben aragonès. Oït [čia] en l'enquesta que hi vaig fer el 1965... En una escriptura del 1126... consta escrit Gia com lloc donat pel conqueridor aragonès Alfons el Bataller al monestir de Sant Victorià...

«Com que a les valls de Benasc i de les Paüls abunden els avencs i forats de subsòl, i també n'hi ha forces de coneguts a la Baixa Ribagorça... és versemblant que s'identifiqui amb l'alt-aragonès cía, català antic cija, modern sitja, 'avenc', provinent del preromà CEIA, 'avenc'».

Segle XIII. Frontal de l'altar romànic de Sant Martí de Gia.
El frontal de Gia és un frontal d'altar fet pel taller de Ribagorça, que actualment forma part de la col·lecció permanent del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Procedeix de l'església de Sant Martí de Gia o Xia (vall de Benasc, Alta Ribagorça). El frontal està dedicat a sant Martí de Tours, que apareix representat al centre com a bisbe i en els compartiments laterals amb escenes de la seva vida. La peça ha perdut part de la pintura en degradar-se l'argent que en origen recobria el fons. Destaca pel fet de contenir la signatura del pintor, Joan (Iohannes pintor me fecit), cosa que podem considerar excepcional.

Catalunya és el lloc d'Europa on s'han conservat més exemples de frontals d'altar pintats dels segles XII i XIII. Els frontals decoraven la part davantera de l'altar, el moble principal de l'espai més sagrat de l'església. Les taules pintades van ser una alternativa als mobles d'orfebreria, únicament assequibles per a les catedrals o els grans monestirs.

Els frontals de Gia i Cardet són els més representatius d'un taller actiu a la Ribagorça de mitjan segle xiii, les obres sorgides del qual incorporen fórmules del primer gòtic: el sentit narratiu de les escenes i la tècnica de la colradura sobre els relleus de guix.

La inscripció de Gia identifica el nom del pintor «IOHANNES» i permet desxifrar una inscripció semblant al frontal de Cardet. Tanmateix, l'anàlisi detallada d'alguns aspectes, com ara l'encaix de les posts i els bastigis, les incisions, els relleus de guix i els recursos pictòrics per a donar volum, fan evident que hi ha també diverses maneres de treballar dins un mateix taller (Viquipèdia).