Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gerri de la Sal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gerri de la Sal. Mostrar tots els missatges

20170807

[1748] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Collegats amunt (iii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
La carretera vella dels Collegats al peu dels penya-segats de l'espectacular congost de la Noguera Pallaresa que obre pas del sobirà al jussà Pallars. «El Collegats es gollizo misterioso, profundo tajo por el que se vierten las aguas capaces de hender, al alimón con el tiempo, la misma costra del mundo».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La garganta de Collegats, de puro estrecha, no aloja sino al camino y río... Los muleros de Sort anunciaban su paso a silbidos restalladores  como trallazos, ya que dos recuas no cabían en la ruín vereda, no podían cruzarse. Hubo un tiempo... en que el Noguera Pallaresa se alimentó de mulas poéticamente despeñadas. El viajero, en recuerdo de las mulas muertas, como romeros, en el camino, besa una piedra del suelo y la deja caer sobre la corriente». Acaba l'autor aquesta etapa diària amb una descripció de l'Argenteria, «mansa cortina de agua, plateada, caprichosa y lánguida».

El capítol 5 és dedicat als vells hostals de camí desapareguts: «Hace años, por estas trochas aún bullían los hostales de los arrieros, que la civilización arruinó: el hostal de Morreres i el del Comte, el de la Bona Mossa i el Hostal Nou, el Hostalet i el de Golleri, el del Rei, el d'Aisí i el de la Fam. El viajero hubiera preferido encontrárselos vivos aún y en pie, abigarrados y bullidores, con las cuadras repletas, los mozos durmiendo en el zaguán, y los amos, en la cocina y bien comindos. Y tirándole viajes al porrón».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
Explica el caminaire la llegenda del Comte de Pallars que fou deixat cec per la Mare de Déu en incomplir sa promesa: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Sobre el poble de Gerri, escriu de manera encertada: «es un pueblo extraño, que cultiva la sal como otros crían la huerta. En Gerri hay una fuente de agua salada, de la que viven todos o casi todos, que se remansa en bancale abiertos, bien aireados y soltados: la sal se obtiene por evaporación, que es sistema folklórico e infalible, método que no tiene vuelta de hoja. Lo malo es si llueve».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La parroquia de San Félix es construcción parásita del monasterio». S'hi canta una missa «cuya música ardió en la revolución del 800 [carlinada]; desde entonces se canta de memoria y, claro es, cada vez peor».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Parada i fonda a l'Hostal de la Golondrina o «Casa de la Dulores» de Gerri. «El comedor de la fonda da al río, casi sobre el puente que cruzan los cazadores y las beatas».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Vista de la Pobla de Segur, a la cua del pantà de Sant Antoni. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Una magistral descripció del ball de la morisca gerrienc.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri es pueblo que baila la morisca, pantomima de la liberación de la princesa cristiana presa del rey moro, es danza de ritual solemne y que ejecuta una sola pareja, al principio cogidos de la mano y después sueltos y girando la mujer en torno al hombre, como queriendo huir» i continua explicant el protocol de la festa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri de la Sal es pueblo de cinco caminos: dos a Poniente -a un lado y a otro del barranco Conde- y uno a cada uno de los tres puntos restantes». L'il·lustre caminaire segueix amunt, direcció nord, i arriba a «la ermita de la Mare de Déu d'Arboló, que queda a la derecha y en alto, es una réplica, reducida a escala, del monasterio de Gerri. En esta ermita se guardan los Martirsants, que son unas reliquias de los Santos Inocentes traídas de Tierra Santa». Diu que l'aplec a Arboló, el primer diumenge de maig, solia tindre conseqüències altament casadores.

Arribada a Baro al capvespre, a la fonda de Cal Menal que a més, «es estanco, lechería y central de teléfonos». Se'n queixa de la poca substància de la sopa servida al sopar, «una de las peores aguachirles de las que se guarda memoria histórica».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Les eres salades o basses de les salines de Gerri de la Sal, a tocar del riu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
Pujant per la Noguera Pallaresa: Malmercat, Montardit, Vilamur, Tornafort. «El xolís es una longaniza que corta en forma de guitarra, y su espíritu, vamos, lo que lleva dentro, es carne de cerno de segunda: cabeza, cuella y costillas, sobre todo), picada y sazonada con sal y pimentón...» 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«El Noguera Pallaresa, en llegando a Sort, puede cruzarse por encima de dos puentecillos de olorosas tablas sangrantes, poéticas, animales: uno más tímido y ruín, antes de llegar al pueblo, y el otro, aguas arriba y de mejor fabricación, mismo frente a las casas: a éste le dicen de Santa Ana».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
La vista de Sort abans de l'arribada del turisme.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«La noble y campesina mesa del Pallars»: porró, xolís, rovelló, formatge, coca de recapte i truita de riu.

20170111

[1614] «Pronvincia Cataloniae», 1712

1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini,
dins «Chorographia Descriptio Provinciarvm, Et Conventvvm Fratrum Minorvm S. Francisi Capucinorum».
Bonic mapa de Catalunya, amb les principals seus episcopals i ciutats i viles més destacades. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La vall del Segre des de l'aiguabarreig fins al Pirineu. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La Noguera Pallaresa i l'alt Urgell, amb la vileta de Tor una mica despistada. Gerri i Organyà sempre destacades per l'accés que donaven als respectius estrets.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Urgellet i la Cerdanya.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Les comarques ponentines amb Lleida com a centre. S'hi destaca l'Estany d'Ivars enmig la desèrtica plana urgellenca d'aquells temps. L'estratègica Camarasa a l'accés a la Pallaresa, mentre la Ribagoçana i el Cinca, en canvi, hi són poc marcats. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Ebre fins al Delta, sense el gran colze de Flix. A la costa tarragonina, Cambrils, i la ciutat de Tarragona, com a seu episcopal metropolitana, hi apareix amb creu de doble braç, amb el castell de Tamarit a la vora. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El Delta en formació, probablement més configurat que el que el mapa deixa entreveure, elaborat a partir d'algun altre del segle anterior. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El nord de Catalunya fins al Rosselló. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La capital catalana, amb el monestir de sa patrona, Santa Madrona, emplaçat a mig aire de Montjuïc, amb el Llobregat a l'altre costat de muntanya, tot i que el mapa l'identifica com el Cardoner. L'altra patrona moderna, Santa Eulàlia, també té son monestir destacat, als afores del Portal Nou de la ciutat, tot i que l'església de Santa Eulàlia del Camp era a l'altra banda de la ciutat i no allà on s'indica en el mapa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
 El monestir de Montserrat hi és dibuixat amb una ermita sobre una gran muntanya. Alguns topònims apareixen desfigurats, alguns castellanitzats, però en general sembla haver-hi un cert interès per la correcció.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall del Rosseelló i de la Costa Brava empordanesa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall de la Catalunya central fins a la Costa Brava.

20161125

[1572] Gerri de la Sal, de la Morisca al segle XXI

Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
El tradicional ball de la Morisca (youtube):
Ànsia, puja, visca!
Que cal ser
de peu lleuger
per ballar la Morisca!  
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
El tradicional ball de la Morisca, en honor de la princesa cristiana que ensenyà el ball al rei moro que la retenia presonera per sa bellesa, i per mitjà de la qual dansa aconseguí de fugir. A la vila, s'hi representa la llegenda, adaptada per l'escriptor pallarès Pep Coll, i a continuació s'hi fa la dansa secular (dansa de la morisca).
Anys 1910-20. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, edició de Quincalleria de Frederic Viadera i Fill.
El majestuós pont medieval des de la marge esquerra, amb les dones rentant la roba alr iu, i els homes esperant el retrat.
Anys 1900-10. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, edició de Quincalleria de Frederic Viadera i Fill.

Vista de les salines i del poble presa des del monestir.
Anys 1910-20. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, edició de Quincalleria de Frederic Viadera i Fill.
L'esplèndida vista des de riu avall, en què s'observa el caminet que baixava a peu de monestir a tocar de la Pallaresa.
Anys 1910-20. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Quincalleria de Vda. de Frederic Viadera i Fill, ed.
L'entrada a la vila baixant de Sort, just al Raval del Roser. 
Anys 1900-10. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silví Gordó, edició de Thomas.

La façana romànica del monestir des de baix mateix de la Pallaresa.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
L'estocada furibunda del despoblament del segle XX al Pirineu, ha fet confluir nombrosos poblets en un únic municipi. El de Baix Pallars, amb l'ajuntament a Gerri.  
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
Precioses vistes aèries, prèvies a les vistes googlelianes actuals. El sol d'estiu dona llum a les imatges, i el riu llueix ben blau entre el verd. Ara les blanques salines resten abandonades i a penes si s'hi distingeixen les eres de la sal. Els antics horts als voltants  monestir, ara conreats per altres mans.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
A sota del Raval del Roser, les eres o basses han desaparegut per mor de l'agençament com a parc i petit aparcament de l'espai que ocupaven fins al riu. La visió del pont des de dalt és espectacular.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
Una altra vista des de migdia i a l'hora de migdia. El contrast dels colors és bonic de veritat.


2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
La vila de Gerri s'ha salvat de la fagocitat constructora d'adossades de la darrera bombolla immobiliària. Vull pensar que gràcies al bon senderi d'habitants, regidors i alcade, més que no pas perquè no fos d'interès per als especuladors de torn.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
Tots els nuclis de població del municipi del Baix Pallars: fins a vint-i-sis! Constituït inicialment al 1969, i amb un total de... 359 habitants, poc més d'un terç dels quals, cap a 130, pròpiament gerriencs.
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Postals de promoció turística del Pallars. 

20161122

[1571] Gerri de la Sal, entre el cenobi i l'alfolí

Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Vista general del poble, amb les salines de l'entrada del poble a l'esquerra, l'antic monestir a la dreta, i la Noguera Pallaresa amb el seu majestuós pont de pedra medieval al centre de la imatge.
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La carretera al seu pas per l'interior de la vila, a tocar del riu al llarg del Raval de Roser, amb la taverna de Casa Tomàs a l'esquerra. Una vista que, amb les obres d'eixamplament del pas que s'hi estan fent aquests darrers mesos, ja haurà passat a la història.


Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
L'antic monestir de Santa Maria, amb els antics camps dels horts dels monjos convertits en un tros de cereal, ja segat, i amb les garbes preparades i ben lligades per tal que el carro les vingui a recollir.
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Detall de la vila i del monestir. La Pallaresa baixava al costat de l'alt mur de protecció de les eres de les salines.
El monestir de Santa Maria de Gerri
«L’antiga abadia de Santa Maria de Gerri, és situada a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, davant de la vila. S'hi accedeix mitjançant un pont. Ressalta per l’esvelt campanar d’espadanya de tres pisos.

«L’església abacial, amb alguns petits afegitons, és la mateixa que va consagrar l’arquebisbe de Tarragona, acompanyat dels bisbes d’Urgell, Barcelona, Vic, Girona, Lleida i Saragossa i dels comtes de Pallars, el 25 de setembre de 1149. És un espaiós edifici de tres naus i tres absis. La central, més enlairada, és coberta amb una volta de mig punt que descansa sobre impostes, i les laterals, cobertes amb volta de quart de cercle, carreguen sobre els suports de la nau central per reforçar-la. És dividida per massissos pilars en forma de creu, que tenen adossades columnes per a sostenir els arcs torals de la volta principal.

«L’absis central, que té darrere seu un cos tardà, cambril i sala capitular, mostra interiorment altes fornícules on s’obren els tres finestrals amb columnes i arquivolta, i per l’exterior és decorat amb arcuacions cegues sobre mènsules, separades per mitges columnes sota un fris de dents de serra.

«Adossat a la primitiva façana hi ha un atri de tres cossos adaptats a l’amplada i l’alçada de les naus, cobert amb voltes d’aresta, que cobreix l’antiga portada, formada per arcs en degradació amb una arquivolta decorada que reposa sobre dos capitells esculturats. Així, els darrers pisos del campanar li donen una especial esveltesa, com l’aixecament de les teulades sobre unes sèries d'arcs buidats de ritme perfecte que aporten lateralment una gràcia singular. El cos —cambril i sala capitular— afegit al segle XVIII al final de l’església és força matusser i tapava els absis, i acaba amb un petit llanternó de coberta piramidal.

«A la banda de migdia de l’església hi ha el cementiri local i a la part N queda un munt de runa, que és tot el que resta del famós cenobi que va tenir més de 25 monjos (s’insinua un inici de claustre o corredor porticat). La seva destrucció data de mitjan segle XIX; primerament fou espoliat arran de l’exclaustració i desamortització (1835-40) i, després, unes avingudes del barranc d’Enseu el 1853 i el 1894 acabaren l’obra demolidora.

«De molt antic, la imatge romànica de la Mare de Déu era molt venerada i el monestir era molt conegut com a santuari marià. Se'n fa ressò ja P. Camós a mitjan segle XVII, el qual descriu el miracle del comte de Pallars, salvat per la Mare de Déu de Gerri d’enfonsar-se en el llac gelat de Montcortès, quan anava de cacera (aquest miracle, com també la festa de la consagració del santuari, consta pintat en requadres al fresc en el cambril del monestir).

«Al lloc de Gerri hi havia abans de la invasió àrab, en temps de dominació dels visigots, un monestir que el prevere Espanell i cinc companys van restaurar al 807. Ben aviat va obtenir privilegis d’immunitat i de confirmació de béns dels comtes de Tolosa i de Pallars, Frèdol (894) i Ramon (865). Inicialment s’anomenava de Sant Vicenç, segurament el titular del primitiu monestir anterior a la restauració, però al segle X va prendre el títol de Santa Maria, probablement al moment d’acceptar la regla benedictina. El 908 tenia setze monjos preveres i tres llecs, i l’abat va vendre al comte Ramon II de Pallars el monestir de Sant Pere del Burgal, que Gerri recuperaria poc després.

«El monestir de Gerri va rebre tot seguit importants donacions de comtes i de magnats i el 966, quan el papa Joan XIII li va concedir l’exempció episcopal, tenia com a filials els monestirs de Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui i Sant Pere del Burgal. A la fi del segle XI tenia també units els monestirs de Sant Vicenç d’Oveix i el de Sant Pere de les Maleses, i depenien també del monestir una vintena d’esglésies, com les de la Pobleta, Baén, Peramea, Ancs, Montsor, Cuberes, Vinyafrescal, Sant Martí de Canals, Escart o Bernui, entre d’altres.

«El 1122 el bisbe sant Ot, que va actuar durant bastant de temps al capdavant del monestir de Gerri, potser amb el títol abacial i tot, hi va crear una confraria per a promoure la devoció popular i aplegar fons per a erigir una nova església, l’actual, consagrada el 1149. El 1096 els comtes de Pallars, que actuaven com a protectors del cenobi, l’havien unit al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella, del qual depengué, almenys teòricament, fins al segle XIV. Al temps de la seva unió amb Marsella arribà a tenir, entre monjos i llecs, uns 50 comunitaris.

«A la fi del segle XII començà una època de calamitats per al monestir. Els mateixos comtes de Pallars Sobirà, envejosos del seu prestigi, li declararen una oberta oposició i començaren a arrabassar-li dominis i propietats. Aquest fet impulsà els abats de Gerri, a despit de la seva exempció episcopal, a cercar la protecció dels bisbes d’Urgell i dels reis Jaume I i Pere III. Aquesta guerra oberta va durar fins el 1371, però després encara restaren molts litigis per qüestions de jurisdicció, cosa que va forçar l’abat de Gerri, que a causa del despoblament dels seus termes es trobava molt mancat de diners, a vendre al vescomte de Castellbò, el 1426, la jurisdicció civil i criminal, i la quarta part del mer i mixt imperi dels llocs de Gerri, Cuberes, Sarroca, Sant Sebastià, Enseu, Escart, Canals, Corts i Sant Martí de Canals, fins aleshores de la baronia de l’abat. Com a record d’aquesta jurisdicció hi ha sobre les cases de Gerri la gran torre quadrada, mig malmesa, dita la torre de la Presó, i una torre de guaita, també malmesa, al flanc N de la vila, que domina la carretera. 

«Hom vengué també una part del dret d’explotació de la sal, documentada ja al segle XI, de la qual el comte Artau II de Pallars Sobirà va concedir 6 eres de sal, o basses-salines, als hospitalers. El monestir tenia, però, els drets majors i un monjo era nomenat el prior de la sal o del saler, pel fet de ser el qui controlava aquest lucratiu negoci.

«En els temps moderns el monestir entrà en un període de decadència per culpa dels abats comendataris, més desitjosos de cobrar les rendes que del bé espiritual del cenobi. El 1592 el papa Climent VIII, després d’un fracassat intent de secularitzar-lo, va donar disposicions per al seu redreçament i va concedir que els tres primers bisbes de Solsona fossin a la vegada abats comendataris de Gerri. El monestir ingressà l’any 1631 en la Congregació Claustral Tarraconense, en la qual alguns abats de Gerri tingueren càrrecs de responsabilitat.

«L’aïllament i les calamitats de la guerra de Successió, que li feren perdre molts béns i ocasionaren la destrucció de l’arxiu, provocaren la definitiva davallada de la casa, que només tenia cinc monjos a mitjan segle XVIII, amb nou preveres seculars que gaudien de beneficis al monestir, on havien d’acudir en les festes principals. Fou secularitzat el 1835, després d’uns darrers temps agitats». (enciclopèdia.cat).


Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Crec que mai no se n'ha dit de Sant Pere, com diu el peu de foto. L'advocació primitiva era de Sant Vicent, abans que els primers monjos benedictins la canviessin per la mariana, en plena ofensiva eclesiàstica, en aquell tombant de l'Any Mil, per estendre el culte a la Mare de Déu, per a la qual van instaurar el misteri de la virginitat, com una eina de control social de l'Església sobre la classe dirigent militar del feudalisme a través d'una l'orientació religiosa i moral estrictes del cos i de la consciència de la dona. 
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La típica vista de la població, el riu, el pont i el cenobi, però ara amb el camp de blat de verd primavera, encara per segar.
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La Pallaresa feia com un illot a tocar de les salines, que disposaven d'un alt mur que les protegies de les feroces avingudes del riu. Al fons, l'estret d'Arboló. 
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Les eres de les salines. A l'esquerra s'hi aprecia l'antic camí que hi menava per sota de la carretera, més amunt.
Anys 1940-50. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La casa quadrada de la sal (alfolí o magatzem) dalt del poble, i els petits masos de recollida a peu d'eres. He llegit en algun lloc que l'alfolí gerrienc és l'edifici civil de planta més gran de tot el Pallars.
1948. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Les salines a la sortida de la vila en direcció nord, amb el figurant amb barret i abric.
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Una esplèndida imatge antiga del treball de recollida de la producció a les salines en aquesta portada del llibre Imatges i records del Baix Pallars. S'hi veu com amb les graneres de vímet s'escombrava la sal en muntets, i la gran quantitat de treballadors que aquest procés requeria.


Finiquitats els més de mil anys de producció de sal per mor del progrés, ara potser s'hi podria fer unes piscines, que ara són d'última moda, d'aigua salada d'alta densitat, on el banyista pot flotar de natural, com si a la Mar Morta s'ajagués.

1900 ca. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Magnífica gravat de final del segle XIX, on encara s'hi distingeixen les runes de l'antic claustre, enderrocat definitivament per la riuada de 1894.