Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madoz. Mostrar tots els missatges

20170618

[1726] Poble, castell i cenobi de Mur

1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Vista des del pati interior.
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'origen del prebostat de Mur: «...data del siglo XXI, en que el conde de Pallars fundó la iglesia de Santa Maria de Mur, cuyo prepósito o paborde puso bajo la sugeción inmediata de la Santa Sede...» Els comtes buscaven de sostraure's a la influència omnipresent en aquells territoris del Bisbe de la Seu. 

Sobre el castell de Mur, la descripció és breu però exacta: «...está constituido sobre una roca, a 200 pasos de la iglesia del pueblo, siendo antiquísimo: su obra es de mucha solidez y de figura elíptica; tiene en la punta NE una torre, cuyas paredes son de 46 palmos de espesor, y todo su esterior está bastante bien conservado».
1970-80. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Planta el·líptica del castell i situació de la imponent torre (fototeca.cat).
1845. Mur (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poblet de Mur «se compone de varias casas y masías esparcidas por el término de la manera siguiente: Mur solo, en que solo existe la iglesia y restos del antiguo monasterio, hoy casa del cura, está situado en la cima de su collado...», Collmorter amb 4 cases, Santa Llúcia, amb 45 cases i església; i els llogarets de Les Esplugues, el Fornicó, Sellamana, Es Comuns, el Meüll, i Coscó. Vilamolat i el de Puigmaçana també en formaven part. 

A Santa Llúcia, «hay buenas fuentes y labadero, pero en las demás escasean de aguas y tienen necesidad de surtirse en fuentes bastante lejanas». A Vilamolat hi havia el molí fariner. Tot plegat, amb 20 veïns o llars, que no arribaven als 200 habitants.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La magna torre del castell.
1920. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La posició estratègica sobre la Conca i la Pallaresa.
1937. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Imatge del bitllet d'una pesseta de l'ajuntament trempolí.
«Antic castell del municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà), emplaçat al cim d’un turó (888 m.) encinglerat sobre la Noguera Pallaresa, a l’entrada de la Conca de Tremp. 
L’edifici
«La seva situació era militarment estratègica, ja que des d’aquí es domina mitja comarca. Tota l’obra del castell de Mur té l’aparell característic del primer romànic del segle XI, bé que alguns elements semblen indicar l’aprofitament de construccions anteriors. El recinte, assentat sobre la roca viva, té una planta en forma de triangle rectangle amb els angles arrodonits i el costat més llarg, el de ponent, lleugerament corbat. Hom ha dit que el castell de Mur s’assemblava a una nau: els murs que tanquen el recinte en angle arrodonit per la banda de tramuntana s’eleven formant una bestorre, sostinguda a la part interior per una arcada que transmet les empentes a les parets laterals del recinte. S'hi accedeix per un portal elevat de mig punt, situat a l’altura del cos de guàrdia. A l’altre extrem del recinte, a la paret de migdia, hi ha adossada la torre de l’homenatge, una torre mestra de planta circular, que sobresurt per damunt de la muralla i que té una alçada d’uns 16 m. Aquesta torre té diverses finestres a llevant, a migdia i a ponent, espitllerades exteriorment i de mig punt a l’interior. El portal, de mig punt i elevat, és a la banda de ponent; s’hi accedeix per una escala exterior tallada a la roca.
La història
«El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan s. XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Ramon Pere i després a Artau II de Pallars Sobirà. Segons alguns documents de l’època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur. Dels s. XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del s. XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervelló, va viure a la primera meitat del s. XV. Posteriorment, la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies. L’església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del s. XI, era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpoli familiar. Arran d’aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del s. XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s’iniciava el seu abandonament i decadència. L’any 1920 fou declarada monument nacional.
«A pocs metres, en direcció SE, hi ha la col·legiata de Mur. El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del s. XX i també en la dècada dels setanta i els vuitanta» (enciclopèdia.cat).
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
La impressionant torre del castell des del peu.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
L'altra torre, la de l'homenatge.
1973. Castell de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Camil José Guiu  (MDC).
Vista des de la porta de l'església. L'estat ruïnós abans de la restauració.

20170611

[1722] L'església de Sant Pere de Talteüll segarrenca

1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

La preciosa església romànica de les darreries del segle XI, prop de l'antic castell desaparegut, avui municipi de Massoteres.
La ressenya de l'Onomasticon del mestre Coromines diu: «Talteüll, llogaret de l'Alta Segarra, uns 100 habitants, al municipi de Massoteres, al caires de la serra entre Guissona (7 km. més al SE) i l'alt riu Bragós» i en recull a les rodalies una pronúncia popular amb -r: tarteúll i amb totes dos vocals neutres. Al Diccionario de Madoz, dins l'entrada de Massoteres, l'autor també recull aquesta pronúncia popular amb -r.


Coromines n'explica l'etimologia: «Els ve del nom del castell, al qual el senyor feudal aplicava l'orgullós dictat: 'Tal te vull, així vull que sigui i et mantinguis: meu, lliure de tothom (comte, rei...). Nom homòleg de molts castells que hem explicat en articles precedents...», i com el més conegut poble rossellonès de Taltevull.
1845. Talteüll (la Segarra).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Antigament a la diòcesi de la Seu, però passà al bisbat de Solsona des de sa fundació al segle XVI. «Tiene 9 casas, escuela de primeras letras, cuyo edificio es una casa muy antigua situada en el campo denominado Camp-real, que està entre Talteüll i Massoteres». No sé si podria tractar-se de l'església de la Mare de Déu de Camp-real, que resta aïllada i envoltada de camps, del que fóra antic poblet de Camp-real. Ah, i sense transport escolar, ni tan sols aquells matins gebrats d'hivern!

Amb 34 veïns i 468 habitants, no sé pas què devien fer amb tan sols 9 cases! O es tracta d'un error, o bé la població era molt disseminada. Llavors ja era del municipi de Massoteres. «Dentro del término se conservan algunos vestigios de edificios antiguos, encontrándose varios sepulcros del tiempo de los romanos», per la proximitat de la Iesso romana (Guissona).
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la magnífica espadanya i dels horts tancats amb murs de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra imatge més frontal de la façana de l'església mil·lenària.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la cadireta del campanar i de les cases de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

L'accés a la porta romànica, llisa i llasa. 
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detalls de la porta principal, amb les escales d'accés, situada a tocar dels absis.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra vista de la porta principal, amb carro de trabuc aparcat al costat.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la paret i del carro. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La plana cerealística segarrenca als voltants de Talteüll.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
El campanar de l'església.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
Els absis i la porta d'accés al temple al costat. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de la nau romànica.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La porta principal, sense ornaments.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de l'església romànica del segle XI.
1997. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
1984-1998. «Catalunya Romànica», vol. XXIV (1984-1998).

Plànol de la singular església romànica, amb dos naus principals i un transsepte irregular amb portalada al costat d'un dels absis.
[1013] Biosca, ermites i masies

20170601

[1715] De Lluçars i Llorenç ribagorçans

1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

El petit poblet de Lluçars, llavors encara municipi (i fins al 1969), amb les dos grans torres que el caracteritzen.
1845. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Emplaçada al costat del barranc de Riasol, «donde la combate el viento del puerto, que baja encanalado por el barranco de Guardo». El petit poble tenia 74 cases a mitjan segle XIX, «muy desiguales en sus proporciones, y parte de ellas diseminadas por el término». La vila closa disposava de dos placetes, «en una de las cuales está la casa consistorial y la escuela».

Disposava de presó i escola primària per a 8 xiquets! La bassa d'aigua a la sortida del poble no s'aprofitava perquè els veïns preferien les aigües de «una fuente perenne y de otra que no lo es, ambas situadas en las afueras»... Terra de frontera medieval entre les terres cristianes i les sarraïnes, els termes dels voltants estant (estaven) farcits de vells castells.

El terreny és tot de secà amb algun petit rotlle que es regaven de les aigües dels barrancs i fonts en anys molt humits. «Hay bosques de particulares para leña, que consisten en carrascas y cagigos [roures] i dehesas de pasto». Un molí fariner al barranc de Guard proveïa la població de farina. Els camins es trobaven en molt males condicions, «por la escabrosidad del país», on fins i tot hi havia «animales dañinos como escorpiones y otros».

Pel que fa a la demografia, hi vivien 40 veïns o llars, amb 248 habitants, que fan una mitjana de sis per casa. Actualment, hi ha uns 130 veïns.  
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Detalls de l'esplèndida fotografia amb el portal d'entrada a la vileta.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

Les parets de pedra seca separaven les finques. També les cases eren de pedra més que no pas de tàpia, amb les característiques galeries obertes dalt de tot.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La torre de l'església i la torre del castell competint entre elles, com si d'una ciutat renaixentista italiana es tractés.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

La torre del castell, orgullosa i dempeus, com la gent de la terra, malgrat les maltempsades.
1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).

S'aprecia el mal estat de la torre pentagonal, al revoltant de la qual s'organitzava el vell castell medieval del segle XI, propietat d'Arnau Mir de Tost, que també dominava els castells de Viacamp i de Falç. Passaren d'herència a la seua filla i al seu nét Guerau, al servei del rei d'Aragó, Sanç Ramírez.


No es coneixen els motius ni quines les raons per les quals els vescomtes d'Àger van perdre el control de Lluçars en el segle XII, que va passar als comtes del Pallars Jussà. A finals del segle XII va tornar a mans de la Corona catalano-aragonesa. Ja en 1292, Jaume II va assignar el castell a la nova baronia de Felip de Saluzzo. Aquest va empenyorar els castells de Lluçars, Llaguarres i Lasquarri per la dot del seu casament amb Galbons de Cervera. Vers la segona meitat del segle XIV, Lluçars es va integrar en el tercer comtat de Ribagorça, tot i que per poc temps, doncs el comte Alfons de Ribagorça va infeudar el castell als barons de Castre-Pinós. Va restar en mans d'aquesta nissaga fins que en el segle XVIII passà a mans dels Montcada i ducs de Medinaceli.
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
El poble, a la vall mitjana del riu Queixigar, fou municipi independent fins al 1969, quan s'agregà al de Tolba. 


Segons Coromines, «Llosses (que cal distingir bé de llosa, lloses, mot amb el qual no té res a veure) i Lluçars deriven del verb llossar, 'esmolar les eines de tall', concepte important en el món feudal, atès que el pagès estava obligat a fer llossar les seves eines en la farga o ferreria feudal. La documentació antiga demostra que Lluçars és amb o-, Loçars, un 'grup de ferreries',... igual que bastants altres poblacions que duen com a nom Les Ferreries. El verb llossar s'escrivia antigament amb ç o c, i prové de LAUCIDARE, verb romànic d'origen cèltic (DECat). En el cas de Lluçars de la Ribagorça la grafia amb ç ve imposada per la subsistència de la distinció fonològica entre ç = θ i ss en bona part de la comarca».
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
L'any 1292 Jaume II incorporà aquest castell a la baronia de Castre, i molt posteriorment quedà a mans dels Montcada. Es conserven les ruïnes de l'antic castell. La torre va ser reformada el 2010, es tracta de la construcció d'aquest tipus de més alçada de tota les comarques de la Franja, de 25 metres. Una altra característica de la torre és que és de base pentagonal, element poc comú en aquest tipus de fortificacions.
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
L'església parroquial de Sant Cristòfol.
1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
Detalls de l'església romànica.
1845. Llorenç (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Amb 4 veïns i 25 habitants, i només cinc cases. «El vecindario se surte de las aguas de una fuente». El seu terme comprenia «el monte titulado Sorts o Solana, poblado de robles y romeros y una casa derruida»
1970s. Llorenç (la Baixa Ribagorça).
Vista del llogaret, despoblat des dels anys 1990 (fototeca.cat).
El campanaret de l'església, annexa a la de Lluçars, disposava d'antic «cementerio en llano».