Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes i plànols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes i plànols. Mostrar tots els missatges

20170616

[1725] Una vista d'ocell de muntanya a mar de la BCN emmurallada

1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
S'escriu breument a l'enciclopèdia.cat sobre aquest pintor barceloní, deixeble de l'Escola de Llotja de la capital:

«En diverses exposicions celebrades a Barcelona entre 1850 i 1873 presentà nombrosos quadres amb vistes de monuments barcelonins i escenes de costums. Féu litografies per al volum dedicat a Catalunya a Recuerdos y bellezas de España. Hi ha alguns dibuixos i aquarel·les seus (potser les millors captacions de l’ambient barceloní de carrer en l’època romàntica) al Museu d’Art Modern i al Museu d’Història de la Ciutat, a Barcelona».

Aquesta esplèndida vista d'ocell no pren la tradicional perspectiva de mar cap a muntanya, sinó que ben a l'inrevés la representació és presa, aprox, des del Tibidabo. La Barcelona de poc abans del començament dels enderrocs de la muralla hi apareix encara del tot tancada i constreta dins dels murs medievals, només trencats pel nord (a l'esquerra) per la ignominiosa ciutadella militar borbònica (espanyola) sobre la qual es bastí la repressió i submissió de la capital i del país (juntament amb la fortalesa de Montjuïc al sud) dels dos primers segles de colonització espanyola des del 1714.
1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
S'hi observa amb precisió la mossegada que la Ciutadella opressora clavà a la muralla i al barri de Ribera. Un passeig rectilini i ben arbrat tapava l'ignominiosa petita ciutat militar borbònica dels primers carrers de la ciutat castigada. Allà hi anirien a passejar, a peu i en carruatge, les dames i senyors de les classes benestants, perfectament castellanitzats per a l'ocasió de compartir passeig i conversa amb el capità general espanyol de l'exèrcit ocupant.
1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
Detall de la Ciutadella al complet, amb la característica forma estrellada per fer-la inexpugnable. La vella Torre de Sant Joan,  encara aguantava dempeus. A la platja, ja s'hi havia aixecat el rectilini barri de la Barceloneta, i en el descampat que hi restava s'hi construí la primera plaça de toros rodona de la ciutat, per a esgambi d'oficials militars i soldadesca. S'hi observa ben bé l'esplanada del Pla de Palau, amb la monumental Porta de Mar en una banda, i les torres de l'església gòtica de Santa Maria del Mar a l'altra. 
1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
El tall de la Rambla a la frontera de la primera muralla medieval és ben evident, amb el Portal de l'Àngel a l'esquerra, i l'església de Santa Anna enmig, al que en un futur serà el costat de mar de la Plaça de Catalunya. Muralla enllà, la fortificació de Montjuïc, sempre vigilant amb un ull al mar i un altre sobre les bullangues de la ciutat, bombardejada uns quants cops al llarg del segle XIX per la militarada espanyola. 
1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
La muralla barcelonina a la futura Ronda de Sant Pere. Dins la trama urbana, la gran esplanada de l'antiga església i convent de Santa Caterina, ja enderrocada i convertida en plaça de mercadal. En el futur, la Via Laietana trencarà la ciutat medieval de cap a cap, en un dels pelotassos urbanístics més sonats de la història de la capital.
1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
L'esplanada de la futura Plaça de Catalunya, confluència de camins i ben aviat de ferrocarrils.
1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
De la Rambla a la muralla del futur Paral·lel la ciutat s'acabà omplint. Les fàbriques fumejants al perímetre de la muralla atragueren la immigració rural a la ciutat. L'església del Pi, a tocar de la Rambla, era l'edifici més destacat del lloc, juntament amb el flamant Gran Teatre del Liceu, inaugurat al 1847. Al final de la Rambla, encara dominaven les casernes militars. Caldrà esperar unes dècades encara per a la urbanització de la Plaça de la Pau primitiva i de la col·locació de la gran columna del monument a Colom. 
1850 ca. Barcelona a vista d'ocell, d'Onofre Alsamora (1825-1880).
La Catedral de la ciutat al bell mig del barri gòtic. L'atapeïment urbà en aquells anys feia inevitable el proper enderrocament dels límits murats de la vella ciutat i l'expansió o Eixample, projecte que recaurà sobre la innovadora idea de la quadrícula de Cerdà. Aquesta serà ja una altra Barcelona, la del traspàs cap al segle XX i la modernor. 

20170613

[1723] Una altra BCN de Guesdon

1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
 Magnífica vista aèria de la nostra capital a mitjan del segle XIX i de tot el pla del Barcelonès. L'aconseguiment d'aquestes espectaculars vistes per a l'època (sense aparells voladors ni googles de cap mena) fou un dels encerts d'aquest arquitecte gavatxo. Se serví de les més modernes tecnologies del seu temps: el globus aerostàtic i la fotografia incipient.
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
La ciutat encara s'hi veu encorsetada pels vells murs medievals, i per damunt els teulats, sense blocs de pisos ni gratacels, només hi podien destacar campanars i esglésies, ben reconeixibles en el gravat. Just al límit de la segona muralla, la que feu aixecar el cerimoniós al segle XIV i que mai no s'acabà d'omplir de trama urbana, en aquells anys s'hi expandien les fàbriques que arribaven de la mà de la revolució industrial: les grans fumeres de les màquines de vapor n'assenyalen els emplaçaments perifèrics. També al mar, les veles començaven a ésser reemplaçades per la força mecànica dels motors, i al port hi observem la convivència dels vells vaixells de blanc velam i els nous vapors, molts dels quals per al trànsit transatlàntic cubà.
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Els grans monuments de la Barcelona gòtica destaquen per sobre de l'hortizó de la trama urbana. La línia de la primera muralla, convertida en Rambla arbrada, hi és ja ben clara i evident, però encara sense el monument a Colom a tocar de les Drassanes. 

L'oprobi de la ignominiosa Ciutadella borbònica espanyola exercia son domini militar colonial sobre la ciutat i el país. Als seus peus i fins al mar, un nou barri de pescadors hi fou dissenyat, amb rectilinis carrers a redós de l'església de Sant Miquel: la Barceloneta. Degué d'ésser per fer-se passar la mala consciència per la destrucció de bona part del barri de Ribera per poder aixecar el recinte militar espanyol a sobre mateix de la ciutat derrotada i sotmesa. 
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
El vell fanal del primer moll de port, refet al segle anterior, quedà ja superat pel nou moll ampliat que el comerç americà exigia i necessitava. Al 1904, fou reconvertit en la Torre del Rellotge. 
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Detall de la muralla de mar cinccentista, la façana marítima barcelonina durant ben bé quatre-cents anys, a punt de desaparèixer pel creixement urbà de la ciutat que ben aviat saltarà les velles muralles medievals. Darrera la primera línia de mar, la menuda basílica de la Mercè, i més enllà les imponents torres de la catedral de Santa Eulàlia, la de la ciutat, i la dels pescadors, Santa Maria del Mar. 
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Detall de la Barceloneta, als peus de la Ciutadella, amb el passeig arbrat del davant, actualment dedicat a un altre Borbó (espanyol) sense corona. 

Per embellir el trep que causà a la trama urbana del barri de Ribera la demolició del miler de cases que s'hi feu per a la construcció del recinte de dominació militar espanyola, s'hi dibuixà un passeig ple de plataners i àlbers,  en forma d'angle, on la ciutat benestant i burgesa anà a passejar durant dècades, lluny de la brutor i ferums urbans, i a redós del recinte militaritzat, que els oferia la "seguretat" que son estatus social demandava. 

1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Detall del nou moll de càrrega i del característic amarratge en doble fila, i algunes més, dels velers dinovescos. 

20170514

[1702] L'Àger murada dissetesca

1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Plànol de l'antiga vila fortificada.
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El castell en un extrem, amb el pont (4) de la porta de socors, ben abaluardat.
1783. Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
«En un lugar eminente, en medio de un apacible valle, cubierto de arboledas y bosques...», tot i que no «a orillas del río Segre». Tenia en aquelles alçades de segle XVIII, quatre-cents veïns, que devien fer més de mil habitants llargs.
1783. Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
La referència històrica al bregós Arnau Mir de Tost, fundador de la vila cristiana i de l'abadia al 1066. Cap referència a Catalunya o la Corona d'Aragó, ni tan sols en citant el setge de la Guerra dels Segadors (1652). Això sí, segons l'autor, ja existia «España» gairebé abans de la creació del món... Quina mania, els nostres estimats veïns de ponent, de voler-nos sempre seus! (i parats i callats si pot ser, que no pot ser).
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La porta entre la vila i el castell (3) i la gran torre rodona (2).
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La vila, envoltada per dos rieres, l'una de les quals (13) «en verano queda seco».
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
 La porta principal de la vila (5)
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de la muralla de soldevila.

20170511

[1699] Venècia, segle XVI

1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

Vista de la ciutat dels canals, ja ben monumental a l'època del Cinc-cents, quan la Sereníssima República dominava tot l'Adriàtic i el comerç amb l'Orient Mitjà, i disposava d'un hinterland o rerepaís que abastava fins al llac de Garda.

La Plaça de Sant Marc, amb les dues columnes on s'hi feia justícia, i l'esvelt campanar al costat de la seca o fàbrica de moneda (139). Al davant, el Palau del Dux i la torre del rellotge (135).
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

Mapa complet de la ciutat veneciana dins la llacuna gairebé tancada pels tómbols o túmuls, dipòsits de sediments en forma d'una estreta franja de terra que uneixen (o gairebé) diverses petites illes amb el continent.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
La característica disposició dels canals i de les illes venecianes.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Galions i galeres fondejats a l'interior de la llacuna, davant de la ciutat, curulla d'esglésies i campanars per totes bandes. 
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
La completíssima llegenda del mapa.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El Dux Serenissimo i tot son seguici. Li porten la cadira i el coixí i tot. La República veneciana disposava d'un sistema d'elecció comunitari des del segle XIII i fins a la seua extinció al 1797, a base de quatre eleccions consecutives en les quals es triaven una colla de ciutadans i se n'eliminaven d'altres, fins que al darrer sorteig quedava conformat el col·legi electoral de 41 prohoms que escollien el Dux. Es volia evitar de totes totes que el màxim càrrec esdevingués dinàstic i la influència excessiva d'alguna de les faccions de les famílies més riques i poderoses de la ciutat.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall de les illes a la banda exterior de la llacuna, en un primitiu Lido venecià.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Alguns de les illes es feien anar com a llatzerets, és a dir, espais per a l'aïllament en quarantena dels viatgers arribats, per evitar la propagació de pestes i malalties.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall de les drassanes i arsenals de la ciutat, o hi apreciem els treballadors, els vaixells en construcció i algunes peces d'artilleria. 
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall amb les petites illes de Burano i Murano.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall amb la part alta del Gran Canal.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
La part continental de Campalto i de Mestre, on creixeria la ciutat modernament.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El gran meandre del Gran Canal, amb l'únic pont existent, el Pont de Rialto (150), que llavors era de fusta amb tot de botigues a sobre: «il Ponte de Rialto é di legno, con molte botteghe sopra dall'una et l'altra parte, et si apre due parte».
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall de l'illa de Murano.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall de l'illa de Sant Jordi Major, San Giorgio Maggiore.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall d'una escena de pesca amb xarxa dins la llacuna.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detall de Sant Joan Baptista, S. Gio. Battista.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
La majoria dels ponts eren de fusta. La ciutat disposava fins i tot d'una estàtua eqüestre: «il signor Bartholamio Coglione» (sic). Bartolomeo Colleoni, qui fou un condottiero o mercenari al servei de la Sereníssima al llarg de tot el segle XV en les lluites amb Milà pel control del nord d'Itàlia.
1572. Venècia, Itàlia.
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El laberint de canals i ponts de la poderosa i refinada ciutat republicana.