Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Pallaresa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Pallaresa. Mostrar tots els missatges

20180403

[1823] D'història camarasina

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Camarasa vista des de l'altre costat del Segre, en la que deu d'ésser, probablement, la fotografia més antiga de la població.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La història del Marquesat de Camarasa, en la florida prosa dinovesca, sovint encara acastellanada, del cronista lleidatà.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de la població, amb el vell pont romànic encara en ús, tot just a la sortida del poble, ajagut entre el castell dominador a l'una banda i l'església parroquial a l'altra.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La ressenya històrica va a retombar al poblament prehistòric de la contrada, en les coves del Mont-roig, en particular «la cèlebre Cova del Tabaco, anomenada així per la semblança que té amb lo rapé la terra que hi ha... i que barrejaven amb aquell los traficants».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La Cova del Tabac «se troba situada a tres kilòmetros de la vila i té més de 400 metros de fondo per 40 d'amplada i considerable elevació en la bòveda. L'adornen multitud d'estalactites i estalagmites de variades i capritxoses figures, semblant unes, cascades d'aigua, i altres columnes, i panteons algunes, de totes les quals degoteja contínuament aigua potable, així mateix que de la volta, poblant-la a la vegada milers de muricecs, que la fan més fantàstica».

A la cova, hi destaca també una cambra reservada, a la qual només s'hi entra per «un forat i encara arrossegant-se per terra, mes aquest treball és prompte recompensat per l'hermosa vista»: una sala de 30 metres quadrats, d'alta volta, a on les parets «formen un verdader orgue amb ses trompes».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La pujada fins a la cova i a les parets del Mont-roig és actualment una esplèndida ruta senderista, amb magnífiques vistes sobre Camarasa i el Segre, amb un desnivell des del riu de 400 m., «que és espadada verticalment per aquesta part i tota ella de penya». Una segona cova, dita de l'Escaleta «per necessitar-se d'una escala de mà per a penetrar-hi», té l'entrada «tan petita que sols hi pot passar una persona. Aquesta cova és moltíssim més gran que l'altra, tota de pedra amb incrustacions d'estalactites i estalagmites, les més capritxoses». És tan gran que «dos o tres hores s'empleen a recórrer aquesta meravella de la naturalesa», desconeguda fins al 1859, quan un llenyataire la va trobar... plena d'excrements de muricec, excel·lent adob natural.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les torres quadrades de l'antiga fortalesa medieval. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Encara alguns apunts més sobre l'home prehistòric.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El castell sarraí degué d'ésser cabal per al control del territori, amb les rutes que obrien els dos rius que hi conflueixen, i sembla que ja disposava de les dos torres quadrades, «les quals no tenen porta d'entrada, i aquesta devia verificar-se amb escales de fusta o corda, penetrant per ses finestres. Així mateix coronaren de torellons o talaies les crestes de les serres més altes que envoltaven la vila, des de les quals se comunicaven per mitjà de fogueres amb la torre d'Almenara i altres».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls del Marquesat medieval, que passà per venda de la casa d'Urgell a la casa reial a final del segle XIV. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Novament posat en venda, i no volent els habitants tornar al domini comtal urgellenc, fou adquirit finalment per la Paeria lleidatana al 23 de març de 1396, que en tingué propietat durant 25 anys, fins al retorn a mans de la casa reial al 1414.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Celebra l'autor les notícies històriques recollides a l'arxiu de la població, segons les quals «se demostra que lo sufragi femení s'exercitava en Camarasa en lo segle XIV, cinc segles abans que es tornés a tractar en les nacions més avançades si se li havia de concedir a la dona aquest dret». L'autor el troba verificat a «les reunions... en la plaça pública, després de ser convocats los veïns a toc de campana».

Referències als llogarets de Merita, Palous i Vall d'Arnes, arrasats ja a la fi de l'Edat Mitjana en les guerres contra el comtat de Foix, que pretenia la corona aragonesa després de la mort del rei Martí. 



1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Gravat amb un apunt d'un carrer de la vila de faisó medieval. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant la Guerra dels Segadors, «Camarasa fou teatro d'una lluita acarnissada per disputar-se la possessió del pont». 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Setge a la vila del Mariscal de Harcourt, amb les tropes franceses al servei de la Primera República Catalana. «Los castellans se resistiren molt al principi, mes a la fi hagueren de retirar-se al castell» fins que es donaren. El pont restà assegurat de la part francocatalana, impedint el pas dels espanyols a la plana urgellenca.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant un episodi de la Guerra del Francès fou destruït pels invasors (francesos) un dels arcs del vell pont medieval «a barrinades». Al 1822, al 1835, al 1848, al 1854, Camarasa fou objecte d'alguna acció bèl·lica, prova de la importància del pont com a nus de comunicacions. En la darrera guerra (en l'època de l'autor), i per impedir el pas a les tropes carlines, fou novament destruït l'arc de fusta del pont, «amb què se substituí lo que destruïren los francesos en 1811».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Creu l'autor que el futur de la vila vindrà marcat per l'aleshores projectat «camí de ferro de la Pallaresa, tota vegada que tindrà en ell estació pròpia». El projecte definitiu, però, faria girar el camí cap al nord després de Sant Llorenç de Montgai, deixant Camarasa sense tren. En aquell temps, tenia la vila cap a 1.900 habitants.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'església parroquial és de 1737. «És esvelta i elegant esta església, que costà més de 25.000 lliures catalanes, sense comptar els ports dels materials».

«Reguen l'horta d'aquesta vila una sèquia del Canal d'Urgell, altres tres d'antigues, i una gran nòria de fusta d'11 metros de diàmetre que acondueix l'aigua per un aqüeducte a l'horta». Segons l'autor es tractaria ja d'una construcció del temps de l'ocupació sarraïna.

A cent metres de l'aiguabarreig, damunt la Noguera Pallaresa, «s'hi troben les ruïnes del Pont del Diable, la qual per tindre la pila del mig assentada sobre la roca, al ser soscavada pel corrent de la Noguera aquí impetuosa, van caure les arcades junt amb aquella». El gust arromanticat de l'autor va fer que s'adonés que «aquest lloc així com lo de la confluència dels dos rius esmentats és de lo més pintoresc i agradable en istiu, per l'abundància de ses fonts fresques i cristal·lines, per lo agrest dels paisatges i lo escarpat de sos grandiosos penyals, entre els quals es repeteixen els ecos d'una manera notable». En mala hora, tot colgat a començament del següent segle per la cobdícia del capitalisme hidroelèctric, anomenat eufemísticament 'progrés'.

La presa del Canal Auxiliar no es faria a Camarasa, sinó a Sant Llorenç. A començament del XIX, hi hagué un intent de construcció, «del qual ne resta encara part de la presa que es construí a 2 kilòmetros de la Vila i hagué d'abandonar-se amb motiu de les revoltes que sobrevingueren».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Comentari de l'escut parlant de la vila, que mostra una cama nua, o sigui, rasa, i encès comiat encomiàstic.


20170829

[1761] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (vii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Pujant Palleresa amunt, el caminaire arriba a Escaló. A la fonda Castellarnau, hi troba «un letrero històrico, un letrero de mucho rigor científico y cronológico... Carpintería Bar, reedificada en 1920; la fonda es también tienda de comestibles, bazar y estación de los autobuses de línea». Una acumulació de funcions que ajudava a la prestació de serveis en aquests nuclis allunyats, però que modernament se n'ha perdut el costum. 

Puja fins al llogaret d'Escart: «Caminando por senderos de cabras se puede llegar a la Creu de Xoll i a los Estanyets: el grupo de cuatro lagunas que abre, por este rincón remoto, el país de los lagos».

Comenta emocionat el lloc de la borda del Tort, a on s'hi reunien els raiers de la Noguera Pallaresa «cuando aún el río arrastraba, por la cuesta abajo de las aguas, los aromáticos bosques recién talados. Las almadías [rais] murieron desbaratadas por el progreso... El viajero... se descubre respetuosamente en homenaje y recuerdo de los hombres que, saltando sobre los troncos, conducían el bullicoso rebaño de troncos hasta Tortosa, allá en las azules lindes del mar». Llavors a la borda, els inquilins eren murcians, treballadors de la central hidroelèctrica de la Torrassa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Les truites pallareses.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«Hacia Francia y por el valle de Àneu se abre un horizonte de suaves verdes, delicados azules y tiernos grises poéticos y misteriosos... Espot... es pueblo que aparece partido por gala en dos: Espot Solau i Espot Ubago. El primero queda al norte del río Escrita y a su banda de babor, el segundo aparece al punto contrario, a la otra ribera y apoyado en las aguas que bajan del Estany Trascurro... y de las fuentes del Ferro i de les Marrades». 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Vistes als dos Espots separats per l'Escrita.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«La iglesia de Santa Leocadia y el Hotel Saurat se alzan entre los dos Espot, un poco en tierra más de todos que de nadie. Espot es pueblo de veraneantes, pueblo muy civilizado y excursionista, con señoritas en pantalones, jóvenes que escuchan la radio y beben vermth, caballeros en mangas de camisa y en tirantes...». 

Comenta l'autor que la civilització va arribar-hi massa de pressa; tot just vint-i-cinc any enrere i abans d'obrir la carretera, «las mujeres de Espot espantaban a los primeros automóviles que se atrevían a meterse por aquella Edad Media, sacudiéndoles estopa con unos escobones hechos con ramas de abedul o de avellano; los creían el demonio y preferían verlos lejos y huyendo».

«Espot es la llave del legendario país de los lagos de Lérida; detrás de Espot quedan lo menos cien lagos azules, recoletos, de frías y misteriosas aguas...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 28 de novembre.
«De Espot sigue la carretera hasta el lago de San Mauricio, quizás el más famoso y visitado de todos; también el más difícil de visitar... El camino del lago de San Mauricio es muy ortodoxamente bello», i explica la llegenda dels caçadors encantats. El parc fou creat al 1955. L'autor també fa una breu referència al Canigó verdaguerià, tot citant la fada Flordeneu i son Gentil enamorat. Pel Portarró, pas del trencant d'aigües entre les dos Ribagorçanes, el caminaire guaita cap al país de la Ribagorça, «montuoso, románico y pasado por agua, hasta donde alcanza la vista».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«A la derecha del camino, y antes de entrar en la Guingueta, duerme el fiero mall de Rollan, la ferrada del valeroso paladín que cascó en la rota de Roncesvalles. La herrería de la Guingueta tuvo fama en muchas leguas a la redonda, tanta fama como el mesón que llegó a fundir su oficio con el nombre del caserío». Igual que abans, la Guingueta, segons l'autor, té bona anomenada per les fondes, «que esperan a los automovilista formados, en fila índia, a lo largo de la carretera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
Vista dels bessons dels Encantats des de l'estany de Sant Maurici.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'aventura de l'autor en una fonda de la Guingueta durant la festa major.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'embassament de la Torrassa a la Guingueta d'Àneu, llavors de poc construït.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«Es la fiesta mayor del pueblo y la gente baila sobre el asfalto de la carretera, apartándose al paso de los autobuses y las motos. Sobre una tarima más bien canija, cuatro músicos con pinta de cesantes soplan la solfa desafinadamente y sin excesivo entusiasmo; lo más probable es que les paguen cuatro perras».

20170405

[1671] Energia elèctrica pallaresa, 1916

1916. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
La inauguració del primer gran pantà dels Pirineus aixecà una gran expectació a tot Europa. La construcció havia començat tres anys abans, impulsada per l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Ltd., fundada per Pearson al 1911, i per mitjà de la qual certament s'impulsà la suficiència energètica de la industrialització catalana, però també s'espolià part de la riquesa natural, paisatgística i tradicional dels pobles pirinencs, que patiren allò tan conegut de pa per avui, gana per demà, gràcies a l'allau d'obrers i a l'incompliment de bona part de les promeses de regs i millores.

L'article comença amb la ressenya de les instal·lacions hidroelèctriques de la competència, Energia Elèctrica de Catalunya, que llavors captava aigua de la capçalera del Flamisell, en diferents llacs a més de 2.000 m per alimentar el salt de 830 m. de Capdella, i disposava ja de la tèrmica de Sant Adrià de Besòs.
1916. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Una preciosa vista del congost de Susterris, on s'emplaçà l'embassament. 
1916. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Diferents detalls de la cimentera dalt de tot del cingle del congost, del barracó dels treballadors amb les escales de fusta que els permetien descendir fins al nivell del riu, i dels primers moviments de terra per assentar-hi la base de la presa. Els cables que anaven de costat a costat, servien per transportar el ciment a peu d'obra en una cubeta aèria.
1916. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
La companyia de Pearson s'havia format sobr l'antiga Companyia Barcelonesa d'Electricitat, fundada al 1894 per l'Allgemeine Elektricitäts Gesellchaft de Berlín, i era la propietària de la tèrmica del Paral·lel barceloní. 

El mapa mostra les línies de distribució de l'una i de l'altra companyies, des del Pirineu fins a la capital. 
1916. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Perfil geogràfic de les instal·lacions de «Riegos y Fuerza del Ebro», empresa filial de la Canadenca que gestionava els salts hidroelèctrics lleidatans. 
1916. El Canal de Seròs (el Segrià).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Diferents plans del salt, maquinària i dades tècniques del Canal de Seròs.
1916. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Al seu moment, «ce barrage sera le plus haut d'Europe et avec ceux de Roosevelt et de Soshone les plus hauts du monde entier». Els pantans de Terradets (Barcedana) i de Faió (Riba-roja) ja eren previstos al pla inicial, per bé que no s'executaran fins dècades després.
1916. El Canal de Seròs (el Segrià).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Una vista de la construcció del Canal de Seròs (1912-14), amb els grans entramats de fusta que servien per facilitar l'encofrat de les parets un cop excavat l'enorme vall del canal.
1916. El Canal de Seròs (el Segrià).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Detall de les obres, en què s'aprecien les canonades amb què s'abocava el formigó per aplacar les parets del canal. Els treballadors hi pujaven i hi baixaven ajudats d'unes grans sogues que penjaven des de la banqueta.
1916. El Canal de Seròs (el Segrià).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Detall de les comportes des del pont del costat de la Torre Sirés, just a l'acabament de la partida de Granyena en arribant a Cappont, allà on hi ha la presa de la Mitjana.
1916. El Canal de Seròs (el Segrià).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Detall de les característiques tècniques del canal lleidatà.

1916. El Canal de Seròs (el Segrià).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Una meravellosa perspectiva de Susterris des de la marge esquerra. S'hi veu el forat del túnel per on es desviaven les aigües de la Pallaresa, i tota la base del mur de la presa.
1916. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1753, 18 de març (Gallica).
Detall de la monstruosa fàbrica de ciment, i de la base del pantà al fons de la cinglera de Susterris.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Una espectacular vista de la base de la presa, en construcció, des del mig de la Noguera Pallaresa, que permet fer-se una idea de com era l'estret de Susterris abans que fos negat en nom del progrés.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
La presa de Sant Antoni en plena construcció. Una llarga canonada sustentada en pilars de fusta deixava caure el ciment de dalt la fàbrica fins a la base. A l'esquerra, la sortida de les aigües de la Noguera del túnel per on eren desviades. 
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Els plànols de les instal·lacions hidroelèctriques de Sant Antoni.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Descripció de l'edifici de turbines: «elle contient quatre turbines qui peuvent recevoir chacune 72 mètres cubes d'eau par seconde», i és situada a uns 800 m. de distància de la presa.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Vista panoràmica preciosa de la Conca, amb la presa a l'esquerra, i la casa de turbines a la dreta.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Detall de la presa a la sortida de l'estret de Susterris, amb els barracons dels treballadors i els xalets de directius i capatassos al marge dret.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Detall de l'edifici de turbines, just al colze del meandre que fa la Pallaresa en sortir de Susterris. Al fons, el vell pont de pedra sobre el riu a Tremp.
1915 ca.  El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
Una postal de l'època amb l'edifici de turbines de la central de Tremp amb els desguassos a la Noguera Pallaresa.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Detalls tècnics de l'edifici de turbines inicial.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
La cimentació dels fonaments de la presa al juliol de 1914.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Detalls de la base de la presa, al fons del congost de Susterris.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Detalls tècnics de l'edifici de turbines inicial.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Detall de les canonades de conducció de l'aigua des de la presa fins a la fàbrica.
1918. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1888, 19 d'octubre (Gallica).
Detall de les canonades de conducció de l'aigua des de la presa fins a la fàbrica.
1919. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1920, 31 de maig (Gallica).
Vista panoràmica de la presa, amb el grandiós sobreeixidor al costat dret.
1919. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1920, 31 de maig (Gallica).
Detall del sobreeixidor lateral, i dels espectaculars salts d'aigua que provoca.
1919. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1920, 31 de maig (Gallica).
Detalls tècnics dels sobreeixidors automàtics.
1919. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1920, 31 de maig (Gallica).
Els sobreeixidors en construcció i un cop acabats.
1919. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1920, 31 de maig (Gallica).
El mapa de la generació i distribució elèctrica de Catalunya arribant als anys 1920, amb les instal·lacions hidroelèctriques de les dos grans empreses existents, La Canadenca i d'Energia Elèctica de Catalunya. Aviat la dictadura primoriverista (espanyola) en promouria la fusió per poder remenar-hi més bé les cireres (i els calerons).
1919. El Pantà de Sant Antoni, Tremp (el Pallars Jussà).
«Le Génie Civil», núm. 1920, 31 de maig (Gallica).
Un parell de detall dels automatismes del sobreeixidor.