Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paeria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paeria. Mostrar tots els missatges

20180106

[1787] La Banqueta esdevé Avinguda Blondel

Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Esplèndida imatge acolorida de la Banqueta reurbanitzada i abellida dels anys 20 del segle passat. aviat farà cent anys. Al fons, el nou pont de ferro modernista (1911),
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Detalls de la postal, amb la nova balustrada i els nous fanals de la Banqueta. Davant del carrer Cavallers, ja obert al riu, hi havia unes escales per facilitar l'accés a l'aigua, i alguns automòbils aparcats a l'esplanada triangular just davant d'on començava el carrer, amb el Teatre Viñes i el Liceu Escolar, entre altres. Les cases encara mostraven les tradicionals i àmplies galeries, amb les persianes verdes de corda tirades, indispensables per als estius de la nostra ciutat. 
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Una altra edició de la imatge sense color.
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Les noves columnes decoratives amb els fanals elèctrics davant de la Paeria, que mostra encara la façana moderna del 1868. Aviat, cap al final d'aquella dècada, s'hi farien les obres que la deixarien tal com la veiem avui. 
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Unes majestuoses jardineres coronaven els pilars decoratius de la nova balustrada. Pel carrer arbrat hi circulen alguns autos, ja que feia de carretera nacional.
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
Gran imatge del retratista barceloní, amb la Banqueta en plenes obres de reurbanització en els anys 1923-24. S'hi veuen bé la tanca de fusta de les obres i l'embastida amb què s'aixecaven els alts pilans decoratius. La imatge és presa davant de la parada del cotxe de línia («servei d'òmnibus») de Fraga, Torrent i Mequinensa. Pel carrer una cursa de marrecs, potser els del Liceu Escolar o potser durant la festa major. Una gran gentada espera el pas dels corredors i un cotxe automòbil tanca la corrua.
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
L'aleshores renovada Banqueta en una postal de Roisin. Els arbres no tenen fulla, però la imatge és del tot primaverenca. 
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
El nou carrer era lloc de passeig al solet. Els llums elèctrics també hi facilitaven la vida als capvespres d'estiu, amb permís dels mosquits segurament.  
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La mateixa imatge en blanc i negre. Tot i que la làmina diu que es tracta de l'any 1921, crec que la nova balustrada és més de cap al 1923-24.
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Vista de la Banqueta d'aquells anys, tota ben refeta de pedra. L'actual, de la postguerra, serà més àmplia que aquella primera. El primer ull del nou pont es farà més cap a fora que el del pont modernista, que ja era més curt que el de pedra medieval, atès que per a la urbanització de la primera Banqueta ja hi fou tapat l'ull de la banda ciutat que donava de dret a la porta d'entrada principal de la vila. 
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Postal de L. Roisin.
Detall de la magnificent Banqueta vista des del Pont Vell. 
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Singular panoràmica del Segre amb la Banqueta vista des del nivell de l'aigua, en temps d'estiatge si jutgem pel poc cabal. Llavors ja funcionaven els primers pantans pirinencs que regulaven les avingudes, però que també assecaven més del compte el riu en algunes èpoques de l'any. S'observen bé les escales d'accés que hi havia davant mateix del carrer Cavallers. 
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La carretera era d'enllambordat gruixut, mentre que el passeig disposava de llambordes ben afilerades. Els arbres ajudaven a proporcionar un ambient molt agradable a vianants i carruatges. 
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La vista elevada des del primer edifici del carrer, a tocar del Teatre Viñes, fou una de les preferides per retratar la modernor de la Lleida dels anys 20, tristament sotmesa, com la resta del país, a la primera dictadura (espanyola) d'aquell segle. La façana del Casino Principal i algunes altres d'aquell temps s'han pogut conservar per a la posteritat. La canalla aprofitava les escales per baixar a jugar al riu, i les dones per anar-hi a fer la bugada.
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Davant la Plaça Sant Francesc, la Banqueta començava a ampliar-se fins a formar un triangle davant del carrer Cavallers. 
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Detall dels frondosos arbres que feien ombra als carreters davant de la modernista Casa Melcior (1910). L'enllambordat de la carretera s'aprecia amb claredat.
1925. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Revista «Lleida», núm. 9 de març.
Les primeres crítiques a la manca d'aigua durant l'estiu al Segre, «per obra i gràcia de la poderosa 'Canadiense'». Escriu el redactor: «L'ex-cabalós Sícoris, reduït avui a la més mínima expressió... s'arrossega mandrosament pels peus de la urb ilerdense com si enyorés els passats temps de fluvial esplendor i en ses tèrboles i manses aigües, reflecteix la ciutat i la vetusta Seu, mentre tranquil·lament atravessen la impetuosa corrent les aparellades barques que amb prou feines tenen aigua per a maniobrar». Detall del pas de barca que subsistia, doncs, entre la ciutat i el Cappont.
1925 ca. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Herrera i Ges (1906-1936).
La Banqueta nova dels del pont, amb el figurant repenjat sobre la barana de ferro. 

20170410

[1675] Lo Pont Vell de guerra i postguerra

1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El Pont Vell derruït per la voladura en la retirada republicana, vist des de l'areny de la marge esquerra, rere una filada defensiva de filferro, que protegia les trinxeres republicanes, que de tota manera no aguantarien gaires setmanes. Recordo com en una conferència, en Víctor Torres, germà de poeta, i aleshores combatent, referia la tristesa del moment de mirar des de la trinxera de Cappont cap a la ciutat, i veure la casa pairal, al costat de l'Arc del Pont, tancada i barrada, en zona ja ocupada pels feixistes.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Detalls de la Paeria, a Blondel, i de la Seu Vella dalt del turó des de la filferrada. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
En primer terme, l'estrep del Pont Vell destruït ran de banqueta, amb la característica estructura metàl·lica del pont modernista sobre les aigües del Segre.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Una barricada al Pont Vell, feta amb les llambordes del carrer, per protegir el pas a la Paeria.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El primer ull del costat de la ciutat fou del tot enfonsat per l'explosió. La imatge és probable que fos presa des d'una finestra de l'Hotel Pal·las.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
La resta del pont, tot i que no n'estic segur del tot, fou ja enderrocat pels ocupants, abans de procedir a la instal·lació del pont de fusta provisional i per permetre'n la posterior reconstrucció durant la postguerra. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Els pontoners de l'exèrcit ocupant construïren un primer pont de barques per comunicar les dos marges del Segre. Aquest pontet era situat aigües amunt del pont enderrocat, abans d'arribar al pont del tren. Al fons, s'hi veu la Rambla de Ferran, darrere l'esplanada de la Plaça Cabrinetty, anys després dita «de la Pau» per les autoritats franquistes. Volien dir de la seua «pau», o sigui, victòria, persecució i submissió per les armes (espanyoles) de la Catalunya demòcrata i republicana.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Primer amb barques i després amb estructura de fusta. 
La ràpida habilitació d'un pas del riu fou estratègica per a l'exèrcit ocupant (espanyol).
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Imatge del Pont Vell de la ciutat lleidatana tot destruït per voladura (1938) en la retirada republicana per tal de barrar el pas a l'avanç de la barbàrie feixista (espanyola). Al costat dels pilars dels pont derruït, s'hi condicionà un pont de fusta provisional.
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Les cases de la Rambla, al darrere, totes deshabitades, sense els llançols blancs al sol i al vent d'altre temps. Dalt, la Seu Vella mostra son pitjor aspecte aquarterat. Els arcs tapiats tenen finestres a dos nivells, corresponents als dos pisos en què fou dividida la Seu després de l'ocupació borbònica (espanyola) de 1707.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
La construcció del pont provisional de fusta, ja acabat, al costat de l'enderrocat, fou obra del nou règim feixista que ocupà Catalunya, un cop perduda la guerra. 
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Una imatge de les tasques de construcció del pont de fusta provisional, per davant mateix dels pilans del pont enderrocat. S'hi observa l'habilitació d'un pas de carro per permetre el transport de materials des de la banqueta fins als nous pilans (pilars, en lleidatà).
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Vista completa del pont provisional ja completament fet i amb trànsit.
Anys 1940-44. Lo Pont Vell, Lleida.
Gegants i capgrossos, potser per Sant Anastasi, davant del pont provisional de postguerra. Els gegants eren Marc Antoni i Cleòpatra, amb nous vestits. Encara no havien començat les obres del nou Pont Vell.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Revista «Destino», 2 de març, la revista barcelonina dels ocupants i col·laboracionistes, en la primera postguerra. En la foto, s'hi observa amb detall el peu de formigó dels pilans i l'estructura de fusta de tot el pont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Detall dels pilans i de l'estructura de fusta. El pont fou reconstruït en 19 dies.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Construcció del nou pont de la ciutat, començat per la banda de Cappont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Detall de la construcció del nou pont, amb el pont provisional de fusta a la banda de dalt.
1944. Lo Pont Vell, Lleida.
Una foto de «La Vanguardia española» mostra ka construcció de l'actual pont, d'una llargada de 150 m, amb tres pilars i quatre arcades, les centrals de 50 i les laterals de 25 cadascuna. Entre altres, participà en el seu disseny l'enginyer lleidatà Victorià Muñoz i Oms (Lleida, 1900 - Barcelona, 2000), qui fóra el principal responsable de la pantanització de la Noguera Ribagorçana de part de l'ENHER en aquella postguerra. 

Als anys 2000, la Paeria li va dedicar una part del Camí de Picos, de l'antiga N-II fins a la Bordeta. La dedicatòria de carrers a personatges no polítics però sí lligats a la llarga nit de la dictadura (espanyola), haurà d'ésser sens dubte revisada en un futur de plenes llibertats i ètica inequívocament democràtica. Sense negar-ne la vàlua professional, no podem exalçar aquells qui col·laboraren, de paraula, obra o omissió, amb les atrocitats i la repressió sanguinària dels ocupants (cosa que s'ha tolerat excessivament en els anys dits de la 'transició', que més que una transició democràtica, ara sabem que fou una transició del poder des del franquisme originari al franquisme dels fills).

Les obres del pont van durar gairebé quatre anys, i fou inaugurat poc abans de la festa major de 1944.
Anys 1940. Lo Pont Vell, Lleida.
El nou Pont Vell de Lleida, ja refet.
1938. Lo Pont Vell, Balaguer.
El ferreny pont de pedra medieval que donava pas a la ciutat sobre el Segre, també tot derruït per la voladura de les tropes republicanes en retirada. A dalt, la fumerada sobre la ciutat durant els bombardejos del maig de 1938.
1938. El Pont de Ferro, Flix.
El pont de ferro sobre l'Ebre, reconstruït pels republicans per a l'ofensiva, però que seguiria la fi dels altres.
1938. Lo Pont de l'Estat, Tortosa.
El Pont de l'Estat sobre l'Ebre a Tortosa, també volat.
1940. Solsona.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

Un pont provisional a la carretera de Solsona a Manresa. 
1940. Navarcles.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

L'ull central derruït del pont de Navarcles (el Bages).
1940. Camprodon.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El pont del Carbur, a Camprodon, ja refet pel nou govern (espanyol) ocupant.
1940. Lascellas (el Somontano, l'Aragó).
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El Pont d'Àrbex, sostingut per aquest gran arc parabòlic en construcció. Els presoners de guerra republicans treballaren forçosament en l'obra.
1940. L'exili republicà.
«Destino», núm. 133, 3 de febrer (MdC-BdC).

Parla el peu de foto, en to feixistoide del règim, «de aquella vergonzosa huída que sembró de miseria las carreteras de Gerona y del mediodía francés». Nosaltres només hi sabem veure la dignitat del vençut, però no agenollat. Ni encara menys espanyolitzat ni col·laboracionista, que aquesta sí que fou la vergonyosa via de supervivència triada per bona part de l'alta burgesia i dels terratinents.