Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobla de Segur. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobla de Segur. Mostrar tots els missatges

20170807

[1748] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Collegats amunt (iii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
La carretera vella dels Collegats al peu dels penya-segats de l'espectacular congost de la Noguera Pallaresa que obre pas del sobirà al jussà Pallars. «El Collegats es gollizo misterioso, profundo tajo por el que se vierten las aguas capaces de hender, al alimón con el tiempo, la misma costra del mundo».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La garganta de Collegats, de puro estrecha, no aloja sino al camino y río... Los muleros de Sort anunciaban su paso a silbidos restalladores  como trallazos, ya que dos recuas no cabían en la ruín vereda, no podían cruzarse. Hubo un tiempo... en que el Noguera Pallaresa se alimentó de mulas poéticamente despeñadas. El viajero, en recuerdo de las mulas muertas, como romeros, en el camino, besa una piedra del suelo y la deja caer sobre la corriente». Acaba l'autor aquesta etapa diària amb una descripció de l'Argenteria, «mansa cortina de agua, plateada, caprichosa y lánguida».

El capítol 5 és dedicat als vells hostals de camí desapareguts: «Hace años, por estas trochas aún bullían los hostales de los arrieros, que la civilización arruinó: el hostal de Morreres i el del Comte, el de la Bona Mossa i el Hostal Nou, el Hostalet i el de Golleri, el del Rei, el d'Aisí i el de la Fam. El viajero hubiera preferido encontrárselos vivos aún y en pie, abigarrados y bullidores, con las cuadras repletas, los mozos durmiendo en el zaguán, y los amos, en la cocina y bien comindos. Y tirándole viajes al porrón».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
Explica el caminaire la llegenda del Comte de Pallars que fou deixat cec per la Mare de Déu en incomplir sa promesa: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Sobre el poble de Gerri, escriu de manera encertada: «es un pueblo extraño, que cultiva la sal como otros crían la huerta. En Gerri hay una fuente de agua salada, de la que viven todos o casi todos, que se remansa en bancale abiertos, bien aireados y soltados: la sal se obtiene por evaporación, que es sistema folklórico e infalible, método que no tiene vuelta de hoja. Lo malo es si llueve».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La parroquia de San Félix es construcción parásita del monasterio». S'hi canta una missa «cuya música ardió en la revolución del 800 [carlinada]; desde entonces se canta de memoria y, claro es, cada vez peor».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Parada i fonda a l'Hostal de la Golondrina o «Casa de la Dulores» de Gerri. «El comedor de la fonda da al río, casi sobre el puente que cruzan los cazadores y las beatas».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Vista de la Pobla de Segur, a la cua del pantà de Sant Antoni. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Una magistral descripció del ball de la morisca gerrienc.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri es pueblo que baila la morisca, pantomima de la liberación de la princesa cristiana presa del rey moro, es danza de ritual solemne y que ejecuta una sola pareja, al principio cogidos de la mano y después sueltos y girando la mujer en torno al hombre, como queriendo huir» i continua explicant el protocol de la festa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri de la Sal es pueblo de cinco caminos: dos a Poniente -a un lado y a otro del barranco Conde- y uno a cada uno de los tres puntos restantes». L'il·lustre caminaire segueix amunt, direcció nord, i arriba a «la ermita de la Mare de Déu d'Arboló, que queda a la derecha y en alto, es una réplica, reducida a escala, del monasterio de Gerri. En esta ermita se guardan los Martirsants, que son unas reliquias de los Santos Inocentes traídas de Tierra Santa». Diu que l'aplec a Arboló, el primer diumenge de maig, solia tindre conseqüències altament casadores.

Arribada a Baro al capvespre, a la fonda de Cal Menal que a més, «es estanco, lechería y central de teléfonos». Se'n queixa de la poca substància de la sopa servida al sopar, «una de las peores aguachirles de las que se guarda memoria histórica».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Les eres salades o basses de les salines de Gerri de la Sal, a tocar del riu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
Pujant per la Noguera Pallaresa: Malmercat, Montardit, Vilamur, Tornafort. «El xolís es una longaniza que corta en forma de guitarra, y su espíritu, vamos, lo que lleva dentro, es carne de cerno de segunda: cabeza, cuella y costillas, sobre todo), picada y sazonada con sal y pimentón...» 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«El Noguera Pallaresa, en llegando a Sort, puede cruzarse por encima de dos puentecillos de olorosas tablas sangrantes, poéticas, animales: uno más tímido y ruín, antes de llegar al pueblo, y el otro, aguas arriba y de mejor fabricación, mismo frente a las casas: a éste le dicen de Santa Ana».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
La vista de Sort abans de l'arribada del turisme.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«La noble y campesina mesa del Pallars»: porró, xolís, rovelló, formatge, coca de recapte i truita de riu.

20170722

[1741] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: l'arribada a la Pobla de Segur (ii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 9 d'octubre.
El barbut viatger amb sa boina i mangala tenia 40 anys. «El 12 de agosto, Santa Clara, de 1956, domingo, el viajero llegó a Pobla de Segur en tren...»
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 9 d'octubre.

Onze establiments d'hostes ja a la vila per aquells temps de 1956. Elogi de la cuina d'en Llorenç Cortina, que prefereix atendre els tractadistes de mules de Salàs per damunt de tot i d'en Miquel Ros, amb les millors truites de riu. Segons l'autor, se'n cruspí fins a 25 -diu exagerant... o no-, perquè a més pagava l'alcalde Boixareu.

«En Pobla de Segur se topan, como chotos, los ríos Flamisell y Noguera Pallaresa, que se remansan, bucólicos y de golpe sensatos, en el pantano de San Antonio o de Talarn».
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 9 d'octubre.

Comentari sobre l'etimologia de Pallars, amb escepticisme: «El viajero no entra ni sale en la cuestión, aunque supone que en esto, como en el diagnóstico de las enfermedades, no conviene complicar demasiado las cosas ya que lo más sencillo suele ser, probablemente, lo más cierto». També inclou un breu repàs històric dels orígens de Catalunya.
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 9 d'octubre.

«El condado de Pallars es viejo como la Marca Hispánica de los carolingios».
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

Més història pallaresa sobre Hug Roger III i sa dona, Caterina Albert, «la heroica defensora del castillo de Valencia de Aneo». També heroica dona, escriptora, fou la Caterina Albert empordanesa, la Víctor Català.

Referència al pastís, la beguda dels bars i cafès de Sort, juntament amb el vi encubellat, «el aromático vino de la comarca de Tremp, que se despulla o desnuda en la bota y que es ligero y saltarín como un corzo...»
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

«El viajero, pasando por Pobla de Segur, se encuentra como en su casa».
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

Les expansions del «viajero» en la nit estiuenca de la Pobla.
1963. La Pobla de Segur, «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela,
«ABC», 10 d'octubre.

Don Camilo observant el poble des de l'altra banda de la cua del pantà.

20160725

[1479] Centrals de la Pobla de Segur i Flamisell, 1924

1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La vista del rei-dictador Alfons XIII es feia amb motiu de la fusió de La Canadenca amb l'EEC, Energia Elèctrica de Catalunya, per formar un dels més grans, duradors, profitosos i encara intocables monopolis (espanyols), que han enriquit la casta dirigent (franquista, neofranquista i pseudodemòcrata) durant més de cent anys. Després de la visita a les instal·lacions de la Canadenca, tocava la visita de l'altra gran competidora que era absorbida per la Barcelona Traction. 

De fet, des del 1912, la Barcelona Traction ja posseïa el 49% de les accions de l'EEC i el mateix Pearson en fou conseller. S'inicià des d'aleshores una profitosa col·laboració profitosa amb pactes de preus, repartiment de territori de distribució, compra mútua d'excedents... i així fins a la unificació de 1923. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La central de la Pobla de Segur, amb el pavelló d'acollida al monarca del nostre estimat país veí. 

L'EEC havia estat creada per Emili Riu, nascut de família humil a Sort. Li va costar Déu i ajut aconseguir suport econòmic per al seu projecte hidroelèctric de Cabdella, fins que al 1911, amb suport de capital francosuís, constituí finalment l'empresa. Com a polític del Partido Liberal, fou el gran dominador del districte de Sort-Vielha dels anys primers vint anys del segle XX. De Madrid estant. el seu programa d'acció política permeté el ràpid desenvolupament de les noves instal·lacions hidroelèctriques, però mai no arribaren les promeses compensacions als habitants de la terra, de la seua terra. Per això, i no sense raó, els votants l'acabaren acusant d'haver-se venut les aigües als estrangers. Certament, als espanyols i als de més enllà i tot.
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
Detalls del reial passeig entre les instal·lacions, acompanyat dels principals dirigents i enginyers de la nova companyia hidroelèctrica resultant de la fusió per absorció, dita Unió Elèctrica de Catalunya.
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La gent de la Pobla que s'acostà a la reixa de les instal·lacions per veure un Rei que visitava el Pallars. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La fàbrica de ciment de la Pobla aixecada per a la construcció dels salts i el pont penjant sobre la Noguera Pallaresa que la mateixa EEC havia construït per comunicar amb les mines de carbó. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
La carretera de 30 km que EEC construí en 90 dies per la Vall del Flamisell fins a la Vall Fosca per portar el material i maquinària necessaris per a les obres en la dècada anterior. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
Un arc floral engalanat a l'arribada a la central de Molinos en honor del monarca, amb les seues rojigualdes onejant. 
1924. El rei (espanyol) Alfons XIII a les terres de Lleida.
«Las gigantescas instalaciones hidroeléctricas del Pirineo» (Arxiu rtve).
Vistes de diferents moments de la construcció de la central hidroelèctrica de Molinos: abans del 1917, durant les obres i en funcionament després d'inaugurada.

20160719

[1475] El ferrocarril de la Pallaresa fins als Collegats

1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comptava Tremp ja amb més de dos mil cent habitants llargs a final del segle XIX. Però per carretera, calia fer un tomb fins Artesa de Segre per saltar-se el Montsec, ja que el pas dels Terradets encara no era habilitat. El tren donaria sortida als 12 municipis i més de 50 poblacions de la Conca.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ressenya històrica de la vila. Fins i tot s'identifica el comte pallarès Arnau de Mataplana, com a l'heroi llegendari «de una de nuestras baladas más populares», que Maragall reelaboraria literàriament per a la posteritat, encara que no el fes ben bé pallarès.
1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La història de la vila conclou en aquell final del segle XIX amb la «honra de ver celebrar en su recinto la magna reunión, que después de muchas vicisitudes ha dado por resultado la ansiada realización del Ferro-carril del Noguera Pallaresa, del cual no en vano espera la Provincia su regeneración moral y material, y por tanto el risueño porvenir que columbra ya allá en lontananza». La castellana prosa del nostre ínclit historiador renaixenço no preveia que la pertinença a un Estat centralista i espoliador impediria la realització d'aquell somni ferroviari.

A Tremp, la via creuaria el riu i per la marge esquerra aniria pujant fins a la Pobla de Segur. Repassa succintament els poblets de Talarn, Aramunt i Salàs.
1885. La Pobla de Segur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Passava la Pobla dels mil set-cents habitants a final del segle XIX, «y a pesar de su altitud 535 m. en su huerta que riegan las aguas del Flamisell por medio de tres acequias, se dan toda clase de buenas frutas, buen aceite, bastantes cereales y vino». L'autor fa un intent d'interpretació etimològica de Segur. La via havia de travessar la Noguera i pujar cap a Gerri per la marge dreta. Finalment, però, la via no creuaria el riu a Tremp i ja pujaria per la marge dreta fins a la Pobla, on finiria.
1885. Els Collegats (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'estret dels Collegats, autèntica frontera entre la terra baixa i la muntanya. «No sabemos la dirección que tomará el ferrocarril al llegar al Pas dels Collegats...» Doncs cap ni una encara i després de més de cent anys del primer projecte. La descripció del congost en la prosa literària de l'autor és estimable.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Comenta l'historiador diverses possibilitats per a l'etimologia de Gerri.
1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Referència inevitable al monestir de Gerri, des dels seus orígens visigots fins a la desamortització dinovesca: «No queda de su antiguo esplendor sino el recuerdo y si no fuera porque el fervor de los fieles ha conservado la iglesia ni esta tal vez aun quedara para atestiguar al viajero la importancia del antiguo monumento».

La fabricació de sal és mencionada, a partir de la font que hi ha «a pocos pasos de la villa». El projecte preveia un pont a Gerri per tal que la via saltés a la marge esquerra i continués amunt cap als llogarets d'Arcalís, Malmercat i Saverneda, «por los cuales pasara casi tocando la vía y cuya historia engalanan hermosas tradiciones de la edad media».

20160208

[1309] Los raiers de 1900 segons Ceferí Rocafort



1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN 
(archive.org).
El nostre savi pallarès descrigué en aquesta obreta editada pel CEC la feina dels raiers: el transport fluvial de la fusta de les comarques lleidatanes. El perill de desaparició era imminent: «amb la realització de modernes obres hidràuliques i amb l'obertura de noves comunicacions, pot sofrir una radical transformació».
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

Els darrers raiers «amb prou feines se mouen de les riberes del Segre i Noguera Pallaresa, si bé alguna vegada barranquegen en la Noguera Ribagorçana; emperò els que precediren a l'actual generació navegaven molt sovint pels rius aragonesos, allunyant-se llargues temporades de les llars, a on retornaven amb uns bons estalvis fruit de llur pesat i exposat treball».

A començament del segle XX, restaven al Pirineu lleidatà mitja dotzena «de tractants de fusta», al servei de les quals treballaven els picadors i els raiers. «Els primers són els que piquen la fusta al bosc, i els segons tenen a llur càrrec la conducció fluvial... A la banda del Segre, els picadors són del poble d'Alinyà, i els raiers de Coll de Nargó; mentre que a la ribera pallaresa uns i altres indistintament pertanyen a la Pobla de Segur i al poblet de Pont de Claverol, situat davant d'aquella vila, a l'altre costat del riu».

«A la Ribera baixa del Segre els diuen raiers o rajaders; i els rais, o sigui el conjunt de fustes lligades en diferents trams, són coneguts per raigs, rajades o tramades». Afegeix l'autor en nota a peu de pàgina: «A l'Aragó són coneguts per navateros, i a la ribera catalana de l'Ebre per aumadiaires (de almadia, paraula castellana). En lo baix Cinca, que encara parlen català, dels rais ne diuen navades, i dels raiers, navaders».

Només una petita correcció aportada per Coromines, el mot almadia en castellà s'agafà del «árabe de España, pues en Aragón ya se empleaba en la Edad Media... y hoy sigue siendo popular en Aragón y en el oeste de Cataluña (aumedia) para designar las balsas que se hacen con troncos para transportarlos por los ríos» (DCECH). O sigui, que és més probable que en castellà sigui un aragonesisme (de l'antiga llengua aragonesa, s'entén) o catalanisme, que no pas a l'inrevés.
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN.

L'explicació de la compra de la fusta d'una partida del bosc. El tractant pot fer la compra a gleva, quan s'ho queda tot, o bé per càrrega o per arbre, si trien quins s'han de tallar. Si el bosc és a tocar del riu, el preu sol ser més alt, que si s'ha de carretejar la fusta de bosc endins. En aquest cas, la fusta s'ha de barranquejar, fet que n'augmenta les despeses de transport.

Descripció de la feina dels picadors, que «s'instal·len en cabanes per ells mateixos 
arreglades  amb troncs, ramatge i gleva», amb bona provisió de recapte, «puix són gent que saben tractar-se bastant bé mentre són a muntanya», a banda que «cada picador ha de portar-se les eines de treball i, lo mateix que an els raiers, al sortir de casa se'ls avancen 25 pessetes... i al final de la campanya liquiden».

Solien treballar de dos en dos i, arribats, al bosc, se'l repartien fent sorts, és a dir, trossos o porcions, «que es reparteixen a l'atzar per començar el treball». Cobraven de 8 a 10 pessetes per arbre llistat o escollit «quan se tracta de fusta rodona»; altrament, cobraven per càrrega. «En un i altre cas, a cada peça hi posen la llur marca o senyal peculiar per a conèixer després el treball de cadascú i cobrar l'import corresponent». Mentre dura la temporada, de maig a darrers d'octubre, s'hi guanyaven unes 10-12 pessetes cada dia, «segons se sigui més o menys llest en el maneig de la destral. La fusta han de deixar-la bes esquadrada o arrodonida (si són bigues), i en disposició d'ésser conduïda al riu més proper».
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN
.
Fins i tot tenien preu els forat que portava cada biga poder-la enganxar, que «van a càrrec de l'empresari, que els paga a part a raó de 5 cèntims peça». L'aprofitament de l'arbre requeia sobre el tronc, «despreciant-se la cimada, capcina o cappinada, de la qual tot lo més que se'n faci és alguna garba de llenya, que no paga el treball de transportar-la».
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN
.
Per baixar la fusta del bosc fins al riu principal, calia barranquejar, o sia, aviar els troncs, per rierols i barrancs, tot i que si el corrent no era prou fort, calia anar-los ajudant a esquivar el rocam o moure'ls quan s'entravessaven. S'aprecia a la punta dels troncs, els forats que servien per arrossegar-los. Clixé de G. de Barnola; la resta, del mateix C. Rocafort.
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN
.
Hi havia tota una classificació de la fusta segons la llargada, a raó de 20 cm. per pam, que servia per definir la càrrega catalana, que era la «unitat reguladora del preu que cobren els picadors». Així teníem, segons la mida del tronc, de major a menor: seixantens, cuixes, doblers, vintiquatrens, files, fustes o fustos, filatons, quadradillos, quintillos, bigues o fusta rodona, i les llates.  L'autor ressenya i detalla quants de cada mena fan una càrrega catalana.
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN
.
Un cop acabada la feina del picador, l'empresari o tractant s'ha d'ocupar d'arrossegar la fusta fins al riu més proper, bé per braços bé per cavalleries. «En aquest cas, s'estaquen les peces pels forats que a posta s'hi han practicat, amb la cadena de badall relacionada amb els tirants que s'agafen a les aspadelles [espadelles] junt amb les anxueles, que formen el guarniment de l'animal».

Llavors comença la feina dels raiers. «Si el corrent no té prou empenta per fer marxar un rai, la fusta ha d'ésser barranquejada (o barranqueiada, com diuen ells)... El barranqueig és la feina més pesada: consisteix a tirar al riu les peces deslligades, i acompanyar-les des de la ribera, empenyent-les cap al corrent quan s'avoren o entrebanquen». Els raiers es proveïen d'una ganxa per estirar-los, estri de bedoll que l'autor descriu amb precisió.
Primera meitat s. XX. Raiers.
Dos exemples de la feina de transport amb cavalleries de la fusta tallada i apariada pel picador per deixar-la a mans dels raiers (fot. xtec.cat).
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN
.
«Aquestes operacions [de barranqueig], que en sallents [salts d'aigua] i estrets rocosos posen en greu perill la vida dels soferts raiers, poden també perjudicar les propietats riberenyes, havent d'indemnitzar l'empresari el dany que ocasioni». Quan la fusta s'acosta al punt d'enraiament, cal preparar una estisorada per tal que les peces facin cap al pedregal, amb auxili de ganxes o de força animal. Allà s'hi formaran els taulados o tablados per a l'operació de construir el rai. L'estisorada és minuciosament descrita per l'autor, que avisa que si per les tamborinades d'estiu, la crescuda del riu se l'emporta, «el contratemps de l'empresari és gran».
1912. «Los Raiers», de Ceferí Rocafort (1872-1917),
Tip. L'Avenç, BCN
.
Per fer el rai, primer es construeixen els trams, de peces similars, «posades de costat i fortament lligades pels forats dels extrems amb redortes, o sigui, branques de bedoll de suficient flexibilitat i resistència perquè no es malmetin amb el fregadís, com succeiria si s'empleessin cordes de cànem. L'amplada de cada tram no ha de tenir més que 16 o 17 palms en el Noguera Pallaresa, i 18 o 20 en el Segre», tot i que «a la banda del Cinca els fan de 20 a 22 palms», o sigui fins a 4 metres.

«El rai és format per tres, quatre o cinc palms, segons el cabal del riu: aigües grosses (crescudes del riu) requereixen menys trams, per la dificultat de governar-los». El cabal poc regular de les altes riberes obliga a «barranquejar fins a la Seu, on ja poden construir-se els rais, emperò s'han de deslligar les tramades a l'arribar a la Garganta (entre Oliana i Coll de Nargó) per haver-hi un mal pas prop dels Espluvins; per això no acostumen a enraiar fins a Oliana».