Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges

20121105

[212] Indesinenter

1967. Salvador Espriu. Indesinenter. Versió adaptada de Raimon.
Dedicat als parats, porucs, incrèduls compatriotes, per tal que no es deixin acovardir, s'alliberin de servituds passades i sàpiguen fer-se dignes de la gent i de la terra.


Musicacions:
Raimon, 1967
Verdcel, 2010

20121005

[194] Nire aitaren etxea

27 de setembre de 2012
El Parlament de Catalunya reafirma el dret d'autodeterminació nacional i aprova la celebració d'un referèndum democràtic. En record i homenatge als patriotes anònims que durant 300 anys, i fins avui, i fins demà, ho han fet i ho fem realitat una mica cada dia amb tenacitat, lluita o sacrifici.

1963. Gabriel Aresti, Nire aitaren etxea (La casa del meu pare).

20120609

[153] Cançó del raier

Cançó del raier
10-06-1902. Jacint Verdaguer. 
110 anys sense el gran poeta de la terra, només apte per figurar a les històries de la literatura, però tothora menystingut per patriota i pagès. Hora de rellegir-lo.
1888. Jacint Verdaguer: 
Poeta i llaurador só
i faig la feina tan neta 
que llauro com a poeta
i escric com a llaurador.
1902. Mn. Cinto Verdaguer. 
El poeta que va ensenyar-nos que sense arrels l'arbre no creix.
Diumenge 10-06-2012, 
repic de campanes en homenatge a Jacint Verdaguer.

20120504

[26] Faré un vers perquè em ve soneta

Segle XII. Caplletra que representa Guillem IX de Peitieu, amb el cavall engalanat de gualdrapa amb l'àliga davant i darrere, també a l'escut, al casc i al penó de la llança.
Guilhem de Peitieu (1071-1126), VII comte de Poitiers i IX duc d’Aquitània, és el primer poeta de llengua occitana, que sapiguem, i per tant el primer dels trobadors coneguts, malgrat que era un dels senyorassos més poderosos en aquells temps del pas del segle XI al XII. Com diu el tòpic (que era veritat), les seues possessions eren més extenses que les del mateix rei de França. Amb la primera dona, Ermengarda d’Anjou, no van acabar de lligar. El matrimoni duraria només tres anys (1089-1092) i poc després va tornar a casar-se amb Felipa de Tolosa (1094-1115), amb qui sembla que va congeniar una mica més. No cal dir que els seus matrimonis anaven de bracet amb els seus negocis territorials i de poder.

El caràcter de cadascú és realment una qüestió molt particular, i en el personatge que ens ocupa retrata a la perfecció el que esperem d’un senyor medieval, d’un autèntic guerrer, fort i rude, encara a mig civilitzar. El mot “cavaller” només li pot ser aplicat en el sentit militar, no pas en el sentit més gentil. El primer testimoni de l’amor cortesa se’n fotia, en els poemes que escrigué, de les convencions amoroses tan fines que s’imposaven a la seua cort i a les corts occitanes i catalanes de l’època. No li plaïen i se’n reia amb ànima d’autèntic tavernaire. I no les practicà: la seua relació extraconjugal amb la vescomtessa de Châtellerault li va comportar un parell d’excomunions, però ell, més fidel a les conviccions pròpies, la portava a l’escut perquè volia tindre al seu costat en la batalla a la que tenia al llit en temps de pau.

La seua néta serà Elionor d’Aquitània, muller d’Enric II Plantagenet d’Anglaterra, i mare de Ricard Cor de Lleó i de Joan Sense Terra, els reis de les pel·lis de Robin Hood. Un gran noble com Guillem segurament no sabia ni llegir ni escriure, i els versos que li atribuïm els devia compondre i cantar en estat més aviat deplorable i en fervorosa companyia dels seus cavallers, en llargues vesprades d’hivern, a la vora del foc, ben sadollat de vi i de dones. Un paio que es vantava de conèixer-les per experiència:

Farai un vers, pos mi sonelh,
E-m vauc e m'estauc al solelh.
Donnas i a de mal conselh,
Et sai dir cals:
Cellas c'amor de cavalier tornon a mals.

Donna no fai pechat mortal
Que ama cavalier leal;
Mas s'ama monge o clergal
Non es raizo:
Per dreg la deuri'hom cremar ab un tezo.

En Alvernhe, part Lemozi,
M'en anei totz sols a tapi:
Trobei la moller d'En Guari
E d'En Bernart;
Saluderon mi sinplamentz per san Launart.

La una-m diz en son latin:
"O, Deus vos salv, don pelerin;
Mout mi semblatz de belh aizin,
Mon escient;
Mas trop vezem anar pel mond de folla gent."

Ar'auzirets qu'ai respondutz;
Anc no li diz ni ba ni butz,
Ni fer ni fust no ai mentagutz,
Mas sol aitan:
"Babariol, babariol, babarian."

So diz n'Agnes a n'Ermessen:
"Trobat avem que anam queren:
Sor, per amor Deu l'alberguem,
Que ben es mutz,
E ja per lui nostre conselh non er saubutz."

La una-m pres sotz son mantel
Et mes m'en la cambra, el fornel:
Sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
E-l foc fo bos,
Et eu calfei me volentiers als gros carbos.

A manjar mi deron capos,
E sapchatz agui mais de dos,
Et no-i ac cog ni cogastros,
Mas sol nos tres;
E-l pans fo blancs e-l vins fo bos e-l pebr'espes.

"Sor, si aquest hom es ginhos
Ni laicha a parlar per nos,
Nos aportem nostre gat ros
De mantement,
Qe-l fara parlar az estros, si de re-nz ment."

N'Agnes anet per l'enoios:
Et fo granz, et ag loncz guinhos:
Et eu, can lo vi entre nos,
Aig n'espavent,
Qu'a pauc no-n perdei la valor e l'ardiment.

Quant aguem begut e manjat,
Eu mi despoillei per lor grat;
Detras m'aporteron lo gat
Mal e felon:
La una-l tira del costat tro al tallon.

Per la coa de mantenen
Tira-l gat, et el escoisen:
Plajas mi feron mais de cen
Aquella vetz
Mas eu no-m mogra ges enquers qi m'ausizetz.

Pos diz N'Agnes a N'Ermessen:
"Mutz es, que ben es conoissen.
Sor, del banh nos apareillem
E del sojorn."
.xli. jorn estei az aquel torn.

Tant las fotei com auziretz:
Cen e quatre vint et ueit vetz,
Q'a pauc no-i rompei mos corretz
E mos arnes;
E no-us puesc dir los malaveg tan gran m'en pres.

Monet, tu m'iras al mati,
Mon vers porteras el borsi
Dreg a la molher d'en Guari
E d'en Bernat,
E diguas lor que per m'amor aucizo-l cat.

20120222

[105] La fera ferotge

Ovidi Montllor, La fera ferotge (1968). Dedicat als estudiants de l'IES Lluís Vives de València, febrer 2012: cada generació renova la primavera, i una opinió: és millor llegir els llibres que brandar-los com si fossin armes.

20111109

[73] Lo sol és feliç, lo vent és un poeta

Tots tenim un poema (o més d'un). Aquest és el meu (un de tants): un poema que ens recorda d'on venim, i que quan ens perdem -que de tant en tant passa- ens ajuda a retrobar el fil de la pròpia existència, la veta de l'essència nostra. Si voleu escoltar el poema de Màrius Torres, cliqueu l'enllaç següent. Hi trobareu la versió musicada de l'artesenc del Segrià, Jordi Oró, dit lo Raimon de Ponent, per la seua característica veu arrogallada. El record de la infantesa ens posa davant de l'espill: desitjo que us hi reconegueu, que ens hi reconeguem.

[212] Indesinenter




















20111029

[34] Lo Campanar de Lleida

1927. Revista Vida Lleidatana, núm. 49
El més famós poema dedicat al campanar de la Seu Vella és el sonet de Magí Morera i Galícia. Amb motiu de la Festa Major de l'any 1912 (ben aviat farà cent anys!) es va col·locar una làpida de marbre al peu del campanar en la qual, a sota del retrat en bronze del poeta, s'hi gravà aquella poesia.



Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853 - 1927) fou un escriptor i polític català, germà del pintor Jaume Morera i Galícia. La seva formació fou cosmopolita, ja que residí a Lleida, Barcelona, Madrid i a Anglaterra. Estudià dret a la Universitat de Madrid, on conegué Ramón de Campoamor. Exercí després d'advocat a Lleida, on fou degà del Col·legi d'Advocats de Lleida. Inicialment milità al Partit Liberal, influït pel regeracionisme, amb el qual fou alcalde de Lleida i diputat de la Diputació. Després passà a la Lliga Regionalista, partit amb què fou diputat per Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. En aquest període participà en l'Assemblea de Parlamentaris i en els debats a favor de l'autonomia i de la cooficialitat del català (1918). Com a escriptor, començà a escriure poesia en castellà, influït pel romanticisme. Alhora, va escriure a les revistes «L'Esquella de la Torratxa» i «La Il·lustració Catalana» poesies en català, influïdes per Joan Maragall, el modernisme i pels Jocs Florals. El 1916 ingressà a la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, per a la qual va traduir al català obres de William Shakespeare: XXIV Sonets (1912), Selecta de Sonets (1913), Venus i Adonis (1917), Coriolà (1918), Hàmlet (1920), Romeu i Julieta (1923), El marxant de Venècia (1924) i els inèdits Juli Cèsar i Macbeth. Font:Viquipèdia.


1927. Autògraf del sonet més famós de Magí Morera, que reflecteix l'ortografia prefabriana de quan l'escrigué. Revista LLEIDA, núm.49, maig 1926.

20110923

[59] Cinquanta anys sense Sagarra

Si vols apendre català, llegeix Carner, Sagarra i Pla. Efectivament, Josep M. de Sagarra ha estat un dels homenots de les nostres lletres al segle XX. Aquest 27 de setembre, fa cinquanta anys del decés del dramaturg, l'any 1961. Res millor, doncs, que un tastet de poesia per remembrar-lo, mentre us recomanem la relectura d'alguna de les seus obres teatrals. Personalment, em decanto per El Cafè de la Marina, la més podríem dir-ne regeneracionista, descarnada, trista història d'una noia, la Caterina, abocada a refer-se la vida després d'un avortament forçat pel desamor. Tot i el final feliç obligat per tal de fer-la empassadora a la burgesia benpensant i benestant dels anys 1930. 

20110912

[53] Brossa al primer dia de classe

Comença un nou curs. Poques coses hi ha al món que recordin amb tanta contundència el pas dels anys, com ens anem fent grans, tot i que la jovenalla que arriba a les aules es manté fidel a l'adolescència. Certament, tenim un salt generacional en molts aspectes, però al cap dels anys els hem d'agrair que ens deixin viure en aquesta il·lusió del Peter Pan perpetu. Per començar a palpar a l'aula quin ambient s'hi respira, res millor que una mica de poesia... visual... de la bona.  Els passadissos lluents, les taules totes afilerades, les llibretes (i netbooks) verges, la pissarra (digital) ben neta, però nosaltres Brossa al primer dia de classe, sigui dita l'expressió amb permís, mestre!
Joan Brossa. Poesia visual.

[34] Lo Campanar de Lleida


20110810

[30] Capítol XXXVI: Com desagraduen los cavallers (a propòsit de Josep Carner)

Cal reconèixer-ho: fa estrany de trobar el nom de l'insigne noucentista entre l'exegesi tirantina. Ja és prou tòpic dir que els nostres clàssics no coincideixen amb els seus, els grecollatins. Més estrany fa escara comprovar que en la relació de Josep Carner amb el Tirant lo Blanc, que es redueix a dos poemes, hi predomnala referència a l'avorrida i eixuta doctrina cavalleresca.

Anton M. Espadaler en donà pública notícia (La Vanguardia, 2-12-86): no és que Carner sigui cap excepció dins la filiació clàssica noucentista, però el Tirant el devia impressionar de debò i, així, Honor de cavalleria seria fruit de l'admiració que li desvetllà el gran esforç d'idealitat que comporta la figura del cavaller, i El traïdor, un homenatge a Martorell [veg. Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives] Llegiu-los:



HONOR DE CAVALLERIA

No lliurar-se als que són més
desertar febles recers
pels països roquissers
on l'isard tot lliure es cria;
sense sostre ni descans
cobejar dies llunyans,
és riota de bergants
i honor de cavalleria.

Veure aquell posat que us fa
el perill quan hom hi va;
no saber de recular
ni de plànyer gosadia;
travessar la pau d'un crit
i d'un foc novell la nit,
de firaires és neguit
i honor de cavalleria.

I seguir sens cap ombreig
ço que enyoro i no veig,
que és més bell que el besoteig,
menges, vins o pedreria;
riure al glavi cor endins
i morir sota els clarins,
és angoixa de mesquins
i honor de cavalleria.

 
EL TRAÏDOR

Cavaller pregonat per deslleial
passa, blanc com un mort entre rengleres;
sona, en l'aire feixuc, negre tabal.
I el vil és conduït al cadafal
i porta en seguiment tretze preveres.

-Tanqueu els finestrals.-Les alimàries
sien colgades-. Sotja cadascun
pronòstiques pitjor que funeràries,
fins si els preveres canten les pregàries
que hom diu en vetllament de cos difunt.

Quan, finat cada salm, el cor s'atura,
el prevere tretzèn, el que figura
Judas, s'acosta al cavaller roí,
i li lleva una peça d'armadura
i, com rebuig, la llença pel camí.

I cau el bacinet, que custodia
els ulls, per on comença tot pecar;
i la manyopa de la dreta mà,
que serveix a escometre amb gosadia;
i l'altra, que té el seny de defensar.

I tot seguit la llança, que és preada
com emblema d'aquella anomenada
que precedeix arreu el cavaller
i eixampla un ròdol, llampegant irada,
i en son embat fa renillar el corser;

i l'espasa, que vola com sageta
i es mulla amb sang i deixa l'honra neta,
ni mira mai els enemics quants són;
fereix amb cada flanc a esquerra o dreta
i acaba, amb la punta, al seu enfront.

I és aleshores que l'herald demana:
-¿Quin és el nom del cavaller? ¿Qui el sap?-
I diu el porsavant, de mala gana:
-¿Ell cavaller, i amb l'ànima vilana?_
És un ningú, i és el seu nom no cap.

-Posem-li nom -fan els preveres-. Sia
-¿Quin nom serà? -fa el trompeter major.
De reis d'armes i heralds la companyia
llença al vil aigua calda i pronuncia:
-D'ara endavant, son nom és traïdor-.

Hom pren els caperons i les gramalles
de dol; no el veuran més a les batalles
ni bell tinell li donarà aixopluc,
ni haurà mans de comtesses a les balles
ni veurà més el sol sinó poruc.

Fugiu, com de leprós, son veïnatge;
que furgui terra com senglar salvatge
cercant la rel amb llavis afamats;
sia, com de bandit, el seu estatge
l'entreforc de camins abandonats.

I no el colgueu, si mor, en fossa pia;
car si les cendres no espargís el vent
el lloc en fóra gras de covardia
i la terra pairal esdevindria
un hostal de mal nom i estranya gent.


Ambdues composicions daten del 1927 i es publicaren aquest mateix any dins un recull d'una trentena de poemes, Sons de lira i flabiol, la majoria dels quals havien etat ja publicats abans al costat dels més destacats de la seua obra poètica. Per això i per la idea plausible que l'impacte de la lectura de la gran novel·la el portés a una expressió lírica, tots dos poemes han estat destinats a la més pura intranscendència.

Malgrat tot, ací i allà, hi ha certs indicis que potser permeten de furgar-hi alguna significació més profunda, també més amagada. Per exemple, per què Carner es fixà tant concentradament en la casuística cavalleresca del Tirant? (no fóra pas perquè no tenia on triar): més lliurement a Honor de cavalleria, més fidelment a El traïdor, els poemes de Carner ressegueixen gairebé fil per randa -és clar que sota traducció lírica-, els capítols on l'ermità ensenya a Tirant, gentilhom encara, quina cosa és l'orde de cavalleria; en especial, els capítols 35 (sobre la significació de les armes) i 36 (de com es desagraduen els cavallers), d'una gran força simbòlica.

Carner, en el primer d'aquests poemes, introdueix al penúltim vers de cadascuna de les estrofes tres actituds oposades, in crescendo, als ideals cavallerescos poetitzats: riota de bergans, neguits de firaires, angoixa de mesquins; contràries a l'actitud que serva ell, el Poeta, la funció del qual dins la societat noucentista ben bé podia aparellar-se, salvades les distàncies, amb la dels antics cavallers, garants dels ideals de la comunitat. Llavors no podem deixar de recórrer a la situació personal de Carner en aquells anys, amb Catalunya sota la dictadura amb el consentiment d'una part de la societat que ell havia cantat, creat i tot; amb la conformitat de la colla de la Lliga, que no sabé guardar els ideals ni l'honor del nou orde civil noucentista, i que ara veu entre riallades, incomoditat o potser por, la persistència d'alguns com ell mateix.

Més significatiu apareix encara el segon poema, que ressegueix l'orde cavalleresc no pas en la seua projecció positiva, ans a través de la negativitat que hi suposa la figura del traïdor, del cavaller deslleial. La codificació minuciosa del procés de desagraduació evidencia la importància que revestia en l'imaginari social medieval el servei cavalleresc. I per a Carner? Potser la importància social, política, del seu servei poètic, cultural, dins el projecte noucentista. Un servei actiu que l'any 21 deixà físicament en allunyar-se del país, l'any 22 participant de l'escissió de la Lliga en favor d'Acció Catalana, i que l'any 27 estava a punt d'abandonar fins i tot periodísticament amb el salt, l'any següent, de La Veu a La Publicitat. Un servei que se li retreia haver deixat per pures necessitats econòmiques, quan el cavaller fidel ni per or ni per argent deixa de fer sa honor (cap. 35).

Carner podia sentir-se tranquil en consciència, en el seu interior. Però potser copsava com, al seu entorn, el començaven a desagraduar, a poc a poc, però sense compassió, com a traïdor. De fet, les tres últimes estrofes prenen una immensa, terrible força poètica a la vista de com anirien desgranant-se els anys en la segona gran meitat de la seua biografia personal i literària.

Al capdavall, doncs, la relació explícita de Carner amb el Tirant es redueix a unes circumstàncies més aviat personals que no pas culturals o literàries. Allò que n'aprofità igualment ho hauria pogut trobar Carner si, enlloc del Tirant lo Blanc, hagués fullejat algun tractadet de cavalleria. Redéu de noucentistes!

(Josep M. Mir, Revista Tirant al Blanc, pp.53-55, 1989)