Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salou. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salou. Mostrar tots els missatges

20180119

[1792] Lo Delta del segle XVII

1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El perfil de la costa catalanovalenciana a cavall del Delta, en una carta de navegació de començament del segle XVIII, però que representa un estat del Delta molt més antic, almenys d'un segle abans.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa valenciana fins a les terres altes d'Orpesa. De Peníscola avall: «Ces terres sont fort hautes». A més de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Orpesa, s'hi assenyalen les torres de defensa principal d'aquesta part de la costa. 


1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'escarpada costa, dita turísticament dels Tarongers, «del Azahar» en la llengua dels nostres veïns de l'interior peninsular.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de la costa nord de Castelló, amb Benicarló i Vinarós, amb el poble més a dins i el Grau amb torre i cases de pescadors al mar. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'istme que lliga Peníscola amb la terra ferma.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa sudcatalana des de Salou fins al Delta. Totes les principals poblacions i les torres de guaita que poblaven les parts costaneres més escarpades. El Delta s'observa encara en plena formació, tot i que probablement en una imatge copiada de mapes anteriors i potser ja un pèl antiquada per a l'època.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Cap de Salou amb dos torres de defensa i guaita. A l'interior, Vila-seca, i Salou davant la platja, que s'allarga costa avall, tal com marca el puntejat del dibuix, que assenyala que es tracta de terres baixes.

. A banda de Reus, també a l'interior una mica desplaçada, semblen apreciar-se una torre de guaita a l'alçada de Cambrils, la població de Mont-roig, la torre dels Penyals o Espanyals, als penya-segats de l'actual Miami Platja, el lloc de l'Hospitalet i potser la torre del Torn.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de Salou quan no era més que un senzill poble de pescadors.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El gran Golf de Sant Jordi, sobre el qual aclareix l'autor que no l'ha pas vist. S'hi assenyalen la torre de Sant Jordi, la d'Amposta i tres torres al Delta nord. La banya del Fangar no apareix ni tan sols formada. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta davant de Sant Carles de la Ràpita, amb indicació de les runes del Reial Monestir de Nostra Senyora de la Ràpita, amb la petita però prominent serra del Montsià al darrere. Hi veiem altres torres i els pobles d'Alcanar i d'Amposta, i la indicació de les «marescages» o maresmes deltenques. 

La comunitat femenina del monestir ja decidí d'instal·lar-se a Tortosa a final del segle XVI, i el lloc restà enrunat arran de l'embarcament dels moriscos expulsats al 1610.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta era conegut als mapes francesos com a «Baie dy Zoffa», badia de Zoffa o Soffa. 
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Diccionari de geografia del geògraf reial del primer Borbó repressor (espanyol), amb l'entrada dedicada a la badia dels Alfacs o de Zoffa.
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
«La Baye du Zoffa est fort grande, ayant dix à douze milles de longeur, et quatre a cinq de largeur...», formada de nombroses illes baixes sorrenques i maresmes. L'entrada a la badia és imperdible: només cal guiar-se pel Montsià, o «Montagne de la Ravitta, qui paroît du fort loin. S'hi explica la manera d'entrar a la badia evitant els perills de les traïdores aigües poc profundes, on «il y a très-peu d'eau».
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Continua el text explicant l'emplaçament del monestir de la Ràpita, vist des del mar i aleshores ja un «vieux monastère», i de la veïna «Tour de garde quarrée sur une petite eminence». Una mica més avall hi havia una altra «tour ronde de garde armée d'une piece de canon». Hom podia proveir-se d'aigua a la font o pou del monestir, i també de llenya. A l'est del monestir, en una petita illa baixa hi havia aixecada la Torre de Sant Joan, concretament a deu milles. Tota la costa entre el monestir fins al davant de l'illa és plena de maresmes i estanys «bordez de grands arbres, mais dans les terres ce sont partout de hautes montagnes». Amposta era una petita vila a la plan, cinc milles al nord-est del monestir.

L'últim paràgraf es dedica a la «Rivière de Tortose». D'una banda a l'altra del Delta, «il y a plusieurs isles fort basses, bordées de sable, qui s'avancen fort au large; en forte qu'il faut faire un grand tour pour aller dans la Rivière de Tortose». S'hi destaquen els munts de sal aplegada a les illes que conformaran en el futur la punta de la Banya, «qui de loin paroissent fort blancs, et deux tours de garde», entremig de les quals hi hagué una cabana.







1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta en plena formació. A l'antiga desembocadura, un petit nucli de cabanes de pescadors, qui sap si el futur llogaret de la Cava, que feia cap a mig segle que s'havia constituït:

L’any 1996 a la revista del Museu del Montsià el professor d’història, Sr. Xavier Ribas i Vilanova, va publicar que el nom de La Cava deriva de l'any 1666, quan alguns propietaris que tenien finques seguint el riu per la zona del Bosc, Peregó, l'Arenal, Illa de Mar, etc., es van reunir per a cavar una sèquia, des del revolt que el riu feia enfront del que es deia Punta Grossa, girant cap al nord i anant a desembocar al Goleró i la Torre de l'Àngel (Platja de la Marquesa) per mirar d'evitar que el riu se'ls mengés les finques en cada riuada, molt habituals en aquelles temps. Van construir la sèquia des d'aquell revolt fins al que en aquell moment era el Pantà (l'antic Port Fangós). A l'hivern següent, les primeres riuades, van fer que aquella sèquia esdevingués la sortida principal del riu, i des d'aleshores, el riu que anava cap al nord es va anant rublint. Quan es va llogar gent per fer l'excavació de la sèquia, la veu popular en va començar a dir "la cava" perquè segur que el temps que va allargar-se'n la construcció hagué de ser prou llarg, com qui deia que anava a 'la plantada' per dir a plantar arròs (viquipèdia).


La gran Torre del Riu podria ésser la de Camp-redó o Font de Quinto, del segle XIV, situada davant la Torre bessona de la Carrova, avui totes dos terra endins, allà on hi havia hagut l'antic estuari que detalla el dibuix, i que controlaven l'accés al port de Tortosa. Se sol contar que hi havia una cadena que es tibava i restava aixecada en cas de perill per tal de barrar la pujada de vaixells enemics. Ara bé aquesta darrera no apareix al mapa; en canvi s'hi situen dos petites torres defensives més.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Dtall de la Punta de la Banya, llavors en formació, amb els munts de sal assecant-se al sol. A dins la badia, la illeta de la Torre de Sant Joan.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La rosa dels vents del mapa, que apunta cap al Nord terraqüi i el Nord magnètic.

20150629

[1079] Salou, del comerç marítim als banys de mar

Anys 1900-1910. Salou.
Vista centenària de la façana marítima de la població. Qualsevol semblança amb l'actualitat és pura fantasia. En aquests casos, recuperar el fil de la pròpia història local només pot fer-se per la via del record. 
Anys 1900-1910. Salou.
L'antiga església de Santa Maria del Mar.  
Anys 1900-1910. Salou.
La torre de defensa de Barenys, del segle XVI, aixecada com a defensa als saquejos de la costa de part dels vaixells de pirates de la Barbaria. Passat el perill, fou reconvertida en una gran i esplèndida masia de pagès.
Anys 1900-1910. Salou.
Majestuosa vista centenària de la badia del Francolí des del Cap de Salou, amb Tarragona al fons.
Anys 1900-1910. Salou.
Les runes de l'antic Llatzeret, l'hospital a on s'internaven els mariners declarats en quarantena per previndre l'expansió d'epidèmies. Fou construït entre 1820-30 cap a la platja dels Capellans. Tenia aspecte de fortalesa amb unes gruixudes parets de carreus de pedra. Una gran escalinata que arribava fins al mar, permetia el desembarcament dels empestats (Llegiu-ne la història a Portal del Llatzeret).
Anys 1900-1910. Salou.
Les activitats dels pescadors començaren a alternar-se amb la presa de banys d'aigua salada. Les casetes de bany compartien espai amb les barques amarrades a la sorra.
Anys 1900-1910. Salou.
Les casetes de bany a tocar mateix de la mar, amb aquestes curioses passarel·les de fusta. 
Anys 1900-1910. Salou.
L'emplaçament de les casetes respecte del moll de la població.
Anys 1900-1910. Salou.
Les activitats comercials eren controlades per les autoritats pertinents (llavors espanyoles) des de l'edifici de la Duana, també construït cap als anys 1820. 
1845. Salou.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
«Aldea y puerto habilitado para el comercio al estrangero y cabotage... depende en lo civil del ayuntamiento de Vila-seca y en lo marítimo corresponde al distrito de Reus...» Afegeix l'autor: «Tiene 12 casas y una iglesia parroquial dedicada a la Asunción Nuestra Señora...» que depenia del capellà de Vilafortuny. Molt interessant la descripció tècnica del Cap de Salou i dels avantatges i inconvenients de la navegació segons la temporada.
1845. Salou.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Les dades del tràfec comercial del port de Salou a la primera meitat del segle XIX.
1845. Salou.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Una mica de resum històric del port, amb ressenya mig dissimulada de l'heroica resistència de la guarnició del fort de Salou al 1640, amb l'ajut de les tropes locals.
Anys 1900-1910. Salou.
L'estació del carrilet Reus-Salou. La línia funcionà des del 1887 al 1975, en un traçat d'uns 8 o 9 quilòmetres de via estreta i màquines de vapor fins al 1966. A partir de la inauguració del carrilet comencen les sol·licituds per obrir casetes de banys i xalets d'estiueig, que formaran l'incipient passeig marítim de la població, en una progressió ja sense aturador fins al segle XXI.
Anys 1900-1910. Salou.
L'estació del carrilet Reus-Salou i un animat carrer Major. El carrilet funcionà des del 1887 al 1975, en un traçat d'uns 8 o 9 quilòmetres de via estreta i màquines de vapor fins al 1966.
Anys 1920-1930. Salou.
El carrer Major o de Barcelona.
Anys 1920-1930. Salou.
Els primers apartaments turístics construïts a la costa catalana, o almenys aquesta n'és la fama. Construïts l'any 1925 per l'arquitecte Domènec Sugrañes.
Anys 1920-1930. Salou.
Voramar fou també una de les primeres promocions urbanístiques de la costa catalana, amb la construcció d'una vintena de vil·les i xalets en una mena de ciutat-jardí, iniciada cap al 1920, i d'uns grans banys, un edifici de dues ales (l'una destinada als homes i l'altra a les dones), característic de les construccions del moment, i que perdurà fins als anys 60s (per a la història dels banys a la costa catalana, veg. aquest magnífic article: En los orígenes del turismo litoral: los baños de mar y los balnearios marítimos en Catalunya, de Mercedes Tatjer, UB, 2008).
Anys 1920-1930. Salou.
Vistes del petit moll de fusta de la població.
Anys 1920-1930. Salou.
La fesomia de Salou cap al 1930, en què ja destaca un gran espigó a la platja dels banys.
Anys 1920-1930. Salou.
Les vil·les d'estiueig encara en comunió amb la natura i el mar. Destaca l'incipient passeig marítim a partir dels banys per avall.