Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIV. Mostrar tots els missatges

20180503

[1834] Sant Vicent del Mestre d'Estopanyà

1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Tremp daurat amb pa d'or sobre fusta procedent de l'església parroquial de Sant Salvador d'aquesta localitat ribagorçana. S'atribueix a un encara no prou identificat Mestre d'Estopanyà, probablement d'origen italià, establert a Catalunya i Aragó cap al segon terç del segle XIV. Des del 1932 és conservat a Barcelona, actualment al MNAC, des que fou venut per l'ajuntament del poble al col·leccionista i empresari del ram del sucre, Lluís Plandiura, que fou a més polític de tendències sempre unionistes i monàrquic, diputat del Partit Liberal (espanyol) al 1923 durant el règim pseudodemocràtic de la restauració borbònica, antirepublicà i afecte al règim franquista (espanyol) durant i després de la guerra.

Sembla que l'Ajuntament, mancat de diners, optà per la venda d'aquesta joia de la pintura gòtica, davant la necessitat de restauració del campanar després que un llamp el deixés en mal estat. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Com és característic dels retaules hagiogràfics gòtics, les diferents tauletes expliquen de forma dibuixada i ben visual la vida i miracles d'algun sant o santa. En aquest cas, el martiri de Sant Vicent (dit Vicenç en els dialectes orientals, motiu pel qual apareix amb aquest títol impropi en els llibres i ressenyes d'art).

Sant Vicent Màrtir, com és a bastament conegut a València, fou un diaca del segle III, nascut a Osca i mort a la ciutat del Túria al 304, víctima d'una de les nombroses persecucions de seguidors de la nova fe cristiana decretades per l'emperador romà Dioclecià. Al 303 tingué lloc la darrera onada de captura i arrest de cristians, la més forta de totes, tot just només deu anys abans de l'Edicte de Milà (313) de l'emperador Constantí, que consagrà la llibertat de culte i el retorn dels bens confiscats als cristians. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Sant Vicent fou originari de la ciutat aragonesa d'Osca, i arribà a fer de diaca al servei del bisbe Valeri de Saragossa. A les primeres taules apareix com a estudiant que, presentat al bisbe (potser al costat de son pare i sa mare), entra al seu servei amb la imposició de mans d'aquest primer grau en l'orde sacerdotal. Damunt les tauletes, apareixen el nom de la ciutat nadiua del màrtir, Osca, i de la ciutat on serà nomenat diaca, Saragossa (Çaragoça).
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Un cop detingut, és presentat davant de Publi Dacià, prefecte romà d'Hispània i martell d'heretges cristians al llarg de tota la península. La seua vida és poc coneguda, i probablement molt distorsionada per la llegenda, però la seua fama degué d'ésser tan gran, que és citat com a perseguidor dels sants Just i Pastor d'Alcalà, o dels sants Cugat, Sever i Eulàlia de Barcelona. En la imatge, bisbe i diaca són portats davant la presència del prefecte romà, que apareix amb les cames creuades, en un acte considerat com a signe de poder. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Ja empresonats són portats a València. En el detall de la pintura, s'hi aprecien les cadenes, i la representació aproximada que al segle XIV es tenia dels romans de feia deu segles. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
A l'arribada a la capital valenciana, que té el nom escrit damunt les dos taules, VALE-NCIA, són novament conduïts davant l'autoritat romana, potser el mateix Dacià (atesa la mateixa abillamenta rogenca i llarga barba trenada), que dictarà sentència del cas. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
El bisbe saragossà serà desposseït de càrrec i bens, i condemnat a l'exili, a la població d'Enat, al Somontano de Barbastre, a tocar de Lo Grau, al peu del riu Cinca, al costadet d'allà a on el gurú de la secta de l'Obra hi aixecaria, segles a vindre, el santuari de Torreciutat. És ben visible a la taula, el riu Cinca als peus del poblet, idealitzat com una ciutat emmurallada i tot. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Els vius colors dels soldats romans i, en general, de les vestimentes de tots els personatges, havien d'impactar per força els analfabets i pobres fidels de les majestuoses esglésies gòtiques. De segur que els cridava l'atenció, i els ulls se n'hi anaven sense voler. I a cada cop que això passava, revivien el sofriment del sant i havien de prendre patró del seu sacrifici, conformitat i perseverança en la fe autèntica mentre vivim en aquesta vall de llàgrimes passatgera, que era com la vida i l'existència els era indefugiblement presentada.

Les taules representen dos dels martiris aplicats al sant: l'esquarterament dels membres a l'aspa de fusta, i el rostit a la brasa, damunt les graelles, tal i com també fou martiritzat Sant Llorenç, un altre diaca de la Tarraconense que la tradició situa nat a Osca. Probablement les històries del martiri contades de tots dos es creuaren en algun moment, i per això la brasa també apareix entre les diferents tortures aplicades a Sant Vicent a València. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Detall de Sant Vicent lligat a l'aspa de fusta, a punt d'ésser desmembrat en presència del seu perseguidor, el prefecte Dacià. 


1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Detall del foc viu i del fum que desprèn sota la graella, amb Vicent sense braços. Un esclau atia les brases amb un bufador tradicional.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Finalment, i davant la miraculosa resistència de la víctima al turment del llit de claus, el sant és reclòs. El retaule no explica el final de la història: com després d'haver mort a la masmorra on fou tancat, el llançaren a un abocador, com els corbs impediren que les feres el devoressin, com fou finalment enterrat, i com ses relíquies foren traslladades a Lisboa.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
La part superior és acabada amb tres taules triangulars, que representen Maria i un grup de dones amb Jesús ressuscitat i un àngel a l'un costat, i la Maria Magdalena a l'altre, en la coneguda escena del tema Noli me tangere (No em toquis, deixa'm anar), paraules que Jesús digué a Maria Magdalena després de la Resurrecció.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
L'escena central i superior és dedicada a la Crucifixió de Jesús. En el detall, destaca la figura beatífica de sa mare als peus, i la sang abundant que brolla de mans, peus i costat. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Als peus de la figura central de la composició, els dos comitents de l'obra, és a dir, les persones que n'efecturen l'encàrrec i en pagaren les hores de treball de l'anònim artista. Els estudis no els han pogut identificar. Fins i tot durant la darrera restauració de final de segle XX, es considerà l'opció de suprimir-los o almenys esborrar-ne els escuts heràldics inconeguts, i potser afegits posteriorment. Es tracta, això sí, d'un religiós i d'un cavaller. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
La gran figura central del sant, amb robes elegants segons sa condició de diaca, i acompanyat per una ploma i un llibre sagrat, senyal característica dels martiritzats per la fe.

La festivitat del sant se celebra al 22 de gener, i és que 
Per Sant Vicent, se'n va la boira i ve el vent!

20171225

[1786] Nativitat medieval

Segle XII. Santa Maria de Sagàs, Bisbat de Solsona.
La simplicitat romànica, de tocs autènticament kandinskians. La presència del bou i la mula esclafant el bressol del Jesuset connectà amb l'imaginari popular i feia del tot humana la representació. La Mare de Déu apareix encara allitada després del part, amb un Josep pensatiu al seu costat.  
Segle XII. Mare de Déu del Coll d'Osor (la Selva).
L'anunciació de Gabriel i la Nativitat en una mateixa escena. Maria i el nen ajaguts mentre l'arcàngel prova de fer entendre a Josep, assegut, la situació. Els Evangelis canònics no diuen gran cosa sobre la nativitat de Jesús: «el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2, 6). En un estable, doncs, a dins d'un presepio, un com o menjadora dels animals. D'ací sorgí la imatgeria del bou i la mula. Altres evangelis apòcrifs donaven més detalls del naixement i infantesa de Jesús, i incloïen la presència d'alguna llevadora i tot. 
Segle XII-XIII. Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses,
la Vall de Boí (la Ribagorça).

El Mestre Joan del taller ribagorçà també representà la imatgeria tradicional de la Nativitat, amb la partera agitada, tot descansant amb Josep vetllant-la, al costat del pessebret escalfat pels animals. S'hi afegeixen els pastorets de la muntanya, amb ovelles i cans inclosos, que reben l'anunci de la bona nova de l'àngelet. 
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona).
La Mare de Déu dempeus deixa el Jesuset al pessebre, amb Sant Josep contemplant l'escena maternal. El cos dels dos grans animals s'amaga darrere la petita menjadora que fa de bressol. Un truc visual molt simple i modern alhora, que estalviava lloc al quadre, temps i complicació al mestre pintor.
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de l'Estany (el Moianès).
La Nativitat també en representació escultòrica, sempre amb els elements tradicionals, que s'hi han mantingut inalterats durant dos mil·lenis. Maria hi apareix agitada i amb l'ajut d'una llevadora. Les orelles i les banyes ens ajuden a distingir el bou de la mula.
Segle XIV. Col·legiata de Sant Pere d'Àger, la Noguera d'Urgell.
La preciosa Nativitat del Mestre d'Albesa en un dels compartiments del retaule de la cripta, presenta una escena molt tradicional i casolana, amb la mare acaronant el fill, l'escalfor de les bèsties, la llevadora al peu del pessebret, l'àngel damunt el ràfec de l'establia, Sant Josep expectant i els pastorets acudint a la crida. 
Segle XIV. Clau de volta de Santa Maria del Mar, Barcelona.
La petitesa de l'espai obligà a resumir l'escena tradicional: ni angelets ni pastors, el Jesuset al centre sobre un gran i treballat pessebre, pare i mare als peus i al cap amb riques vestimentes, i els animals que tanquen per darrere la representació. Un gran estel, més lluent que tots els altres, hi representa la bona nova del naixement diví. 
Segle XIV. Retaule del Sant Esperit de Manresa.
Obra de Pere Serra per a la catedral manresana, datada al 1394. El retaule és una narració de la intercessió constant de l'Esperit Sant al llarg de la història, des de la Creació fins a la Passió de Jesús. L'escena de la Nativitat és presidida per l'estel de Nadal, al capdamunt de la cova. Maria no es troba allitada, però sí amb la llevadora present. Josep és presentat amb una llampant vestimenta, a l'estil dels grans patriarques de la tradició israelita. Darrere seu, els pastorets gairebé no es veuen, mentre que els animals i el gran pessebre ocupen el centre de la imatge, amb el Jesuset tot embolcallat en bolquers. 
Segle XIV. Església de Sant Pere de Cubells, la Noguera d'Urgell.
La influència de la pintura sienesa en les pintures de Pere Serra i els seus germans, diuen els entesos, és notable per les figures estilitzades, boca petita, ulls esquinçats. L'obra data de final del segle XIV o començament del XV. El pas cap a les nativitats gòtiques comportarà la idealització del Naixement. Tot i l'austeritat de l'escena, res ja no fa tuf de pobre. El pessebre més que una menjadora sembla un bressol fet a propòsit. Només les argolles per lligar els animals ens remeten a un estable. Els animals encara tenen gran presència en el quadre, i als pastorets se'ls reserva un racó. 
Segle XIV. Monestir de Sixena, els Monegres,
Bisbat de Lleida fins al 1999.
Retaule de la Mare de Déu, que s'ha atribuït també al mestre Pere Serra. Però aquesta Nativitat conserva un toc més popular i senzill que les altres obres d'aquest autor, amb el Jesuset damunt la palla i un pastoret amb el sac de gemecs a l'adoració.
Segle XIV. Capa pluvial del Bisbe Bellera, Vic.
(Museu Episcopal de Vic).
La capa és de vellut vermell, amb figures d'or i sedes policromes brodades a l'estil propi d'Anglaterra entre el segle XIII i la fi del XIV i caracteritzat per l'estilització i l'expressionisme de les figures. Només els animals recorden l'establia de Betlem, mabats darrere una menjadora senyorial. Maria apareix ajaguda en un gran llit, coberta de teles, amb l'assistència de la llevadora i Sant Josep als peus. La tendra imatge de la mare abraçant el fill dona a la representació una gran força de sentiment.
Segle XV. Retaule de Guimerà, l'Urgell.
A començament del segle XV, el gòtic va deixant enrere la visió tradicional, popular i humil de la Nativitat. Ramon de Mur, l'artista, encara hi pinta les bèsties domèstiques, però el pessebret més que una menjadora és un gran llit de pedra treballada, on el Jesuset queda arraconadet de tan petit dins d'un tan immens bressol.
Segle XV. Reial Monestir de Santes Creus, l'Alt Camp.
Una de les obres clau del gòtic internacional a Catalunya és el retaule marià de l’altar major del monestir de Santes Creus. El retaule es va encarregar a Pere Serra però sembla que va morir sense haver-lo començat a pintar. Guerau Gener, bon coneixedor del gòtic internacional valencià, el va substituir, però la seva mort prematura va fer que Lluís Borrassà, un dels grans protagonistes de la pintura del primer gòtic internacional català, acabés l’encàrrec. La imatgeria és més divinitzada que no pas popular, amb tota una cort d'angelets damunt una establia de tons daurats, tot i que el gest de la mare agafant el fill, amb un pacient Josep al costat, amb la presència dels animals al darrere, encara li dona un cert caliu tradicional. 
Segle XV. Santa Maria de Verdú, l'Urgell.
Pintura gòtica de l'escola lleidatana de Jaume Ferrer II. És una de les taules del retaule de l'alta major de l'església parroquial. Ja no hi ha establia, no hi ha ni bou ni mula ni pastorets. Només una escena celestial, amb els angelets servant una tela que fa de fons de l'escena. Les robes són riques, malgrat les sandàlies de Josep. El Jesuset ja no és bressolat en una menjadora. 
Segle XV. Retaule de Peralta de la Sal, la Llitera.
Nativitat gòtica obra de Jaume Ferrer II. El retaule, que conté altres taules obra de Pere Garcia de Benavarri, fou desmuntat i venut a començament del s.XX. Aquesta taula és conservada al Museu d'Art de Cleveland des del 1953. La pobresa i simplicitat romàniques han desaparegut per donar pas a una visió més divinal de l'escena. Els animals resten en segon pla, amb una mirada creuada molt original. Les roberiada és molt rica, el pessebret ha desaparegut, i els pastores han sigut substituïts per altres adoradors, probablement els mecenes de la pintura.

20170113

[1615] L'Atles Cresques: illes atlàntiques i costa africana nord-occidental

1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
L'Atlàntic (Gallica).
La rosa dels vents del mallorquí Cresques, la primera documentada en un mapa, emplaçada sobre l'Atlàntic central.

Una edició facsímil de l’Atles Català, propietat de l’ajuntament de l’Espluga Calba, fou incorporat a la sala d’exposicions de l'Espai Antoni Ferrer del castell de l'Espluga Calba, conjuntament amb 14 plafons històrics sobre el noble espluguenc Antoni Ferrer i l’historiador peruà, Dr. Luis de Ulloa Cisneros, autor del llibre Cristòfor Colom fou català, editat l’any 1927 a París.



Antoni Ferrer, natural de l’Espluga Calba (Lleida), viatjà a Amèrica en el segon viatge de Cristòfor Colom, que va sortir des del port de la ciutat catalana de Barcelona l’any 1493. Escriu el prestigiós historiador Pere Català Roca, a la revista núm. 5-6 del Centre d’Estudis Colombins (1992): «Dues paperetes esdevenen vigents, de les enregistrades en l’obra Pasajeros a Índias (II), 268
1570, Barcelona, 10 d’Octubre. Información hecha ante el magnífico señor Enrique Terre de Piqualques, en Barcelona, de los méritos y servicios de Antonio Ferrer, natural de la villa de Espluga Calba, del Arzobispado de Tarragona, en Cataluña. Fué a Indias, en dónde sirvió a S .M., con persona, hacienda, armas y caballo, durante 40 años. Hallándose en las jornadas de Cartagena, Santa Marta, província de Bracamoros y Quito, ciudad de los Reyes, en los Andes, Cuzco, Xiges y Rio de la Plata».
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
L'Atlàntic (Gallica).
Detall dels noms dels vents a la rosa de l'Atles Cresques, lleugerament llatinitzats o italianitzats: tramuntana, grego (gregal), levante (llevant), laxaloch (xaloc), metzodí (migdia), labetzo (llebeig), ponente (ponent), magistro (mestral).
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
L'Atlàntic (Gallica).
Vista inferior de la primera tauleta del tercer full del mapa, amb l'Altàntic central des de les costes de Portugal fins a les Canàries.
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
Les Illes Açores (Gallica).
Detall de les Açores, amb una altra «ínsula de Brasil». La colonització portuguesa de Madeira no començarà fins al 1418, i la de les Açores fins al 1431. Clarament, però, eren conegudes dels navegants genovesos ja des de mitjan segle XIV, els quals hi degueren de fer port en les seues expedicions. 
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
Les Illes Madeira (Gallica).
Detall de l'arxipèlag de les Madeira, amb l'illa gran, en color daurat, anomenada com «insula de legname», en italià, amb l'illa de Porte Santo [Porto Santo] a dalt, i la ínsula del Te a sota. Les petites taques roges corresponen a les illes Salvatges.
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
Les Illes Canàries (Gallica).
L'arxipèlag de les illes Benaventurades, Afortunades o Canàries, que amb tots aquests tres noms hi són citades, davant les costes africanes, cadascuna d'un color diferent.
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
Les Illes Canàries (Gallica).
«Les illes Benaventurades són en lo mar gran contra la mà esquerra prop lo terme de l'occident, mes però són dintre la mar. Isidori ho diu al seu XV llibre, que aquestes són dites Benaventurades car de tots béns, blats, fruits, herbes, arbres són plenes, e los pagans se cuiden que aquí sia paraís [paradís] per lo temprament del sol e abundància de la terra.

«Ítem diu Isidòrius que los arbre hi creixen tots almenys CXL peus amb molts poms e molts aucells; aquí [hi] ha mel e llet, majorment en la illa de Caprària, que així és apel·lada per la multitud de les cabres que hi són.

«Ítem és aprés Canària, illa dita Canària per la multitud dels cans que són en ella molt grans e forts.

«Diu Plius [Plínius], maestre de mapamundi, que en les illes Fortunades [Afortunades] ha una illa on se lleven [s'alcen, s'eleven] tots les béns del món, com sense sembrar e sens plantar lleva tots fruits en les alteses dels monts, los arbres no són null temps menys de fulla e de fruits amb molt gran odor: d'açò mengen una part de l'any, puix seguen les messes en lloc d'herba.

«Per aquesta raó tenen los pagans de les Índies que les llurs ànimes com són morts se'n van en aquelles illes e viuen per tot temps de la odor [olor] d'aquells fruits, e allò creuen que és llur paradís, mes segons veritat faula és». 
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
Les Illes Canàries (Gallica).
Detall de les Afortunades, que es començaren a explorar cap al 1336 pels genovesos: ínsula de lo Ferro [Hierro], Gomera, de l'Inferno [Tenerife] amb algun gargot entremig del topònim i amb el Teide marcat de blanques neus, Canària, Forteventura, Lanzarote (amb la creu de Sant Jordi, probablement genovesa, amb l'illa pintada de negre), i les altres menors (la Graciosa, l'Alegrança...)
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
L'expedició del mallorquí Jaume Ferrer (Gallica).
La costa africana i les illes Canàries. Al final de la taula, el vaixell de Jaume Ferrer amb la nostra senyera nacional (amb dos barres només, probablement per qüestions d'espai i visibilitat).
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
L'expedició del mallorquí Jaume Ferrer (Gallica).
«Partich [Parteix] l'uixer d'en Jacme Ferrer per a anar al riu de l'Or al jorn de Sant Llorenç qui és a X d'agost que fo en l'any MCCCXLVI».

L'uixer era una mena de nau gran, tal com es recull al DCVB, principalment destinada al transport de tropes i cavalleria, amb castell d'armes a popa i a proa, tot i que al dibuix apareix molt més esquemàtic, amb només una vela llatina i sense rems.

Jaume Ferrer fou un navegant mallorquí, identificat amb un de documentat que consta que arribà amb vaixell fins al port de Bruges. La llegenda de l'Atles no informa de l'èxit de la missió al riu d'Or, més avall ja del cap de Bojador. Correspondria a la regió dels territoris actuals compresos entre el Sàhara Occidental meridional, Mauritània i Senegal. Sembla que el nom li fou donat pels portuguesos, per l'abundància d'or que portaven les caravanes provinents del golf de Guinea. Oficialment, se situa el seu descobriment cap al 144o, però és obvi que gairebé un segle abans ja en circulava l'existència i se'n perseguia la localització. Els Cresques degueren recollir al port de Mallorca de boca d'alguns aventurers arribats de les Canàries la posada en marxa d'aquesta primerenca expedició mallorquina. 
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
El Marroc (Gallica).
La costa nord marroquina, amb la ciutat de Marràqueix a l'interior.
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
El Marroc (Gallica).
La regió de Gozola, nom amb què es coneixia a l'edat mitjana la costa occidental africana emplaçada a ponent de la serralada de l'Atles, ben marcada al mapa mallorquí.
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
El Cap de Bojador (Gallica).
La part inferior de la tauleta presenta un seguit de haimes o tendes negres amb punxa daurada dels beduïns saharians. 
1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
El Cap de Bojador (Gallica).
«Cap de Finisterra occidental d'Àfrica. Ací comença Àfrica e fineix en Alexandria e en Babilònia, qui fa començament ací e comprèn tota la marina de Barbaria vers Alexandria e vers migjorn [e vers] Antiopia... e anquestes platges se trobàs molt ivori per la [multitud] d'orifants [elefants]...»
Aquest cap de Finisterre no és altre que el cap Bojador, a la costa atlàntica del Sàhara Occidental. L'ivori, juntament amb l'or, fou l'altre gran material preciós perseguit pels expedicionaris europeus a les costes africanes. 

1375. L'Altes d'Abraham i Jafudà Cresques, pare i fill (Mallorca).
El Cap de Bojador (Gallica).
Diverses ciutats al sud de la serralada de l'Atles occidental, i el cap de Bujador (transcrit Bujetder, de l'àrab Abu Jatar, «pare del perill»).