Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVII. Mostrar tots els missatges

20180416

[1828] Detalls de la Lleida assetjada de 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Seu Vella i la Suda amb les línies de circumval·lació de l'exèrcit francès durant el segte fallit de la ciutat a la primavera del 1647. L'endemà mateix de Sant Anastasi començaren les hostilitats, que perduraren poc més d'un mes. L'estratègia del gran militar gavatxo resultà encara més desastrosa que la del seu predecessor, el Comte de Harcour, i fatal per a les aspiracions de victòria de la primera República de Pau Claris.
«Condé arrive à Barcelone au mois d'avril, relevant par sa présence et par sa renommée le courage abattu des Catalans. Il marche droit sur Lérida, et l'investit le 12 mai. Le siège commence heureusement, bien que les forces dont dispose le prince soient peu considérables. On retrouve presque intactes les lignes de circonvallation que le comte d'Harcourt a été obligé d'abandonner six mois avant, et que les Espagnols ont négligé de détruire.

«Harcourt n'avait pas réussi à réduire la place par la famine, Condé résout de l'emporter de vive force. Dans la nuit du 27 au 28 mai, il fait ouvrir la tranchée, au son des violons. À cette bravade, empruntée dit-on aux coutumes espagnoles, le gouverneur de Lérida répond par une furieuse sortie qui n'est repoussée qu'après deux heures de combat.

«La tranchée, entamée si gaiement, fut arrosée de bien du sang et de sueur. Les travailleurs sont bientôt arrêtés par le roc vif, sur lequel la citadelle est construite. Chaque pouce de terrain gagné est disputé avec héroïsme par le gouverneur don Gregorio Britto qui avait déjà l'année précédente, si opiniâtrement, défendu la ville contre Harcourt. Après chaque engagement, le courtois Espagnol envoie au prince français des glaces et de la limonade pour le rafraîchir.

«Les pertes se multiplient dans l'armée assiégeante : l'élite des officiers et des soldats périt sous le feu de l'ennemi. Les mineurs contraints de travailler à découvert se font tuer les uns après les autres. Les vivres commencent à manquer, et les troupes, surtout les Catalans, se démoralisent. Plus de 3.000 hommes désertent ou passent à l'ennemi. Pendant ce temps, l'armée espagnole grossit à Fraga et s'apprête à secourir Lérida. Un désastre est imminent si l'on continue à s'obstiner.

«Condé a le bon sens de juger sa position, et le courage de se résigner à la nécessité. Il lève le siège le 17 juin. C'est son premier échec personnel, mais Lérida est décidément l'écueil des généraux français: La Motte, Harcourt et Condé, ont successivement échoué» (viquipèdia).

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Els afores de la ciutat per la banda nord-oest. En primer terme, la Porta (20) i l'església (21) de Sant Martí. Tot i que la perspectiva és molt particular, representa la pujada cap als peus de la Seu. A mig camí, la Panera (26), lloc on s'emmagatzemava el cereal, i una mica més amunt, les cases de l'Estudi General (25).
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El plànol, com és ben obvi, prescindeix de les edificacions de dins la muralla i només n'assenyala les principals. El Portal de Boters (23) a la part oest de la ciutat, amb algunes esglésies i edificis remarcats, tot i que en cap de les allà dibuixades s'hi distingeix el ferreny campanar de Sant Llorenç. Prova que la representació sempre presenta oblits i retocs deguts a la mà del pintor, i que versemblant i tot, no pot ésser mai exacta. L'alta muralla de la ciutat presentava reforços sovintejats de torres quadrades.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detalls del barri de Sant Martí i de la Porta de Boters. Probablement, l'església gran es la que correspon, malgrat la poca semblança, a Sant Llorenç. Entremig, el gran Pla dels Gramàtics, que en el futur esdevindrà el lloc escollit per a la construcció del primer gran dipòsit d'aigua de la ciutat, en l'època blondeliana, i de llavors ençà serà coneguda com a Plaça del Dipòsit.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
A tocar del monestir de Sant Ruf, ja enrunat, una línia d'artilleria. El lloc restava enrunat de feia segles, des dels temps de la Pesta Negra al segle XIV, segons la tradició. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de Sant Ruf i de les dos creus de terme que hi hagué al seu voltant. La llegenda del dibuix l'identifica com a Convent de Sant Francesc, tot i que el convent dels framenorets era al camí de Montsó.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El Convent del Carme, al bell mig del teatre d'operacions, entremig de les bateries artilleres gavatxes. Quedà molt malmès a causa dels diversos setges que patí la ciutat durant aquella guerra. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La signatura de l'autor a l'angle inferior esquerra. Les runes del vell recinte conventual del Carme s'identifiquen a la llegenda que acompanya el dibuix com les de l'església de Jesús.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La muralla oriental de la ciutat, davant del barri de la Magdalena, que seguint la norma del dibuixant no mostra les edificacions de dins muralla. Al fons, la primitiva Porta Ferrissa de l'antiga muralla, abans que la ciutat baixmedieval s'expandís. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Porta dels Infants (15). Al darrere, detall d'una creu de terme, que probablement s'hauria d'haver emplaçat fora muralla. Els artistes sovint prenien apunts del natural per als seus dibuixos, que solien acabar després. Fins i tot, molt temps després, de manera que, tot i conservar un gran realisme pel que fa al conjunt, els detalls se'ls difuminaven i se'ls acabaven confonent.



20180413

[1827] «Le Grand Condé» assetja Lleida, 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá»,
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
(Arxiu Militar d'Estocolm).
Una esplèndida vista del castell i de la Seu lleidatanes, des de la part nord, Balàfia enllà, des dels primers altiplans del camí de Corbins. Hi apreciem tota la distribució de murets atrinxerats que les tropes gavatxes del Duc d'Enghien, Lluís de Borbó, «le Grand Condé» (1621-1686), durant el setge frustrat de Lleida de l'any 1647, contra les tropes espanyoles que mantenien la ciutat en el seu poder.
L'Atles del Marquès d'Heliche és una important col·lecció de 133 plànols i vistes de l'època imperial de la monarquia hispànica del segle XVII. No fou publicat per primer cop fins al 2004 i al 2008 en format digital. El Marquès d'Heliche, Gaspar de Haro y Guzmán, encarregà cap a mitjan d'aquell segle XVII al pintor italià Leonardo di Ferrari la representació de mapes, plànols i vistes de fortaleses, ciutats fortificades, ports i costes dels dominis reials hispànics.

Els dibuixos foren fets a l'aquarel·la i l'enquadernació fou presentada al marquès cap al 1655, sota el títol de «Plantas de diferentes Plazas de España, Italia, Flandes y las Indias». Per Espanya, és clar, entenien també els diversos territoris peninsulars mantinguts militarment, com ara Portugal, Catalunya i la resta dels Països Catalans.

El marquès Don Gaspar era fill de Don Luís de Haro, primer ministre de Felip IV a partir de la destitució al 1643 del comte-duc d'Olivares, oncle seu. Les relacions del Marquès d'Heliche amb la cort reial (espanyola) foren, doncs, de primera mà. A pesar d'això, o potser per això mateix, l'obra no fou publicada en el seu temps, atesa la prevenció de l'Estat a divulgar els importants detalls cartogràfics que incloïa, susceptibles d'ésser tractats com a informació militar. Mort el marquès, un diplomàtic suec comprà l'obra en la subhasta del 1690 dels seus bens, la qual obra passarà als arxius suecs des d'aleshores i fins avui.


1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Suda i la Seu Vella ocupen el lloc central del dibuix, i als seus peus, veiem la distribució de trinxeres de l'exèrcit francès. És molt interessant la representació de diferents masos i esglésies als afores de la ciutat, a més de la llegenda identificativa que els acompanya, senyal de la voluntat de precisió dels que ordenaren aquesta col·lecció cartogràfica i del pintor italià que representà les vistes i plànols.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La llegenda explicativa de la vista, amb identificació dels punts militars i dels principals edificis de la ciutat i afores per aquesta banda septentrional.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Des d'aquesta perspectiva, s'aprecia en primer terme la Suda, amb una rastellera de finestrals que donaven al pati, el campanar i el cimbori de la Seu. Els dos absis que s'hi veuen, podrien ser el de l'església de la Suda, amb les dependències adossades del castell, i el de la Seu, encara que la perspectiva no és gaire bona o potser no és ben bé exacta. Sí que es distingeixen amb claredat les entrades de les mines que construïa la militarada, que els protegien del foc enemic, i els permetien acostar-se a la base de la muralla. Els defensors, per defensar-se'n, construïen pous contramines, a on feien esclatar munició per enfonsar-les.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, amb l'estil propi de l'autor.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de les diferents línies de l'artilleria atacant, encarada cap a la Seu, protegida per grans sacs o panistres plens de terra, anomenats 'gabions', cistells cilíndrics plens de terra que servien per protegir les persones que treballaven en la trinxera. Actualment, la pedra de la façana de la Seu ha estat restaurada, però si en veiem fotografies antigues, hi podrem observar els forats que hi van causar les bales dels canons al llarg dels segles.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El mariscal Grand Condé, duc d'Enghien, observa des de lluny les evolucions del setge sobre el terreny. El seu setge sobre la ciutat no aconseguirà de fer rendir les tropes castellanes aquarterades al 'castell'. 


20180322

[1818] Buda i Pest, segle XVII

1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
L'actual capital hongaresa amb les dos viles tancades entre murs al començament del segle XVII i separades pel Danubi en aquesta bellíssima imatge siscentista del darrer volum del cartògraf alemany. Oficialment no s'unirien en una sola ciutat fins al segle XIX.
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
«Buda, Citeriors Hungariae caput regni auita sedes, vulgo Ofen». La capital del Regne hongarès, coneguda en alemany col·loquialment com a Ofen.
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI). 
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Un pont de barques sobre el Danubi unia Buda, al marge dret del riu, i Pest, a l'esquerre. Això vol dir que el gravat és pintat amb orientació cap a l'Oest a dalt i, per tant, el Danubi flueix cap al Sud, és a dir, cap a l'esquerra de la vista, en sentit contrari a les lletres.
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Des de gairebé feia un segle, les dos ciutats havien caigut en poder de l'imperi otomà, que, com és ben sabut, conqueriren Constantinoble al 1453 i arribarien ben bé a les portes de Viena. Pest, a la part oriental, quedà dins l'imperi otomà des del 1526, mentre que Buda resistí arraulida al peu del castell fortificat uns quinze anys més. Les ciutats no foren reincorporades als territoris dels Habsburgs, reis titulars d'Hongria, fins al 1686.
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El palau reial (B), llavors seu del governador otomà, i l'antiga catedral (C), esdevinguda mesquita. Els minarets dominen l'horitzó de la ciutat, amb tot de soldats pels carrers, com si se'n volgués destacar l'ocupació militar.
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Detalls del castell, constituït com una mena de ciutadella sobre la ciutat estesa fins al iru. 
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Les barques indiquen la navegabilitat del Danubi i la importància cabdal com a via de comunicació en aquella part d'Europa. A la seua riba, un gran barri portuari s'hi havia desenvolupat.  
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
Una de les gran illes del Danubi a l'entrada de la ciutat, protegida per una gran torre fortificada amb artilleria. 
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
La part oriental del Danubi, amb la ciutat de Pest, una mena de gran Cappont fortificat per a la protecció del pas del riu, amb els minarets de les mesquites sobrevinguts als campanars de les antigues esglésies.
1617. Buda i Pest (Hungria).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).
El governador turc de Buda amb un dels seus generals. L'impacte de la irrupció otomana a Europa fou molt fort al llarg dels segles XVI i XVII, mentre la Cristiandat dirimia la puga sagnant entre catòlics i protestants pels immensos camps de batalla europeus. 

20170729

[1744] L'Aragó de Baldi, més

1668-69. La Muela, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
Des de Saragossa, la ruta principesca continua per la secular carrerada de la N-II cap a la Muela, als peus de l'altiplà mesetari, avui coberts de nombrosos molins de vent i de la corrupció política.

1668-69. La Muela, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
El riu Jalón baixava abarrancat i s'observa la comitiva principesca creuant per un gual, sense pont. Un parell de cases cremen amb gran fumerada, i el campanar presideix el poble amb gran sobrietat.
1668-69. Carinyena, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
L'etapa següent enfila cap al sud-oest, direcció Carinyena, terra de vins. 
1668-69. Carinyena, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
Als afores, la creu de terme rep els visitants, davant del portal principal de la ciutat, protegit de grans torres. El campanar s'eleva sobre la vila, tota emmurallada. 
1668-69. Mainar, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
El petit poblet de Mainar, amb l'ermiteta i la creu de terme que acull els principescos pelegrins als afores. Entre els figurants, el propi dibuixant, amb el cartipàs obert i sobre els genolls, en plena execució de son treball. 
1668-69. Mainar, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
Detalls de la vila, revoltada de muralla de tàpia, amb una gran venta o posada als afores. L'església domina la vista, ben emplaçada en un dels costats. 

1668-69. Daroca, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
La llarga i forta muralla de la Daroca siscentista, ben copsada per l'autor, amb la ciutat emplaçada entre els dos turons. 
1668-69. Daroca, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
Entre els figurants, destaca la carrossa del príncep florentí, Cosme III, segurament calorosa però almenys resguardada del sol abrusador de l'altiplà aragonès. La inacabable muralla era plena de fortes torres defensives. Davant l'església, amb el notable campanar, el principal accés a la ciutat per la Porta Baixa.

L'autor no es va oblidar de la Mina, la gran excavació d'evacuació d'aigües construïda llavors feia ja un segle, per evitar les sovintejades inundacions de la ciutat. S'escriu al web municipal:

«La Mina de Daroca es una de las obras públicas más importantes del siglo XVI en toda Europa. Se trata de un largo túnel de 600 metros de longitud, 6 de anchura y entre 7 y 8 de altura que atraviesa el cerro denominado de San Jorge, al lado mismo de la ciudad de Daroca. 

«La calle Mayor de Daroca, columna vertebral de la ciudad, coincide con el fondo de un barranco, por lo que las avenidas torrenciales de agua, muy frecuentes, discurrían por el centro de la ciudad, siguiendo el trazado de la calle y ocasionando gravísimos daños.  

«Con asiduidad, el concejo tenia que enviar a varios hombres a recoger las puertas de la Puerta Baja, una de las dos principales de Daroca, porque se las había llevado las riada, arrastrándolas casi hasta el río Jiloca, que fluye a más de un kilómetro de la ciudad. 

«El concejo darocense decidió a mediados del siglo XVI iniciar una gran obra de ingeniería, consistente en la excavación de un gran túnel que diera salida a las aguas procedentes de las tormentas sin necesidad de que éstas atravesaran la ciudad por su mismo centro. Para llevar a cabo este proyecto, realmente ambicioso, se encargó la dirección de los trabajos al arquitecto francés Pierres Bedel, muy conocido en Aragón -el acueducto llamado "Los Arcos" de Teruel es también obra suya-».
1668-69. Used, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
El poblet d'Used al bell mig de la planura del Campo de Bello

1668-69. Used, l'Aragó.
«Viatge de Cosme Médicis...», Pier Maria Baldi (BNP).
Un pou fa d'abeurador per a persones i animals just a l'entrada del poble. En el detall dels figurants, observem una mula amb un acompanyant amb un parell de rodes de fusta de recanvi per a la carrossa reial. 

[1743] L'Aragó de Baldi