Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges

20180309

[1812] L'almadrava de l'Hospitalet del segle XVIII

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Plànol de la costa tarragonina des del Cap de Salou fins al Coll de Balaguer. L'almadrava apareix calada al nord del coll, davant per davant de l'Hospitalet de l'Infant i d'una grandària que arriba gairebé fins davant de Cambrils. En canvi, en l'explicació de l'almadrava de l'Hospitalet que fa l'autor, en situa la concessió del Coll cap al sud.
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
El plànol ens permet de veure, de manera prou acurada, la costa de l'Hospitalet a final del segle XVIII. La fortificació militar (A) presideix el Coll de Balaguer, autèntica frontera durant segles cap a les terres de l'Ebre, fins al punt que es constituí en frontera lingüística dels dos grans dialectes. Al peu de la serra, la platja del Torn, avui tan preuada llavors tan desèrtica, lluïa una ferma torre de vigilància (B), de la qual avui en sobreviuen unes quantes pedres al petit illot característic que tanca la platja pel costat sud. 

Ara mateix, desconec la data d'abandó de ses tasques pròpies de l'antic hospital que dona nom a l'Hospitalet. Però el fet que existís durant el segle XVIII una fonda (K) al peu de la banda septentrional del coll, suggereix que potser l'antic edifici havia perdut la capacitat d'hostatjar els viatgers. Fora plausible creure que la Guerra dels Segadors li hagués passat dura factura destructiva durant la campanya que les tropes castellanes feren pels rodals just al moment de la batalla de Cambrils (1640) que acabà amb el genocidi amb traïdoria de prop de set-cents compatriotes catalans en sortir de la vila fortificada en haver-se rendit.
Podem deduir que l'hostal o posada fos a tocar del camí, és clar, i que se situés just a l'acabament del pla, abans de la pujada, probablement no gaire lluny del Mas de Cala d'Oques. El càmping que aquests darrers decennis hi acull campistes i caravanistes, n'és el continuador de la tradició d'acollida de forasters i viatgers, ara turística vacacional, sempre amb el permís del vent.
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Una interessantíssima disquisició etimològica de l'autor sobre l'origen del mot. Sorprenentment, apunta una etimologia romànica més enllà de la simple adscripció als orígens aràbics que se sostenia fins aquell moment. Després d'ell, cap altre estudiós ha concedit crèdit a la filiació proposada. Es basa en un erudit anterior, Benedictino Sarmiento, de mitjan segle il·lustrat, els arguments del qual copia en les notes a peu de pàgina.

Primer que res, carrega contra la simplicitat de considerar totes les veus que comencin per al- com a aràbiques, atès que no sempre es compleix la norma. Exposa que els mots del seu idioma espanyol, almadraque i almadrava provenen del llatí MATTA, amb significat de mata, com a mata d'herba. D'aquest ètim provenen, segons l'erudit, el francès materàs, matelàs (cat. matalàs), antigament omplerts d'herbes i palla, i, com diu, l'almadraque del castellà (coixí o matalàs).
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
L'autor sosté que el primitiu almadrava designava el teixit o xarxa d'espart que es feia servir a la pesquera. «Y como los atunes han sido famosos peces, quedó Madraba o Almadraba para significar las redes para los atunes». Haurien sigut, doncs, els moros, entès el mot com a parlants de l'àrab, els qui haurien afegit el prefix al- al mot agafat d'alguna llengua romànica.

El pas del llat. MATTA al primitiu madrava (fr. madraque o madrague) queda només registrat pel significat, però no pas per la forma del mot. La teoria només en demostra la similitud, però no ben bé la filiació formal directa, atès que no s'hi explica en cap moment l'aparició de la -r.
Joan Coromines, DECLC, almadrava.
El nostre savi etimòleg, en canvi, sí que remet almadrava, doc. al segle XIV al Diccionari de Rims de Jacme Marc com a almadraga, a una arrel aràbiga amb presència de la -r. Descriu també el procediment de pesca, a partir de la ressenya feta pel seu pare amb motiu d'una visita a l'almadrava de Roses al 1898, que identifica com l'almadrava de cala Montjoi. 
Joan Coromines, DECLC, almadrava.
Però curiosament, Coromines cita un ús del mot madrava a tota la costa central del país, del Camp de Tarragona a les castellonenques, «per designar el matissar espès i quasi impenetrable que creix en aquells vessants». Això torna a obrir una escletxa interpretativa, que torna a acostar el mot a les tesis d'aquell erudit del segle XVIII, que en defensava l'origen romànic. Llàstima que el nostre etimòleg no en seguís la pista i despatxés el tema sense cap més aprofundiment. 
Joan Coromines, DECLC, tonaira.
Des d'antic i més freqüentment que almadrava, es feia servir el mot tonaira, de formació mossàrab segons els nostre savi de la llengua, mot «tant o més antic que a Sicília [documentat allà al segle XII], provinent de les almadraves de les costes tortosines, valencianes i balears, on les almadraves abunden més que enlloc i des de ben antic». La documentació a la Crònica de Muntaner, de començament de segle XIII, fa creure que l'ús de tonaira venia ja d'antic. 

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Segons el text, entre l'Hospitalet i el Coll de Balaguer, ben bé enmig de la platja de l'Arenal hi hauria hagut el salador (C) de la colònia pesquera. Però atès que, com ja hem dit anteriorment, la concessió de l'almadrava s'estenia des del Coll cap al sud i no cap al nord com el mapa mostra contravenint la pròpia lletra de l'autor, és plausible creure que es tracta d'un emplaçament figurat. La presència de la colònia pesquera a la platja de l'Almadrava, fa pensar que el salador i algunes barraques ja hi existiren allà, i no pas a les platges de l'Hospitalet. 
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La mola de l'antic Hospital (D) a la dreta de la riera de Llastres. Encara no s'hi veuen cases adossades. La costa és avui ocupada pel port esportiu i una passarel·la de fusta travessa la riera per connectar amb Miami Platja i la platja del Cristall. Poc més de dos-cents anys i els canvis tot ho han trasbalsat, com si d'una altra dimensió en el temps es tractés. Ni tan sols gairebé un sol pi ni garrofer hi és dibuixat, tot i que no podem descartar que l'autor no els volgués o sabés com incloure'ls-hi.

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Indica el «Diccionario» que els indicis fan remuntar la tradició pesquera de l'almadrava als temps del fenicis, o sigui, fa més de dos mil anys. Se citen les monedes gaditanes d'aquells temps, que incloïen els principals productes amb què es comerciava, com raïms, espigues o tonyines. 

La descripció de tota l'operació de pesca és feta molt acuradament i detallada, identificant-ne diverses menes segons disposició de xarxes o maneres de moure les xarxes entre altres. També segons l'època que es parava l'almadrava. La majoria eren almadraves de pas, és a dir, de captura dels peixos en la seua migració per a fresar o pondre els ous aigües amunt de la Mediterrània. Calia deixar parades les xarxes d'espart a prop de la costa durant uns quants mesos a l'espera del pas dels peixos, ja que «en el hecho de seguir los atunes su viage, que regularmente es con bastante inmediación a tierra, encuentran para ellos aquel obstáculo insuperable». També hi havia almadraves que paraven les xarxes en el viatge de retorn.
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La torre de Miramar, segons en diu l'autor, emplaçada al nord de l'Estany Gelat, a l'actual urbanització Pins de Miramar, abans dels Masos d'en Blader, entre les puntes dels Penyals (de l'actual torre que ha quedat empetitida entre els gratacels de Miami Platja) i la punta de la Porquerola.

El lloc va ser adquirit els primers anys del segle XV pel municipi de Barcelona per aixecar-hi una botiga per a emmagatzemar el blat que arribava en carros des del terme de Tivissa i que esperava ser carregat en naus cap a Barcelona. La botiga estava formada per un casal fortificat, sitges, una torre de defensa i un nucli de població petit. Al segle XVI la torre estava dotada de guàrdia permanent, però un segle després el poble era ja deshabitat i l'aigua del mar arribava fins a les cases. Al començament del segle XIX l'estructura de l'establiment barceloní es mantenia encara, i ben visibles dues de les quatre torres que havien existit, i les armes de la ciutat també ben visibles, les sitges i el forn de pa. La torre de guarda va ser volada pels anglesos el 1813. El gravat, doncs, deu d'ésser l'únic document que resta per fer-nos-en una idea aproximada de la importància de la construcció (viquipèdia).


Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Detall de la vila de Cambrils (G) a la dreta de la riera d'Alforja, que avui passa pel bell mig de la població just després del port nàutic. Al començament del cap de Salou, la torre de vigilància (H) que hi havia. Diria que no es tracta pas de la Torre Vella, no tant escorada al cap, sinó d'alguna altra de les que certament hi hagué. 


Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
El nombre d'embarcacions per a totes les tasques de la pesquera en l'almadrava era considerable. Del patró se'n deia arraix, i n'era el principal responsable. Havia de conèixer bé l'època i lloc en què calia armar l'almadrava, el règim de vents i de corrents marítims, la fondària i qualitat del sòl. Si aquest no l'encertava, «no será de admirar que los almadrabistas por defecto de ciencia del arraez en su oficio padezcan pérdidas y sufran gastos insoportables».

A banda de tonyina, altres peixos eren capturats a l'almadrava, com ara reigs, bonítols, peixos espasa o també taurons, «aunque estos dos últimos procura la gente que está de guardia impedirles que entren, porque si se verifica matan muchos peces y causan daño a las redes».

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La descripció detallada i completa de les tasques i parada de l'almadrava és realment formidable. S'hi comenten també els hàbits migratoris de les tonyines, que són els que acaben marcant els temps de la pesca a l'almadrava: a la primavera, les tonyines entren des de l'Oceà fins al Pòntic o Mar Negra per tal de fresar-hi, atès que les aigües no hi són tan salades «con motivo de los caudalosos ríos que descargan en él». A la tardor, emprenen la marxa en sentit contrari. En el cas de les nostres costes, les tonyines feien estada al Golf de Lleó
Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Una almadrava calada en un lloc no identificat de la costa, que serveix a l'autor per situar la disposició dels elements i les descripcions de les tasques. Al diccionari s'hi inclouen algunes altres vistes esquemàtiques d'almadraves calades.

Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
Breu ressenya de l'origen (encara de règim alodial feudal a les acaballes de l'Antic Règim a Europa) de l'almadrava de Roses al 1788, propietat de Josep Masdevall, metge de cambra de Sa Majestat (espanyola), «que en atención a sus méritos y servicios se dignó concederle facultad para calarla entre los cabos de Creus i Begur... con calidad de ser perpetua y hereditaria».

L'almadrava de l'Hospitalet era propietat d'un militarot petit aristòcrata de l'exèrcit (espanyol), que amb data de 1789 fou honorat amb «facultad perpetua y hereditaria para calar una Almadraba en la playa despoblada de las costas de la provincia de Tortosa, que intermedia desde el Fuerte del Coll de Balaguer hasta la Torre del Cap Roig, entrada del puerto del Fangar». És a dir, des de la platja del Torn per avall, cap a les costes del desert d'Alfama de Sant Jordi, del petit nucli de pescadors recent creat de l'Ametlla i fins a l'antiga torre de defensa a l'entrada del Fangar. Per tant, coincident amb la que trobem a mitjan segle XIX a la platja de l'Almadrava, al vessant meridional del Coll de Balaguer, la qual probablement degué d'ésser continuadora de la primera.


Segle XVIII. L'almadrava de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional por el comisario real de guerra de marina», 
Antonio Sañez Reguart (1791-1795) (BDH).
La il·lustració de la costa de l'Hospitalet de l'Infant mostra l'almadrava calada, amb la disposició dels vaixells (A.B.C.D.) que aguanten el cop i per aixecar-lo quan estigués ple de peix. Les lletres a.a.a. marquen la disposició de les enormes àncores on se subjectaven les xarxes. Se n'explica la distribució que en permet el tancament «quando se ve que ha entrado pesca para que no salga», i la distribució de les xarxes de cua de terra i de mar.

«Pesca do Atum na Costa do Algarve».
Vídeo d'una almadrava de l'Algarve portuguès que mostra 
l'espectacle majestuós d'aquesta tècnica de pesquera comunitària. 



20180119

[1792] Lo Delta del segle XVII

1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El perfil de la costa catalanovalenciana a cavall del Delta, en una carta de navegació de començament del segle XVIII, però que representa un estat del Delta molt més antic, almenys d'un segle abans.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa valenciana fins a les terres altes d'Orpesa. De Peníscola avall: «Ces terres sont fort hautes». A més de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Orpesa, s'hi assenyalen les torres de defensa principal d'aquesta part de la costa. 


1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'escarpada costa, dita turísticament dels Tarongers, «del Azahar» en la llengua dels nostres veïns de l'interior peninsular.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de la costa nord de Castelló, amb Benicarló i Vinarós, amb el poble més a dins i el Grau amb torre i cases de pescadors al mar. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de l'istme que lliga Peníscola amb la terra ferma.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La costa sudcatalana des de Salou fins al Delta. Totes les principals poblacions i les torres de guaita que poblaven les parts costaneres més escarpades. El Delta s'observa encara en plena formació, tot i que probablement en una imatge copiada de mapes anteriors i potser ja un pèl antiquada per a l'època.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Cap de Salou amb dos torres de defensa i guaita. A l'interior, Vila-seca, i Salou davant la platja, que s'allarga costa avall, tal com marca el puntejat del dibuix, que assenyala que es tracta de terres baixes.

. A banda de Reus, també a l'interior una mica desplaçada, semblen apreciar-se una torre de guaita a l'alçada de Cambrils, la població de Mont-roig, la torre dels Penyals o Espanyals, als penya-segats de l'actual Miami Platja, el lloc de l'Hospitalet i potser la torre del Torn.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Detall de Salou quan no era més que un senzill poble de pescadors.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El gran Golf de Sant Jordi, sobre el qual aclareix l'autor que no l'ha pas vist. S'hi assenyalen la torre de Sant Jordi, la d'Amposta i tres torres al Delta nord. La banya del Fangar no apareix ni tan sols formada. 
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta davant de Sant Carles de la Ràpita, amb indicació de les runes del Reial Monestir de Nostra Senyora de la Ràpita, amb la petita però prominent serra del Montsià al darrere. Hi veiem altres torres i els pobles d'Alcanar i d'Amposta, i la indicació de les «marescages» o maresmes deltenques. 

La comunitat femenina del monestir ja decidí d'instal·lar-se a Tortosa a final del segle XVI, i el lloc restà enrunat arran de l'embarcament dels moriscos expulsats al 1610.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta era conegut als mapes francesos com a «Baie dy Zoffa», badia de Zoffa o Soffa. 
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Diccionari de geografia del geògraf reial del primer Borbó repressor (espanyol), amb l'entrada dedicada a la badia dels Alfacs o de Zoffa.
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
«La Baye du Zoffa est fort grande, ayant dix à douze milles de longeur, et quatre a cinq de largeur...», formada de nombroses illes baixes sorrenques i maresmes. L'entrada a la badia és imperdible: només cal guiar-se pel Montsià, o «Montagne de la Ravitta, qui paroît du fort loin. S'hi explica la manera d'entrar a la badia evitant els perills de les traïdores aigües poc profundes, on «il y a très-peu d'eau».
1734. «Le Grand Dictinaire Geographique et Critique»,
M. Bruzen la Martiniere.
Continua el text explicant l'emplaçament del monestir de la Ràpita, vist des del mar i aleshores ja un «vieux monastère», i de la veïna «Tour de garde quarrée sur une petite eminence». Una mica més avall hi havia una altra «tour ronde de garde armée d'une piece de canon». Hom podia proveir-se d'aigua a la font o pou del monestir, i també de llenya. A l'est del monestir, en una petita illa baixa hi havia aixecada la Torre de Sant Joan, concretament a deu milles. Tota la costa entre el monestir fins al davant de l'illa és plena de maresmes i estanys «bordez de grands arbres, mais dans les terres ce sont partout de hautes montagnes». Amposta era una petita vila a la plan, cinc milles al nord-est del monestir.

L'últim paràgraf es dedica a la «Rivière de Tortose». D'una banda a l'altra del Delta, «il y a plusieurs isles fort basses, bordées de sable, qui s'avancen fort au large; en forte qu'il faut faire un grand tour pour aller dans la Rivière de Tortose». S'hi destaquen els munts de sal aplegada a les illes que conformaran en el futur la punta de la Banya, «qui de loin paroissent fort blancs, et deux tours de garde», entremig de les quals hi hagué una cabana.







1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
El Delta en plena formació. A l'antiga desembocadura, un petit nucli de cabanes de pescadors, qui sap si el futur llogaret de la Cava, que feia cap a mig segle que s'havia constituït:

L’any 1996 a la revista del Museu del Montsià el professor d’història, Sr. Xavier Ribas i Vilanova, va publicar que el nom de La Cava deriva de l'any 1666, quan alguns propietaris que tenien finques seguint el riu per la zona del Bosc, Peregó, l'Arenal, Illa de Mar, etc., es van reunir per a cavar una sèquia, des del revolt que el riu feia enfront del que es deia Punta Grossa, girant cap al nord i anant a desembocar al Goleró i la Torre de l'Àngel (Platja de la Marquesa) per mirar d'evitar que el riu se'ls mengés les finques en cada riuada, molt habituals en aquelles temps. Van construir la sèquia des d'aquell revolt fins al que en aquell moment era el Pantà (l'antic Port Fangós). A l'hivern següent, les primeres riuades, van fer que aquella sèquia esdevingués la sortida principal del riu, i des d'aleshores, el riu que anava cap al nord es va anant rublint. Quan es va llogar gent per fer l'excavació de la sèquia, la veu popular en va començar a dir "la cava" perquè segur que el temps que va allargar-se'n la construcció hagué de ser prou llarg, com qui deia que anava a 'la plantada' per dir a plantar arròs (viquipèdia).


La gran Torre del Riu podria ésser la de Camp-redó o Font de Quinto, del segle XIV, situada davant la Torre bessona de la Carrova, avui totes dos terra endins, allà on hi havia hagut l'antic estuari que detalla el dibuix, i que controlaven l'accés al port de Tortosa. Se sol contar que hi havia una cadena que es tibava i restava aixecada en cas de perill per tal de barrar la pujada de vaixells enemics. Ara bé aquesta darrera no apareix al mapa; en canvi s'hi situen dos petites torres defensives més.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
Dtall de la Punta de la Banya, llavors en formació, amb els munts de sal assecant-se al sol. A dins la badia, la illeta de la Torre de Sant Joan.
1713. «Les Côtes de Valence et Catalogne» (Gallica),
«Cartes générals et particulières de la Mar Meditérranée», Henry Michellot.
La rosa dels vents del mapa, que apunta cap al Nord terraqüi i el Nord magnètic.

20171223

[1785] La construcció de la primera Banqueta de Blondel

1920 ca. Lleida. La Banqueta de Blondel.
Els carros deixen trilles sobre el fang de la primitiva Banqueta davant de la Plaça de Sant Francesc, amb la nova i modernista Casa Melcior (1910) ja construïda i, al fons, el nou pont del 1911. La Banqueta substituí, des de l'enderrocament de la muralla, al carrer Major com a camí ral o carretera, la futura N-II. Els arbres hi foren plantats en la dècada del 1860 o poc més tard.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Al maig 1787, el marquès i mariscal Lluís de Blondel pren possessió de la plaça de governador (espanyol) de la ciutat, sota el règim borbònic (espanyol) de Carles III, que moriria l'any següent. El seu mandat, doncs, transcorregué durant el regnat de Carles IV.

El despotisme il·lustrat, propi de l'Europa del moment, va fer que es preocupés per la transformació urbana de la ciutat. Per la qual sempre ha sigut recordat amb amabilitat i admiració fins i tot pels historiadors posteriors: «...tanta fue su iniciativa, constancia y actividad, que en los ocho años que desempeñó el mando, logró cambiar por completo el aspecto y las condiciones higiénicas de la ciudad».
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El Marquès de Blondel s'afanyà a la construcció del dipòsit del Pla de l'Aigua: «...pues si bien es cierto que cuando tomó posesión del cargo el General, se hallaba ya empezada la excavación del terreno para construir dicho depósito, no lo es menos que a su celo y actividad debemos aquella importantísima mejora».

Es proposà la millora del clavegueram, de l'empedrat de carrers, de l'embelliment de façanes i de la numeració de cases amb rajoleta. Feu urbanitzar el Pla dels Gramàtics, l'antiga esplanada a on donaven les principals escoles de l'antiga universitat lleidatana, i que pot ésser considerat com el primer campus de la ciutat i dels Països Catalans. 

També impulsà la construcció de l'Hostal de Sant Lluís, «famoso en aquel tiempo por ser el más cómodo y capaz que había en todo el tránsito de Madrid a Barcelona», a la plaça on anys a vindre s'hi aixecarà el mercat i a on ara hi ha l'estació d'autobusos encara. La casa es feu famosa per esdevindre punt de trobada dels liberals de la ciutat, opositors de Ferran VII. 

Més encara: organitzà i coordinà la construcció de la casa hospici del Sant Esperit (actualment edifici de la Diputació), a la qual destinà l'herència de 300.000 rals deixada a la ciutat pel governador californià Gaspar de Portolà, retirat i mort a la ciutat aquell 1787 i enterrat a l'església de Sant Francesc d'Assís, avui de Sant Pere, a la plaça que encara serva el nom de Sant Francesc. 

«Pero la obra predilecta de Blondel, a la que dedicó en primer término todas sus energías y actividades, fue la carretera-arrecife que lleva su nombre, obra sin duda la más importante que se ha construido aquí en todos tiempos, no solo por lo que es... sino por las condiciones especiales en que se hizo». En honor a això, aquest nou carrer o passeig portarà per sempre més el seu nom.
Lleida. Lluís de Blondel de Drouhot i Dàvalos
Hainaut, 1728 — Palma, Mallorca, 1797.

Primer titular del marquesat de Blondel de l'Estany i mariscal de camp de l’exèrcit (espanyol). Fou corregidor de la nostra capital entre 1787 i 1794, que es retirà ja emmalaltit. Set anys de profunda transformació urbana i de mentalitat de la classe dirigent local sota el seu exemple i dedicació al càrrec com a autèntic il·lustrat de les acaballes de l'Antic Règim. El seu origen francès, de la Valònia posteriorment belga, degué contribuir a aquesta diferent mirada que mostrà sobre els afers públics.

El bust representa l'il·lustrat marquès (que mai no aprengué la llengua del país), col·locat  davant a la banda de dalt dels porxos de la Plaça de la Paeria, al costat de la Plaça Sant Joan. Des d'allà, una mica elevat, veu passar cada dia milers de lleidatans apressats pel consumisme exacerbat, que ni tan sols el veuen, i si ho fan, ni tan sols s'hi fixen. Allà hi hagué el Pilar del General, on hi havia una argolla on eren lligats i exhibits els delinqüents.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Un dels més grans problemes de la ciutat eren les inundacions recurrents que les avingudes del Segre provocaven als carrers baixos de vora el riu, posem de la Paeria en avall, quan el terreny va baixant fins a l'Hospital de Santa Maria. «Para conjurar este peligro», els paers de la ciutat «intentaron varias veces, durante los siglos XVI, XVII y XVIII, 'fer antepit [ampit o talús] en la vora del riu per salvar la ciutat», según se lee en los diferentes libros de actas de la Paeria».

La ciutat només disposava del vell pont de pedra, i la carretera principal entrava per l'Arc del Pont dins la ciutat, i carrer Major i carrer Sant Antoni avall sortia per la porta oest de la muralla. Això omplia de pols i de fang, de soroll de carruatges i bestiar tota aquesta artèria principal de la ciutat, «siendo molesto y peligroso su tránsito por ellas, e imposibles los empedrados y el establecimiento de comercios e industrias». El discurs del governador a les autoritats locals, quinze dies després de la presa de possessió, deixa ben clars els objectius de l'obra. El Marquès, que -si no recordo malament-, tenia el seu palau al carrer Major, havent-se adonat del greu problema, hi posava una unça d'or de la butxaca per a l'inici del projecte.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Calgué reunir els 257 propietaris del veïnat per explicar-los el projecte. Malgrat que molts ciutadans benestants se subscrigueren a l'obra amb fons propis, tothom temia que una obra d'aquesta magnitud quedés avortada per manca de capital. El mestre d'obra (paleta, o constructor com diríem ara) Marià Biscarri s'oferí a portar la direcció de les obres de franc. El projecte fou encarregat a l'enginyer militar de l'exèrcit ocupant (espanyol) des de 1707. Un cop redactat el projecte, estimat al voltant dels 25.000 rals, calgué l'aprovació reial (de Madrid). Es volia aconseguir l'alineació dels edificis del carrer Major que donaven a la façana fluvial, molt irregular des de segles enrere, i la construcció del mur de contenció de les furioses aigües del Segre, i reomplir tot aquest espai per encabir-hi el pas de la carretera.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La pedra del mur de contenció fou extreta de la pedrera de Gardeny, «para construir el primer trozo de muralla de la nueva carretera, comprendido desde San Antonio al Portal de la Barca». Aquest embarcador era situat davant la Plaça sant Francesc, i hi fou construït al 1507 per causa de l'avinguda del Segre del 19 de maig que tombà un pilar i dos ulls del pont. «Para restablecer comunicación con la orilla opuesta, ínterin durase el arreglo, se colocó una barca frente a la casa del actual señor Pereña». Al 1641, durant la Guerra dels Segadors contra els monarques hispans, «para no dejar al enemigo, en aquellos tiempos de turbulencias, ningún punto de la ciudad abierto, se construyó al extremo inferior de dicha rampa [de l'embarcador], un portal que se cerraba durante la noche». El portal desaparegué amb la construcció de la Banqueta. 

Per anar finançant aquesta superba obra, entre altres aportacions, el governador aconseguí la cessió dels impostos del peatge recaptats al pont lleidatà.
1900 ca. Lleida. La Banqueta de Blondel.
Imatge de Victorià Muñoz, uns dels pioners de la fotografia lleidatana. Les fotos les preparava per a les edicions de la casa espanyola Hauser y Menet. Hi veiem la Banqueta urbanitzada de després de la caiguda de les muralles davant mateix de la Paeria, encara amb l'antiga façana.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
A començament del 1787, s'instaura un treball a jova entre tots els veïns durant els dies festius fins a migdia, o dos rals de paga a canvi per als qui no volguessin treballar-hi personalment. Aquella tardor el Segre tornà a desbordar-se al pas per la ciutat, «que subió 20 palmos y se extendió un cuarto de legua, inundando todas las casas inmediatas y causando graves daños a la obra».

Conclòs aquell pany murallat a final del 1789, calgué ordenar als veïns de la ciutat que hi aboquessin totes les enrunes «para poder rellenar el espacio que quedaba entre las casas y la nueva pared, logrando por último ver terminado el primer trozo de carretera el de 1º de Agosto de 1790». Immediatament el trànsit rodat -de carros- hi fou desviat entre la porta de Sant Antoni i la plaça Sant Francesc, de manera que començà la construcció de clavegueram i empedrat als carrers de Sant Antoni i Major, tot passant per davant la catedral i l'Hospital, igual que s'havia ja fet als del Carme i Cavallers.
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Durant segles les aigües del Segre topaven, i sobreeixien, amb les cases del carrer Major, que feien de muralla davant el riu. El mur de la primera Banqueta de Blondel començava a allunyar el Segre d'aquelles antigues parets, en un esforç recurrent de la ciutat fins als inicis de la segona meitat del segle XX, en la primera postguerra, quan s'arribarà a la màxima expansió i estabilització de l'amplària tal i com avui la coneixem.

La imatge permet de veure l'estreta carretera que conformava la Banqueta, per al pas dels carros, que ja no calia que entressin al carrer Major per l'Arc del Pont. La Banqueta fou, doncs, la primera ronda de circumval·lació exterior de la ciutat. Dos segles després, amb l'autovia al Nord i la LL-11 al sud, l'expulsió del trànsit de pas cap als afores de la ciutat serà una altra de les constants viàries fins a l'actualitat.
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta tota rectilínia davant la Paeria. La imatge podria correspondre a les obres de millora i ampliació de la Banqueta efectuades a començament dels anys 1920, que la convertiren en un passeig més ample i enjardinat a la part més ampla, davant carrer Cavallers i el nou carrer d'eixample que anava creixent per darrere de l'Hospital, on s'hi instal·laren el teatre Viñes i el Liceu Escolar.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La petició al Rei (espanyol) d'una nova destinació de part del Marquès feu saltar totes les alarmes entre les autoritats locals, que demanaren fervorosament que el militar il·lustrat es quedés a la ciutat. Restava acabar l'obra des de la Plaça Sant Francesc fins a l'Arc del Pont. Es tractava del tram més complicat, perquè calia encegar el primer ull a tocar del portal d'entrada a la ciutat i eixamplar-lo amb un nou arc per la banda de Cappont, perquè no es perdés capacitat d'empassar-se aigua durant les gran avingudes. 

Per tal de no patir de les penúries econòmiques experimentades durant la construcció del primer tram de Banqueta, decidí d'adjudicar l'obra a una companyia solvent, executable a quatre anys, «con la sola condición que se le dejase cobrar íntegro por espacio de nueve, el peage del mismo puente».
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'obra d'aquest segon tram de Banqueta començà al gener de 1791, entre els elogis i gratitud dels paers i ciutadans. Aquell febrer, Blondel era nomenat tinent general de l'exèrcit ocupant, i «se le concedió continuar de gobernador, hasta dejar terminadas las importantes obras de la nueva carretera-arrecife y arreglo del puente».

A l'agost de 1793 s'acabà el nou arc de la part de Cappont «y la muralla de la media luna, y se procedió enseguida a tapar el primero inmediato a la ciudad». Els treballs en dies festius provocaren certa tibantor amb el bisbe Torres, amb el qual ja se les havien tingut feia un parell d'anys per causa del pitram de les sirenes de la font de la Plaça Sant Joan.

Entre final d'aquell any i començament del 1794, la salut del governador militar esdevingué precària, cosa que l'obligà a sol·licitar un trasllat «no permitiéndole su salud soportar por más tiempo el clima de Lérida». El retir li fou concedit a final del mes de maig amb una pensió de 45.000 rals a l'any.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El dia primer de juny de 1794 s'acabaren les obres del pont, i quinze dies després el governador Blondel abandonava la ciutat. Una gran comitiva ciutadana, amb les autoritats al capdavant i «vecinos de todas las clases de la ciudad», l'acompanyaren en el camí cap a Barcelona fins ben bé mitja hora lluny de la ciutat. El Senyor General, Don Lluís, els encomanà d'acabar la carretera des del pont fins a la barca. 

Però és clar: «A pesar de esta recomendación y de lo mucho que interesaba a la ciudad terminar cuanto antes tan importantísima obra», encara passaren tres anys i mig. Entre el juny i desembre de 1797 s'emprengué la resolució definitiva d'aquest tercer tram de la primitiva Banqueta, just per davant de l'edifici de la Paeria.
Anys 1910. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta primitiva, molt estreta davant la Paeria. D'allà fins al pont, no hi havia cap arbre, que arribarien amb l'ampliació. Llavors els pisos eren tots habitats, i a les fotografies sempre llueixen els llançols eixugant-se als balcons i galeries, a l'escalf del vent i del sol lleidatans.
1876. La Banqueta de Blondel, Lleida.
L'incendi del primer teatre lleidatà, a l'antic edifici del Convent dels Agustins al carrer Major. El solar s'obriria al riu i avui connecta Blondel amb el Carrer Cavallers, que durant segles només desembocava a la Capella del Peu del Romer. A l'esquerra, l'edifici del terrat i les portalades, esdevindrà un taller d'automòbils a les primeres dècades del segle XX, com s'aprecia a les imatge de l'època.

El dibuix és, doncs, prou realista. La Banqueta s'eixamplava en aquesta zona, i disposava d'arbrat. Al fons, el pont vell, rectilini en lloc dels arcs de pedra corbats de la banda de Cappont. En aquests anys, una riuada s'endugué els dos ulls de vora la ciutat i calgué refer el pont amb una passarel·la de fusta. Al mig del pont, encara s'hi veu l'antiga caseta de peatge. 
Anys 1910-20. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta fou continuada cap a l'altra banda del pont, en direcció a la nova Rambla de Ferran. S'anà reomplint el terreny i s'hi guanyà una plaça, dita de Cabrinetty, on després de la guerra s'hi aixecaria l'edifici del Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat. Actualment, d'aquest tros de Rambla entre el pont i la de Ferran, se'n diu Rambla de Francesc Macià.  Fixeu-vos que els llançols sempre emblanquien les façanes estesos al ventet del riu.