Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu Vella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Seu Vella. Mostrar tots els missatges

20180416

[1828] Detalls de la Lleida assetjada de 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Seu Vella i la Suda amb les línies de circumval·lació de l'exèrcit francès durant el segte fallit de la ciutat a la primavera del 1647. L'endemà mateix de Sant Anastasi començaren les hostilitats, que perduraren poc més d'un mes. L'estratègia del gran militar gavatxo resultà encara més desastrosa que la del seu predecessor, el Comte de Harcour, i fatal per a les aspiracions de victòria de la primera República de Pau Claris.
«Condé arrive à Barcelone au mois d'avril, relevant par sa présence et par sa renommée le courage abattu des Catalans. Il marche droit sur Lérida, et l'investit le 12 mai. Le siège commence heureusement, bien que les forces dont dispose le prince soient peu considérables. On retrouve presque intactes les lignes de circonvallation que le comte d'Harcourt a été obligé d'abandonner six mois avant, et que les Espagnols ont négligé de détruire.

«Harcourt n'avait pas réussi à réduire la place par la famine, Condé résout de l'emporter de vive force. Dans la nuit du 27 au 28 mai, il fait ouvrir la tranchée, au son des violons. À cette bravade, empruntée dit-on aux coutumes espagnoles, le gouverneur de Lérida répond par une furieuse sortie qui n'est repoussée qu'après deux heures de combat.

«La tranchée, entamée si gaiement, fut arrosée de bien du sang et de sueur. Les travailleurs sont bientôt arrêtés par le roc vif, sur lequel la citadelle est construite. Chaque pouce de terrain gagné est disputé avec héroïsme par le gouverneur don Gregorio Britto qui avait déjà l'année précédente, si opiniâtrement, défendu la ville contre Harcourt. Après chaque engagement, le courtois Espagnol envoie au prince français des glaces et de la limonade pour le rafraîchir.

«Les pertes se multiplient dans l'armée assiégeante : l'élite des officiers et des soldats périt sous le feu de l'ennemi. Les mineurs contraints de travailler à découvert se font tuer les uns après les autres. Les vivres commencent à manquer, et les troupes, surtout les Catalans, se démoralisent. Plus de 3.000 hommes désertent ou passent à l'ennemi. Pendant ce temps, l'armée espagnole grossit à Fraga et s'apprête à secourir Lérida. Un désastre est imminent si l'on continue à s'obstiner.

«Condé a le bon sens de juger sa position, et le courage de se résigner à la nécessité. Il lève le siège le 17 juin. C'est son premier échec personnel, mais Lérida est décidément l'écueil des généraux français: La Motte, Harcourt et Condé, ont successivement échoué» (viquipèdia).

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Els afores de la ciutat per la banda nord-oest. En primer terme, la Porta (20) i l'església (21) de Sant Martí. Tot i que la perspectiva és molt particular, representa la pujada cap als peus de la Seu. A mig camí, la Panera (26), lloc on s'emmagatzemava el cereal, i una mica més amunt, les cases de l'Estudi General (25).
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El plànol, com és ben obvi, prescindeix de les edificacions de dins la muralla i només n'assenyala les principals. El Portal de Boters (23) a la part oest de la ciutat, amb algunes esglésies i edificis remarcats, tot i que en cap de les allà dibuixades s'hi distingeix el ferreny campanar de Sant Llorenç. Prova que la representació sempre presenta oblits i retocs deguts a la mà del pintor, i que versemblant i tot, no pot ésser mai exacta. L'alta muralla de la ciutat presentava reforços sovintejats de torres quadrades.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detalls del barri de Sant Martí i de la Porta de Boters. Probablement, l'església gran es la que correspon, malgrat la poca semblança, a Sant Llorenç. Entremig, el gran Pla dels Gramàtics, que en el futur esdevindrà el lloc escollit per a la construcció del primer gran dipòsit d'aigua de la ciutat, en l'època blondeliana, i de llavors ençà serà coneguda com a Plaça del Dipòsit.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
A tocar del monestir de Sant Ruf, ja enrunat, una línia d'artilleria. El lloc restava enrunat de feia segles, des dels temps de la Pesta Negra al segle XIV, segons la tradició. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de Sant Ruf i de les dos creus de terme que hi hagué al seu voltant. La llegenda del dibuix l'identifica com a Convent de Sant Francesc, tot i que el convent dels framenorets era al camí de Montsó.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El Convent del Carme, al bell mig del teatre d'operacions, entremig de les bateries artilleres gavatxes. Quedà molt malmès a causa dels diversos setges que patí la ciutat durant aquella guerra. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La signatura de l'autor a l'angle inferior esquerra. Les runes del vell recinte conventual del Carme s'identifiquen a la llegenda que acompanya el dibuix com les de l'església de Jesús.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La muralla oriental de la ciutat, davant del barri de la Magdalena, que seguint la norma del dibuixant no mostra les edificacions de dins muralla. Al fons, la primitiva Porta Ferrissa de l'antiga muralla, abans que la ciutat baixmedieval s'expandís. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Porta dels Infants (15). Al darrere, detall d'una creu de terme, que probablement s'hauria d'haver emplaçat fora muralla. Els artistes sovint prenien apunts del natural per als seus dibuixos, que solien acabar després. Fins i tot, molt temps després, de manera que, tot i conservar un gran realisme pel que fa al conjunt, els detalls se'ls difuminaven i se'ls acabaven confonent.



20180413

[1827] «Le Grand Condé» assetja Lleida, 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá»,
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
(Arxiu Militar d'Estocolm).
Una esplèndida vista del castell i de la Seu lleidatanes, des de la part nord, Balàfia enllà, des dels primers altiplans del camí de Corbins. Hi apreciem tota la distribució de murets atrinxerats que les tropes gavatxes del Duc d'Enghien, Lluís de Borbó, «le Grand Condé» (1621-1686), durant el setge frustrat de Lleida de l'any 1647, contra les tropes espanyoles que mantenien la ciutat en el seu poder.
L'Atles del Marquès d'Heliche és una important col·lecció de 133 plànols i vistes de l'època imperial de la monarquia hispànica del segle XVII. No fou publicat per primer cop fins al 2004 i al 2008 en format digital. El Marquès d'Heliche, Gaspar de Haro y Guzmán, encarregà cap a mitjan d'aquell segle XVII al pintor italià Leonardo di Ferrari la representació de mapes, plànols i vistes de fortaleses, ciutats fortificades, ports i costes dels dominis reials hispànics.

Els dibuixos foren fets a l'aquarel·la i l'enquadernació fou presentada al marquès cap al 1655, sota el títol de «Plantas de diferentes Plazas de España, Italia, Flandes y las Indias». Per Espanya, és clar, entenien també els diversos territoris peninsulars mantinguts militarment, com ara Portugal, Catalunya i la resta dels Països Catalans.

El marquès Don Gaspar era fill de Don Luís de Haro, primer ministre de Felip IV a partir de la destitució al 1643 del comte-duc d'Olivares, oncle seu. Les relacions del Marquès d'Heliche amb la cort reial (espanyola) foren, doncs, de primera mà. A pesar d'això, o potser per això mateix, l'obra no fou publicada en el seu temps, atesa la prevenció de l'Estat a divulgar els importants detalls cartogràfics que incloïa, susceptibles d'ésser tractats com a informació militar. Mort el marquès, un diplomàtic suec comprà l'obra en la subhasta del 1690 dels seus bens, la qual obra passarà als arxius suecs des d'aleshores i fins avui.


1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Suda i la Seu Vella ocupen el lloc central del dibuix, i als seus peus, veiem la distribució de trinxeres de l'exèrcit francès. És molt interessant la representació de diferents masos i esglésies als afores de la ciutat, a més de la llegenda identificativa que els acompanya, senyal de la voluntat de precisió dels que ordenaren aquesta col·lecció cartogràfica i del pintor italià que representà les vistes i plànols.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La llegenda explicativa de la vista, amb identificació dels punts militars i dels principals edificis de la ciutat i afores per aquesta banda septentrional.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Des d'aquesta perspectiva, s'aprecia en primer terme la Suda, amb una rastellera de finestrals que donaven al pati, el campanar i el cimbori de la Seu. Els dos absis que s'hi veuen, podrien ser el de l'església de la Suda, amb les dependències adossades del castell, i el de la Seu, encara que la perspectiva no és gaire bona o potser no és ben bé exacta. Sí que es distingeixen amb claredat les entrades de les mines que construïa la militarada, que els protegien del foc enemic, i els permetien acostar-se a la base de la muralla. Els defensors, per defensar-se'n, construïen pous contramines, a on feien esclatar munició per enfonsar-les.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, amb l'estil propi de l'autor.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de les diferents línies de l'artilleria atacant, encarada cap a la Seu, protegida per grans sacs o panistres plens de terra, anomenats 'gabions', cistells cilíndrics plens de terra que servien per protegir les persones que treballaven en la trinxera. Actualment, la pedra de la façana de la Seu ha estat restaurada, però si en veiem fotografies antigues, hi podrem observar els forats que hi van causar les bales dels canons al llarg dels segles.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El mariscal Grand Condé, duc d'Enghien, observa des de lluny les evolucions del setge sobre el terreny. El seu setge sobre la ciutat no aconseguirà de fer rendir les tropes castellanes aquarterades al 'castell'. 


20180218

[1805] Lleida, Sant Miquel de 1970, més

1970. Lleida. Canyeret i Plaça Sant Joan.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Les vistes de la ciutat baixa, les tradicionals durant segles, amb la Plaça Sant Joan, amb l'església neogòtica del XIX en primer terme, sota els carrerons del Canyeret, avui ja desapareguts per deixar pas a la urbanització del magne edifici serpentejant dels Jutjats, amb torre d'ascensor inclosa. Més enllà, el riu i el gran xoperal de Cappont, allà on s'inicià als anys 80 l'Aplec del Caragol. La canalització i la posterior urbanització del Cappont, llavors gairebé encara inexistent, s'emportarien també per sempre aquesta panoràmica.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista a la Suda des del costat del pont llevadís d'accés al darrer recinte fortificat del turó. Actualment, després de continuades intervencions de recuperació arquitectònica, l'aparença del monument és espectacularment bella, lluny dels signes de decrepitud en què els segles i l'exèrcit borbònic (espanyol) hi deixaren.
1970. Lleida. Porxos de Dalt, Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

A falta encara de la zona alta comercial de la ciutat, el carrer Major, fins al Carme i la Magdalena per un costat, i fins a Sant Antoni de l'altre, que marcaven els límits de la ciutat de costat a costat de muralla, ha estat l'eix ciutadà durant més de mil anys, i probablement també de temps més antics. Agafat de la maneta de ma mare, el travessàvem rabents d'una botiga a una altra, amb parada obligada al Baratillo, perquè calia fer tots els encàrrecs en un matí i tornar a agafar el cotxe de línia per tornar al poble. Llavors només es venia a Lleida, un cop cada mes o dos. A la dreta, un esquitx del tendal del «Triunfo», el cafè més cèntric de la ciutat, amb permís de l'«Alcázar», a l'altre cap dels porxos. Els noms franquistes recorden la força que arribà a tindre la dictadura espanyola a la nostra ciutat, amb la col·laboració de les elits econòmiques locals. En aquells anys 70, les senyorasses de tots aquels dirigents (em resisteixo a dir-los polítics, per no tacar-ne el nom) que s'hi asseien a tothora, matí i tarda, a fer-hi la xocolata eren la versió més avançada del paper de la dona en aquella societat societat oficial i espanyolista. La meua mara i jo, en passar sense mirar-les, només sentíem l'olor del beuratge calent.
1970. Lleida. El Piló del General.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les empremtes del despotisme il·lustrat a la ciutat, de l'època del seu màxim exponent, el Governador Blondel: un balcó treballat de l'Hospital d'orfes, després reconvertit en Palau de la Diputació, i del Piló del General, allà on s'hi fixaven els bans i edictes, i on s'hi procedia a lligar els condemnats per a exposició a la vergonya pública. Finida aquesta funció, un bust del mateix Marquès presideix el pas apressat dels vianants.
1970. Lleida. Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El 'banc del si-no-fos' oficial de la ciutat, abans que els centres de dia i les residències acabessin amb aquest costum dels nostres padrins. El pedrís, doncs, ha perdut la seua funció primordial.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El Pati gòtic de l'antic Hospital, llavors seu de l'IEI i del Museu arqueològic, iniciat per voluntat de la solitària reina Maria, que tingué son espòs, el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols durant la major part del seu regnat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una estela funerària ocupava el lloc de la font que hi existí des de començament del segle XIX, traslladada a l'exterior, a tocar de la cantonada del Casal de la Joventut Republicana, a l'Avinguda de Blondel.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Fins a finals dels 80, encara es podia pujar en cotxe per davant de la Catedral i l'Hopital i carrer la Palma amunt, fins a la placeta de l'antiga biblioteca provincial. Allà hi aparcava el 4L amb què anava a l'Estudi General. Una porteta comunicava la biblioteca amb el claustre del Roser. Ara, l'antic ús estudiantil de l'edifici, com a institut al llarg del segle XIX i part del XX, i com a Universitat des de la recuperació de l'Estudi General lleidatà, ha quedat soterrat per la cessió a l'empresa estatal (espanyola) dels 'Paradores'. D'ús ciutadà a ús turístic, vet aquí l'empremta d'un alcalde que es diu a si mateix socialista. Això sí, unionista com el que més a les darreres manifestacionetes ultres d'aquests darrers mesos a la ciutat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els antics models d'automòbils aparcats davant l'entrada de l'edifici medieval. A ulls dels joves, aquests cotxes són tan 'medievals' com les pedres.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les peces del museu arqueològic, que es traslladarà al nou equipament del Museu de Lleida quan serà el moment. La falcata o espasa ibera i el vell elm podien ben bé haver pertangut a Indíbil o Mandoni (si no fossin del jaciment ibèric de la Pedreta de Balaguer).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'article destaca com a altres monuments dignes de l'admiració del turista, la capella gòtica de Sant Jaume del carrer Major, la façana plateresca de l'Església de la Sang de l'antic convent de Sant Antoni, i el retaule de l'altar major de Sant Llorenç.

La capella de la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, és un antiquíssim lloc de culte, prèviament dedicat a la Mare de Déu de les Neus, a l'època sarraïna de la ciutat, quan el lloc era part del barri cristià. El tragí ciutadà per davant d'aquesta mil·lenària cantonada lleidatana ha estat incessant de d'aquells reculats temps.

1970. Lleida. Portalada del Convent dels hospitalers de Sant Antoni.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Façana renaixentista (segle XVI) de l'Oratori de la Sang, antiga església del convent dels hospitalers de Sant Antoni de Vienne, adquirida a començament del segle XIX per la Congregació de la Puríssima Sant.
1970. Lleida. Retaule de Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de l'altar de Sant Llorenç, que ens conta la vida del sant en dotze escenes esculpides.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'església de Sant Llorenç «merece comentario aparte, no solo por lo especialísimo de su arquitectura... sino por el derroche de riqueza escultórica que suponen sus cuatro asombrosos retablos», del segle XIV.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El campanar ja fou restaurat després de la guerra a força de braços de presoners de guerra republicans. El repàs de la pedra marcada per la història i el temps, també arribaria fa algunes dècades als murs de la nau i a l'entorn urbanístic del barri. 
1970. Lleida. La Porta del Lleó i la Font de les Piques.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada de la muralla del turó lleidatà de la Seu Vella, aixecada per l'exèrcit francès al 1812, i un detall de la font de les Piques, del segle XVIII.
1970. Lleida. La Porta del Lleó.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Porta del Lleó lleidatana.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Font de les Piques, amb unes xiques figurants que ens marquen la moda del moment. La font, de cap al 1735, era a tocar de la Porta de Boters a l'antiga muralla, traslladada a la cantonada entre Sant Llorenç i el carrer la Palma probablement en l'època blondeliana, a final d'aquell segle. 


20180215

[1804] Lleida, Sant Miquel de 1970


1970. Lleida. Avinguda Blondel.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 
La darrera banqueta ampliada amb tota sa esplendor.
El Mercat de Sant Lluís, la Gota de Llet... han desaparegut per deixar pas a un dels 'pelotassos' urbanístics més desgraciats de la història de la ciutat. Un desproporcionat bloc de pisos, amb l'estació d'autobusos al pati interior. El 'Montepío' deixava de ser el rei de Blondel, però mantindrà sempre la sua elegant fesomia. Al darrere, trau el nas l'altre gran edifici sindical, dit del 'Ducados', que esperem veure properament enderrocat.

Ben aviat, el nou pont dels instituts obrirà la primera variant per al trànsit de la N-II, que deixarà de passa per l'interior de la ciutat, després de dos mil anys amb la primera calçada romana. Al final de l'Avinguda de Madrid, s'hi veuen les dos torres de cartró que feien de porta d'entrada a les Firetes, llavors emplaçades al descampat que hi havia entre el pont de la Universitat i el de l'Institut, cap dels dos encara fet. 

1970. Lleida. Avinguda Blondel.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la banqueta i de l'Avinguda de Madrid, amb el trànsit de camions i cotxes segons els models de l'època. Aquell any, a casa nostra, els meus pares varen comprar el primer cotxe de la nostra història familiar, l'R-4, L-65315. Va aguantar vint-i-set anys. Val a dir, que els primers anys només sortia de passeig els diumenges, i tota la resta de la setmana restava ben tapadet amb mantes al magatzem de casa. Eren aquells temps en què es començava a sortir de la misèria, després d'una dura dictadura, valgui la redundància, a la qual crèiem veure el final.

'Vanguard' era una marca de televisors, una altra de les més recents incorporacions a les cases d'aquells anys. En blanc i negre, sigui dit per a les generacions digitals. El color no arribaria fins al mundial de futbol de l'Argentina, a casa nostra.


El bosc de fanals de l'avinguda i de la balustrada es canviarien per altres models més moderns després de la reurbanització que s'hi farà un cop acabat el pàrquing soterrat durant els anys 80.

1970. Lleida. El Carrer Major.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall del Pont Vell, a punt de perdre el monopoli sobre el Segre, infestat de Seat 600 de tots colors. L'arribada del color semblava que acabaria amb la negror del franquisme (espanyol). Només ara sabem que fora un miratge. Com es deia en el castellà (imposat ofcialment i immigrat socialment) de l'època, van continuar (i continuen) remenant les cireres «los mismos perros con distintos collares».

«Por ese otro río urbano que es la calle Mayor, eje comercial, obligado paseo de las gentes de Lérida, late a todas horas el pulso firme y vivo de una ciudad que sabe ser cordial con quien se acerca a ella». Llavors érem tan sols un poble gran.
1970. Lleida. El Pont Vell.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una de les tradicionals vistes de la ciutat, des de la marge esquerra del riu, llavors amb el xoperal, amb enquadrament del Pont Vell, reconstruït després de la guerra, i de la Seu Vella, ja sense convertida en monument, sense la militarada que s'hi instal·là després de l'ocupació borbònica de 1707.

«El Pla de Lleida ve pasar a estos hombres en armas... y sigue trabajando. Lérida campesina y labradora le coge siempre de camino al invasor, baje este de los Pirineos o llegue embarcado hasta la orilla del Mediterráneo». L'oblit dels invasors (espanyols) de l'oest, en aquesta publicació, era del tot volgut. Rere el «gesto heroico» d'Indíbil i Mandoni, «la ciudad se recoge en un aire sosegado tras ellos». Era l'atontament vital després de trenta anys ja de repressió (espanyola), de la qual subreptíciament la ciutat tractava d'alliberar-se. 
1970. Lleida. L'Arc del Pont.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La Seu Vella «parece inclinarse sobre este rincón que aún trasciende a buen reposo provinciano, a ese sosiego de vivir que amenazan los vehículos de todas clases». El trànsit de l'aleshores encara N-II per dins la ciutat confluïa tot a l'entrada de l'antiga porta principal de la ciutat, a l'inici de la Rambla per un costat i Blondel a l'altre, allà on un guàrdia urbà, dalt d'una peanya de trànsit típica de l'època, tractava de posar-hi ordre a cop de xiulet i de braços amunt i avall. Per a la nostra estimada metròpoli colonial, no érem gran cosa més que uns assossegats provincians, tot i que aquella dècada acabàvem de resistir l'intent del règim dictatorial d'integrar-nos a l'Aragó, per mitjà de la doctrina política que es conegué amb el nom de «leridanismo».
1970. Lleida. L'Arc del Pont.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La Seu Vella, encara en fase de restauració, presidint sempre la ciutat. L'arc del Pont era en aquell any encara l'únic punt d'accés a la ciutat, i el bullici de vianants i de trànsit s'hi concentrava a tothora, amb cotxes i persones creuant-se en totes les direccions imaginables.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Sí, «en cinco siglos, Lérida levantó dos catedrales», però per obra i gràcia de la repressió borbònica a partir del segle XVIII. I mentre aixecàvem la Catedral Nova, el cadastre de Patiño, que apujà a Catalunya les contribucions fins a un 600%, anava configurant, a més a més, la mamella de què viurà la nostra estimada metròpoli colonial (espanyola) fins als actuals temps d'en Montoro (ministre espanyol d'Hisenda). 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La recuperació del monument havia començat lentament feia 20 anys, quan la militarada abandonà l'un turó per traslladar-se a l'altre, al de Gardeny. La pell del 'castell', tal com els lleidatans l'anomenaven (avui potser ja no tant), parlava diàfanament de les cicatrius deixades pels esdeveniments històrics durant tants segles. 
1970. Lleida. La Catedral Nova.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La nova catedral tindria l'avantatge d'ésser a la part baixa de la ciutat, però en canvi no gaudiria de gaire perspectiva urbana, en situar-se davant del carrer de l'antic Hospital de Santa Maria. Durant el segle passat, l'enderrocament de les cases adjacents a l'Hospital encara li ha proporcionat una certa visibilitat. Fins i tot, en algun moment, les autoritats s'havien proposat de tombar l'Hospital per fer-hi una gran plaça. Els tapissos renaixentistes de la Seu Vella, traslladats a la nova catedral, se salvaren de la crema del temple que els anarquistes radicals perpetraren al 1936. 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els anys d'esplendor de la Seu Vella foren arruïnats per l'ocupació borbònica de la catedral, de la ciutat i del país.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada romànica d'accés al temple, entrada principal fins a la construcció del claustre. A sota, vista del cimbori, nexe d'unió de la nau central amb els creuers.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la portalada romànica treballada amb motius geomètrics. A l'interior de la nau, la buidor ens recorda, encara avui, amb més força el dolor per la conversió del temple en caserna militar.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El magnífic claustre de l'antiga catedral lleidatana.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall dels arcs gòtics recuperats, després que haguessin romàs tapiats durant més de dos-cents anys. Un dels claustres més grans d'Europa, amb la particularitat dels cinc arcs oberts a l'exterior, a les vistes de la ciutat, del riu i de l'horta lleidatana.
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista de la ciutat i de la Seu Vella des de l'altre turó, el de Gardeny, llavors encara ocupat de militars (espanyols).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

En primer terme, el petit cimbori de l'església de l'Acadèmia Mariana, Enllà, els grans blocs de pisos que començaven a substituir, i el procés ha estat imparable, l'antiga muralla de Sant Antoni, a l'Avinguda de Catalunya, 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

«Los recios muros de la fortaleza de la Zuda son visibles desde muy lejos, a pesar de las explosiones que por dos veces -1812 y 1936- sacudieron su estructura».


[516] Lleida 60s by night