Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges

20180419

[1829] Les trifulques del darrer traginer tirvià

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Entrevista al darrer traginer conegut a la Vall Ferrera, que li feu als anys 70 en Joan Lluís i Pallarés i que inclogué en el quart volum de sa personal però no gens petita enciclopèdia pallaresa, que amb el pas dels anys té un innegable, exquisit regust etnogràfic. El traginer hi explica trifulques i angoixes patides al llarg dels anys i sobretot durant el trasllat de dones a cavall en aquells temps passats: us sorprendreu dels detalls d'aquest transport i de la gràcia amb que ens ho conta. Ens la fa arribar l'amic Jordi Solé, gràcies per enllustrar-nos una mica més!
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Portada de l'edició del llibre. L'entrevista amb aquest nostre darrer traginer no té bocí per perdre: riureu a més no poder i fins us emocionareu i tot en recordar aquells homes d'ofici tan dur, abnegats i servicials. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Lo nostre traginer era «un home d'estatura més aviat baixa, cofat amb gorra, vestit amb trajo de tall de sastre i lluint al coll el típic corbatí dels traginers». De cara ja «bastant arrugada, amb uns ulls petitons, entremaliats i vius, que donen fe de la seua murrieria».

L'autor reprodueix la conversa amb el deix característic del dialecte pallarès: «Jo sóc Avaristo Serradó Moles, fill de Tírvia, casat a Tírvia, i tinc noranta-sis anys complerts». Cada dia encara es fotia, perdó, es fumava un parell de caliquenyos. Ara ens ho expliquem tot! «Això i mitja dotzena de gots de vi cada dia, no me'ls trau ningú».

Tot passejant per la vila per fer-se la foto per al reportatge, el nostre traginer va explicant coses del poble, com la celebrada Campistraus del poeta targarí Sala-Cornadó, que hi anava des dels anys seixanta i a on va comprar-hi la vella escola (article).
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
L'Evarist comença a bregar-se com a traginer amb 13 anys. El seu pare li manà de traginar els animals fins a Llavorsí. Als 16, ja els baixava fins a Sort i un any després, fins a la Pobla. Lo vell traginer descriu fil per randa els viatges, com matinaven, com s'atipaven a fondes i hostals, com s'ajudaven de matalots a cada poble per a la càrrega i descàrrega, com es treballava sempre excepte el diumenge, la festa major o les festanyals. Les festanyals són les festes grosses de l'any, com ara Nadal, Pasqua, Tots Sants. «Aixís cada dia... i aixís fins als sentanta-cinc anys vai fer sempre el mateix, caminar darrere dels animals, que, la vritat sigue dita, eren les millors que corriven pr'aguells camins».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
La feina de traginer era de camins amunt i avall: «Amb açò també t'hai de dir que me n'hai vist de totes, de bones i de dolentes, i d'aguestes encara més. Perquè me les hai hagudes de veure amb les ventades, llamps, pedregades i gelades, pluja i sol. De tot, tant com ne vulgues». Tota una vida trepitjant el Pallars. «Que si en só vistes [de coses], dius? Més que de cabells al cap».

L'encesa defensa que fa lo traginer de la moralitat de la feina quan es portaven dones amunt i avall per no comprometre la feina i la bona reputació de la casa i del pare, que ja l'advertia que «les dones sempre solen ser un prill. A més a més jo, que n'havia de tractar tantes... Una relliscada amb una dona è prou pr'a fotre el negoci a fer punyetes». I explica llargament el difícil tracte que hi tenia, perquè no els agradava viatjar a cavall i en aquelles dures circumstàncies: «moltes vegades em feven traure lo geni». Si eren gaire reticents a l'hora d'«ancavallar», calia optar per mètodes més expeditius: «Angegar un bon renec i andavant... un bon crit, grapada al cul, i a dalt».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Els maldecaps no se li acabaven amb les dones un cop 'ancavallades'. Al cap d'un parell d'hores de camí, el balanceig del pas dels animals els sotraguejava la ronyonada i «ara una, després l'altra, ancomençaven a demanar de baixar, perquè teniven pixera». Per no perdre més temps, a la fi, deixava que s'ho fessin damunt la muntura: «doncs davant d'açò, les vai obligar a pixar des de cavall estant, ancara que malmetessen la muntura amb tanta fortor del pixum». La solució la hi va donar un altre traginer, també Cintet de nom, més enginyós: fer-les pixar amb una teula! El nostre traginer ho va millorar i tot, amb una canal de pela de bedoll, «que no els pogués fer mal a l'antrecuix, com solive fer la teula». Fins i tot ja cobrava a les clientes la teula a l'hora del tracte. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Més penalitats del camí, com ara les fortes ventades, que els obligaven de vegades d'estirar-se a terra ben agarrats a una grossa pedra per tal que el vent no se'ls endugués. Al pont de Santa Catarina de Rialb «si t'arroplegava un cop de vent al mig del pont, ja havies begut oli, perquè les aigües furientes del Noguera se te n'arrossegaven riu avall, riu avall». De Llavorsí a Rialb, els dies de vent no era de broma: «fins lo melic s'arronsave a l'home més valent».

Per passar l'estona, els traginers «solívom de jugar a la morra..., cantar, xiular i repassar les fadrines que deixàvom per pobles i hostals». I explica com es jugava a la morra, «una mena de joc cantant i ballant... que as pot fer tot caminant sense abandonar mai les animals». Noteu el femení gramatical. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Records d'antigues cançons de traginer i de la llegenda dels menairons del canut: «Açò dels menairons són una patuleia molt treballadora, i el qui té la sort de poguer-ne tenir uns quants amb un canut, ben fermat, ja no ha de patir mai més de pobresa... Pra'cò als de Burg se'ls diu menairons».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Canten els menairons en sortir del canut:

Què farem, mestre, què farem?
Què direm, què ham de dir?
O treballem o morir,
doneu-mos feina per no patir.
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Davant de l'església de Tírvia, el nonagenari darrer i famós traginer tirvià.


20170818

[1754] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall Ferrera (v)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
«Desde Tírvia se ven, abiertos como los dedos de una mano abierta, los valles de tres de los cinco Nogueras... Si la mano abierta es la derecha, con la palma hacia arriba, el dedo pulgar sería el Noguera de Vall Ferrera; el meñique, el Noguera Pallaresa, y los tres del medio... el Noguera de Cardós y sus tres brazos: el río de Estaó, el dedo anular; el río de Tavascan, el dedo del corazón, y el río de Lladorre, el dedo índice».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El poblet de Tírvia des de sa talaia, on guarda la cruïlla de camins que té als peus, com son mateix nom indica.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
Descripció de la Vall Ferrera, començant per «la fábrica de Tírvia, que es uno de los hitos del Pallars», però que «está arruinada y en el suelo; en la fábrica de Tírvia se trabajó la lana, hace años, cuando la vida no se había puesto todavía difícil». Se'n comenta també la destrucció ocasionada per la darrera guerra i la reconstrucció subsegüent. Sobre el poble, diu, «flota un confuso halo de arrieros, contrabandistas y cazadores». Retrata breument la vida d'en Cintet, el darrer traginer de la contrada, ja d'avançada edat, que era tan pinxo de jove, que «cuando estaba de buen humor, rompía con los dientes, y masticaba y se tragaba después, los vasos en los que había bebido vino; el vidrio debía sentarle bien a la salud, porque estuvo siempre fuerte como un toro». I en recorda el contraban pel Portilló de Colac, per damunt del llac de Certascans.

«En la Vall Ferrera llegó a haber dieciocho fraguas o forjas, que aguantaron hasta hace cincuenta años... La farga catalana era como un molino que molía harina de color de fuego, en vez de harina de color de nieve», ja que el ferro es forjava a cop de martinet, mogut per la força de l'aigua. L'explotació del ferro «acabó antes con la leña que con el hierro y dejó a la tierra áspera y pelada y en los puros y oxidados cueros de la geología».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El caminaire surt d'Alins cap a Norís i Tor. En aquest llogaret hi vivien llavors «cinco o seis familias heroicas, olvidadas, sobrías, que miran al cielo y a la tierra con unos honestos y atónitos ojos del siglo XIV». Aquella nit dorm a la pallera de la borda de Peirot, «a la sombra del Capifons». El que no podia saber el foraster era que a l'ombra d'aquella pau i quietud mundanals s'hi congriava la tragèdia... 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
L'endemà, d'Alins a Àreu, que «es un pueblo ceñudo y vigoroso... antes, cuando se trabajaban las ferrerías, Àreu llegó a tener cien casas nadando en la patriarcal y casi mágica abundancia que brinda la entraña de la tierra». Comenta l'autor l'emplaçament del refugi de la Vall Ferrera i els cims mascles (pic) i femelles (pica) que des d'allà es poden guanyar. «Si queda algún oso por el Pirineo -y es posible que alguno quede todavía por aquí-, debe de andar por estos últimos recovecos de la Vall Ferrera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Vista d'Àreu, a la Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Dinar a la fonda de can Bonaventura Jubany. 
«La escudella -plato al que, por el país, llaman vianda- es una olla podrida en la que se cuece, se conoce que para que no se pudra, lo más granado, elemental y sabroso que al hombre brindan los dos reinos vivos de la naturaleza, el vegetal y el animal: la artesana patata, la judía carnosa, la descarada col, el peleón garbanzo, el arroz obediente; y aparte, la costilla en adobo y el hueso de jamón y el tocino sensato del benéfico puerco (jamás bastante celebrado), los menudillos del pollo presumido, la pechuga de la gallina, la falda de manso buey...»

S'explaia també en el comentari del confitat y del «estofado de paletilla de cordero, con setas de tres clases: la carrereta de paladar campesino, el minúsculo y dorado moixarnó... y la redondita esponja de la murga». De postres, formatge i gerds, copeta de ratafia (ratassia, en la llengua del país) i puro. Ratafia pallaresa, de nous, és clar, de la qual en dona la recepta i en canta els poders extasiadors.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
El caminaire decideix de passar a la Vall de Cardós, però no pas per dalt la muntanya: «es un itinerario que hay que conocer, lleno de vueltas y revueltas, descaecimientos, recovecos, simas y otras celadas que lo hacen lento y espinoso, duro y difícil y fatigador». Recula, doncs, Vall Ferrera avall, i a trenc d'alba arriba a la confluència de la Noguera de Cardós, «ciento cincuenta pasos más allá del cruce de Tírvia, en el punto que dicen Palanca de Tierra Negra».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
La Palanca de Terra Negra, un poc més avall de Tírvia. Segons l'ull de l'autor, la Noguera de Tor és més diàfanament blava que la Noguera de Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
«Las aguas no son como espejos, sino como corazones; de las aguas no se borra jamás la huella de lo que un día vieron». El caminaire es remulla els peus al riu, mentre passa un guàrdia civil amb accent andalús tancat. Se'n sobta tant que escriu: «Oir hablar castellano con acento andaluz a un guardia civil y en pleno Pirineo catalán, es tanto un espectáculo imprevisto, artificioso y desmoralizador...» Doncs imagineu-vos com se'n devien sobtar els nostres avantpassats, derrotats en la guerra, i perseguits, sotmesos i ocupats en la postguerra!

20170311

[1655] Catalunya i Aragó: un mapa siscentesc invertit

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Un preciós mapa invertit (amb el sud a dalt) atribuït a aquest cartògraf flamenc, tot i que les dates no lliguen, ja que visqué en l'època imperial de Felip II, i el mapa fou publicat dins «Théatre géographique de France contenant les cartes particulières de ses provinces & pays adjacens», París, P. Mariette, 1650, amb data de 1641, en plena Guerra dels Segadors. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Leucata, a la nostra frontera septentrional, amb el castell de Salses ben marcat. La topografia és bastant acurada al català, prova de la precisió amb què treballaven els tallers cartogràfics flamencs, sovint de primera mà i no pas de còpia en còpia. El massís del Canigó també és ben apreciable. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Canigó i de les fonts del Segre a la Cerdanya. A la dreta, detall de les valls andorranes i de la Vallferrera, i fins a la Seu d'Urgell.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Cap de Creus i la gran badia de Roses, i tota la Costa Brava.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la costa central, amb la capital «Barcelona olim Barcino», i el «Llobregat Rio olim Rubricatus flumen». Hi veiem també una curiosa i bonica rosa dels vents simplificada en una circumferència.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La costa meridional catalana, fins al Delta, amb detall de la Costa Daurada del Coll de Balaguer i «Espitalet» (Hospitalet de l'Infant) a Tarragona i Tamarit. Llavors no interessaven les platges, sinó les sinuositats, els petits ports naturals i les puntes, com p.ex. la del Torn o la de Falcolnera al Cap de Salou.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Delta ebrenc siscentista, de Tortosa a Amposta. S'hi aprecia l'emplaçament de la Torre defensiva de Sant Joan allà on arribava la punta del delta d'aquell segle. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detalls de l'interior meridional de la terra aragonesa, amb Terol i les serralades veïnes, i amb el gran llac de Gallocanta ben visible.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Saragossa i Osca. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
El Pirineu aragonès i de totes ses valls des del confins navarresos fins a la Vall d'Aran. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Vall d'Aran, inserida erròniament dins territori aragonès. La Bonaigua fa de frontera natural amb els primers pobles pallaresos, Sorp i Son. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall dels cursos mitjans de les Nogueres.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del curs mitjà del Segre, de la Seu d'Urgell a Balaguer i Lleida.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la plana lleidatana. La topografia és bastant acatalanada, excepte el nom de la capital de la Terra Ferma, que ja començava a circular en castellà en els cercles oficials de la cort (espanyola).
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Franja de Ponent, territori dels bisbat de Lleida fins a Sixena.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de «Gallica Flavia nunc Fraga», ara Fraga. A dalt, tota la part septentrional del Matarranya històric fins a Maella i Valljunquera.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Les Garrigues, la Conca, el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La part septentrional del País Valencià, des de Vinaròs, Benicarló i Peníscola fins a Orpesa.