Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallferrera. Mostrar tots els missatges

20170818

[1754] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall Ferrera (v)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
«Desde Tírvia se ven, abiertos como los dedos de una mano abierta, los valles de tres de los cinco Nogueras... Si la mano abierta es la derecha, con la palma hacia arriba, el dedo pulgar sería el Noguera de Vall Ferrera; el meñique, el Noguera Pallaresa, y los tres del medio... el Noguera de Cardós y sus tres brazos: el río de Estaó, el dedo anular; el río de Tavascan, el dedo del corazón, y el río de Lladorre, el dedo índice».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El poblet de Tírvia des de sa talaia, on guarda la cruïlla de camins que té als peus, com son mateix nom indica.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
Descripció de la Vall Ferrera, començant per «la fábrica de Tírvia, que es uno de los hitos del Pallars», però que «está arruinada y en el suelo; en la fábrica de Tírvia se trabajó la lana, hace años, cuando la vida no se había puesto todavía difícil». Se'n comenta també la destrucció ocasionada per la darrera guerra i la reconstrucció subsegüent. Sobre el poble, diu, «flota un confuso halo de arrieros, contrabandistas y cazadores». Retrata breument la vida d'en Cintet, el darrer traginer de la contrada, ja d'avançada edat, que era tan pinxo de jove, que «cuando estaba de buen humor, rompía con los dientes, y masticaba y se tragaba después, los vasos en los que había bebido vino; el vidrio debía sentarle bien a la salud, porque estuvo siempre fuerte como un toro». I en recorda el contraban pel Portilló de Colac, per damunt del llac de Certascans.

«En la Vall Ferrera llegó a haber dieciocho fraguas o forjas, que aguantaron hasta hace cincuenta años... La farga catalana era como un molino que molía harina de color de fuego, en vez de harina de color de nieve», ja que el ferro es forjava a cop de martinet, mogut per la força de l'aigua. L'explotació del ferro «acabó antes con la leña que con el hierro y dejó a la tierra áspera y pelada y en los puros y oxidados cueros de la geología».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 6 de novembre.
El caminaire surt d'Alins cap a Norís i Tor. En aquest llogaret hi vivien llavors «cinco o seis familias heroicas, olvidadas, sobrías, que miran al cielo y a la tierra con unos honestos y atónitos ojos del siglo XIV». Aquella nit dorm a la pallera de la borda de Peirot, «a la sombra del Capifons». El que no podia saber el foraster era que a l'ombra d'aquella pau i quietud mundanals s'hi congriava la tragèdia... 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
L'endemà, d'Alins a Àreu, que «es un pueblo ceñudo y vigoroso... antes, cuando se trabajaban las ferrerías, Àreu llegó a tener cien casas nadando en la patriarcal y casi mágica abundancia que brinda la entraña de la tierra». Comenta l'autor l'emplaçament del refugi de la Vall Ferrera i els cims mascles (pic) i femelles (pica) que des d'allà es poden guanyar. «Si queda algún oso por el Pirineo -y es posible que alguno quede todavía por aquí-, debe de andar por estos últimos recovecos de la Vall Ferrera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Vista d'Àreu, a la Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
Dinar a la fonda de can Bonaventura Jubany. 
«La escudella -plato al que, por el país, llaman vianda- es una olla podrida en la que se cuece, se conoce que para que no se pudra, lo más granado, elemental y sabroso que al hombre brindan los dos reinos vivos de la naturaleza, el vegetal y el animal: la artesana patata, la judía carnosa, la descarada col, el peleón garbanzo, el arroz obediente; y aparte, la costilla en adobo y el hueso de jamón y el tocino sensato del benéfico puerco (jamás bastante celebrado), los menudillos del pollo presumido, la pechuga de la gallina, la falda de manso buey...»

S'explaia també en el comentari del confitat y del «estofado de paletilla de cordero, con setas de tres clases: la carrereta de paladar campesino, el minúsculo y dorado moixarnó... y la redondita esponja de la murga». De postres, formatge i gerds, copeta de ratafia (ratassia, en la llengua del país) i puro. Ratafia pallaresa, de nous, és clar, de la qual en dona la recepta i en canta els poders extasiadors.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
El caminaire decideix de passar a la Vall de Cardós, però no pas per dalt la muntanya: «es un itinerario que hay que conocer, lleno de vueltas y revueltas, descaecimientos, recovecos, simas y otras celadas que lo hacen lento y espinoso, duro y difícil y fatigador». Recula, doncs, Vall Ferrera avall, i a trenc d'alba arriba a la confluència de la Noguera de Cardós, «ciento cincuenta pasos más allá del cruce de Tírvia, en el punto que dicen Palanca de Tierra Negra».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
La Palanca de Terra Negra, un poc més avall de Tírvia. Segons l'ull de l'autor, la Noguera de Tor és més diàfanament blava que la Noguera de Vall Ferrera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 10 de novembre.
«Las aguas no son como espejos, sino como corazones; de las aguas no se borra jamás la huella de lo que un día vieron». El caminaire es remulla els peus al riu, mentre passa un guàrdia civil amb accent andalús tancat. Se'n sobta tant que escriu: «Oir hablar castellano con acento andaluz a un guardia civil y en pleno Pirineo catalán, es tanto un espectáculo imprevisto, artificioso y desmoralizador...» Doncs imagineu-vos com se'n devien sobtar els nostres avantpassats, derrotats en la guerra, i perseguits, sotmesos i ocupats en la postguerra!

20170311

[1655] Catalunya i Aragó: un mapa siscentesc invertit

1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Un preciós mapa invertit (amb el sud a dalt) atribuït a aquest cartògraf flamenc, tot i que les dates no lliguen, ja que visqué en l'època imperial de Felip II, i el mapa fou publicat dins «Théatre géographique de France contenant les cartes particulières de ses provinces & pays adjacens», París, P. Mariette, 1650, amb data de 1641, en plena Guerra dels Segadors. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Leucata, a la nostra frontera septentrional, amb el castell de Salses ben marcat. La topografia és bastant acurada al català, prova de la precisió amb què treballaven els tallers cartogràfics flamencs, sovint de primera mà i no pas de còpia en còpia. El massís del Canigó també és ben apreciable. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Canigó i de les fonts del Segre a la Cerdanya. A la dreta, detall de les valls andorranes i de la Vallferrera, i fins a la Seu d'Urgell.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Cap de Creus i la gran badia de Roses, i tota la Costa Brava.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la costa central, amb la capital «Barcelona olim Barcino», i el «Llobregat Rio olim Rubricatus flumen». Hi veiem també una curiosa i bonica rosa dels vents simplificada en una circumferència.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La costa meridional catalana, fins al Delta, amb detall de la Costa Daurada del Coll de Balaguer i «Espitalet» (Hospitalet de l'Infant) a Tarragona i Tamarit. Llavors no interessaven les platges, sinó les sinuositats, els petits ports naturals i les puntes, com p.ex. la del Torn o la de Falcolnera al Cap de Salou.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del Delta ebrenc siscentista, de Tortosa a Amposta. S'hi aprecia l'emplaçament de la Torre defensiva de Sant Joan allà on arribava la punta del delta d'aquell segle. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detalls de l'interior meridional de la terra aragonesa, amb Terol i les serralades veïnes, i amb el gran llac de Gallocanta ben visible.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de Saragossa i Osca. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
El Pirineu aragonès i de totes ses valls des del confins navarresos fins a la Vall d'Aran. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Vall d'Aran, inserida erròniament dins territori aragonès. La Bonaigua fa de frontera natural amb els primers pobles pallaresos, Sorp i Son. 
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall dels cursos mitjans de les Nogueres.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall del curs mitjà del Segre, de la Seu d'Urgell a Balaguer i Lleida.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la plana lleidatana. La topografia és bastant acatalanada, excepte el nom de la capital de la Terra Ferma, que ja començava a circular en castellà en els cercles oficials de la cort (espanyola).
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de la Franja de Ponent, territori dels bisbat de Lleida fins a Sixena.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Detall de «Gallica Flavia nunc Fraga», ara Fraga. A dalt, tota la part septentrional del Matarranya històric fins a Maella i Valljunquera.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
Les Garrigues, la Conca, el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta.
1641. «Catalogne et Aragon», Cornelius de Jode.
La part septentrional del País Valencià, des de Vinaròs, Benicarló i Peníscola fins a Orpesa. 

20150308

[987] Ainet de Besan. notes històriques

1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Esplèndida vista del poblet a començament del segle XX.
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Emplaçament d'Ainet, i dels seus agregats Araós i Besan.
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detall del poble, sempre amb l'esvelt campanar de Sant Julià a l'horitzó. 
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«També van en romeria lo dia 3 de maig a l'ermita de Santes Creus, que es en lo Bosc de Virós. En aquesta comarcada, d'a on s'extreia la mena que alimentava les fargues de la Vall-Ferrera, hi han les conegudes bordes i font de Virós... antic poble avui desaparegut, del qual se'n fa esment junt amb Aravo i Asnet (Araós i Ainet) en l'acta de consagració de l'església de la Seu d'Urgell de l'any 819».
Anys 1960-70. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Quadre a l'oli de Jordi Palau.
1913. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Lo Spill manifest... diu que lo castell d'Araós solia ésser bona fortalesa, ara és tot derribat (s'escrigué l'any 1519) e derrocat car los gascons lo derrocaren e feren grans crueltats en lo any 1513. Dins lo qual castell hi havia una torre molt forta e dins la torre era la presó, ara tot és desfet. En lo lloc d'Araós hi havia dues poblacions, ço és la força o fortalesa la qual de les cases faïa fortalesa o muralla, i la vila o cases de baix sens muralla». Es fa referència a l'antiga creu de terme, ara fixada a l'entrada d'Alins.
Anys 1960-70. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Detalls del quadre. 
1889. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Ací es parla de poc més de 300 habitants, però en el Nomenclàtor de 1863, se'n parla de 425.
1889. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

«...había en el término de este pueblo varias minas de hierro, esplotadas por algunas sociedades y particulares, cuyo mineral servía para abastecer a las forjas de Alins i Llavorsí, y otra que había en el término del pueblo a 1/2 cuarto de hora del mismo». Del ferro s'escriu que era «conocido con el nombre de ferro de riu, por ser conducido por el Pallaresa y el Segre a Lérida. Esta industria ha de ser antiquísima, pudiendo hacer remontar su origen a la época prehistórica, cuando los (iler)getas, pueblo ya metalurgista, tomó posesión de los valles del Segre y Noguera». L'etimologia de Pleyan divergeix de la que posteriorment Coromines ha fixat en el seu Onomasticon. Segons el lleidatà, es tractaria d'una arrel àrab, que voldria dir font, fonteta. Es fixa en la Ai-, Ay-, quan en la llengua antiga el poble era dit Asnet, lloc de cria d'ases (igual que Aneto), segons el savi etimòleg.
1889. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

S'acaba l'article amb la referència que Verdaguer féu del poblet, a l'Excursió a l'Alt Pallars (1882): «...lo guia que prenem és un tal Ventura, de barretina musca, armilla de coll dret, i calça curta. Té 55 anys i no en fa pas gaires que matà un ós en lo bosc de pins davant del poble». L'altre Ainet, el de Cardós, a la vall del costat occidental.
Anys 1940-50. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
La magnífica i tradicional vista del poble.
1845. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars). 
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
El pobre capellà, apressat els diumenges, quan «debe celebrar otra misa los días festivosen su anejo de Besan». I el bosc: «Tambien hay un hermoso  bosque del común de los vecinos que pasados unos años proporcionará muy buenas maderas de construcción». S'hi parla només de 92 habitants, pràcticament un terç dels que tindrà a finals de segle XIX i començament del XX.
Anys 1960-70. Ainet de Besan, la Vallferrera (el Pallars).
Vistes de postal, ja en color.