Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valls d'Àneu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Valls d'Àneu. Mostrar tots els missatges

20170831

[1762] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (viii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
L'autor fa comparança entre la disposició geogràfica de la Vall d'Àneu i una paella amb son mànec. «El valle de Àneu no nace en la Guingueta sino antes, en Escaló, y su paraíso de chopos y abedules; en la Guingueta empieza a abrirse como una flor, igual que la amistosa palma de la mano tendida». Fa llistat de les herbes d'herbolari que s'hi troben.

Pel camí d'Escalarre, «a veces carretero, a trechos de herradura, y siempre rústico, gracioso y montañés», puja fins al poblet, d'on en comenta la impressió que li feu l'església romànica de Sant Martí.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
La fonda de Cal Coix d'Escalarre.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
«Escalarre es un caserío ruín, aldea de no más quince casas, tampoco sólidas ni aireadas, que guardan medio centenar de habitantes, quizá sesenta». S'atansa fins al Santurari de Santa Maria d'Àneu, «por debajo del pueblo, a cien pasos del Noguera Pallaresa, y antes de saltar otra vez a su orilla de estribor, por la que marcha la carretera».

«El camino de Escalarre a Esterri es amplio y umbrío y de grato andar;... se hace cierto el paradójico despropósito de poner puertas al campo; en el camino de Escalarre a Esterri los prados lucen tras unas puerta feudales, medievales, robustas, unas puertas que da gusto verlas».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu, al peu de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
Els murcians que treballaven a la presa de la Guingueta.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
El Santuari de Montgarri.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
«Esterri es pueblo de llanura, trampolín de las altas montañas y zaguán de las sombrías artigas aranesas». Per la vall d'Isil, el caminaire s'atansa a Montgarri, «pueblo abandonado y trágicamente bello. Los hombres y mujeres de Montgarri, hartos de soledad, clavaron las puertas de sus casas y se fueron, por el mundo abajo». Visita el santuari i el Pla de Beret, on naixen a tocar la Garona i la Noguera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
El pont medieval d'Esterri. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Trobada d'un company per al viatge, un gos al qual anomenà Llir. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Al vell hospital o refugi de Morelló, a la sortida d'Esterri, «a mano derecha del camino... un gran edificio abandonado, sombrío y triste, en cuya fachada aún se leen las palabras de la caridad: Refugi Morelló. Per a vells pobres de la vall d'Àneu».

Comenta l'autor l'heroica resistència i fugida de la muller del comte Hug Roger III, Caterina Albert, al setge de Joan II. 

Es fa ressò de les Ordinacions d'Àneu de 1424, datades a València d'Àneu, per les quals «se castiga con la muerte en la hoguera (y el previo arrastre del reo atado a la cola de un caballo al galope) a todo hombre o mujer que rinda homenaje y pleitesía al macho cabrío»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Les tradicionals ziga-zagues de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
A la fonda de Cal Cortina de València d'Àneu. «El puerto de la Bonaigua es un repecho duro y largo, pero no difícil de caminar... sube pintando eses por el monte, que se ha quedado calvo de repente». Divisa l'hotes dels Avets i més amunt, el refugi de la Mare de Déu d'Ares, on el caminaire farà nit. Es fixa en la cua de cavall que cau de l'Estany de Gerber. 

«Frente al refugio se ven aún los restos de la derruida ermita, con el monte Tres Puis al fondo. Una recua de diez o doce mulas, gobernadas por dos hombres ágiles y un perro listo, marcha por una senda inverosímil, llevando a lomos el cemento para la obra del muro que ha de defender el tendido de alta tensión de los fieros y rugidores aludes del invierno»


20170829

[1761] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (vii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Pujant Palleresa amunt, el caminaire arriba a Escaló. A la fonda Castellarnau, hi troba «un letrero històrico, un letrero de mucho rigor científico y cronológico... Carpintería Bar, reedificada en 1920; la fonda es también tienda de comestibles, bazar y estación de los autobuses de línea». Una acumulació de funcions que ajudava a la prestació de serveis en aquests nuclis allunyats, però que modernament se n'ha perdut el costum. 

Puja fins al llogaret d'Escart: «Caminando por senderos de cabras se puede llegar a la Creu de Xoll i a los Estanyets: el grupo de cuatro lagunas que abre, por este rincón remoto, el país de los lagos».

Comenta emocionat el lloc de la borda del Tort, a on s'hi reunien els raiers de la Noguera Pallaresa «cuando aún el río arrastraba, por la cuesta abajo de las aguas, los aromáticos bosques recién talados. Las almadías [rais] murieron desbaratadas por el progreso... El viajero... se descubre respetuosamente en homenaje y recuerdo de los hombres que, saltando sobre los troncos, conducían el bullicoso rebaño de troncos hasta Tortosa, allá en las azules lindes del mar». Llavors a la borda, els inquilins eren murcians, treballadors de la central hidroelèctrica de la Torrassa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Les truites pallareses.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«Hacia Francia y por el valle de Àneu se abre un horizonte de suaves verdes, delicados azules y tiernos grises poéticos y misteriosos... Espot... es pueblo que aparece partido por gala en dos: Espot Solau i Espot Ubago. El primero queda al norte del río Escrita y a su banda de babor, el segundo aparece al punto contrario, a la otra ribera y apoyado en las aguas que bajan del Estany Trascurro... y de las fuentes del Ferro i de les Marrades». 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
Vistes als dos Espots separats per l'Escrita.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de novembre.
«La iglesia de Santa Leocadia y el Hotel Saurat se alzan entre los dos Espot, un poco en tierra más de todos que de nadie. Espot es pueblo de veraneantes, pueblo muy civilizado y excursionista, con señoritas en pantalones, jóvenes que escuchan la radio y beben vermth, caballeros en mangas de camisa y en tirantes...». 

Comenta l'autor que la civilització va arribar-hi massa de pressa; tot just vint-i-cinc any enrere i abans d'obrir la carretera, «las mujeres de Espot espantaban a los primeros automóviles que se atrevían a meterse por aquella Edad Media, sacudiéndoles estopa con unos escobones hechos con ramas de abedul o de avellano; los creían el demonio y preferían verlos lejos y huyendo».

«Espot es la llave del legendario país de los lagos de Lérida; detrás de Espot quedan lo menos cien lagos azules, recoletos, de frías y misteriosas aguas...»
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 28 de novembre.
«De Espot sigue la carretera hasta el lago de San Mauricio, quizás el más famoso y visitado de todos; también el más difícil de visitar... El camino del lago de San Mauricio es muy ortodoxamente bello», i explica la llegenda dels caçadors encantats. El parc fou creat al 1955. L'autor també fa una breu referència al Canigó verdaguerià, tot citant la fada Flordeneu i son Gentil enamorat. Pel Portarró, pas del trencant d'aigües entre les dos Ribagorçanes, el caminaire guaita cap al país de la Ribagorça, «montuoso, románico y pasado por agua, hasta donde alcanza la vista».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«A la derecha del camino, y antes de entrar en la Guingueta, duerme el fiero mall de Rollan, la ferrada del valeroso paladín que cascó en la rota de Roncesvalles. La herrería de la Guingueta tuvo fama en muchas leguas a la redonda, tanta fama como el mesón que llegó a fundir su oficio con el nombre del caserío». Igual que abans, la Guingueta, segons l'autor, té bona anomenada per les fondes, «que esperan a los automovilista formados, en fila índia, a lo largo de la carretera».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
Vista dels bessons dels Encantats des de l'estany de Sant Maurici.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'aventura de l'autor en una fonda de la Guingueta durant la festa major.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
L'embassament de la Torrassa a la Guingueta d'Àneu, llavors de poc construït.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 1 de desembre.
«Es la fiesta mayor del pueblo y la gente baila sobre el asfalto de la carretera, apartándose al paso de los autobuses y las motos. Sobre una tarima más bien canija, cuatro músicos con pinta de cesantes soplan la solfa desafinadamente y sin excesivo entusiasmo; lo más probable es que les paguen cuatro perras».

20170421

[1682] De Son aneuenc, més

1913. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc mostra un arbre com a emblema, però no hi havia pas encara l'afegit impropi 'del Pi'.
1913. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Situat en un planell enlairat damunt d'Esterri i envoltat per alterosos cims, entre los quals se destaca lo Teso de Son que se'n puja prop de 2.700 m.» Cap al primer terç de segle XX, la població ja es trobava en descens. Trenta cases més s'hi havien fet durant la pujada demogràfica de la segona meitat del segle XIX. 

«En lo temple s'hi pot apreciar un notable retaule gòtic, essent també molt interessant lo campanar romànic, si bé apareix amb los finestrals mig trencats en los quatre o cint estatges de què se composa». S'hi fa esment de l'escola municipal, cosa que no trobem en la ressenya de Madoz. I un molí de farina. Que no hi ha res més llarg que un dia sense pa.
1913. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Clixé d'Adolf Mas.
Campanar de l'església de Sant Just i Sant Pastor. El conjunt romànic i el retaule gòtic d'Espallargues confirmen la riquesa de la població en aquells vells temps medievals. Pere Espallargues fou un pintor benavarrès amb taller propi, que en aquell s.XV treballà en diferents esglésies del Pallars, la Ribagorça i la Vall d'Aran.
Anys 1949-50. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Vista de les esplèndides torres del preciós poblet altaneuenc.
Anys 170. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). Foto: GREC.
Una vista de la dispersió de cases als peus de l'església, abans que arribessin les renovacions dels anys 90 i la construcció desmesurada durant la bombolla d'inici de l'actual segle.
Anys 1970. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). Fototeca.
El meravellós conjunt romànic en estat precari abans de les modernes intervencions restauradores.

2015. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Foto: Diari Ara, 18/07/15.
El retaule gòtic restaurat dels Sants Just i Pastor, del pintor ribagorçà cinccentesc Pere Espallargues. Els sants són representants tradicionalment com a escolars, joves o nens, amb túnica curta i una palma a la mà, atribut característic dels màrtirs paleocristians. L'advocació a aquests sants remet a una època molt reculada, possiblement visigòtica, als segles VII o VIII. 
2015. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
A la banda esquerra, el martiri dels joves sants, durant la persecució de Dioclecià, a començament de segle IV. A la banda dreta, els quadres de Maria, mare de Déu, des de l'Anunciació fins al Nadal, que remeten a una religiositat més del to baixmedieval, del romànic ençà. A partir del segle X molts temples amb advocacions de màrtirs cristians primitius, apòstols o primers pares foren canviades per l'impuls donat a l'advocació mariana per l'església per tal de combatre el poder territorial feudal i la revolució ideològica de l'amor cortès.


20170419

[1681] De Son aneuenc (i sense pi)

Anys 1910-1920. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Fot. Silví Gordó (MdC-Món Agrari).

Les dures feines de tallar fusta al bosc i transport amb mules.
1845. Son, les Valls d'Àneu, el Pallars Sobirà.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Als confins de la Bonaigua, Son es trobava emplaçada a 36h de Lleida a velocitat de traginer a l'època, i a 53 de la capital catalana. Més a prop tenien el bisbat, a la Seu, a 15h, o Sort, a 9h, cap del partit judicial.

«Es uno de los pueblos que componen el Valle de Aneo, y está situado en una pequeña llanura, elevada una hora sobre el nivel del río Pallaresa, dominado por montañas elevadísimas cubiertas constantemente de nieves... y el clima es sumamente frío y propenso a pulmonías y reumas». Sobretot si hom no es tapa de valent a l'hivern. 

Tenia a mitjan segle XIX seixanta cases, 60 veïns o caps de casa, i 276 habitants, a raó de 4,6 per casa. O sigui, la mitjana eren quatre o cinc cadascuna. La població assoliria el seu màxim demogràfic cap a final del segle XIX, sense arribar als cinc-cents habitants. D'ençà de llavors, la caiguda ha estat inestroncable, fins a la cinquantena de veïns de començament de segle XXI.

Nombroses fonts proveïen d'aigua la població, amb el terme molt «pedregoso y montuoso, especialmente hacia el SO. y el N., donde se levantan montes muy altos, con particularidad el llamado Teso, despoblado. Los demás tienen pinos, abetos y matorrales».

El camí de ferradura que pujava d'Esterri no era en gaires bones condicions, com tots els de muntanya. Dos dies a la setmana, però, els veïns hi enviaven a buscar el correu. A banda dels conreus i corrals i la caça habituals, s'hi destacava la caça de cabres salvatges i d'óssos.
Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Postal del conjunt romànic de Son, antigament dit del Pi. Emplaçat en un petit altiplà a l'esquerra del Riu de Son, a 1.387 m. d'alçada. El poblet és antic, ja documentat al segle IX, i aixecà una gran església romànica de Sant Just i Sant Pastor, entre els segles XI i XII, amb un ferreny campanar de torre quadrada amb decoració llombarda, i un retaule gòtic del segle XV de Pere Espallargues. Una singular torre semicircular feia les funcions de comunidor.
«S’explica que va servir com a comunidor, la funció d’aquestes edificacions era bàsicament aixoplugar al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i que amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades, que les dispersin i les allunyin: Comunir: conjurar (el mal temps) amb oracions o exorcismes. 

«Llegia que posteriorment va cedir la seva funció a torre de les hores, hi ha encara la maquinària del rellotge, molt malmesa. La intervenció arqueològica que s’hi va fer per part de l’ajuntament d’Alt Àneu, pretenia la seva restauració i la consolidació de l’edifici. S’hi van efectuar els treballs d’excavació dins la torre del comunidor per intentar establir si es podia tractar d’una torre medieval. Els resultats van ser negatius, no trobant-se sinó estrats d’abocament d’època contemporània que reomplien la fossa oberta per poder encabir el contrapès del rellotge, i que, possiblement, arrasà qualsevulla resta arqueològica anterior» (aquí).
Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
Son havia disposat d'ajuntament propi durant segles, fins que al 1970 hagué d'unir-se al municipi d el'Alt Àneu juntament amb Sorpe i Isil. Algun dia, esperem que aviat, es pugui revisar la política de desaparició de municipis i crear realment mancomunitats de serveis útils (i no clientelars com en l'actualitat) per poder mantindre els petits pobles com a municipis. Perquè fer el que s'ha fet tota la vida, que és ajuntar els poblets per fer municipis més grans, ho sabria fer jo i tot, i això que no sóc ni geògraf ni economista ni polític. Esperem dels tècnics i especialistes solucions més innovadores que respectin la tradició.
Anys 1960-70. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà).
El bell conjunt romànic amb el cementiri al costat.
Coromines escriu sobre l'etimologia de la població: «pre-romana, iberobasca. Sembla tenir la mateixa que Ison, partida muntanyenca entre Tavascan i Berrós; i relacionar-se amb tot el grup de noms de lloc d'aquestes valls: Isavaarre, Isil, Isàvena, Isòvol, Isot, Isanta, de comú radical en IS-... La -n s'ha conservat en aquest nom per la fonètica precatalana de la toponímia del Pallars superior.

«Atès tot això, no hi ha inconvenient a admetre que ve del basc isun 'multa'..., vist el gran paper que fan, en la vida pastoral d'aqueixes terres, les penyores, per transgressions, en les pastures. S'endevina que Son seria un terme que els pobles veïns envejaven pel bon herbam que cobreix el seu terreny, d'altitud considerable; d'on natural tendència a violar-los les terres; d'ací la recurrent multa o isun esgrimida per la gent de Son i els seus homònims...

«És més: Son posseeix, enclavada dins el límit hidrogràfic de la Vall d'Aran, la zona dita 'La Sendrosa', que els aranesos en va li disputen: d'aquí la dita proverbial, que oírem sovint a gent d'Àneu i d'Aran:

'Mentre el món sia món,
la Sendrosa serà de Son'
.

Recordant que un antic poble abandonat entre Son i Sorpe es deia (Ar)rose, es podria conjecturar que Sendrosa resultés s'una combinació d'aquests dos nom Son + (Ar)rose faria *Sonrose, dissimilat en Sendrosa.

«Mai no s'ha dit 'Son del Pino', afegit inútil inventat per algun administrador foraster a Catalunya».

20160721

[1476] Ferrocarril de la Pallaresa de Sort a Salau

1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Vista de la façana fluvial de la població al costat de la Noguera Pallaresa. La descripció de la ciutat que en fa el cronista oficial de la ciutat de Lleida diu que ja al segle XVII el palau-castell dels comtes era abandonat, mentre que en destaca «una elegante iglesia parroquial con esbelto campanario», que sobresurt entre les teulades. 

El tren de la Pobla havia d'ésser un eix ferroviari que unís la plana urgellenca i Lleida amb el sud de França i tot Europa. La gran visió del projecte restà, però, escurçada fins a les portes de Collegats. Un altre dels preus del tracte colonial que hem pagat com a país des del 1707, i de no poder gestionar els nostres propis recursos com un modern Estat. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Poc més de mil habitants tenia Sort al darrer quart del segle XIX, «y sus pocas calles estrechas y mal empedradas presentan un aspecto pintoresco. En la mayor de sus dos plazas se celebran los mercados que son semanales»
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Provatura d'etimologia popular, a partir de la nova fundació del desaparegut nucli de Vilamflor, que no es correspon amb l'arrel bascoide del topònim, que assenyala la 'vila del pont'. Escriu Coromines, «quan aquest pont era destruït per una crescuda del terrible riu pirinenc, com s'esdevingué per darrera vegada l'any 1842... hi havia una sensació de catàstrofe, i es cuitava a substituir la vetusta estructura de pedra, encara supervivent en els seus amples pilars... per un pont de fusta». 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Detalls de la població, amb el pont de fusta construït després de la riuada de 1842. 
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Ràpid repàs històric de la vila. L'arribada del tren permetria l'afermament del comerç ramader. La via travessaria la Pallaresa i pujaria fins a Rialp per la  marge dreta, on trobem «los últimos olivares de la provincia». O sigui, la porta del Pirineu. 
1885. Llavorsí (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya dels petits pobles pallaresos amunt de Sort fins a Llavorsí, que també rondava el miler d'habitants. «Se encuentra a 810 m. de altitud rodeada de elevadísimas montañas lo cual hace que su clima sea muy frío. Tiene dos puentes que franquean los espresados ríos [la Noguera Pallaresa i la de Cardós]» amb els quals se'n regava la petita horta. «La fábrica de hierro de este pueblo elaborado con de Ainet de Vallferreraha sido renombrada por la escelencia de sus hierros conducidos a todas partes de Cataluña». Allà una estació del ferrocarril els donaria sortida.

Anuncis que ajudaven a pagar l'edició, en què es publiciten la sabateria, la licoreria, la botiga de comestibles i el guarnicioner, ofici desaparegut, que fabricava el conjunt de corretges, el bast o sella i altres arreus que calien per cavalcar un cavall, mula o ruc, o bé per adaptar-los per al transport. Un ofici imprescindible durant segles. 
1885. Esterri d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La via fèrria hauria hagut d'enfilar per la vall principal d'Àneu, als peus d'Espot «a poca distancia del río y de la vía», on «hay un camino que conduce al Santuario y Baños de Boí y en los montes elevados que le cercan donde se cría toda clase de ganados y caza, se encuentra el oso y las cabras monteses». Comentari de l'etimologia bascoide del topònim.

Arribant la via a Esterri assoliria els 980 m. d'altitud sobre el nivell del mar. Descripció de la vila, «cuyas casas están cubiertas de pizarra, se encuentra dividida por el Noguera, teniendo un puente para comunicarse».
1885. València d'Àneu (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Referència a València d'Àneu, últim reducte de la defensa dels furs pallaresos d'Hug Roger III a final del segle XV, i a la destrucció provocada pels carlistes durant el setge del maig de 1836, en què el governador reialista, Pascual Madoz, fou ferit «y dado por muerto entre los suyos a causa de haber desaparecido ente la corriente del río».

Segons l'autor, l'etimologia de Pallars es basaria en una suposada antiga ciutat «Palea Arx... mencionada en documentos y la que debió dar el nombre al valle, al río Pallaresa y al Condado. Palea Arx debe traducirse por fortificación antigua, y ninguna duda cabe de que Valencia de Aneo ha de remontarse, atendiendo a su posición geográfica y estratégica a la mayor antigüedad».


1885. Vall d'Isil (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

El ferrocarril continuaria cap a Sorpe, «tocando a la vía en proyecto, pueblecillo de escaso vecindario» i pujaria per la Vall d'Isil, «pueblos y lugares todos dedicados a la cría de ganado con pastos abundantes, cuyas lanas extraen hacia Francia, maderas de construcción y aguas minerales riquísimas, pero olvidadas que han de ser en lo porvenir su riqueza».

La Noguera parteix Isil en dos, «y sus habitantes, a causa de las elevadas montañas que la rodean, en inverno solo disfrutan dos horas de los rayos del sol, padeciéndose como enfermedad del país paperas, o galls,como llamamos en catalán». En destaca l'església romànica de Sant Joan, de l'orde hospitaler, «la cual sin duda tuvo aquí en sus buenos tiempos un hospital o refugio de peregrinos para recoger los que por el Puerto de Salau iban o venían de Francia».



La via fèrria hauria arribat fins a Alós d'Isil, «cumbre de los Pirineos y a 174 km. de Lérida. El puesto de carabineros que aquí se encuentra indica que hemos llegado al último pueblo... pues solo faltan 8 km. para entrar en Francia por el collado o Puerto de Salau». Referència a l'església romànica de Sant Llisser.
1885. Era Val d'Aran.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

«A poca distancia de Alós tuerce el río hacia el Valle de Arán dando un gran rodeo hasta llegar casi a las fuentes del Garona, el cual circunvalando el Valle por el sur y occidente y pasando por sus principales poblaciones, marca el itinerario que ha de recorrer la vía accesoria o ramal que ha de unir nuestra pequeña Suiza con la Provincia... hoy separada a menudo por las nieves que cubren sus privilegiadas montañas».

La força il·lusòria en el progrés que havia d'arribar tot entrant en el nou segle XX era tan gran que tapava la capacitat racional de creure que aquest projecte podia arribar a bon port. I fins i tot creien que es faria el ramal aranès. O encara més: el ramal del Segre fins a Puigcerdà. I més: el ramal Tremp-Montañana. I més i més: «es de esperar que antes tenga Balaguer construído el que desde esta ciudad ha de ir a empalmar a Valls»!

No comptaven que les limitacions polítiques i econòmiques del país, sotmès al règim metropolità espanyol, esdevindrien a la fi més decisives que aquella confiança cega en els projectes de futur. Si fa no fa, igualment que ocorre avui amb el Corredor mediterrani ferroviari. Com a país integrat si us plau per força en el nostre estimat Estat veí, sovint no som lo que fem, sinó el que ens permeten. Fins que no en tornem a agafer la clau, aquella que ens arrabassaren ja fa 300 anys.
1885. Bossòst (era Val d'Aran).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

L'església romànica de Bossòst.
1885. Sort (el Pallars Sobirà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Anuncis de comerços de Sort. En el segon cas, una curiosa barreja de xocolateria amb cereria, és a dir, venda de ciris i candeles. 
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Propaganda del magatzem de ciment de Francesc Guardiola, a la plaça de Sant Antoni, i de la sabateria Molins, que fins i tot en prenia mides a domicili.
1885. Lleida.
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
La portada de la publicació.