Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallverdú/Sirera. Mostrar tots els missatges

20180401

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

1973. Anya (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Anya fou municipi propi fins a l'any 1966, quan fou agregat a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia del castell. De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

«Un tros ben poc conegut del Segre, aigües avall del barranc de Torreblanca. Anya, a la riba dreta, un dels pobles aturats ran de la correntia densa del riu».
1973. El Canal d'Urgell (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Una represa del Canal d'Urgell, ací paral·lel al Segre, entre Ponts i Artesa. Fins a la més petita de les seves construccions, la Societat del Canal la bastí amb idèntica arquitectura». Així descriu l'homenot garriguenc el naixement del Canal: «Després de l'aiguabarreig del Llobregós amb el Segre, aquest descriu un arc ample vers el nord i un contraarc cap al sud. Aprofitant la inclinació sud-nord del Segre, hi ha un joc de comportes que permet de recollir-ne aigua per donar origen al Canal d'Urgell, el qual comença el seu recorregut en sentit totalment oposat al Segre, o sigui nord-sud. Un segon joc de comportes permet l'aviament de l'aigua sobrera altre cop al Segre. El canal, però, aviat es desvia vers l'oest, per la primera de les seves foradades, molt curta, només l'imprescindible per a travessar el morro que el Segre voreja».
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Entre Ponts i Artesa, les carreteres se separen del riu Segre. Cal, per a seguir l'aigua de prop, endinsar-se per les pistes. Vilves, de l'aire estant». Hi destaca la torre quadrada de l'antic castell, d'uns 10 m. d'alçada, i encara escapçada a principi del segle XX. 
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Al costat del poble, la banqueta del nounat Canal d'Urgell, que sembla que hagi ja de morir al Segre. El Canal tomba, però, cap al sud en direcció a Artesa, gairebé paral·lel al riu. El canal absorbí l'antiga sèquia que donava aigua a Collfred, Vilves i Artesa des de la represa dita de 'la Peixera', que derivava del terme d'Anya.
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El lledoner, abundantíssim al Segre Mitjà, arbre de fusta flexible i resistent, és 'educat' per a donar les forques de palla i de fenc. Al tercer any, la intel·ligent esporgada dona el seu resultat».
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Un exemplar únic de forca, de dotze dits. Aquesta forca, que mostra el seu constructor a Alentorn, ha conegut, sortida de les vores del Segre, mig món, en exposicions i certàmens diversos». Segueix l'escriptor dient que a Alentorn «hi viu el darrer fabricant de forques de lledoner, les forques que abans la pagesia utilitzava per a tantes coses, però molt especialment per a batre». Llavors ja només se'n feien de palleres, «que són grans de quatre a cinc puntes, o bé, també, de dues o tres puntes, però destinades a la muntanya i... al fenc». S'hi apunta que els lledoners han decrescut un 95%. «Però la indústria havia tingut a Alentorn un focus tan important que es va arribar a fer una mena d'edifici cooperativista al 1916, per als forcaires, quan es fabricaven deu o dotze mil dotzenes de forques l'any».
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Aigües avall del Pont d'Alentorn, des de la riba dreta del Segre i, rere mateix de la bultra arran de l'aigua, l'esplanada inconfusible d'una gravera de les moltes del Segre». La bultra és l'espessa massa arbòria del bosc de ribera que ens tapa el riu. Al fons, l'esvelt i llavors recent campanar artesenc s'aixeca a l'hortizó.
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Artesa, matí d'hivern. La plaça és poc concorreguda. L'esvelt campanar de la moderníssima església posa un contrast viu en la menestralia opaca dels edificis». I encara: «A Artesa ens tornem a trobar amb una població de pas, com Ponts. Tota aquesta ruta sembla destinada a dibuixar un fil que meni a la muntanya. Però els diumenges el mercat d'Artesa encara té entitat... el recorregut que la carretera fa per dins de la població és una cinta animadíssima i, a l'estiu, amb el turisme, les botigues ofereixen, juntament amb les coses tradicionals, les més variades i acolorides novetats que per a res no serveixen o serveixen per a tot. I és que tot es despatxa...» Des de fa pocs anys, la construcció de la variant d'aquesta carretera (de la qual ja n'he perdut l'esma de la numeració, de tant canvi sense solta que tècnics i tecnòcrates fan només per sentit pràctic sobre plànols, sense tindre en compte ni la tradició ni la consuetud ni la geografia humana), antiga C-1313 per entendre'ns, ja ens priva d'aquesta relació mercat-camí, només possible quan els vehicles anaven lents. 
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del nou campanar, de reminiscències neoromàniques, de l'església parroquial, aixecada de bell nou als anys seixanta pel bisbe urgellenc, després de la destrucció de la vella església gòtica durant la darrera Guerra espanyola.
1973. L'ermita del Salgar (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Salgar, ermita arran mateix del Segre, en un terreny escarpat, trencat a voltes per margues aprofitades per a conreu: hi ha grutes interessants, i un ermitatge molt gran. Camí d'Artesa a Rubió».
1973. Rubió de Baix (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Una impressionant imatge del fotògraf lleidatà de les Roques de Rubió. «El Cel de Rubió, al curs mitjà del Segre, presenta aquestes impressionants parets roqueres que obliguen el riu a fer un marcat retomb i endinsar-se vers Alòs de Balaguer». S'hi afegeix: «Hi ha tres Rubió: el de Soler, que és també dit Rubió de Baix; el Mitjà i el Rubió de Dalt, tots tres a la riba esquerra: ara bé, a l'indret de Rubió de Baix, el riu passa sobtadament del terreny pla i tou a un llepar -i topar contra- una paret vertical sobre la qual dues torres de guaita encara mantenen un posat ferreny».
1973. Vernet (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Vernet, minúscul agrupament a la riba del Segre, davant per davant d'Artesa. Un pont hi mena; després el camí s'endinsarà a trobar un trajecte menys conegut del Segre, abans de Camarasa». Encara més: «Vernet és tot just passat el pont de la Palanca, encastellat. Contra el sol, amb la plana entre Artesa i el seu riu al davant. El riu és per a Vernet com una muralla. Els de Vernet són com en un altre món, enllà de les carreteres, enllà dels bells conreus de la plana. El poble, menut, sembla ressec, sembla pedreny; cantaven abans:

A Vernet, 
tenen l'aigua als morros
i es foten de set.
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pont sobre el Segre a Alòs. El punt estratègic de vigilància que feu estratègic el castell manté tota la seua esplendorosa vista, malgrat que els murs hagin sucumbit al pas del temps. «Segre avall els homes d'Alòs veien baixar les tramades. És el nom que a ponent donen als rais, alhora vehicle i càrrega. Alòs té una miranda incomparable. Els rais baixaven de la banda de la Seu i en arribar a l'estret de Rubió... a voltes perillaven d'espetegar contra la paret de pedra. Els raiers havien de fer alçaprem amb les llargues barres i apuntalar-se amb tot la força per separar la plataforma flotant de la vora. Especialment els recorden a Alòs quan el riu portava força aigua, a finals de primavera, o a la tardor. Entre les roques de Rubió i Alòs hi ha un punt, anomenat la Bressola, on la profunditat del llit és fins de 17 metres».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«A la plaça Major d'Alòs, aquesta suggestiva llinda té una expressivitat tota ingènua sense deixar d'ésser contundent. L'art dels picapedrers es prodigava, pacient, en balcons i portals».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El 'castell' d'Alòs de Balaguer, mig quilòmetre enlaire del poble, bon punt de vigilància del Segre, fou ofert en subhasta per 5.000 pessetes. No el volgué ningú. Fou donat a la Diputació». 
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Sota la Serra Carbonera, baixant del nord-est, en terrenys de solitària aspror, el Segre busca la Noguera Pallaresa a les envistes de Camarasa, en el darrer tros del seu recorregut mitjà».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El cim del Mont-roig, al fons, ens indica que el Segre és a punt de rebre aquest seu afluent, la Noguera Pallaresa. Tros darrer del congost entre Alòs i Camarasa». 

1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
El Segre en arribant a l'aiguabarreig amb la Pallaresa, al congost del Mu o Mur, sota la guarda del Mont-roig.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall de les parets del Mont-roig, habitades des del Neolític. Orientades al sud, el sol escalfa la roca, que hi crea un efecte hivernacle que devia ajudar la vida a les coves d'aquells primitius habitants. L'espadat oferia protecció i els rius, aigua no en vulguis més. La ruta senderista al peu del rocam, que passa per la coneguda Cova del Tabac, és espectacular.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Paret de la presa de Camarasa. La Noguera Pallaresa és aturada solemnement; el Segre passa, acongostat, a baix de tot, a la dreta, i el Mont-roig, pelat i adust, contempla l'aiguabarreig».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pantà de Camarasa. A la dreta, el camí obert per a la construcció del que acabarà esdevenint la carretera del Doll als anys 80.

20170429

[1691] L'Alt Urgell, anys 1960: llet i fusta, més

1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...aquest poble que us saluda amb dos monuments: la creu missional, que substitueix la de terme, i l'edifici cúbic de l'esquerra, que és Correus, Ajuntament, Caserna de la Guàrdia Civil, escoles i tot el que vulgueu, d'un plegat».
1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Les ruïnes del castell, que centren la foto, no fan altre que confirmar la verticalitat abrupta del poble, alguns dels carrers del qual -de lamentable desertor- pugen en pendents inversemblants. Una mola romànica, molt pobra de decoració, constitueix l'església parroquial, que té, però, una magnífica porta ferrada. Pel mig del poble travessa un pont d'esquena d'ase, amb pilars possiblement romans... La pissarra domina, amb curiosos afegitons d'uralita, signe de l'encariment de la mà d'obra i de la pèrdua de paciència dels operaris moderns. Els voltants del poble encara són agrícoles. A tota la vall escassejaran els caps de bestiar en relació amb altres indrets de l'alt Urgell, però en canvi observarem una riquesa en fusta molt interessant».
 ¡1968. La Vall de Castellbò, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«La fusta a la Vall de Castellbò, majorment explotada... al vessant nord, apareix de tant en tant preparada per a la càrrega. Els carregadors són fets amb els mateixos troncs, i hom cerca com a emplaçament un indret des d'on, esponejant damunt el camí, hom pugui carregar a nivell de caixa de camió».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El paisatge en aquesta profunditat és arbori, propi de la Catalunya humida... El pastor que vigila les vaques està assegut al marge de l'esquerra, i es confon un xic amb l'herbei... El riu de la Vansa, format un poc més avall de Tuixén per les aigües del riu Jossa i del riu de la Mola, el primer davallant del nord del Pedraforca, el segon format als cingles de les Costasses, duu força aigua, i s'obrirà pas per un congost bellíssim i romàntic abans de desembocar al Segre al peu de la ruta de Montan, uns deu quilòmetres al nord d'Organyà».
1968. Josa, l'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Si no fos pels camions de subministre, o llenyers o lleters, la incomunicació d'aquests pobles seria ben bé còsmica... Per aquests indrets conflueixen les fronteres de les tres comarques del Solsonès, l'Alt Urgell i el Berguedà». Al 1960, tenia una seixantena de persones, vuit anys després només n'hi queden 10.

«Ja no hi ha possibilitat de redreçament: Josa no té cap tractor, i treballen els pocs prats en actiu, vora el poble, amb les vaques. Hi ha tres famílies que s'alternen per dur la llet en carro fins a Tuixén, una cada dia, plogui o nevi, car el camió ja no arriba a Josa. Els portals tancats tenen una immobilitat entre severa i acollidora, com si esperessin, encara amb una esperança tènue, de tornar a ésser oberts».
1968. Tuixén, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Tuixent és la capital de tota aquesta vall que corre per la solana del Cadí... no ha tingut el despoblament vertiginós d'altres indrets: fa uns deu anys que es manté a l'entorn dels dos-cents habitants. La plaça de Tuixent, menuda i encimentada, té aquesta curiosa font amb dues canelles idèntiques, obra de farga, que ens recorda tant les gàrgoles com les pintures picassianes. L'aigua cau seguida, freda, vidriosa, i les gotes espurnegen com perles contra la fosca gola de l'abeurador».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«On la mort no fa por. No podeu negar-ho... aquests cementiris humils de muntanya són indrets molt més acollidors que les construccions quadriculades, fredes, administratives... de les grans ciutats. Acollidors fins i tot en aquest cas de desolació que és el de Cava».
1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«El cementiri és continuació de l'església (segle XI), derruïda. Cal que us diguem que era romànica? Encara n'és visible l'àbsida, l'entrada lateral i part del campanar de cadireta. Els esbarzers ho envaeixen tot... Entretant, el cementiri, mentre durin els habitants del poble, serà encara emprat per a anar-los-hi enterrant... Res de xiprers, que aquí no tenen vida... Aquí tot és directe, viu fins i tot en la mort».

1968. Cava, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Descriu la dona el nostre gran garriguenc: «...una heroica representant de les dones treballadores de muntanya... ens agrada així, tal com va, amb el jersei gruixut, el mocador inflant-li la butxaca, emmarcat tot el cos dins l'arc de la vella font, on les generacions anteriors ja es proveïen d'aigua per als animals, per a beure ells, i per a rentar les cantines de la llet».
1968. Arsèguel, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un estenedor que s'estimi ha de fer panxa, ha de trencar la rectilínia horitzontalitat de la barana i del ràfec superior... En molts indrets de muntanya, com ara aquí, a Arsèguel, teniu un xic la sensació que les cases s'han anat pujant per acumulació de segments, i que les finestres i altres obertures no corresponen a cap pla preestablert, sinó que han estat obrades en generacions successives, i a mida que se'n presentava la necessitat».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«...no hem vist enlloc un treball tan afiligranat en fusta. I sembla ben bé artesania popular, entallat, fet d'acord amb un patró previ...»
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Un detall de la restauració del campanar de la catedral de la Seu d'Urgell. La gran ciutat episcopal -potser no tan accentuadament episcopal com Solsona- està acabant... la restauració de la seva catedral».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Aquest capitell tan pur presenta una mostra de la imaginació dels artífexs romànics que, alguna vegada -poques-, treballaven també el fust de la columna... No sabem ben bé a qui va adreçada la poma que la serp porta a la boca, i ho diem perquè els dos ninots superiors no semblen pas suggerir gaire els nostres primers pares (però els són). Sigui com sigui, la serp continua enfilant-se al llarg dels segle temptant aquest dos exemplars dels gènere humà com a recordatori que el pecat original no ha perdut vigència».
1968. La Vall de la Vansa, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«A l'entrada del poble... hem trobat aquesta masia, tan sòlida, ta voltada de flors. Lilàs gegantins... i prats, i els corriols d'aigua abundosa, i el gran badiu davant la casa, i els fruiters. No sembla pas que siguem dins el massís de l'Alt Urgell. Per aquesta banda ho hi ha pissarra, i la teula ho domina tot. Al fons hi veiem el cementiri, renovat, a tocar de les restes romàniques inevitables».

1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Carrer de Fórnols. La casa de la televisió són les escoles nacionals. La casa del davant és tancada i les fustes dels balcons estan podrint-se al sol... L'home passa entotsolat, el caminar mandrós, i just dona el bon dia».
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Per a deu cases el forn encara funciona. Naturalment que deu pastar per algun altre poble o agrupat veí. Fan el pa per quinze dies, i a campar. Aquest pa de muntanya, del qual malauradament va desapareixent el perfum de sègol, a mida que la farina és portada cada cop més de la Seu; aquest pa de muntanya que no s'asseca, que llescat ben prim té qualitats de tall més que d'acompanyament...»
1968. Fórnols, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Fórnols té rètols als carrers, però no a l'entrada, si no en unes rajoles de principis del segle passat, força expressives, posades a la paret de la primera casa del poble: 'Fórnols, corregiment de Puigcerdà, Província de Lleyda, Bisbat de la Seu d'Urgell... Triguen minuts llargs, els del forn, a baixar a despatxar-me: tinc temps de tafanejar les arteses, els calendaris, les saques de farina portades de la Seu i els racons del forn. La fornera m'encoloma un pa com una roda de camió...»

1968. Santa Creu, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Tir al plat en la diada de la Festa Major. «Aquest prat d'herba curta, tallat 'a la garçon', és el camp de futbol, un camp de futbol amb totes les sinuositats i bonys de la ruralia, però amb dues porteries reglamentàries. Ens preguntem com s'ho fan per recuperar una pilota que els caigui al barranc contigu: la nostra estimació és que rodolarà almenys fins a la Seu d'Urgell, per tota la vall de Castellbò».
1968. La Seu d'Urgell, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Nosaltres trobem artístic i acollidor el casc antic, distribuït al llarg de dos carrers paral·lels i emporxats... Els dos carrers allargassats són tancats al nord pel transversal que dona a la façana corresponent de la catedral; així, el temple episcopal es constitueix en límit de la ciutat... La varietat de pilastres i columnes és enorme, de totes les èpoques i amb més o menys fantasia; darrera les columnes, dessota les voltes, s'obren les botigues mercadanes, antigues, plenes de saboria».
1968. Montferrer, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
Retrat «goiesc» d'una família espanyola de nouvinguts de l'època.
1968. Sant Sadurní de Tavèrnoles+, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Anserall, a la ratlla andorrana, camí de Sant Joan de Lòria... el poble roman enfonsat, a poca alçada damunt el nivell de les aigües... Més amunt de la població, un quilòmetre riu amunt, hi ha la col·legiata o església romànica, amb diversos cossos, dos absis i un campanar quadrat i sense decoració. Hom s'adona immediatament que l'edificació ha sofert transformacions durant els segles».
1968. Sant Joan de l'Erm, L'Alt Urgell.
«Catalunya Visió 03», Vallverdú /Sirera. Ed. Tàber.
«Cremada l'ermita antiga, hom ha bastit aquesta altra, de característiques alpines i bona defensa contra la neu... L'ermita de Sant Joan de l'Erm, originada, diuen, per la penitència que anà a fer en aquelles solituds Sant Joan d'Organyà, fou amb el temps un hospital o hostal de camí en la ruta de la Basseta vers el Pallars».