Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Noguera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Noguera. Mostrar tots els missatges

20180401

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

1973. Anya (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Anya fou municipi propi fins a l'any 1966, quan fou agregat a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia del castell. De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

«Un tros ben poc conegut del Segre, aigües avall del barranc de Torreblanca. Anya, a la riba dreta, un dels pobles aturats ran de la correntia densa del riu».
1973. El Canal d'Urgell (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Una represa del Canal d'Urgell, ací paral·lel al Segre, entre Ponts i Artesa. Fins a la més petita de les seves construccions, la Societat del Canal la bastí amb idèntica arquitectura». Així descriu l'homenot garriguenc el naixement del Canal: «Després de l'aiguabarreig del Llobregós amb el Segre, aquest descriu un arc ample vers el nord i un contraarc cap al sud. Aprofitant la inclinació sud-nord del Segre, hi ha un joc de comportes que permet de recollir-ne aigua per donar origen al Canal d'Urgell, el qual comença el seu recorregut en sentit totalment oposat al Segre, o sigui nord-sud. Un segon joc de comportes permet l'aviament de l'aigua sobrera altre cop al Segre. El canal, però, aviat es desvia vers l'oest, per la primera de les seves foradades, molt curta, només l'imprescindible per a travessar el morro que el Segre voreja».
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Entre Ponts i Artesa, les carreteres se separen del riu Segre. Cal, per a seguir l'aigua de prop, endinsar-se per les pistes. Vilves, de l'aire estant». Hi destaca la torre quadrada de l'antic castell, d'uns 10 m. d'alçada, i encara escapçada a principi del segle XX. 
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Al costat del poble, la banqueta del nounat Canal d'Urgell, que sembla que hagi ja de morir al Segre. El Canal tomba, però, cap al sud en direcció a Artesa, gairebé paral·lel al riu. El canal absorbí l'antiga sèquia que donava aigua a Collfred, Vilves i Artesa des de la represa dita de 'la Peixera', que derivava del terme d'Anya.
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El lledoner, abundantíssim al Segre Mitjà, arbre de fusta flexible i resistent, és 'educat' per a donar les forques de palla i de fenc. Al tercer any, la intel·ligent esporgada dona el seu resultat».
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Un exemplar únic de forca, de dotze dits. Aquesta forca, que mostra el seu constructor a Alentorn, ha conegut, sortida de les vores del Segre, mig món, en exposicions i certàmens diversos». Segueix l'escriptor dient que a Alentorn «hi viu el darrer fabricant de forques de lledoner, les forques que abans la pagesia utilitzava per a tantes coses, però molt especialment per a batre». Llavors ja només se'n feien de palleres, «que són grans de quatre a cinc puntes, o bé, també, de dues o tres puntes, però destinades a la muntanya i... al fenc». S'hi apunta que els lledoners han decrescut un 95%. «Però la indústria havia tingut a Alentorn un focus tan important que es va arribar a fer una mena d'edifici cooperativista al 1916, per als forcaires, quan es fabricaven deu o dotze mil dotzenes de forques l'any».
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Aigües avall del Pont d'Alentorn, des de la riba dreta del Segre i, rere mateix de la bultra arran de l'aigua, l'esplanada inconfusible d'una gravera de les moltes del Segre». La bultra és l'espessa massa arbòria del bosc de ribera que ens tapa el riu. Al fons, l'esvelt i llavors recent campanar artesenc s'aixeca a l'hortizó.
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Artesa, matí d'hivern. La plaça és poc concorreguda. L'esvelt campanar de la moderníssima església posa un contrast viu en la menestralia opaca dels edificis». I encara: «A Artesa ens tornem a trobar amb una població de pas, com Ponts. Tota aquesta ruta sembla destinada a dibuixar un fil que meni a la muntanya. Però els diumenges el mercat d'Artesa encara té entitat... el recorregut que la carretera fa per dins de la població és una cinta animadíssima i, a l'estiu, amb el turisme, les botigues ofereixen, juntament amb les coses tradicionals, les més variades i acolorides novetats que per a res no serveixen o serveixen per a tot. I és que tot es despatxa...» Des de fa pocs anys, la construcció de la variant d'aquesta carretera (de la qual ja n'he perdut l'esma de la numeració, de tant canvi sense solta que tècnics i tecnòcrates fan només per sentit pràctic sobre plànols, sense tindre en compte ni la tradició ni la consuetud ni la geografia humana), antiga C-1313 per entendre'ns, ja ens priva d'aquesta relació mercat-camí, només possible quan els vehicles anaven lents. 
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del nou campanar, de reminiscències neoromàniques, de l'església parroquial, aixecada de bell nou als anys seixanta pel bisbe urgellenc, després de la destrucció de la vella església gòtica durant la darrera Guerra espanyola.
1973. L'ermita del Salgar (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Salgar, ermita arran mateix del Segre, en un terreny escarpat, trencat a voltes per margues aprofitades per a conreu: hi ha grutes interessants, i un ermitatge molt gran. Camí d'Artesa a Rubió».
1973. Rubió de Baix (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Una impressionant imatge del fotògraf lleidatà de les Roques de Rubió. «El Cel de Rubió, al curs mitjà del Segre, presenta aquestes impressionants parets roqueres que obliguen el riu a fer un marcat retomb i endinsar-se vers Alòs de Balaguer». S'hi afegeix: «Hi ha tres Rubió: el de Soler, que és també dit Rubió de Baix; el Mitjà i el Rubió de Dalt, tots tres a la riba esquerra: ara bé, a l'indret de Rubió de Baix, el riu passa sobtadament del terreny pla i tou a un llepar -i topar contra- una paret vertical sobre la qual dues torres de guaita encara mantenen un posat ferreny».
1973. Vernet (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Vernet, minúscul agrupament a la riba del Segre, davant per davant d'Artesa. Un pont hi mena; després el camí s'endinsarà a trobar un trajecte menys conegut del Segre, abans de Camarasa». Encara més: «Vernet és tot just passat el pont de la Palanca, encastellat. Contra el sol, amb la plana entre Artesa i el seu riu al davant. El riu és per a Vernet com una muralla. Els de Vernet són com en un altre món, enllà de les carreteres, enllà dels bells conreus de la plana. El poble, menut, sembla ressec, sembla pedreny; cantaven abans:

A Vernet, 
tenen l'aigua als morros
i es foten de set.
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pont sobre el Segre a Alòs. El punt estratègic de vigilància que feu estratègic el castell manté tota la seua esplendorosa vista, malgrat que els murs hagin sucumbit al pas del temps. «Segre avall els homes d'Alòs veien baixar les tramades. És el nom que a ponent donen als rais, alhora vehicle i càrrega. Alòs té una miranda incomparable. Els rais baixaven de la banda de la Seu i en arribar a l'estret de Rubió... a voltes perillaven d'espetegar contra la paret de pedra. Els raiers havien de fer alçaprem amb les llargues barres i apuntalar-se amb tot la força per separar la plataforma flotant de la vora. Especialment els recorden a Alòs quan el riu portava força aigua, a finals de primavera, o a la tardor. Entre les roques de Rubió i Alòs hi ha un punt, anomenat la Bressola, on la profunditat del llit és fins de 17 metres».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«A la plaça Major d'Alòs, aquesta suggestiva llinda té una expressivitat tota ingènua sense deixar d'ésser contundent. L'art dels picapedrers es prodigava, pacient, en balcons i portals».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El 'castell' d'Alòs de Balaguer, mig quilòmetre enlaire del poble, bon punt de vigilància del Segre, fou ofert en subhasta per 5.000 pessetes. No el volgué ningú. Fou donat a la Diputació». 
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Sota la Serra Carbonera, baixant del nord-est, en terrenys de solitària aspror, el Segre busca la Noguera Pallaresa a les envistes de Camarasa, en el darrer tros del seu recorregut mitjà».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El cim del Mont-roig, al fons, ens indica que el Segre és a punt de rebre aquest seu afluent, la Noguera Pallaresa. Tros darrer del congost entre Alòs i Camarasa». 

1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
El Segre en arribant a l'aiguabarreig amb la Pallaresa, al congost del Mu o Mur, sota la guarda del Mont-roig.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall de les parets del Mont-roig, habitades des del Neolític. Orientades al sud, el sol escalfa la roca, que hi crea un efecte hivernacle que devia ajudar la vida a les coves d'aquells primitius habitants. L'espadat oferia protecció i els rius, aigua no en vulguis més. La ruta senderista al peu del rocam, que passa per la coneguda Cova del Tabac, és espectacular.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Paret de la presa de Camarasa. La Noguera Pallaresa és aturada solemnement; el Segre passa, acongostat, a baix de tot, a la dreta, i el Mont-roig, pelat i adust, contempla l'aiguabarreig».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pantà de Camarasa. A la dreta, el camí obert per a la construcció del que acabarà esdevenint la carretera del Doll als anys 80.

20150822

[1134] Balaguer i voltants al 1645

1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
L'exèrcit gavatxo, al servei de la República Catalana de Pau Claris, assetja les tropes ocupants espanyoles, aquarterades a Balaguer. Els espanyols havies ocupat Lleida, Balaguer i Agramunt al 1644. Philippe de La Mothe-Houdancourt, cap de les tropes franceses, va acabar essent rellevat cal capdavant de l'exèrcit, substituït per Henri Harcourt de Lorena, el qual de seguida va actuar per sorprendre les tropes espanyoles a Sant Llorenç de Montgai, al juny de 1645, on s'hi capturà el general Francisco de Orozco i cinc terços d'infanteria, mentre que el virrei espanyol a Catalunya es recloïa a Balaguer amb 3.000 homes. 

El setge començaria a l'agost i s'acabaria a mitjan octubre, amb l'ocupació de la plaça balaguerina per part de les nostres tropes aliades. S'escriu a la Viquipèdia que malgrat que els ocupants espanyols van intentar pactar la capitulació de la plaça i tindre pas lliure fins a Tarragona, el Comte d'Harcourt no ho va acceptar i finalment les tropes espanyoles van haver de marxar cap a Fuenterrabia, seguint un itinerari Catalunya-Rosselló-Languedoc-Guyena-Béarn. Aquest itinerari s'havia de fer en poc més de 2 mesos. L'objectiu d'aquest itinerari per França era que el nombre de desercions a l'exèrcit fos el màxim d'elevat. Les tropes italianes especialment eren molt propenses a desertar quan passaven per França.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
El teatre d'operacions del setge de Balaguer al llarg del Segre, amb el Montsec de decorat. L'antiga capital del Comtat d'Urgell sota setge francocatalà per alliberar-la de l'ocupació espanyola.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Balaguer amb el camp de l'exèrcit espanyol que l'ocupava dalt del planell d'Almatà, darrere del Sant Crist. A l'esquerra el riu de Farfanya, amb el Castelló ja ocupat per l'exèrcit francès amb 2.000 homes i 4oo cavalls. Damunt de Balaguer, un gran molí de vent fortificat, i la vila de Gerb riu amunt, ací dita de Montoliu, abans de Llorenç (Sant Llorenç de Montgai), teatre d'operacions de la batalla de 1644.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La silueta murallada de Castelló de Farfanya, prou fidel a la realitat, amb les torres de la muralla que tanquen cap a dalt el castell.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Corbins del segle XVII, guardià de l'aiguabarreig de la Ribagorçana.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Detall del Montsec d'Ares, des de Castelló de Farfanya fins a Corbins, a la Noguera Ribagorçana. El camí vers ponent queda ben marcat per una corrua d'arbres, que el devien fer més suportable durant les seques jornades estiuenques.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Detall del Segre a Camarasa, amb el pont de barques instal·lat per l'exèrcit assetjant, una mica més amunt que el vell pont de pedra medieval. A la vila, s'hi veu la muralla des del poble, amb l'església, fins dalt al castell, i un incipient barri extramurs.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Detall de la vila de Camarasa. Just a la corba del gran meandre de sota, un casino o hostal, i un castell enrunat a l'antic camí de Balaguer.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
La petita vila de Llorenç, quatre cases al costat del riu i sense el pantà del segle XX. Destaquen els camps de conreu de la cubeta del Segre en aquesta part fins baix a Gerb. 
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Gerb, inconfusible i protegida dalt del turó, ací anomenada Montoliu. S'aprecia el magne molí de vent i hostal fortificat de què disposava Balaguer dalt de tot del pla al camí de Castelló: la torre de Noguers.

20150731

[1113] Descripció de Bellpuig de les Avellanes, més

1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Imatge de final del segle XIX de l'ala sud del Claustre, amb les dobles columnes dels preciosos arcs romànics.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
El claustre «es románico puro y hermosísimo por la elegancia y senzillez de sus líneas. Queda al lado meridional del coro de la iglesia, con la cual comunica».
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Detall del Claustre: «Su planta describe un rectángulo perfecto de 27,10 metros de longitud de N. a S., y 22,50 de latitud de E. a O., midiendo la anchura de la galeria 3,30».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La minuciosa descripció del claustre y de la Sala Capitular, sobre la raresa arquitectònica del qual escriu l'autor: «Bien podría este género de aquitectura calificarse de mínima expresión del ornato ojival, y todala pieza sabe al estilo egipcio». S'hi comenten les dos portes i el refectori.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Situació del Claustre en el conjunt monacal.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Planta del Claustre premostratenc bellputxenc. Aquesta abadia donà origen a tota la resta de cases premostratenques del país: el santuari de Mare de Déu de Bonrepòs (1205, Pallars Jussà); Sant Nicolau de Fondarella, abadia i hospital (1229, Segrià); Santa Maria de Mur (1235, Pallars Jussà), i Santa Maria d'Artà o Bellpuig d'Artà (Mallorca oriental). Quan es creà la congregació hispànica de monestirs premostratencs, el monestir de Bellpuig de les Avellanes, que sempre havia pertangut a lacongregació de la Gascunya, mai no s'hi integrà de fer i subsistí fins a la desamortització de 1835.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La cuina, les estances del pare abat, l'edifici «con las habitaciones monacales, la biblioteca, y con unas deliciosas galerías al Sur que dominan el valle». I resumeix: «Todos los gustos arquitectónicos que gozaron boga desde los tiempos de la fundación de este monasterio, dejaron en él profunda huella. El siglo XII, en el elegante claustro; el XIII, en la hermosa puerta, en la típica sala capitular y en los ábsides y crucero del templo, interrumpida aquí la obra ojival por muerte del conde Ermengol X; el XIV, en la bellísima capilla-cementerio; el XV, probablemente en la sillería del coro; el Renacimiento, en el resto del edificio, y el churriguereco, en retablos, bóvedas, fuentes i adornos».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La importància de la biblioteca fou ja esmentada per Villanueva al 1808 en sa visita al monestir, «entusiasmado por su biblioteca, archivo, monetario, sabios y observancia», y s'hi copien les ressenyes d'aquell autor sobre els pares Jaume Caresmar, Jaume Pascual i Josep Martí, grans erudits del temps dels il·lustrats.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Els estralls de la Guerra del Francès: «La guerra subsiguiente y la reolución liberal ahogaron con irresistible ímpetu esta semilla. De la casa, sarcófagos, biblioteca, códices y manuscritos hicieron campo de desolación».
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Portalada d'accés a l'església, de primerenc gòtic català del segle XIV.
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Detall de la porta gòtica o portal del poble, que era l'única pobla que donava accés directe al conjunt monacal.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Les rendes del monestir al segle XVIII, redactades en llengua catalana.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
Les runes del molí d'oli i del fariner: «Al pie de la tapia del monasterio, en un hondo del lado Sur vese aún hoy el molino del aceite, y un poco más allá, como a un tiro de perdigones agua abajo, el harinero, que aprovecha la del torrente y la sobrante del riego». També hi hagué pou de gel. I un passeig per a esbargiment dels religiosos: «En 1835, por lo alto de la sierra... corría un delicioso paseo para esparcimiento de los canónigos, el que a trechos tenía repartidas cuatro i cinco capillitas, y en el centro, detrás del monasterio, donde hoy la carretera de Àger cruza el paseo, un gran surtidor».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La vista del conjunt bellputxenc des de la carretera d'Àger.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La descripció feta pel pare Pascual al segle XVIII dels passejos, fonts i brolladors, basses i arbredes als revoltants del monestir. Referència a les possessions de Vilanova de la Sal i de Bonrepòs, al Pallars.
1898. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Fotografia de l'autor, Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, G. Barrquer.
Una vista de l'absis des del bosc.
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La descripció del monestir al segle XVIII. La importància de l'abadia queda refermada pel fet que «el Sr. Abad se venera como una de las dignidades de Cathaluña, tiene voto en Cortes, y se cuenta por uno de los principales Proceres del Concilio Tarraconense».
1904. Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
Las casas de religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, 
Gaietà Barraquer.
La relació dels veïns de Vilanova de la Sal amb els monjos del monestir, idealitzada per l'autor, «los cuales, con ser súbditos del monasterio y pagarle los diezmos, amaban cordialmente a estos religiosos...» Això és que l'autor no els va sentir blasfemar a l'estil del país, que feien baixar tots els sants del cel a la terra, a l'hora de deixar-hi els delmes.
Anys 2000. Marededéu de Bellpuig de les Avellanes.
Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.
La talla de pedra policromada de la Marededéu s'atribueix a Bartomeu de Robió, a mitjan segle XIV, principal representant de l'anomenada Escola de Lleida i escultor de la Seu Vella. Es creu que a la mà dreta hi portava un lliri, i és admirada per la indumentària tan rica que llueix. La contractació del mateix escultor que el de la seu lleidatana en l'època de màxima construcció de la Seu Vella, ens informa de la importància i possibles del cenobi bellputxenc.