20170613

[1723] Una altra BCN de Guesdon

1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
 Magnífica vista aèria de la nostra capital a mitjan del segle XIX i de tot el pla del Barcelonès. L'aconseguiment d'aquestes espectaculars vistes per a l'època (sense aparells voladors ni googles de cap mena) fou un dels encerts d'aquest arquitecte gavatxo. Se serví de les més modernes tecnologies del seu temps: el globus aerostàtic i la fotografia incipient.
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
La ciutat encara s'hi veu encorsetada pels vells murs medievals, i per damunt els teulats, sense blocs de pisos ni gratacels, només hi podien destacar campanars i esglésies, ben reconeixibles en el gravat. Just al límit de la segona muralla, la que feu aixecar el cerimoniós al segle XIV i que mai no s'acabà d'omplir de trama urbana, en aquells anys s'hi expandien les fàbriques que arribaven de la mà de la revolució industrial: les grans fumeres de les màquines de vapor n'assenyalen els emplaçaments perifèrics. També al mar, les veles començaven a ésser reemplaçades per la força mecànica dels motors, i al port hi observem la convivència dels vells vaixells de blanc velam i els nous vapors, molts dels quals per al trànsit transatlàntic cubà.
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Els grans monuments de la Barcelona gòtica destaquen per sobre de l'hortizó de la trama urbana. La línia de la primera muralla, convertida en Rambla arbrada, hi és ja ben clara i evident, però encara sense el monument a Colom a tocar de les Drassanes. 

L'oprobi de la ignominiosa Ciutadella borbònica espanyola exercia son domini militar colonial sobre la ciutat i el país. Als seus peus i fins al mar, un nou barri de pescadors hi fou dissenyat, amb rectilinis carrers a redós de l'església de Sant Miquel: la Barceloneta. Degué d'ésser per fer-se passar la mala consciència per la destrucció de bona part del barri de Ribera per poder aixecar el recinte militar espanyol a sobre mateix de la ciutat derrotada i sotmesa. 
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
El vell fanal del primer moll de port, refet al segle anterior, quedà ja superat pel nou moll ampliat que el comerç americà exigia i necessitava. Al 1904, fou reconvertit en la Torre del Rellotge. 
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Detall de la muralla de mar cinccentista, la façana marítima barcelonina durant ben bé quatre-cents anys, a punt de desaparèixer pel creixement urbà de la ciutat que ben aviat saltarà les velles muralles medievals. Darrera la primera línia de mar, la menuda basílica de la Mercè, i més enllà les imponents torres de la catedral de Santa Eulàlia, la de la ciutat, i la dels pescadors, Santa Maria del Mar. 
1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Detall de la Barceloneta, als peus de la Ciutadella, amb el passeig arbrat del davant, actualment dedicat a un altre Borbó (espanyol) sense corona. 

Per embellir el trep que causà a la trama urbana del barri de Ribera la demolició del miler de cases que s'hi feu per a la construcció del recinte de dominació militar espanyola, s'hi dibuixà un passeig ple de plataners i àlbers,  en forma d'angle, on la ciutat benestant i burgesa anà a passejar durant dècades, lluny de la brutor i ferums urbans, i a redós del recinte militaritzat, que els oferia la "seguretat" que son estatus social demandava. 

1853. Barcelona a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon.
Detall del nou moll de càrrega i del característic amarratge en doble fila, i algunes més, dels velers dinovescos. 

20170611

[1722] L'església de Sant Pere de Talteüll segarrenca

1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

La preciosa església romànica de les darreries del segle XI, prop de l'antic castell desaparegut, avui municipi de Massoteres.
La ressenya de l'Onomasticon del mestre Coromines diu: «Talteüll, llogaret de l'Alta Segarra, uns 100 habitants, al municipi de Massoteres, al caires de la serra entre Guissona (7 km. més al SE) i l'alt riu Bragós» i en recull a les rodalies una pronúncia popular amb -r: tarteúll i amb totes dos vocals neutres. Al Diccionario de Madoz, dins l'entrada de Massoteres, l'autor també recull aquesta pronúncia popular amb -r.


Coromines n'explica l'etimologia: «Els ve del nom del castell, al qual el senyor feudal aplicava l'orgullós dictat: 'Tal te vull, així vull que sigui i et mantinguis: meu, lliure de tothom (comte, rei...). Nom homòleg de molts castells que hem explicat en articles precedents...», i com el més conegut poble rossellonès de Taltevull.
1845. Talteüll (la Segarra).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Antigament a la diòcesi de la Seu, però passà al bisbat de Solsona des de sa fundació al segle XVI. «Tiene 9 casas, escuela de primeras letras, cuyo edificio es una casa muy antigua situada en el campo denominado Camp-real, que està entre Talteüll i Massoteres». No sé si podria tractar-se de l'església de la Mare de Déu de Camp-real, que resta aïllada i envoltada de camps, del que fóra antic poblet de Camp-real. Ah, i sense transport escolar, ni tan sols aquells matins gebrats d'hivern!

Amb 34 veïns i 468 habitants, no sé pas què devien fer amb tan sols 9 cases! O es tracta d'un error, o bé la població era molt disseminada. Llavors ja era del municipi de Massoteres. «Dentro del término se conservan algunos vestigios de edificios antiguos, encontrándose varios sepulcros del tiempo de los romanos», per la proximitat de la Iesso romana (Guissona).
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la magnífica espadanya i dels horts tancats amb murs de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra imatge més frontal de la façana de l'església mil·lenària.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la cadireta del campanar i de les cases de pedra.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

L'accés a la porta romànica, llisa i llasa. 
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detalls de la porta principal, amb les escales d'accés, situada a tocar dels absis.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Una altra vista de la porta principal, amb carro de trabuc aparcat al costat.
1920 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra.
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).

Detall de la paret i del carro. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La plana cerealística segarrenca als voltants de Talteüll.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
El campanar de l'església.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
Els absis i la porta d'accés al temple al costat. 
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de la nau romànica.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
La porta principal, sense ornaments.
1970 ca. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
L'interior de l'església romànica del segle XI.
1997. Sant Pere de Talteüll, la Segarra (Fototeca.cat).
1984-1998. «Catalunya Romànica», vol. XXIV (1984-1998).

Plànol de la singular església romànica, amb dos naus principals i un transsepte irregular amb portalada al costat d'un dels absis.
[1013] Biosca, ermites i masies

20170609

[1721] El primer llibre de registre al cim de l'Aneto (1915-1920)

1973. Revista «Muntanya», núm. 670, desembre.
Dibuix: Nuet Badia.
El pic de Salvaguàrdia i el trau del Port de Benasc des de la Rencllusa.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El CEC guarda «com un veritable tresor» els primers llibres de registre de l'Aneto i, en especial, el primer de tots. «En els seus fulls es contenen les impressions de tota una generació d'home, coneguts els uns, desconeguts la majoria, per als qual en un moment determinat l'ascensió a l'Aneto representà el fet més important de llurs vides». Sentencia el comentari de l'autor, i ens hi afegim: «Ara, en llegir les seves anotacions, ens adonem que foren els progenitors de tota una escola i d'un estil dins l'excursionisme, que malgrat l'evolució, les tècniques i els equips actuals, ens és molt difícil de superar».

El costum de posar llibres al cim de l'Aneto, que s'hi omplien pels qui feien el cim i es recanviaven quan estaven tots escrits, perdurà fins al 1967, quan ja no se n'hi posà cap més. Quan enlloc de servir per testimoniar l'assoliment d'una fita important en la vida del muntanyenc signant, passaren a ésser «testimoni gràfic d'una tara humana que els mateixos signants certifiquen» i eren omplerts de «porqueries», calgué suprimir-los, ja que no mereixien «compartir un lloc al costat dels altres llibres curulls de dades històriques, de poesia i de sentiment, on signaven figures que ens cal venerar».

El primer llibre de registre a l'Aneto hi fou dipositat «exactament a les onze del matí del dia onze d'agost de l'any 1915 pels socis del centre Santiago Perdigó i Juli Barloque».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Abans, però, del llibre del CEC, «els francesos ja feia anys que n'hi tenien un». Això, segons l'autor, «demostra també l'assiduïtat amb què era visitat el cim pels francesos, les facilitats d'accés dels quals pel Port de Benasc, procedents de Luishon, eren superiors a les dels nostres excursionistes» fins a la construcció del refugi del CEC a la Renclusa, inaugurat al 1916.

El primer aparell cinematogràfic que pujà al cim del nostre gegant ribagorçà ho feu al 27 d'agost de 1916, poc després de la desgràcia ocorreguda al Pont de Mahoma pocs dies abans de la inauguració del refugi. L'operador de la màquina filmà, a més de les esplèndides vistes, és clar, el llibre que hi havia dipositat des de l'any anterior. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«A les onze del matí del dia onze del mes d'agost de l'any 1915 fou dipositat dalt d'aquest cim d'Aneto el primer llibre del Centre Excursionista de Catalunya, que fou portat de Barcelona i dipositat en el propi cim pels socis Santiago Perdigó i Juli Barloque, acompanyat pels guies Josep Sayó  i Daniel Mora de Benasc».
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
L'ascensió de Perdigó i Barloque, amb els guies Sayó i Mora, amb el primer llibre de registre del CEC a l'Aneto a la motxilla.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«La cabana sota la balma existent al lloc anomenat la Renclusa permetia, amb molt bona voluntat, de fer-hi nit i comptar, això sí, amb l'escalf d'una bona sopa fumejant. La família Sayó feia que els que s'hi aplegaven oblidessin les incomoditats a força de netedat, d'amabilitat i de servei, però això no podia resoldre les estretors i el primitivisme d'aquell aixopluc sota les roques balmades».

La construcció del nou refugi feu que l'afluència de muntanyencs anés creixent i passés a ésser, en el temps d'estiu, un fet diari. Això transformà també la vida dels guies, que passaren de fer ascensions ocasionals a disposar d'un ofici o, almenys, mitjà de vida durant la temporada. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Josep Sayó, de renom 'Pepe', o també 'Pepe, el de Llausia', el primer dels guies de l'Aneto i protagonista malaurat del drama de l'estiu de 1916. «Ocupava la cabana de la Renclusa des del 1907, on es trobava un bon i cordial acolliment». La seua indestructible amistat amb Juli Soler el portà a acceptar de fer de guarda i masover del nou refugi de CEC per trenta anys. La desgràcia d'aquell estiu li impedí de començar la seua nova tasca. Fou considerat el primer i millor dels guies del seu temps. Mossèn Oliveras escrigué: 

«Per ço era guia per excel·lència. En ell l'ésser guia no era un ofici, era una afició: semblava un propietari que mostrava orgullosament els seus dominis».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Altres guies reconeguts de fa cent anys a l'Anero foren en Daniel Mora, Antònio Abadias, Antònio Lobera, Josep Mora, Josep Delmàs, Ramon Cereza i Paco Cabellud, tots ells benasquesos. Aquest darrer «tenia una cabana al vessant espanyol del Port de Benasc on s'allotjaven la major part dels excursionistes procedents de França. Acostumava a anar sol amb els seus clients i no és gaire freqüent el seu nom en aquest primer llibre».

L'altre gran guia de l'Aneto fou el gendre d'en Sayó, l'Antònio Abadias, conegut amb el sobrenom del 'Lleó de l'Aneto'. La diglòssia i minorització lingüística que (de part de l'Estat) sofrien en aquells temps, i que perdurà al llarg del segle XX, els parlants del benasquès, feia que habitualment escrivís en espanyol. Però de manera ocasional, les anotacions al llibre de registre deixaven entreveure la llengua mil·lenària del país parlada per tota aquella colla de guies benasquesos. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Durant la Gran Guerra, del 1914 al 1918, passaren pel cim de l'Aneto muntanyencs de diverses nacionalitats europees, enfrontades en aquella cruenta contesa bèl·lica. El refugi de la Renclusa fou un espai de neutralitat i no s'hi registrà mai cap incident.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«La professió de guia no era sempre un treball agradable», segons caràcters dels clients i circumstàncies de l'ascensió. Això sí, «eren gent feta a totes les inclemències del temps, i que difícilment s'impressionava pels fenòmens atmosfèrics».

1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Juli Soler i Santaló, ànima del refugi de la Renclusa, i gran coneixedor de les Maleïdes. «Les seves prolongades estades a la precària cabana sota la balma de la Renclusa, que ell anomenava humorísticament 'Vil·la Maladeta', van apressar sens dubte la seva fi», és a dir, foren causa de la malaltia que patí. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Antònio Abadias fou l'administrador de la Renclusa des de la inauguració del refugi al 1916, atesa la desgràcia de son sogre. «Va ser un veritable amic de tots els excursionistes que el tractaren. La seva personalitat, la seva cultura i decisió en van fer un autèntic guia de muntanya».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Escrit d'elogi a Josep Sayó en aquell primer llibre de registre. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
Mossèn Jaume Oliveres pujà per primer cop a l'Aneto al 1906 pel cantó de Vallhiverna. Una anotació seua ens fa avinent que no sempre tots els excursionistes que feien el cim deixaven anotacions als llibres: de vegades, els primers muntanyencs de la temporada hi ascendien quan encara estava el cim cobert de neu i no el podien extraure i escriure-hi.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
La primera versió d'«Els llamps de la Maleïda», de Mn. Jaume Oliveras, fou escrita molt resumidament al primer llibre de registre al 31 de juliol. Aquell mal dia de juliol de 1916, l'electricitat dels llamps impregnà tot el Pont de Mahoma, i Josep Sayó i l'alemany Adolf Blass hi foren abatuts. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
«Quatre dies després i quan la tempesta minvà, tornà [Mn. Oliveras] a pujar al cim de l'Aneto acompanyat d'alguns guies i alguns joves de Benasc» per tal de rescatar i baixar fins a la Renclusa els cadàvers dels malaguanyats muntanyencs. «El 27 d'agost de 1917, un any després d'aquest accident, hi tornà a pujar per beneir la creu que es col·locà en el lloc on moriren en Sayó i en Blass». En total, Mn. Oliveras ascendí en 30 ocasions al cim de l'Aneto. La darrera, amb 72 anys, al 1949. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
L'escrit del 31 de juliol de 1916 en pujar a recollir els cadàvers dels muntanyencs fulminats pel llamp al Pont de Mahoma.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El primer llibre s'estigué al cim de l'Aneto per cinc anys i hi signaren els més il·lustres pioners del nostre pirineisme. 
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
L'escrit de l'ascensió per a la col·locació de la creu en honor dels difunts, al 1917: «Beneïda i col·locada la creu amb la imatge de nostre Redemptor l'hem adorada tots els firmants resant després devotament per nostre inoblidables companya, lo que preguem que facin també tots els que pugin aquest cim».
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El President del CAF al 1920, Edouard J. Abadié, fou l'encarregat de baixar aquell primer llibre ja completat.
1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.
El darrer full que clou el primer llibre de registre, amb una darrera anotació de cessió d'Antònio Abadias al CEC. 

1915-1920. «El primer llibre de registre del CEC al cim de l'Aneto», Hilari Sanz i Gonel.
Revista «Muntanya», núm. 670, desembre 1973.